Si a finals d’any es feien públiques les dades de l‘edició a Catalunya el 2008 i sabíem que l’edició en castellà va créixer un 5’3%, mentre que en català va baixar un 0’4% (el 26% dels llibres editats, un 1’5% menys que al 2007 amb una caiguda de la tirada del 3’9% i de la facturació del 0’4), ara tenim dades de l’edició del 2009 a l’estat. El resultat és poc afalagador per la industria local: seguim baixant. Mentre que a Madrid s’han editat 23.972 títols, a Catalunya només 20.871, adéu a la capitalitat espanyola de l’edició. Només en una cosa anem al davant, en la quantitat de volums: 35’8% a Madrid contra el 41’7% aquí. Però no ens enganyem perquè les coses van de mal borràs, el sector editorial espanyol ha caigut un 13% en un any, passant de publicar 86.330 títols a 74.521, dels quals, per cert, només 5.651 són reedicions. Els llibres en català són 8.379 (l’11’2%), la segona llengua després del castellà.
L’estadística de la producció editorial del 2009, que ha publicat l’institut dedicat a aquests afers, te altres dades significatives. La tirada mitjana d’un llibre és de 2.467 exemplars, un 16’7% menys que el 2008, i el nombre total de volums se situa en el nivell més baix dels darrers deu anys, amb 183’87 milions. I que ningú no es pensi que això és degut al creixement del llibre electrònic, perquè les seves xifres són encara poc significants.
El que més s’edita són llibre literaris, 20.892, després els de ciències socials, amb 15.741 i molt lluny la psicologia, la religió i altres coses de l’esperit, amb 5.804. No entenc com no s’editen més llibres d’aquest estil amb la fal•lera que hi ha per l’autoajuda, la nova espiritualitat i totes aquestes coses. Remuntaríem cap al cel.
14/4/10
TENIM UN PROBLEMA
El cas Egunkaria, el cas Garzón o la sentència de l’Estatut, la suma de recents arbitrarietats judicials és llarga, completin-la vostès mateixos.
Intocat després de la dictadura i intocable en ser una de les tres potes reconegudes de l’estat de dret, el poder judicial és hereu de la més rància tradició autoritària, retrògrada, involucionista, i carca fabricada pel franquisme.
Aquesta poderosa maquinària antidemocràtica va estar a l’expectativa, per si era depurada, durant l’època de la UCD i va restar parcialment desactivada durant bona part dels governs de Felipe González, però va renéixer amb Aznar i ara és el sentinella que vetlla la travessa del desert del PP atiant amb ràbia els altres dos poders: el legislatiu i l’executiu.
És el que passa per polititzar els orgues judicials, que després et claven la ganivetada i es fan els amos.
I si no com m’expliquen que el Consell General del Poder Judicial hagi fet el comunicat contra els que han manifestat llur repulsa pel processament de Garzón gairebé al dictat de l’inefable Federico Trillo?
A Espanya hi ha un problema que es diu poder judicial.
Dit a El Món a RAC 1 el 14.04.10
Intocat després de la dictadura i intocable en ser una de les tres potes reconegudes de l’estat de dret, el poder judicial és hereu de la més rància tradició autoritària, retrògrada, involucionista, i carca fabricada pel franquisme.
Aquesta poderosa maquinària antidemocràtica va estar a l’expectativa, per si era depurada, durant l’època de la UCD i va restar parcialment desactivada durant bona part dels governs de Felipe González, però va renéixer amb Aznar i ara és el sentinella que vetlla la travessa del desert del PP atiant amb ràbia els altres dos poders: el legislatiu i l’executiu.
És el que passa per polititzar els orgues judicials, que després et claven la ganivetada i es fan els amos.
I si no com m’expliquen que el Consell General del Poder Judicial hagi fet el comunicat contra els que han manifestat llur repulsa pel processament de Garzón gairebé al dictat de l’inefable Federico Trillo?
A Espanya hi ha un problema que es diu poder judicial.
