Josep Termes, el historiador nostálgico

Nacido en julio de 1936 en el seno de una familia de abstracción obrera y muy politizada, Josep Termes, que falleció ayer en Barcelona a los 75 años, fue historiador por ‘nostalgia ambiental’, según declaró en una ocasión a la revista de historia l’Avenç, en cuya fundación participó y en la que se forjaron historiadores como el hoy Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell.
El catalanismo, la República o el Movimiento Obrero fueron temas de conversación de Termes ya desde crío. Años después, y tras haber pasado por la facultad de Farmacia de la Universidad de Barcelona (1953-57) y por la de Letras (1957-1962) tras el movimiento estudiantil de 1956, se especializó en historia contemporánea con especial dedicación a la historia del obrerismo. La influencia que provocó en el joven historiador la lectura de la obra de Casimir Martí ‘Orígenes del anarquismo en Barcelona’ le llevaron a estudiar el movimiento obrero, especialmente el anarquista, en la Catalunya y España de los siglos XIX y XX. Su tesis doctoral de 1972, ‘Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional, 1864-1884’, ha sido también la obra de toda una vida. Hace unas semanas ha aparecido publicada una voluminosa obra de síntesis titulada ‘Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1980 (l’Avenç / RBA), un trabajo inmenso, pero en nada condescendiente para con el anarquismo. Fue tal la fidelidad de Josep Termes a sus orígenes que vivió siempre en el Camp d’en Grassot, en el popular barrio de Gràcia de Barcelona, uno de los núcleos fundacionales del anarquismo de la ciudad.
Uno de los pilares de su obra historiográfica ha sido la revisión de las teorías que sitúan la irrupción y consolidación del catalanismo político estrictamente en el ámbito de la burguesía. A partir de su participación en el Col·loqui d’historiadors de 1974, en el cual presentó su ponencia ‘El nacionalisme català, problemas d’interpretació’, Josep Termes dedicó muchos esfuerzos a defender la importancia del catalanismo obrero y popular en la conformación del nacionalismo moderno. Su libro ‘Les arrels populars del catalanisme’ (1999) es quizás la más documentada obra sobre este tema
Pero a pesar de su indiscutida categoría intelectual, las agrias trifurcas que el gremio de los historiadores mantiene entre ellos por la interpretación en clave nacionalista, o no, de la historia, situó a la fuerza a Termes del lado de los nacionalistas, hecho que le valió más de una polémica y fuertes críticas de numerosos colegas.
Su predisposición a no dar nada por zanjado y a releer la historia siempre que objetivamente sea posible, le llevaron a ser expulsado del PSUC en 1974 por discrepar con Manolo Sacristán sobre el asesinato de Andreu Nin y, más recientemente, a mostrarse crítico con el proyectos de la Memoria histórica, no por la intención de la idea, sino por el uso ortodoxo que se puede hacer de la realidad histórica. Para que lo entiendan, aunque la frase no es suya, fue Termes quién la popularizó: ‘de aquel desastre todos llevamos mierda bajo la suela de los zapatos. Todos somos culpables, solo son inocentes los muertos’. Cabe más claridad?
Termes fue expulsado de la universidad de Barcelona en 1958, siendo estudiante, y en 1966, a raíz de la Caputxinada, siendo profesor, situación que no impidió que retornara en 1968 como miembro del equipo fundador de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB). En 1991 pasó a formar parte del Institut Universitari Vicenç Vives de la universidad Pompeu Fabra (UPF), de la que se jubiló en 2006, año en el que fue galardonado con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Anteriormente, en 1990, había recibido la Creu de Sant Jordi.

Esperant (o des)

La Setmana del llibre en català, que s’inaugura demà, pot arribar a ser la rentré editorial que no tenim, però també podria no ser-ho si l’ajuntament de Barcelona no hagués avançat la seva ajuda econòmica als organitzadors. Els diners que l’Institut d’Indústries Culturals tenia destinats a la Setmana van haver de tornar urgentment cap a Economia per tapar algun forat. I com que els bancs no en volen saber res d’avals de la Generalitat, el tinent d’alcalde Jaume Ciurana ha hagut de sortir al rescat de la festa que enguany protagonitzarà la nova novel·la de Jaume Cabré ‘Jo confesso’ (Proa). Aquest gest municipal és una bona noticia per la Setmana, que sembla haver trobat per fi un interlocutor favorable a l’ajuntament. Tant de bo serveixi per consolidar-la d’una vegada. Esperem-ho.
Com també esperem el nou programa de llibres del 33. Es dirà ‘Via llibre’ (sic?), el dirigirà Jaume Clèries, creador del canal cultural de Canal +, el farà gent de la casa, tindrà d’assessor el periodista literari Ricard Ruiz i s’estrenarà el dia 27 de setembre. Serà un programa d’aquests moderns sense presentador i on prevaldrà la difusió i la informació a la crítica. La participació dels lectors i la diversificació de l’espai a través de les xarxes socials serà una característica essencial. O sigui que, per ara, s’han acabat les tertúlies llibresques a la tele. Però els i les fans d’Emili Manzano no han de patir, tornarà l’any vinent al canal amb un programa de filosofia.
També esperaven Andrea Camillieri molts lectors diumenge passat a ‘Negra y criminal’. Els llibreters van dir ‘escoltarem la veu de Camillieri’ i molts es van pensar que hi seria. Han sentit a parlar d’enregistraments fonogràfics?

