Tal i com ja es va anunciar fa setmanes, Edicions 62 ha adquirit el 50% d’Eumo editorial. El consell editorial es manté a Vic, però ja anuncien transvasament de projectes; o sigui, un altre independent que cau. Eumo vol dir escola Universitària de Mestres d’Osona, embrió de l’actual Universitat de Vic. Creada l’any 1979, des del primer moment va tenir una clara orientació pedagògica, tot i que ha tocat, i bé, la narrativa i la poesia. Són els editors de la històrica ‘Lletra de canvi’. Eumo ha estat víctima, com tants d’altres, de l’enxampada, a ells d’uns 200 mil euros, provocada pel tancament de la distribuïdora l’Arc de Berà.
Fa mesos que els responsables de les editorials independents que eren distribuïdes per l’Arc les estan passant magres: No fa gaire el Departament de Cultura va fer una oferta a Arc per saldar el deute amb els editors, però els ex responsables de l’antiga distribuïdora no el van acceptar. A Cultura estan molt empipats amb la postura dels responsables d’Arc. Aquests, per contra, han contraatacat oferint liquidar només el 70% del deute. Ja hi ha editorials, els més ofegats, que han dit que si, però n’hi ha d’altres que no accepten aquesta solució en fals que, sense tenir culpa de res, els perjudica.
Fa poc vam saber que Cossetània, un altre dels damnificats, ja havia començat a regular els cobraments dels llibres venuts amb la nova xarxa de distribució i que, per tant, començaven a superar l’atzucac; però i el dineral que els ha deixat a deure l’Arc?
Eumo no ha tingut tanta resistència. Els rumors de venda corrien feia mesos, i quan un editorial català està en venda ja se sap que nomes hi ha un comprador possible. El panorama editorial, com el país, s’empetiteix.
13/4/11
11/4/11
Curs de ‘Corte y confección’
El pla de reorganització i retallades a l’ensenyament públic de la conselleria d’educació està generant un debat digne de ‘El florido pensil’. Primer van ser els uniformes, després les aules segregades per sexes i unes subvencions mai no explicades a una escola que ho fa. I ara les permanències. Molts ho recordareu. Era aquella hora extra de classe que feien alguns estudiants necessitats, mentre els altres marxàvem a berenar i a jugar a futbol pels carrers.
En aquesta rèmora ‘vintage’ d’un època en que l’escola eren las tablas de multiplicar y los ríos de Espanya, és en el que convertiran la sisena hora de classe, que va ser una fita històrica en l’educació pública.
Però encara hi ha més, la filigrana de la redistribució dels recursos en el global del sistema, per entendre’ns; vestir un sant per desvestir-ne un altre, és, a la fi, una forma dissimulada de no contractar ni un mestre més. I això que hi haurà 15 mil nous estudiants l’any vinent.
Entre l’estalvi necessari i el Corte y confección, l’ensenyament públic s’envà en orris. Ho he dit i ho repeteixo: no creure en l’educació és no creure en el futur del país.
Dit a El Món a RAC 1 el 12 d'abril de 2011
En aquesta rèmora ‘vintage’ d’un època en que l’escola eren las tablas de multiplicar y los ríos de Espanya, és en el que convertiran la sisena hora de classe, que va ser una fita històrica en l’educació pública.
Però encara hi ha més, la filigrana de la redistribució dels recursos en el global del sistema, per entendre’ns; vestir un sant per desvestir-ne un altre, és, a la fi, una forma dissimulada de no contractar ni un mestre més. I això que hi haurà 15 mil nous estudiants l’any vinent.
Entre l’estalvi necessari i el Corte y confección, l’ensenyament públic s’envà en orris. Ho he dit i ho repeteixo: no creure en l’educació és no creure en el futur del país.
Dit a El Món a RAC 1 el 12 d'abril de 2011
Cultura de masses i joves ‘sense’
Les generacions de joves als que la crisi estan deixant sense futur i que viuran pitjor que els seus pares, quin nivell d’exigència cultural tindran quan ‘siguin grans’? La precària situació actual i la falta d’expectatives els farà més rigorosos o més condescendents? Aquesta generació ‘tocada’ pel desmantellament de l’estat del benestar, quina actitud cultural tindrà? 
