A
l’estiu proliferen com els tac-a-tac dels tròleis a la ciutat, les meduses a la
platja i els mosquits al poble. Del Grec a l’Estartit, Sant Feliu, Calella,
Andorra i Pineda, periple de quilometres i suor per uns quants festivals (tots
diuen que imprescindibles) per intentar entendre el sentit últim i profund del
tema, si n’hi ha o si l’espectador li sap trobar.
 |
| Ruben Blades a Porta Ferrada |
A
grans trets, de festivals d’estiu n’hi ha de dues menes: els del tipus
campaments per a tribus (heavy, regetón, electrònica, reggae), i els
barrija-barreja musical amb pretensions eclèctiques per sobreviure a les
vacances. Els de clàssica avui no toquen.
Els
primers són colònies al marge de la gent d’ordre, campaments per a postadolescents
i Peter Pans en grau divers de decadència (per la samarreta o l’alopècia).
Vacances barates amb la colla, birres i
menjar del Mercadona. Turisme motxillaire contemporani. Nostàlgia transferida
de Woodstock o del Canet rock dels 70.
Els
altres són: Oci i esbarjo amb ínfules per a la burgesia urbana d’estiueig. Indústria
cultural. Tapadora per a institucions que no fan res per la cultura la resta de
l’any. Ganxo per atraure turistes. Xinxeta per posar en el mapa un lloc que no
hi és i que, probablement, tampoc no te cap motiu per ser-hi. Supervivència per
a músics, tècnics, promotors i mànagers (sense festis d’estiu molts s’haurien de dedicar a una altra feina). Final
digne per un dia de xafogor, suor, platja i paella salada. Àmbit de relacions
socials: qui no hi és no existeix. Omple-pàgines de les seccions de cultura
dels diaris quan no hi ha res més (hi ha temes, però els periodistes són de
vacances). Llotja de venda de cerveses. I algunes gotes de bons espectacles.
La mare
de tots els festis
És
el Grec. No és el més antic ni el més upper
class (aquests van al de Pedralbes, avant-matx de Peralada abans
d’instal·lar-se a la casa de l’Empordà), però és el gran festival d’estiu de
Barcelona; fill de la revolta cultural dels setanta (Assemblea de Treballadors
de l’Espectacle i tal) i del primer ajuntament democràtic. Lògicament és el que
te la programació més àmplia i el primer de l’agenda. El punt fort és el
teatre, per tradició. Hi ha anys que la programació musical és bona i n’hi ha
que no; segons mercat. Enguany ha engegat amb un concert de volada, Pat Metheny,
un dolç somieig de xafogor a Montjuïc. Virtuosisme d’alçada en col·laboració
amb el Festival de Jazz (és a dir, Project amb Project). Primer plaer de la
temporada i primera suada. Cécile McLorin a la Barts, aire condicionat. Al
Harlem i al Jamborée hi fan repicons per farcir el programa. Els de Mas i Mas
escalfen motors per al seu festival, que busca ser la continuació del Grec per
als que es queden a Barcelona, i pels ‘guiris’.
 |
| Stefano Bollani a l'Estartit |
Tenim-casa-a-Calella
La
resta fuig de la ciutat. Molts a la Costa Brava. L’escriptor empordanès Vicenç
Pagès els anomena els “tenim-casa-a-Calella”. Per a ells el festival de
Torroella ha creat un apèndix a l’Estartit en format de jazz (cada estil segons
el pedigrí que li correspon). Diversificar el negoci.
Stefano
Bollani hi presenta ‘Que bom’, segon treball de música brasilera del pianista.
A l’endemà Paolo Fresu, després Paquito d’Rivera, i el 10 d’agost Enrico Rava.
Un programa ambiciós cridat a atraure
públic francès, entès i amant del jazz i consumidor d’una gran programació de
festivals, a més de l’autòcton. El nou espai, el Molinet, l’extrem rocallós on
el Montgrí s’aboca al mar, és un marc incomparable, però delicat. Massa petit
per una grada de capacitat i uns bons camerinos, l’escenari és molt reduït i
completament al descobert. I està exposat al vent, que mai no és calm i entra
pels micros i voleia partitures. I fa patir.
