7/9/11

La llengua com a pàtria

Abans que escriptor sóc lector i parlant, i gràcies a les paraules sóc ciutadà del món. Aprenc, conec i em comunico amb la llengua que tinc. M’explica i em presenta; per ella existeixo. No hi ha territori, institució, llei, ni història amb qui em calgui ser més lleial. No tinc altra fidelitat que la que li dec a la llengua que he après dels meus pares, que va amb mi tothora i amb la que visc. Només ella em representa, em defineix i em posa dempeus damunt aquesta terra eixorca.
Tinc un univers ample i riquíssim: vaig fer el primer plor, vaig aprendre a demanar, a dir t’estimo i a ser exigent i generós en català. En català visc la vida i en sóc cosmopolita.
He transmès a la meva filla el goig d’aquest patrimoni mil·lenari i ric amb la mateixa passió amb que l’estimo. Així ho ha entès i així ho viu i a l’ensems ho transmet. Ella, els joves, són la millor garantia de la pervivència i la vitalitat futura del més gran monument que els nostres avantpassats ens han llegat.
He fet de l’ús modern i constant de la llengua i de la preservació dels seus ancestres el meu present, i damunt d’ell maldo dia a dia per contribuir a aixecar cada dia un futur personal i col·lectiu ric i ple.
Amb les mans i la ment, no tinc res més.
Els castells es conquereixen, les terres s’abrusen, els pobles es dominen i les persones s’esclavitzen. Les parles són indomables.
La llengua catalana, aquest territori intangible, aquesta fortuna fràgil, aquesta mena extingible, aquest baluard inexpugnable, és la meva única pàtria i res ni ningú me l’arrabassarà. En ella visc i només en ella moriré. Encara que en sigui l’últim parlant.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Un text esplèndid, colpidor, tan íntimament teu com nostre quan el llegim. Una abraçada ben forta. Carles Duarte

Albert Calls ha dit...

Plenament d'acord.Però el que és curiós és que cada vegada que hi ha eleccions generals toquen la gaita amb la llengua perquè a alguns els interessa. I després, segons convé, a parlar català.

Anònim ha dit...

D'acord. Tinc la confiança que els nostres fills la sabran defensar molt més bé que nosaltres, amb el que els hi hem pogut ensenyar i sense deixar-se enganyar amb falses autonomies per nacionalistes hipòcrites.
Pere