Dit a El Món a RAC 1 el 14.04.10
12/4/10
CRÒNIQUES DE L’ERA POP
Abans per a un jove mínimament inquiet, aquest país era una porqueria d’on fugir-ne quan fos possible, un tumor a extirpar amb urgència. Però els temps van canviar i l’era pop va arrambar aquella putrefacció. Francesc Fàbregas hi era, ho va fotografiar i ara, més de trenta anys després, ho mostra a ‘Música pels ulls’; un saludable exercici de memòria cultural al Palau Robert.
Els Beatles van passar l’any 1965 com un exotisme folklòric i Franco va trigar deu anys en morir al llit. Però els Rolling Stones no, ells van estar a punt de ser prohibits per l’aparell encara intacte del franquisme, els grisos van carregar i la ciutat es va omplir de pots de fum i crits de simpatia pel diable. Va ser l’onze de juny de 1976, a la Monumental quan el país va començar a canviar de veritat. L’era pop va esclatar aquella nit de primavera, i poc a poc aquell forat llord es va anar convertint en un país normal capaç de créixer culturalment i social fins homologar-se a la resta del món.
S’ha parlat molt de la transició política, tan que sovint ja no ens la creiem, i molt poc de la cultural; i amb els anys, és la sotragada cultural el pòsit que queda i que fa que una societat sigui oberta i creadora. Això va començar a passar abans que morís el dictador: els cantautors buscaven un espai que els negaven, els dibuixants venien tebeos al més pur estil underground americà a Zap 275, els músics de rock s’anaven trobant en un antic magatzem de fils i teixits del carrer Argenteria i, a l’estiu de 1974, ‘un grup de somiatruites’ com es defineix a si mateix llavors l’Àngel Casas, s’embolica, entén que cal relligar-ho tot per poder arrambar d’una vegada tota aquella immundícia nacional i creen la revista Vibraciones, que amb Ajoblanco i Star són elements fonamentals per entendre el canvi de mentalitat més potent que ha viscut aquest país en tot el segle XX. Naixia l’era pop, i ells en serien els cronistes.
En aquest relat històric, en Francesc Fàbregas (sant Just Desvern 1950) hi va posar la imatge, les cares, l’ambient, els llums. Els concerts sovint eren lluny de casa, els preus elevats, les famílies estaven poc o gens disposades a deixar sortir els fills. Llavors, les fotos d’en Fàbregas, una crònica de Lluís Crous o Damià Garcia Puig i una llarga nit de ‘Al mil por mil’, ajudaven a construir l’imaginari d’un temps que anava canviant poc a poc. Hi va haver un primer Canet Rock l’estiu de 1975 (quina gosadia, en plena agonia del dictador), hi va haver concerts ‘fundacionals’ com Jethro Tull, King Crimson (a Granollers!) o Traffic, però el dia que el món es va adonar que en un vell i atrotinat país hi havia una generació de joves que volia anar endavant, va ser quan els Rolling Stones van tocar a la Monumental; 900 pessetes l’entrada, més de tres mesos estalviant i una mentida pietosa als pares per no fer-los patir. Aquella nit en Francesc Fàbregas va retratar amb fidelitat narrativa, no només el grup més popular de la història del rock, sinó l’anhel de ser cultes, nobles, desvetllats i feliços de la generació de fills des desarrollisme. A l’endemà tots ens vam llevar una mica cosmopolites.
Durant els seu anys de fotoperiodista musical en Fàbregas va explicar l’epopeia dels cantautors, va difondre com pocs l’Ona Laietana, ens va descobrir la revolta punk i els rituals dels grans concerts als estadis, fins que el cercle s’ha tancat, és llei de vida. A un altre li toca construir l’èpica dels grups que estan transformant ara el panorama musical del país.
Amb l’exposició ‘Música pels ulls’, en Francesc Fàbregas ha volgut evocar aquells anys en que va ser testimoni d’una revolta cultural a ritme de rock i per això, i perquè l’Àngel Casas el va convèncer, ha triat i remenat entre els milers de negatius fins reconstruir la memòria visual d’una època, perquè les coses no passen perquè si i sempre cal que hi hagi algú que n’aixequi acta. Tornar a veure aquestes fotos és un acte de salut que ens devíem tots plegats.
