Quan els representants i responsables de les més respectades i serioses entitats artístiques de la ciutat i del país demanen a cop de manifest que s’aturin les barbaritats que s’estan fent amb una part significativa de l’obra de Gaudí, no és el clam de quatre moderns ‘cool’ o d’uns esnobs excèntrics, com sempre hi ha qui pensa, vol dir que alguna cosa greu passa i que les institucions que tenen l’obligació de vetllar per la salut i el futur d’aquest patrimoni (i en aquest cas ho són totes: ajuntaments, Diputació i Generalitat) no estan actuant correctament.
A més, si els signants del manifest demanen fins i tot el cessament d’alguns dels responsables d’aquestes institucions, com és el cas de l’arquitecte responsable del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, Antonio González Moreno-Navarro, és que escateixen que hi ha responsabilitat de les institucions públiques, no només pel desgavell sobre el control de qualitat del patrimoni, sinó per la complicitat política en el desastre, car cap tècnic no decideix (o no hauria) una actuació si no està avalada pel responsable polític i/o forma part d’una línia d’actuació política al respecte.
Però el que ratlla el ridícul de la inoperància institucional respecte la situació actual del patrimoni d’Antoni Gaudí són situacions pintoresques com que les obres de la Sagrada Família es facin sense llicència municipal (provi vostè de fer-ho i ja veurà el paquet que li cau), que part de l’edifici ocupi sol de via pública, com s’ha denunciat repetidament als diaris, i que, per acabar-ho d’arreglar, es consideri natural que una institució religiosa i privada pretengui aturar les obres d’una infraestructura vital pel país com és el TAV. I deixem a banda l’esperpèntic caos urbà, comercial i de circulació que ha convertit tota la zona on hi ha el temple en inhabitable, perquè després diuen que d’una cosa o altra s’han de guanyar la vida Barcelona, i no voldria que, amb alguns ‘guiris’ menys, a una pobra família li faltés un plat a taula.
Probablement part del problema rau en que el patrimoni guaudinià s’ha convertit en un afer polític per la seva significació ideològica i espiritual. Fa molts anys, molt abans de la recuperació de la democràcia, que el nacionalisme català més ranci i decimonònic ancorat ideològicament en el noucentisme i el catolicisme ‘fejoccista’ va convertir l’obra de l’arquitecte tocat de misticisme en un dels referents culturals inqüestionables i fonamentals per bastir el redreçament nacional del país. Així, l’aparent caos estètic i formal de Gaudí va ser convertit en ‘inspiració mística’ per l’obra moderadora del noucentisme, i es van imposar uns criteris ideològics i polítics per al seu manteniment, que en el cas del temple expiatori va ser l’acabament, que no han variat en un segle, tot i les cabdals transformacions que ha tingut la societat catalana.
Ancorats en aquest atavisme cultural, avui no hi ha cap institució que s’atreveix a desmuntar els paràmetres culturals del nacionalisme catòlic secular i reformar la interpretació de l’obra de Gaudí d’acord amb els temps. Ara, si alguna cosa s’ha fet bé tots aquests anys ha estat convertir Gaudí en una vulgar icona comercial per a turistes xarons gens llunyana a d’altres farallons com l’estàtua de la llibertat o el crist de Corcovado. Els venedors de souvenirs deuen resar; ‘catalan bizarre’.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada