9/10/15

L'estripada: El Testimoni

Als dirigents de la CUP els electors els premiaran o castigaran per la seva complexa decisió. Per contra els de Renfe s'han tret de sobre els usuaris dient que la pana d'avui no és culpa seva, i així mai no els podrem passar comptes pel mal servei habitual. Com Volkswagen que demana perdó als clients amb una lacònica nota quan, preocupats, consulten al web per veure si estan perjudicats. I aquí no passa res.
És la diferència entre el poder democràtic i el de les corporacions econòmiques, tan autoritari que pot actuar en perjudici de la majoria sense que, normalment, ni tan sols les institucions el fiscalitzin, per temor o per complicitat.
Per que passin menys casos d'aquests són necessaris els testimonis de la condició humana. És el cas d'Svetlana Alexievich, premi Nobel de literatura per com ha retratat la realitat de la població russa.
I és que la literatura i el periodisme tenen la missió de testimoniar el nostre temps i allò que som. Fer el contrari, el clientelisme i la submissió, dona diners i auditori, però és un engany.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

8/10/15

Viena, París i aquí

Vaig mangar un dels petits i curosos exemplars de La dama del gosset, de Txékhov, que Viena ha editat per commemorar els 50 primers títols de l'exquisida col·lecció El cercle de Viena. Fan la xifra rodona amb El tallador de canyes, de Junichirô Tanizaki, un clàssic de culte de la literatura japonesa. Vaig demanar disculpes al Xavier, llibreter de Vapor Vell, i me'l vaig llegir amb gran plaer abans d'adormir-me. Però em vaig despertar de matinada i, en veure el llibret damunt la tauleta, em vaig desvetllar torbat pels fantasmes del pensament: quin futur tenen propostes editorials d'excel·lència com Viena, i projectes menuts i independents com Vapor Vell? Sobreviuria la llibreria ambulant de Roger Mifflin en aquest paradís fals d'aquí i avui al qual no ens ha portat, precisament, la lectura massiva de bons llibres?
Tinc No plorar, de Lydie Salvayre, (Anagrama); Navegando por el interior, d'Amador González, (Club) i Som una família, de Fabio Bartolomei, (Angle), que reclamen la seva atenció. Els puc dir que la història de la mare catalana de Salvayre és colpidora i que dona llum a l'exili humil i pobre del 39, que el viatge de González per Espanya amb una barca tibada per una euga és una road movie no man's land a l'estil Cormac McCarthy, que Som una família és un tendre relat, ple d'humor, sobre l'experiència vital d'un nen diferent. Els podria dir això i més, i fins i tot parlar de llibres bellíssims que mai no s'editaran. Però les llibreries sucumbeixen a l'especulació urbana, moltes editorials han de publicar pura banalitat per menjar i els autors escriure-la. Ara l'ajuntament de Barcelona s'ha anat a inspirar a París. El model és correcte, ara falta que s'imiti be i ràpid. Van tard.

5/10/15

Trobarem a faltar els vostres crims, i el somriure també




Llibreria Negra i criminal, Barceloneta (4 de desembre de 2002 - 3 d'octubre de 2015)



1/10/15

Passant pàgines

Cauen les fulles però encara portem màniga curta; coses del canvi climàtic. La tardor és una espècie en vies d'extinció i, si no fos per uns quants llibres nous, ni ens adonaríem d'ella, de tant poc com mirem la vida. Per sort la darrera novel·la de Lluís Mª Todó, L'últim mono (Club Editor), poua en no poques parts fosques de l'existència. Un fill recau en el cavall, però per què torna a l'agulla? Un relat de preguntes que només es responen amb fets. Ara, per preguntes, les d'Emmanuel Carrère a El Regne (Anagrama). El retorn a la fe de l'autor és com la caiguda del cavall de l'evangelista Pau. Aquestes històries, i d'altres que no hi tenen res a veure, són la base d'un descomunal fresc de la nostra civilització (el cristianisme) entre l'assaig, la crònica històrica i la novel·la d'aventures, a voltes excessiu. Però la crítica local, que mai no ha entès el joc literari que far transitar la realitat, no gosarà amb Carrère. 
A I tu no vas tornar (Bromera i Salamandra), Marceline Loridan Ivens no fa l'exercici de compassió habitual als relats de l'holocaust, sinó que clava una guitza a les estabornides consciències de l'Europa d'avui. A França ha arrasat. Amb Marine Le Penn a un pas de Elisi no és rar. I també de França, i publicat a Bromera, Pierre Lemaitre publica Àlex, 'que és molt millor que Irene', segons en Paco Camarasa. Pot ser l'èxit de la temporada.
I per si no en teniu prou, la commovedora història d'un nen sense pare a El bar de las grandes esperanzas (Duomo), els anys de formació de Ricardo Piglia a Los diarios de Emilio Renzi (Anagrama) i el suspens sobre la continuïtat del conseller Mascarell, segur que us ajudaran a viure aquesta tardor que passa sense que la veiem.