Àngel Casas
Promotor de la revista Vibraciones, cronista mundà des dels llunyans temps de Tele Estel, i presentador del primer ‘talk show’ modern de la història de la televisió a Espanya, la contribució a l’impuls modernitzador de la cultura i la societat catalanes de l’avui director de BTV va servir per acostar els mitjans de comunicació catalans a un públic àvid de normalitat i cosmopolitisme.
Luciano Varela
Processant Garzón vol negar el dret legítim dels ciutadans a conèixer els crims del franquisme i denunciar i jutjar, els seus autors. Si llegís ‘Les veus del Pamano’, del premi d’honor Jaume Cabré, s’adonaria de que aquests fets no prescriuen, i que qualsevol moment és bo per replantejar les lleis de punt i final de la transició. El delicte el fa qui comet un crim, no qui l’investiga.
Fotografia cedida per Francesc Fàbregas
Els Beatles van passar l’any 1965 com un exotisme folklòric i Franco va trigar deu anys en morir al llit. Però els Rolling Stones no, ells van estar a punt de ser prohibits per l’aparell encara intacte del franquisme, els grisos van carregar i la ciutat es va omplir de pots de fum i crits de simpatia pel diable. Va ser l’onze de juny de 1976, a la Monumental quan el país va començar a canviar de veritat. L’era pop va esclatar aquella nit de primavera, i poc a poc aquell forat llord es va anar convertint en un país normal capaç de créixer culturalment i social fins homologar-se a la resta del món.
S’ha parlat molt de la transició política, tan que sovint ja no ens la creiem, i molt poc de la cultural; i amb els anys, és la sotragada cultural el pòsit que queda i que fa que una societat sigui oberta i creadora. Això va començar a passar abans que morís el dictador: els cantautors buscaven un espai que els negaven, els dibuixants venien tebeos al més pur estil underground americà a Zap 275, els músics de rock s’anaven trobant en un antic magatzem de fils i teixits del carrer Argenteria i, a l’estiu de 1974, ‘un grup de somiatruites’ com es defineix a si mateix llavors l’Àngel Casas, s’embolica, entén que cal relligar-ho tot per poder arrambar d’una vegada tota aquella immundícia nacional i creen la revista Vibraciones, que amb Ajoblanco i Star són elements fonamentals per entendre el canvi de mentalitat més potent que ha viscut aquest país en tot el segle XX. Naixia l’era pop, i ells en serien els cronistes.
En aquest relat històric, en Francesc Fàbregas (sant Just Desvern 1950) hi va posar la imatge, les cares, l’ambient, els llums. Els concerts sovint eren lluny de casa, els preus elevats, les famílies estaven poc o gens disposades a deixar sortir els fills. Llavors, les fotos d’en Fàbregas, una crònica de Lluís Crous o Damià Garcia Puig i una llarga nit de ‘Al mil por mil’, ajudaven a construir l’imaginari d’un temps que anava canviant poc a poc. Hi va haver un primer Canet Rock l’estiu de 1975 (quina gosadia, en plena agonia del dictador), hi va haver concerts ‘fundacionals’ com Jethro Tull, King Crimson (a Granollers!) o Traffic, però el dia que el món es va adonar que en un vell i atrotinat país hi havia una generació de joves que volia anar endavant, va ser quan els Rolling Stones van tocar a la Monumental; 900 pessetes l’entrada, més de tres mesos estalviant i una mentida pietosa als pares per no fer-los patir. Aquella nit en Francesc Fàbregas va retratar amb fidelitat narrativa, no només el grup més popular de la història del rock, sinó l’anhel de ser cultes, nobles, desvetllats i feliços de la generació de fills des desarrollisme. A l’endemà tots ens vam llevar una mica cosmopolites.
Durant els seu anys de fotoperiodista musical en Fàbregas va explicar l’epopeia dels cantautors, va difondre com pocs l’Ona Laietana, ens va descobrir la revolta punk i els rituals dels grans concerts als estadis, fins que el cercle s’ha tancat, és llei de vida. A un altre li toca construir l’èpica dels grups que estan transformant ara el panorama musical del país.
Amb l’exposició ‘Música pels ulls’, en Francesc Fàbregas ha volgut evocar aquells anys en que va ser testimoni d’una revolta cultural a ritme de rock i per això, i perquè l’Àngel Casas el va convèncer, ha triat i remenat entre els milers de negatius fins reconstruir la memòria visual d’una època, perquè les coses no passen perquè si i sempre cal que hi hagi algú que n’aixequi acta. Tornar a veure aquestes fotos és un acte de salut que ens devíem tots plegats.
Àngel Casas
Promotor de la revista Vibraciones, cronista mundà des dels llunyans temps de Tele Estel, i presentador del primer ‘talk show’ modern de la història de la televisió a Espanya, la contribució a l’impuls modernitzador de la cultura i la societat catalanes de l’avui director de BTV va servir per acostar els mitjans de comunicació catalans a un públic àvid de normalitat i cosmopolitisme.
Luciano Varela
Processant Garzón vol negar el dret legítim dels ciutadans a conèixer els crims del franquisme i denunciar i jutjar, els seus autors. Si llegís ‘Les veus del Pamano’, del premi d’honor Jaume Cabré, s’adonaria de que aquests fets no prescriuen, i que qualsevol moment és bo per replantejar les lleis de punt i final de la transició. El delicte el fa qui comet un crim, no qui l’investiga.
Fotografia cedida per Francesc Fàbregas
8/4/10
VALOR LITERARI DEL COTXE
L’atura la guàrdia civil de transit, li demana la documentació, van a posar-li una multa. L’agent mira el nom del carrer on s’ha produït la infracció; avinguda Francisco Brines, i el de l’infractor, Francisco Brines. El poeta posa cara de nen entremaliat: ‘si, ho sento, sóc jo’. L’agent estripa el full de denuncia i li demana que circuli. L’al•ludit posa primera i marxa.
No se si en Xúlio Ricardo Trigo, un veterà ja de les ressenyes literàries, recollirà aquesta anècdota a ‘Recer’, la secció de comentaris sobre poesia que acaba d’estrenar a Versos.cat, la pàgina de crítica i creació poètica en català més consultada a la xarxa que anima Daniel Ruiz Trillo. Jo, per si de cas, el penso seguir. No hi ha gaires espais on assabentar-se, amb criteris fiables, sobre el que està passant en el molt obscur i tancat bagul de la poesia.
Una altra de cotxes, aquesta més prosaica però tant suculenta com la del poeta d’Oliva. Me la ‘canta’ el meu informador secret en matèria negre i policíac, una persona quina identitat no desvetllaré ni davant d’un tribunal, i que s’ha mostrat més perspicaç que Sam Spade, Philip Marlove, Slavo Montalbano, Kurt Wallander i Kostas Jaritos junts. O sigui que, al lloro. O els dolents de Millenium han estiuejat a Catalunya, o tota la trama ha estat ordida per l’independentisme mediterrani i ni Stieg Larsson no ho sabia, ni els de ‘El gato al agua’ no se’n han adonat. En un moment de la pel•lícula Millenium 3 en Mike passa pel costat d'un cotxe i diu que és la quarta vegada que es topa amb aquell cotxe durant el dia. La càmera enfoca la part posterior del cotxe i a cada banda de la matrícula hi ha una enganxina de Còrsega i una del burro català. Ja em direu quina una!
No se si en Xúlio Ricardo Trigo, un veterà ja de les ressenyes literàries, recollirà aquesta anècdota a ‘Recer’, la secció de comentaris sobre poesia que acaba d’estrenar a Versos.cat, la pàgina de crítica i creació poètica en català més consultada a la xarxa que anima Daniel Ruiz Trillo. Jo, per si de cas, el penso seguir. No hi ha gaires espais on assabentar-se, amb criteris fiables, sobre el que està passant en el molt obscur i tancat bagul de la poesia.
Una altra de cotxes, aquesta més prosaica però tant suculenta com la del poeta d’Oliva. Me la ‘canta’ el meu informador secret en matèria negre i policíac, una persona quina identitat no desvetllaré ni davant d’un tribunal, i que s’ha mostrat més perspicaç que Sam Spade, Philip Marlove, Slavo Montalbano, Kurt Wallander i Kostas Jaritos junts. O sigui que, al lloro. O els dolents de Millenium han estiuejat a Catalunya, o tota la trama ha estat ordida per l’independentisme mediterrani i ni Stieg Larsson no ho sabia, ni els de ‘El gato al agua’ no se’n han adonat. En un moment de la pel•lícula Millenium 3 en Mike passa pel costat d'un cotxe i diu que és la quarta vegada que es topa amb aquell cotxe durant el dia. La càmera enfoca la part posterior del cotxe i a cada banda de la matrícula hi ha una enganxina de Còrsega i una del burro català. Ja em direu quina una!
5/4/10
LES CULPES I ELS CULPABLES
Quan jo era un crio les baralles de la canalla acabaven, com a molt, amb un ull a la funerala i un bon raig de plorera. Ara de les baralles de carrer se’n diu violència juvenil, les empentes i puntades de peu poden arribar a tenir finals terribles i de plorar ni gota, sang freda fins el final, àdhuc davant la policia. Ignoro quin grau de participació en la mort de Cristina Martín pot tenir aquesta noieta detinguda, no sóc qui per jutjar-la abans d’hora. el que em fa donar voltes al magí de fa dies és quina mena de pànic social corprèn als joves d’avui en dia perquè, sense greus motivacions aparents, una baralla de canalla acabi amb un cos malferit i enfonyat dins un cau. És aquesta la pregunta que em corseca.
I crec que no són els adolescents i joves d’avui els que m’han de donar la resposta. Ells no han fet aquest món, els el fem els adults.
Reunim valor i fem-nos la pregunta nosaltres mateixos, doncs. Quina mena de civilització, és un dir, hem construït i estem deixant als nostres fills? Algú te una resposta convincent?
Dit a El Món a RAC 1 el 06.04.10
I crec que no són els adolescents i joves d’avui els que m’han de donar la resposta. Ells no han fet aquest món, els el fem els adults.
Reunim valor i fem-nos la pregunta nosaltres mateixos, doncs. Quina mena de civilització, és un dir, hem construït i estem deixant als nostres fills? Algú te una resposta convincent?
Dit a El Món a RAC 1 el 06.04.10
L’IVAM, PELS CARRERS DEL NOSTRE TEMPS
Als vint anys de la seva creació, l’aposta per la difusió de l’art del segle XX com a mitjà per a interpretar el nostre temps de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) segueix vigent. Per mostra l’exposició ‘Mals carrers’, una visió interdisciplinària de la ciutat. Llàstima que el desinterès de la Generalitat fa que l’ampliació, en el millor dels casos, vagi per molt llarg.
Inaugurat l’any 1989 amb Carme Alborch de directora, amb un projecte museogràfic centrat en l’art del segle XX, i una intenció de transversalitat artística i social a l’hora d’explicar el nostre temps, l’IVAM es va fer aviat un lloc en el circuit europeu dels museus d’art contemporani. Vint anys després el centre està passant per una època d’incertesa malgrat els bons auguris de la directora, Consuelo Ciscar. L’escàs interès de la Generalitat per l’ampliació que hauria d’haver començat l’any 2003, i quin disseny és de l'equip d'arquitectes SANAA, dels japonesos Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, que fa poc ha obtingut el Premi Pritzker, posen en entredit el futur del projecte en opinió d’alguns especialistes, entre els quals l’ex-director de la Tate Modern i antic treballador de l’IVAM, Vicenç Tdoolí. És clar que la revista ‘Tendencias del mercado del arte’ assegura que, exposar a l’IVAM augmenta en un 30% la cotització d’un artista.
Qüestions de futur a banda, la dinàmica aposta interdisciplinària del centre no ha minvat, cosa que fa que la seva oferta resulti atractiva a un ampli sector de públic. L’exposició ‘Mals carrers’, una visió global de com s’han representat les transformacions de l’espai públic durant el segle XX, i que es pot veure fins el proper 9 de maig, n’és una encertada mostra.
De l’eufòria que portava la modernitat metropolitana a les primeres dècades del segle, al desconsol de la fragilitat de la vida urbana actual, ‘Mals carrers’, nom que evidentment homenatja Martin Scorsese, és un potent exercici d’interpretació de la ciutat des de diferents manifestacions artístiques i al llarg de la centúria. El cinema (La haine, Rumble Fish, Metròpolis, Play Time o Berlín, simfonia d’una gran ciutat entre d’altres), la literatura (Delillo, Bolaño, Ballard, Joyce, Dos Pasos...) i la música (Fitzgerald, Reed, Smiths, Bowie, Public Enemy o Chemical brothers), teixeixen la trama d’un diàleg artístic que va de George Grosz, Guy Debord a Cindy Sherman i Paul Graham en quatre apartats que responen a les actituds que la societat de cada època ha tingut respecte la vida pública al carrer.