A
l’altre extrem, el Porta Ferrada és el festival d’estiu més veterà del país,
com l’estiueig de Sant Feliu va ser pioner. En cinquanta-sis anys les ha vist
de tots colors, però els darrers anys Project (again) ha sabut salvar-lo i recuperar-lo poc a poc. Barreja artistes
que es poden veure per mig país, de Rozalen o Pablo Alboran a Txarango passant
per Sara Baras, amb píndoles de gran categoria i jazz. En el que potser és un
dels grans concerts de la temporada, Ruben Blades i l’orquestra de Roberto
Delgado hi presenten Salsa Big Band (premi Grammy). És un show poderós i de
gran qualitat que fa trontollar la bella badia d’aquest Montreux nostrat.
Llàstima
que a l’endemà, Caetano Veloso i els seus fills desinflen l’energia insuflada
pel panameny. Els nois estan verds, i per adobar-ho han de lluitar amb l’insuportable
brogit del carnaval d’estiu de Sant Feliu que els acompanya part del concert,
creant un fons estrident que enherba a la clientela urbana que, ara que és de
vacances, es disfressa de culturalista amb shorts. I una tarda desvagada potser
van a veure l’exposició de l’espai Carmen Thyssen: ‘Natura en evolució. De Van
Goyen a Pissarro i Sacharoff’. Això si que és imperdible.
Molts
d’aquests esdeveniments estan fets a mida del públic de sempre, i els costa
molt acceptar canvis. És el cas de Cap Roig. Si cada any portaven el Júlio
Iglésias era per què als convergents gironins, nucli dur del públic, els
agradava amb bogeria. Això era un pecat de patriotisme inconfessable, i ho
negaven, però era així. Ara als del Pedecat els deu agradar amb passió
irrefrenable en Bryan Ferry, el tenen abonat; perquè Cap Roig continua essent
el festival dels gironins, i dels barcelonins ‘tenim-casa-a-Calella’. I quan
arriba l’estiu perden l’oremus per cantants del pop més ranci, tipus Cadena 100.
 |
| El Cirque du Soleil a Andorra |
Trapezis dels Pirineus
Per
a la majoria, l’experiència circense es basa més en cops emocionals que en
coneixements. Per això, l’aposta d’Andorra pel circ havia d’estar molt ben
travada. Un pla immillorable: cap de setmana als Pirineus, compres i el Cirque
du Soleil, potser el millor del món, de franc. La proposta entusiasma: 105 mil persones
en 25 funcions.
Els
primers anys van conformar un espectacle a partir d’elements de la cultura
andorrana. La cinquena edició ja no te res a veure. Es diu Divas, i és més un
musical amb atraccions circenses que una funció de circ. Però el Cirque du
Soleil no admet etiquetes. Escenografia amb tons roses i cançons de la Piaff,
Tina Turner, Aretha Franklin, Janis Joplin i Adele, entre d’altres, bellament
interpretades per dues poderoses cantants sobre bases gravades i mesclades per
un Dj, amb bateria en directe. El duo de trapezistes i d’equilibristes és el
millor i més circense d’un espectacle poc de circ. Això si, el públic que omple
a vessar la carpa resta extasiat des del primer instant. Reacció habitual amb
els canadencs.
Després
de cinc edicions, la fórmula andorrana de festival d’estiu és un èxit rotund.
Te tot el que volien: esdeveniment familiar (ple de canalla), original,
atractiu i probablement no més car ni difícil de produir que omplir cinc
setmanes de, posem per cas, Serrat, Antoino Orozco, Rosario i tot d’artistes
que també es poden veure arreu. Potser a més d’un festival d’estiu li caldria
una fórmula així per sortir de la banalitat de tribu o classe en la que va
néixer i viu. El preu, 2’7 milions. El retorn l’estan calculant. L’any vinent
volen tornar-hi; bon senyal.
Tornant
a casa, un munt de quilometres i de calor després, hi ha l’Arts d’Estiu, a
Pineda de Mar. És un festival honest. No se n’amaga de buscar un públic ampli i
divers i, tot i no presumir d’excel·lències, enguany ha portat Anastacia en
concert exclusiu a tot l’estat. Acosta al Maresme els artistes que actuen a
d’altres festivals. És l’únic en aquesta zona turística i està arrelat a la
vila, amb patrocinadors locals que hi aposten i organitzat per una societat
cultural de la vila. Com abans. És clar que la programació i els preus depenen
dels mercats i això limita les possibilitats de fer un esdeveniment original i
amb veu pròpia. Però per racional, potser és el lloc més fàcil d’explicar.
 |
| Pat Methey al Grec |
