Cauen les fulles però encara portem màniga curta; coses del canvi climàtic. La tardor és una espècie en vies d'extinció i, si no fos per uns quants llibres nous, ni ens adonaríem d'ella, de tant poc com mirem la vida. Per sort la darrera novel·la de Lluís Mª Todó, L'últim mono (Club Editor), poua en no poques parts fosques de l'existència. Un fill recau en el cavall, però per què torna a l'agulla? Un relat de preguntes que només es responen amb fets. Ara, per preguntes, les d'Emmanuel Carrère a El Regne (Anagrama). El retorn a la fe de l'autor és com la caiguda del cavall de l'evangelista Pau. Aquestes històries, i d'altres que no hi tenen res a veure, són la base d'un descomunal fresc de la nostra civilització (el cristianisme) entre l'assaig, la crònica històrica i la novel·la d'aventures, a voltes excessiu. Però la crítica local, que mai no ha entès el joc literari que far transitar la realitat, no gosarà amb Carrère.
A I tu no vas tornar (Bromera i Salamandra), Marceline Loridan Ivens no fa l'exercici de compassió habitual als relats de l'holocaust, sinó que clava una guitza a les estabornides consciències de l'Europa d'avui. A França ha arrasat. Amb Marine Le Penn a un pas de Elisi no és rar. I també de França, i publicat a Bromera, Pierre Lemaitre publica Àlex, 'que és molt millor que Irene', segons en Paco Camarasa. Pot ser l'èxit de la temporada.
I per si no en teniu prou, la commovedora història d'un nen sense pare a El bar de las grandes esperanzas (Duomo), els anys de formació de Ricardo Piglia a Los diarios de Emilio Renzi (Anagrama) i el suspens sobre la continuïtat del conseller Mascarell, segur que us ajudaran a viure aquesta tardor que passa sense que la veiem.