Els pans i els peixos

Després de dissoldre els projectes estel·lars del tripartit en matèria educativa: sisena hora, ordinadors i setmana blanca, a l’arrencar el curs el Departament d’Ensenyament s’ha topat amb la cruel realitat de tenir 6 mil estudiants més dels previstos a l’educació obligatòria, dels quals molt pocs són emigrants senyors Albiol i Anglada, i ni cinc al calaix per contractar mestres o construir aules.
Per resoldre aquesta complicada equació la consellera Rigau ha intentat fer una mena de multiplicació dels pans i els peixos a còpia d’augmentar les hores lectives als mestres i de convertir en classes laboratoris i biblioteques. Però el que a la història Sagrada és possible, a la història real, que de sagrada en te ben poc, no passa de ser un pedaç difícilment sostenible, començant pel ball d’horaris.
Resultat: un caramull de situacions anòmales que segur no acontenten a ningú, i la terrible sensació de que l’educació no ha deixat mai de ser un terreny de batalla polític.
Ah, i la possibilitat de que es carreguin la immersió que penja com una condemna, no tan sols damunt l’estament educatiu, sinó tota la societat catalana.

Dit a El Món a RAC 1 el 8 de Setembre de 2011

La llengua com a pàtria

Abans que escriptor sóc lector i parlant, i gràcies a les paraules sóc ciutadà del món. Aprenc, conec i em comunico amb la llengua que tinc. M’explica i em presenta; per ella existeixo. No hi ha territori, institució, llei, ni història amb qui em calgui ser més lleial. No tinc altra fidelitat que la que li dec a la llengua que he après dels meus pares, que va amb mi tothora i amb la que visc. Només ella em representa, em defineix i em posa dempeus damunt aquesta terra eixorca.
Tinc un univers ample i riquíssim: vaig fer el primer plor, vaig aprendre a demanar, a dir t’estimo i a ser exigent i generós en català. En català visc la vida i en sóc cosmopolita.
He transmès a la meva filla el goig d’aquest patrimoni mil·lenari i ric amb la mateixa passió amb que l’estimo. Així ho ha entès i així ho viu i a l’ensems ho transmet. Ella, els joves, són la millor garantia de la pervivència i la vitalitat futura del més gran monument que els nostres avantpassats ens han llegat.
He fet de l’ús modern i constant de la llengua i de la preservació dels seus ancestres el meu present, i damunt d’ell maldo dia a dia per contribuir a aixecar cada dia un futur personal i col·lectiu ric i ple.
Amb les mans i la ment, no tinc res més.
Els castells es conquereixen, les terres s’abrusen, els pobles es dominen i les persones s’esclavitzen. Les parles són indomables.
La llengua catalana, aquest territori intangible, aquesta fortuna fràgil, aquesta mena extingible, aquest baluard inexpugnable, és la meva única pàtria i res ni ningú me l’arrabassarà. En ella visc i només en ella moriré. Encara que en sigui l’últim parlant.