De moment els afecten els 2.000 milions de retallades en educació i les escasses expectatives professionals, però en això els va el futur. Tot i ser les generacions més ben formades intel•lectualment de tota la nostra història, hauran de lluitar molt dur per fer-se un lloc al món adult, i potser ni quan el tinguin arribaran al nivell de benestar en que han viscut els seus pares. Amb la perspectiva del desmantellament progressiu dels serveis públics i socials, i on cadascú s’haurà de pagar de la seva butxaca, i sense preus polítics, tot el que necessiti o desitgi per viure, des d’un metge a l’entrada a un museu,; quina actitud mantindrà aquesta generació ‘sense’ d’aquí a uns anys, quan estigui en disposició de convertir-se en consumidora de productes culturals?
Diuen els sociòlegs que és més que probable que, políticament, siguin molt conservadors; doncs només pateix per perdre el que te qui li ha costat molt d’aconseguir-ho. D’acord. Però en quina mena de conservadorisme es traduirà el seu grau d’exigència cultural? Exhausts per l’esforç per arribar fins allà on puguin, s’abocaran als braços pèrfids de la somnolent cultura de masses de subproductes televisius i de la tecnologia digital de simple entreteniment?
Les grans superfícies de distribució de productes culturals estan delatant la migració del consum: cada cop hi ha menys metres quadrats destinats a discos i llibres. El seu terreny és ocupat per ‘tauletes PC’, mòbils, portàtils i, sobretot, videojocs. Si aquestes botigues ho fan deu ser per alguna cosa. El problema és saber si, en el procés d’absorció i adequació cultural propi del seu estatus futur, hi haurà lloc per a les expressions de dissidència cultural que ara defensen com a pròpies de la seva condició actual de ‘sense res’.
El més probable és que sigui la mateixa industria cultural la que, ull viu com te, les acabi assimilant i integrant als seus catàlegs comercials. Va fer el mateix amb el rock & roll a finals dels cinquanta, amb els ‘hippies’ a finals dels seixanta i amb els ‘punks’ a finals dels setanta. Les jaquetes de pell, les flors al coll, les bruses de fil i els imperdibles van acabar formant part dels prestatges de les cadenes de ‘pronto moda’, de les lleixes de les botigues de discos i de les més lamentables pel•lícules per a joves i no tant. És el cicle pendular de la història de la cultura, sempre mediatitzat per la indústria i els mitjans de comunicació.
El neo-revolucionari ‘Indigneu-vos’ (Destino) d’Stéphane Hessel és un clam que pot ser assumit per una gran majoria d’aquests joves ‘sense’; fins i tot pot arribar a convertir-se en la icona de tot el moviment (si és que finalment actuen com a tal). Si és així, no us estranyeu si algun dia acaba convertint-se en el nom d’un perfum o en un model de vehicle innocu amb el medi ambient. No recordeu Dennis Hopper (Easy rider) anunciant un cotxe Ford de gama més aviat alta?
La industria cultural és la que integra més de pressa les noves tendències socials. El seu és un producte fungible, per tant han d’estar sempre atents a que no se’ls faci vell l’article que ofereixen com a nou. Els videojocs han entrat als programes universitaris. Aquesta via garanteix una continuïtat. Hi ha pedagogs i psicòlegs que ja han trobat un munt d’usos positius per als jocs. No m’atreveixo a traçar una frontera entre apocalíptics i integrats, aquest és un discurs que ja ha estat superat pels mèdia i la cultura digital. Fem un altre plantejament: si serveix, val, perquè, en un món en crisi, tot s’aprofita.
Ramon Alberch
El fins fa poc subdirector general d’Arxius la Generalitat, ha escrit el llibre El preu de la memòria. El cas de l’Arxiu Centelles, on explica els detalls de la negociació pel polèmic arxiu amb els fills del fotògraf. Més enllà de la sensatesa, o no, de la venda, els rerefons dels afers administratius haurien de formar part del secret de qualsevol alt funcionari quan ho deixa de ser.
Marta Romagosa
Els premis Ràdio Associació han distingit la periodista com a millor professional de la ràdio. Allunyada dels personalismes, el soroll i de les trifurques i complicitats político-mediàtiques, Romagosa és exemple de rigor, professionalitat i vocació de servi públic. Aquest premi l’honora a ella, però també a molts dels seus companys a Catalunya ràdio que actuen amb els mateixos criteris.
Diuen els sociòlegs que és més que probable que, políticament, siguin molt conservadors; doncs només pateix per perdre el que te qui li ha costat molt d’aconseguir-ho. D’acord. Però en quina mena de conservadorisme es traduirà el seu grau d’exigència cultural? Exhausts per l’esforç per arribar fins allà on puguin, s’abocaran als braços pèrfids de la somnolent cultura de masses de subproductes televisius i de la tecnologia digital de simple entreteniment?
Les grans superfícies de distribució de productes culturals estan delatant la migració del consum: cada cop hi ha menys metres quadrats destinats a discos i llibres. El seu terreny és ocupat per ‘tauletes PC’, mòbils, portàtils i, sobretot, videojocs. Si aquestes botigues ho fan deu ser per alguna cosa. El problema és saber si, en el procés d’absorció i adequació cultural propi del seu estatus futur, hi haurà lloc per a les expressions de dissidència cultural que ara defensen com a pròpies de la seva condició actual de ‘sense res’.
El més probable és que sigui la mateixa industria cultural la que, ull viu com te, les acabi assimilant i integrant als seus catàlegs comercials. Va fer el mateix amb el rock & roll a finals dels cinquanta, amb els ‘hippies’ a finals dels seixanta i amb els ‘punks’ a finals dels setanta. Les jaquetes de pell, les flors al coll, les bruses de fil i els imperdibles van acabar formant part dels prestatges de les cadenes de ‘pronto moda’, de les lleixes de les botigues de discos i de les més lamentables pel•lícules per a joves i no tant. És el cicle pendular de la història de la cultura, sempre mediatitzat per la indústria i els mitjans de comunicació.
El neo-revolucionari ‘Indigneu-vos’ (Destino) d’Stéphane Hessel és un clam que pot ser assumit per una gran majoria d’aquests joves ‘sense’; fins i tot pot arribar a convertir-se en la icona de tot el moviment (si és que finalment actuen com a tal). Si és així, no us estranyeu si algun dia acaba convertint-se en el nom d’un perfum o en un model de vehicle innocu amb el medi ambient. No recordeu Dennis Hopper (Easy rider) anunciant un cotxe Ford de gama més aviat alta?
La industria cultural és la que integra més de pressa les noves tendències socials. El seu és un producte fungible, per tant han d’estar sempre atents a que no se’ls faci vell l’article que ofereixen com a nou. Els videojocs han entrat als programes universitaris. Aquesta via garanteix una continuïtat. Hi ha pedagogs i psicòlegs que ja han trobat un munt d’usos positius per als jocs. No m’atreveixo a traçar una frontera entre apocalíptics i integrats, aquest és un discurs que ja ha estat superat pels mèdia i la cultura digital. Fem un altre plantejament: si serveix, val, perquè, en un món en crisi, tot s’aprofita.
Ramon Alberch
El fins fa poc subdirector general d’Arxius la Generalitat, ha escrit el llibre El preu de la memòria. El cas de l’Arxiu Centelles, on explica els detalls de la negociació pel polèmic arxiu amb els fills del fotògraf. Més enllà de la sensatesa, o no, de la venda, els rerefons dels afers administratius haurien de formar part del secret de qualsevol alt funcionari quan ho deixa de ser.
Marta Romagosa
Els premis Ràdio Associació han distingit la periodista com a millor professional de la ràdio. Allunyada dels personalismes, el soroll i de les trifurques i complicitats político-mediàtiques, Romagosa és exemple de rigor, professionalitat i vocació de servi públic. Aquest premi l’honora a ella, però també a molts dels seus companys a Catalunya ràdio que actuen amb els mateixos criteris.
9/4/11
Alfred Luchetti, el químico que se hizo cómico
A Alfred Luchetti lo de la militancia y el escenario lo llevaba en los genes. Un hermano suyo, Antoni, es actor, cineasta y, sobretodo, político (ha sido concejal en Barcelona y diputado en el Parlament). El otro, Francesc, es un reconocido actor.
La escena catalana está de mala racha. Pep Torrents, Jordi Serrat, Jordi Teixidor i ahora el bueno de Luchetti. Debe ser un final de ciclo, pero eso no nos consuela, porque todos esos actores y directores son gente que, viviendo vida de otros a través de sus personajes, han contribuido, no solo a la educación teatral de las generaciones crecidas en el postfranquismo, sino también a la sentimental. El Andreu de ‘Poblenou’ i el Sebastià, de Nissaga de poder’, ambas series de TV de gran éxito popular, forman parte ya de la cultura de masas contemporánea de este país.
En el cine participó en más de cien películas, casi siempre como actor secundario: cine social como 'Perros callejeros' (1977) y 'Yo, el vaquilla' (1985); adaptaciones de novelas, como 'La plaça del diamant' (1982), 'Últimas tardes con Teresa' (1983) o 'La muchacha de las bragas de oro' (1979) y cine catalán de temática histórica como ‘La ciutat cremada’, ‘La febre d’or’, ‘Companys, procés a Catalunya’ y la más reciente ‘Coronel Macià’. Y en 1994 recibió el premio honorífico de cinematografía de la Generalitat, faltaría más.
En el teatro media Catalunya lo vio en ‘l’Heroi’, de Santiago Rusiñol i dirigido por Fabià Puigserver (1982), y la otra mitad lo vio en ‘La filla del mar’, de Àngel Guimerà (2000), sin duda espoleados por las excelentes críticas que le hizo la primera mitad. Jamás se oyó a nadie decir que uno u otro día Alfred Luchetti no había estado bien. Era un trabajador nato. Amaba el teatro, era su vida y pasión y se sentía querido por el público, pero sabía que esa estima se la tenía que ganar cada día, ya fuera en el cómodo escenario del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), o del mucho más modesto de su pueblo de veraneo, Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), donde entre el 1993 i el 2000 dirigió ‘Presència Històrica et Feyts de Vilamagore’, obra de Francesc Bardera i Massó representada por más de un centenar de actores amateurs del pueblo cada segunda semana de julio. Y todavía le quedó tiempo para traducir e interpretar ‘Filomena Marturano’, de Euardo de Filippo.
Por su versión teatral de ‘El Verdugo’ le fue concedido un premio Max, y por toda su trayectoria profesional le concedieron la Creu de Sant Jordi (1995) y el premio Butaca que se otorga por votación popular. Los niños encontraran a faltar su gruesa voz doblando a los personajes más malos de los dibujos animados.
7/4/11
L’aprenentatge de la llibertat (1)
Enmig de la nit, en plena excitació pels preparatius bèl•lics, un modest oficial intenta satisfer un encàrrec compromès: escriure un himne pels soldats que marxen al front. Rouget, que així es diu l’oficial, ha sentit veus enardides que convoquen a les armes i a lluitar contra la tirania, però també ha escoltat els planys de les mares que temen per les vides dels seus fills i la intranquil•litat dels camperols que veuen perillar llurs collites. Rouget, que vol fer un cant a la llibertat, sap que aquesta és una fina ratlla que es mou entre la cridòria general i la por particular, entre el bel•licisme inajornable i el pacifisme imprescindible. Amb els primers raigs de llum ha escrit uns versos per al seu cant: ‘Allon, enfants de la patrie, / le jour de gloire est arrivée’. Dies després, el 22 de juny, a Marsella, en un banquet d’homenatge als joves que marxen al front, un estudiant de medicina anomenat Mireur es posa dempeus bo i reclamant silenci fent dringar la copa de vidre. Quan tothom creu que dirà unes paraules, arrenca una cançó que ningú no coneix: ‘Allons enfants...’.