28/9/15

'Por de volar', traduït al castellà

La revista Solo Moto, que enguany celebra el seu quarantè aniversari, acaba de publicar a la seva web la versió en castellà de 'Por de volar', un text entre l'assaig i la narració​ on es reflexiona sobre els mites i les epopeies modernes a partir de la mort de l'ex-pilot Joan Garriga, en un accident de moto, just el dia de l'aniversari de l'autor.
La versió castellana du el nom de 'Miedo a volar', i la podeu llegir aquí:


FOTO: Solo Moto

'Por de volar', que podeu llegir en català AQUÍ, és el número 1 de la col·lecció de e-books Llibres mínims. La idea és la de publicar un seguit de textos de tota mena què, per inconveniències diverses que ara no venen al cas, no solen voler publicar ni els mitjans de comunicació ni els editorials, però que els seus autors no renuncien ni a escriure ni a que es llegeixin.
Els llibrets estaran editats en PDF. S'envien per correu i es poden descarregar per llegir-los a l'ordinador, la tauleta, el mòbil o be imprimir-vos-els en A4 normal.
​Els Llibres mínims seran gratuïts, és clar. Si no hi teniu finalitats comercials, els podeu reproduir total o parcialment citant-ne només autoria i procedència.
Si esteu interessats en rebre'ls, només heu d'escriure un correu a: rafelvs@outlook.com

L'estripada: La roda

Em vaig pensar que em comprava un cotxe molt eficient ambientalment i acabo de descobrir que m'enganyaven. Pensava que la Comissió Europea havia de ser un exemple d'administració seriosa, i prou que veiem com fan trampes, i a més tan mal fetes que s'els veu el llautó. Els ramaders protesten per l'engnay de les superfícies comercials amb els preus i els consumidors (per estalviar) en som còmplices sense voler, i també ens sentim enganyats.
I dels enganys de la política, no cal dir res que no sapigueu.
Farts d'aquesta roda perversa, de tant en tant, els ciutadans es rebel.len i es planten al mig d'una plaça per demostrar als poderosos que el carrer no és sempre seu. S'organitzen i, un dia, se sap que algú dels que dirigeixen la protesta n'ha fet una de grossa. I tornem a ser al principi.
En Francesc Torralba es pregunta en un llibre quanta transparència poden suportar, ara que hom la reclama fins a l'extrem d'exigir la puresa total a tothom, començant pels polítics.
Crec que no som capaços de suportar un grau molt elevat de netedat. I no només per què, fent boicot als falsos, hauríem de renunciar gairebé a tot, sinó per què, quan comencéssim a fer una llista de tramposos i mentiders, potser ens hi hauríem de posar.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-de-rafael-vallbona-/audio/894171/

Tecnologia sense límits: redactant i enregistrant L'estripada, per a Catalunya Ràdio, a les bordes del bosc de Virós (Vallferrera), a 1.335 metres d'alçada.
No tenia electricitat, però si cobertura, una tauleta i un telèfon.
Només lamento haver trencat lleument durant uns minuts el silenci que presideix aquestes valls.


27/9/15

Ciutat de llibres

Barcelona malda per ser nomenada ciutat de la literatura per la UNESCO. Amb un índex de lectura 2'5 punts per sota de la mitjana europea, si jo fos del jurat diria que la ciutat necessita millorar. Devem estar en el camí, per què entre el 2010 i el 2013 l'índex lector ha pujat 3'6 punts; però no si no arribem ni a la mitjana lectora, no poden aspiar a ser considerats literaris.
Barcelona és una ciutat de literatura, no em posaré ara a fer la llista; també és una ciutat editorial (id.), i de biblioteques; però fem curts en l'essencial. És aquí on calen esforços institucionals més que no pas en candidatures que promouen nomenaments per al lluïment polític de l'administració de torn. On es trobaran els lectors de gènere negre ara que tanca Negra i Criminal, em pregunta la fotògrafa Ana Portnoy? Vaig anar dissabte a acomiadar-la per evitar els atacs massius de nostàlgia sobrevinguda i la falsa companyonia habitual dels arribistes del darrer minut. Però dissabte hi havia gent que havia descobert la llibreria en saber que tancava.
La setmana del llibre en català ha venut un 26% més que l'any passat i, per fi, s'internacionalitza. Els companys de Catorze guanyen merescudament el premi Lletra a la millor iniciativa digital de literatura catalana. Enrique Vila-Matas, el millor escriptor contemporani de Catalunya, rep el premi de la FIL, i la Fira del llibre d'Ocasió vessava diumenge de badocs que es deixaven temptar pels llibres, com la pàmfila que frisava per comprar un Estimada Marta, amb la magnífica portada d'en Viladecans, només per què se'n deia (sic). És cert que tot compta, i aquesta tardor de llibres al carrer la ciutat fa goig, però encara no sumem prou per presumir de literaris.