Heribert Barrera: primer President del Parlament de Catalunya

A Heribert Barrera lo perdieron el patriotismo y una excesiva dimensión histórica cuando aceptó la presidencia del Parlament de Catalunya en 1980, en las elecciones de la restauración del legislativo catalán. La misma transcendencia con la que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), al partido que él había reorganizado en la clandestinidad interior desde 1952, contribuyó a hacer presidente a Jordi Pujol, condenaron a la crisis y una larga travesía del desierto a la formación independentista. Una vieja y conocida situación en ERC. Heribert Barrera, nacido en Barcelona el 6 Julio de 1917, falleció el sábado en la misma ciudad a los 94 años de edad tras haber padecido una embolia hace unas semanas.
En 1980, a pesar del apoyo de los 14 diputados de Esquerra, Jordi Pujol formó gobierno en solitario, concediendo, eso sí, la presidencia del Parlament a Barrera. En los siguientes comicios autonómicos ERC se quedó tan solo con 5 diputados y casi la mitad de los votos.Heribert Barrera había iniciado su carrera política en 1934 en la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya y en el bloque escolar nacionalista. En 1935 ingresó en las Juventudes de Esquerra Republicana de Catalunya. Tras colaborar en la victoria del Frente Popular en 1936, del que ERC formaba parte, y luchar en los frentes de Aragón y del Segre como artillero, Barrera se exilió a Francia en 1939, permaneciendo en aquel país hasta 1952, cuando regresó clandestinamente a Catalunya para reorganizar de nuevo el partido.
En 1976, fue elegido secretario general del partido, cargo que ocupó hasta 1987. Fue elegido diputado en las primeras elecciones generales de 1977, en las que ERCV se presentó en forma de coalición por no haber sido aún legalizada, y en 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya, convirtiéndose en presidente de la cámara entre 1980 y 1984.
Entre 1991 y 1994 fue eurodiputado. El era el número 2 de la lista; el acuerdo electoral de la coalición Por la Europa de los pueblos indicaba que él y Carlos Garaicoetxea (Eusko Alkartasuna) deberían alternarse durante la legislatura. También entre 1991 y 1995 Barrera ocupó la presidencia de ERC, y en el año 2000 recibió la Medalla de Honor del Parlament de Catalunya.
A pesar del innegable vigor y tenacidad de su activismo político en defensa de las libertades democráticas de Catalunya, sus declaraciones políticas o, en alguna ocasión, respecto la influencia de la inmigración en el tejido social de Catalunya, le llevaron a granjearse no pocas críticas.
Al margen de su actividad política, Heribert Barrera se licenció en Ciencias Químicas por la Universidad de Barcelona, y posteriormente en Físicas y Matemáticas por la de Montpelier. Más tarde se doctoró en Físicas por la Sorbona de París. Desarrolló su tarea científica en el Instituto Químico de la universidad de Montpelier, donde trabajó también como profesor. Fue agregado de investigaciones del Centre National de la Recherche Scientifique de Francia, y becario posdoctoral en la Universidad de New Hampshire (Estados Unidos). También fue catedrático contratado de Química Inorgánica en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1970. Entre 1944 y 1984 publicó numerosos estudios científicos en las más prestigiosas revistas internacionales y obtuvo el premio Prat de la Riba del Institut d’Estudis Catalans (del cual fue miembro emérito) por su trabajo "Nuevas contribuciones a la síntesis de ácidos arilalifáticos y a la teoría de la acilación intramolecular". Heribert Barrera fue también presidente de la Sociedad Catalana de Ciencias Físicas, Químicas y Matemáticas y presidente de la sección de ciencias. Miembro de la Société Française de Chimie y de la American Chemical Society.

B-16, una icona pop

Pel que hem vist fins ara, la cita papal amb el jovent catòlic a Madrid te força de màrqueting i de política i, francament, molt poc d’evangelització. El jovent alegre i moderadament fester que inunda i acoloreix els carrers de la ciutat confegeix a Benet 16 un caràcter d’icona pop i ídol de masses imprescindible avui en dia per col·locar un producte al mercat, inclòs el mercat espiritual. I ho dic en el millor sentit del terme.
Després, quan parla, no s’està de criticar amb contundència algunes de les polítiques adoptades pel govern. Quan el Papa ha carregat contra ‘els que es creuen Déu i decideixen sobre qui és digne de viure’, als socialistes els han d’haver xiulat les orelles, una cosa ben poc agradable a tres mesos de les eleccions. I per aquest pedregar aniran les coses a cadascun dels 9 discursos que pronunciarà. No crec que ningú es sorprengui a aquestes alçades, oi?
Al cap i a la fi, quan Benet diu als joves quer resin perquè el missatge de l’església arribi als laics, està parlant indirectament a la immensa majoria de ciutadans d’aquest estat dit Espanya que, batejats o no, i fins i tot creients, senten el missatge de la jerarquia eclesiàstica com una veu que ressona lluny de la seva realitat.

Dit a El Món a RAC 1, el 19 d'agost de 2011

Captius i desarmats

Captiu i desarmat l’euro i el banc central europeu, els especuladors internacionals han augmentat fins l’ofec el setge al deute dels països de la Unió que són a la corda fluixa amb Espnaya al davant.
Deixant el deute en mans d’inversors de metxa curta i sicaris del poder financer mundial, és a dir, no democràtic, i sense capacitat per generar inflació per l’antic pànic dels alemanys, a la que van maldades la moneda única gestionada amb criteris divergents és una olla de cols.
Amb les agències de raiting, propietat dels grans bancs d’inversions, llençant porqueria sobre Europa i posant en evidència la petitesa de la classe política continental, l’amenaça de les Assegurances d’Impagament (CDS), la principal arma amb la que s’especula contra el deute europeu, a hores d’ara, són ara per ara un escull insalvable per calmar aquesta tempesta als mercats que, més que un aiguat, és una guerra de dimensions incalculables i en la que cada fita es conquesta a sang i foc.
Amb un govern en funcions i una oposició sense criteri ni rigor, la veritat és que Espanya te el perfil idoni per ser la propera víctima dels voltors del deute. A Angela Merkel no li deu importar gaire.

Dit a El Món a RAC 1 el 4 d'agost de 2011