Va ser la guspira que va encendre els anhels de llibertat pels quals aquells joves marxaven al front disposats a morir per la pàtria. Des de llavors el cant és un referent en defensa de la llibertat, el més alt valor republicà, el més alt valor humà. Anys després, generacions de joves de països sota dictadures van fer seva ‘La Marsellesa’ i els seus valors, de forma similar a com van fer-ho aquells joves soldats. França i la seva cultura es va associar a la idea de llibertat. La vam aprendre d’ells.
St. Jordi’s book
Colgat de correus i paquets on se m’ofereixen tota mena de novetats de sant Jordi: fenòmens editorials, llibres oportunistes, llibres escombraria, llibres premiats, he remenat amb la idea d’escollir-ne un i convertir-lo en el meu llibre de Sant Jordi. Ha estat una feina àrdua per la quantitat de volums que s’agombolen a l’estudi, però senzilla en quan a l’elecció final. He escollit ‘Quatre quartets’, de T.S. Eliot (Viena Edicions); edició bilingüe amb traducció revisada d’Àlex Susanna i pròleg de Jaime Gil de Biedma.
Ja se que cada dia surten unes quantes reedicions de clàssics, i que potser sant Jordi és una diada més per les novetats que no pas per llibres de difusió potser minoritària. Això és cert si atenem a la lògica del mercat dominant. Però com que no es tracta de fer seguidisme d’una campanya als mitjans, d’un premi literari o d’un allau de boca-orelles de solvència no necessàriament contrastada; és per això que, entre tots els libres que ocupen la taula, em permeto redescobrir aquesta exquisidesa de la poesia.
‘Quatre quartets’ és un llibre emblemàtic pels fills del segle XX. Fills de la guerra, del totalitarisme, de la deserció de Déu i de la idea de que el temps és un enemic ingovernable perquè sempre s’imposa damunt les vides.
Sóc hoste d’un món que es va fonent al meu voltant, que va extingint de forma inexorable i cruel tot el que he estat i en tot el que he cregut. Llegits ara de nou, ara que ja res pot deturar el final d’aquesta època, els poemes d’Eliot m’interpel•len sobre la necessitat de recuperar l’abandonada consciència col•lectiva per poder sobreviure. És per aquesta angoixa, una raó particular que no em podeu negar, que serà el meu llibre de Sant Jordi.
Ja se que cada dia surten unes quantes reedicions de clàssics, i que potser sant Jordi és una diada més per les novetats que no pas per llibres de difusió potser minoritària. Això és cert si atenem a la lògica del mercat dominant. Però com que no es tracta de fer seguidisme d’una campanya als mitjans, d’un premi literari o d’un allau de boca-orelles de solvència no necessàriament contrastada; és per això que, entre tots els libres que ocupen la taula, em permeto redescobrir aquesta exquisidesa de la poesia.
‘Quatre quartets’ és un llibre emblemàtic pels fills del segle XX. Fills de la guerra, del totalitarisme, de la deserció de Déu i de la idea de que el temps és un enemic ingovernable perquè sempre s’imposa damunt les vides.
Sóc hoste d’un món que es va fonent al meu voltant, que va extingint de forma inexorable i cruel tot el que he estat i en tot el que he cregut. Llegits ara de nou, ara que ja res pot deturar el final d’aquesta època, els poemes d’Eliot m’interpel•len sobre la necessitat de recuperar l’abandonada consciència col•lectiva per poder sobreviure. És per aquesta angoixa, una raó particular que no em podeu negar, que serà el meu llibre de Sant Jordi.
3/4/11
Crònica d’una mala setmana
Que el català només sigui llengua preferent d’ús pel 35% dels ciutadans, i baixant, deu omplir de joia els dos ultres que van pujar a l’escenari per rebentar una funció de Gang-bang (TNC). També els deu satisfer que hi hagi qui demani la desaparició de ràdios en català (COM) i de què s’inauguri un centre comercial disfressat de cultural a les Arenas. Tot en, quins!, set dies. 
Que de les tres quartes parts de ciutadans de Catalunya que saben parlar el català només el 35% l’usi com a primer idioma quan es dirigeix a un veí diu molt de la força de la llengua després de més de tres dècades d’activitat normalitzadora: pràcticament nul•la. Que a l’àrea de Barcelona, on s’hi congrega la major part de la població, només sigui el 26% que parli en català d’entrada, contra el 82% a la Terra Alta, molt menys habitada i amb una població més envellida,diu, clarament, que el català es bat en retirada. Vull pensar que, a hores d’ara, els de Convivencia i companyia deuen estar organitzant una festa per celebrar-ho. Si més no poden estar tranquils, el català desapareixerà de l’ús públic tot solet, no cal que esmercin temps, salut i esforços en batalles que, prou que ho saben ja tenen guanyades.
En farem poc que el 55% dels estudiants i al 32% de les famílies es parli en català de forma prioritària. També es parla de forma principal a TV3. Aquetes no són dades significatives; el que conta és l’ús públic, el carrer, la vida social. I aquí anem molt malament. Les causes: la immigració, la potència castellanitzadora dels mèdia i la tebior dels catalanoparlants a l’hora de dirigir-se cap a un interlocutor desconegut.
Per acabar-ho d’adobar només faltava la petició de l’Associació Catalana de Ràdio (privada) al Govern perquè tanqui COM Ràdio, posant en perill nombroses emissores locals, i els doni a ells les llicències que ara són de ràdios municipals. A ningú no escapa que aquesta petició, emmarcada en l’actual context de retallades, segurament serà llegida amb detall a presidència. La possibilitat de fer un tres en un serà gran: escenificar una nova retallada de despesa (escenificar només), furgar a la nafra de més d’un ajuntament socialista, i acontentar algun grup mediàtic que ara mateix considera que el president te un deute amb ell per la seva abnegada col•laboració en la campanya electoral. Reduir l’espectre radioelèctric públic és barrar el pas a l’ús públic del català. Però la temptació de recuperar l’espai radiofònic per al castellà com qui es dirigeix a un interlocutor desconegut, existeix.
També eren interlocutors desconeguts, i per això es van dirigir al públic de la Sala Tallers del TNC en castellà, suposo (no per una altra cosa), els dos energúmens que van sabotejar dijous la funció de Gang Bang cridant Visques a Cristo Rei i insults als actors. Si així és com la llei de Déu diu que s’ha d’actuar, no m’estranya que cada dia hi hagi més gent que es vulgui donar de baixa de l’església. Però aquesta actitud cafre i impròpia de la gent d’aquest país no hauria passat si l’integrisme catòlic, no hagués alenat aquest comportament inquisitorial contra l’espectacle de Josep Mª Miró sense ni haver-lo vist. Ni Miró és Jean Genet (potser amb el temps), ni la seva obra és per estremir-se, però la intransigència mental no discerneix; és cega i ataca tot el que es mou.
Suposo que, a hores d’ara, molts lectors estaran pensant en que el to pessimista d’aquest article és excessiu. Per ells, perquè no deixin de llegir, aquí van tres notes optimistes: la inauguració amb enorme èxit de crítica i públic d’un nou gran centre cultural, les Arenas; el número 1 de vendes dels Manel, tant lloats ara fins el cansament pels mitjans i fins i tot pels crítics i polítics del ram com abandonats pels mateixos d’aquí a quatre dies; i els dos concerts de Roger Waters. Segur que, si penseu en això, no hi trobeu motiu per als anàlisis realistes. Escolteu Waters, potser te raó quan diu que encara hi ha massa murs.
Joaquim Gomis
Després del negoci del llegat Centelles amb el ministeri, ara hi ha febre de benintencionades cessions de fons de fotògrafs. La que han fet els néts de Joaquim Gomis a la Fundació Miro és la darrera: Aplaudim la iniciativa, però potser ja van sent hora que s’afronti amb rigor l’urgent tema del Centre Nacional de fotografia, abans que hi hagi tantes cessions com museus te el país.
Albert Calls
La docusèrie ‘Nosaltres els maresmencs’, emesa per Maresme Digital TV i dirigida per aquest periodista, ha obert el necessari debat sobre les identitats comarcals en un món global i en crisi que està molt lluny de l’obsoleta divisió territorial dels anys trenta encara en vigor. Per molta gent, avui en dia la seva comarca és un territori més sentimental que no pas estratègic o polític.
En farem poc que el 55% dels estudiants i al 32% de les famílies es parli en català de forma prioritària. També es parla de forma principal a TV3. Aquetes no són dades significatives; el que conta és l’ús públic, el carrer, la vida social. I aquí anem molt malament. Les causes: la immigració, la potència castellanitzadora dels mèdia i la tebior dels catalanoparlants a l’hora de dirigir-se cap a un interlocutor desconegut.
Per acabar-ho d’adobar només faltava la petició de l’Associació Catalana de Ràdio (privada) al Govern perquè tanqui COM Ràdio, posant en perill nombroses emissores locals, i els doni a ells les llicències que ara són de ràdios municipals. A ningú no escapa que aquesta petició, emmarcada en l’actual context de retallades, segurament serà llegida amb detall a presidència. La possibilitat de fer un tres en un serà gran: escenificar una nova retallada de despesa (escenificar només), furgar a la nafra de més d’un ajuntament socialista, i acontentar algun grup mediàtic que ara mateix considera que el president te un deute amb ell per la seva abnegada col•laboració en la campanya electoral. Reduir l’espectre radioelèctric públic és barrar el pas a l’ús públic del català. Però la temptació de recuperar l’espai radiofònic per al castellà com qui es dirigeix a un interlocutor desconegut, existeix.
També eren interlocutors desconeguts, i per això es van dirigir al públic de la Sala Tallers del TNC en castellà, suposo (no per una altra cosa), els dos energúmens que van sabotejar dijous la funció de Gang Bang cridant Visques a Cristo Rei i insults als actors. Si així és com la llei de Déu diu que s’ha d’actuar, no m’estranya que cada dia hi hagi més gent que es vulgui donar de baixa de l’església. Però aquesta actitud cafre i impròpia de la gent d’aquest país no hauria passat si l’integrisme catòlic, no hagués alenat aquest comportament inquisitorial contra l’espectacle de Josep Mª Miró sense ni haver-lo vist. Ni Miró és Jean Genet (potser amb el temps), ni la seva obra és per estremir-se, però la intransigència mental no discerneix; és cega i ataca tot el que es mou.
Suposo que, a hores d’ara, molts lectors estaran pensant en que el to pessimista d’aquest article és excessiu. Per ells, perquè no deixin de llegir, aquí van tres notes optimistes: la inauguració amb enorme èxit de crítica i públic d’un nou gran centre cultural, les Arenas; el número 1 de vendes dels Manel, tant lloats ara fins el cansament pels mitjans i fins i tot pels crítics i polítics del ram com abandonats pels mateixos d’aquí a quatre dies; i els dos concerts de Roger Waters. Segur que, si penseu en això, no hi trobeu motiu per als anàlisis realistes. Escolteu Waters, potser te raó quan diu que encara hi ha massa murs.
Joaquim Gomis
Després del negoci del llegat Centelles amb el ministeri, ara hi ha febre de benintencionades cessions de fons de fotògrafs. La que han fet els néts de Joaquim Gomis a la Fundació Miro és la darrera: Aplaudim la iniciativa, però potser ja van sent hora que s’afronti amb rigor l’urgent tema del Centre Nacional de fotografia, abans que hi hagi tantes cessions com museus te el país.
Albert Calls
La docusèrie ‘Nosaltres els maresmencs’, emesa per Maresme Digital TV i dirigida per aquest periodista, ha obert el necessari debat sobre les identitats comarcals en un món global i en crisi que està molt lluny de l’obsoleta divisió territorial dels anys trenta encara en vigor. Per molta gent, avui en dia la seva comarca és un territori més sentimental que no pas estratègic o polític.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)