A la sala del costat, ‘De Gaudí a Picasso’ (oberta fins el 27 de juny), una selecció cronològica per entendre el modernisme català aporta una visió potser més clàssica de la modernitat, però sense perdre la capacitat d’interpretar una època més enllà de l’art; la vocació difusora que mai no ha oblidat el museu valencià.
La contradicció entre un projecte consolidat i amb projecció social i cultural més enllà del territori, i unes expectatives de creixement i finançament incertes, és un problema que afecta a molts museus públics d’arreu de l’estat. Sorgits molts d’ells de l’eufòria dels anys de bonança econòmica, iniciatives com el MUSAC de Lleó, el Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo de Badajoz o el Centro Atlántico de Arte Moderno de Canàries, per dir-ne tres, es troben ara en un final de cicle que omple de dubtes uns projectes museogràfics seriosos que han contribuït a la revitalització cultural del territori i a posar-lo en el mapa artístic.
Ara fa vint anys l’IVAM va ser pioner en marcar el camí per descentralitzar grans projectes expositius i obrir el circuit de l’art en un país que, mai no havia cregut en la perifèria. Al seu redós les noves iniciatives territorials busquen un espai propi mentre que els grans equipaments tipus CARS o MACBA fan de reguladors. Tot plegat està generant una nova dinàmica que la crisi i el poc convenciment de la política per l’aposta museística, amenaça amb trencar.
Enric Marín
Si la llei catalana de l’audiovisual havia de ser el referent per dotar als mitjans públics d’independència, canviar-la a gust del govern per nomenar Marín com a substitut d’Albert Saez és, com a mínim, una maniobra d’escassa credibilitat democràtica que diu ben poc en favor de les intencions del govern respecte a l’ús partidista de TV3•i Catalunya ràdio. O sigui, com s’ha fet sempre.
Àngels Gregori
La poetessa de la Safor ha consolidat la Poefesta d’Oliva com el referent de la poesia actual al País Valencià. La sisena edició, que ha homenatjat Francisco Brines, ha significat un punt de trobada com gairebé ja no en queden, entre poetes castellans i catalans (Jaime Siles, Fany Rubio, Luís Garcia Montero, Alex Susanna o Enric Sòria) que van omplir una nit, i un teatre, de versos.
Inaugurat l’any 1989 amb Carme Alborch de directora, amb un projecte museogràfic centrat en l’art del segle XX, i una intenció de transversalitat artística i social a l’hora d’explicar el nostre temps, l’IVAM es va fer aviat un lloc en el circuit europeu dels museus d’art contemporani. Vint anys després el centre està passant per una època d’incertesa malgrat els bons auguris de la directora, Consuelo Ciscar. L’escàs interès de la Generalitat per l’ampliació que hauria d’haver començat l’any 2003, i quin disseny és de l'equip d'arquitectes SANAA, dels japonesos Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, que fa poc ha obtingut el Premi Pritzker, posen en entredit el futur del projecte en opinió d’alguns especialistes, entre els quals l’ex-director de la Tate Modern i antic treballador de l’IVAM, Vicenç Tdoolí. És clar que la revista ‘Tendencias del mercado del arte’ assegura que, exposar a l’IVAM augmenta en un 30% la cotització d’un artista.
Qüestions de futur a banda, la dinàmica aposta interdisciplinària del centre no ha minvat, cosa que fa que la seva oferta resulti atractiva a un ampli sector de públic. L’exposició ‘Mals carrers’, una visió global de com s’han representat les transformacions de l’espai públic durant el segle XX, i que es pot veure fins el proper 9 de maig, n’és una encertada mostra.
De l’eufòria que portava la modernitat metropolitana a les primeres dècades del segle, al desconsol de la fragilitat de la vida urbana actual, ‘Mals carrers’, nom que evidentment homenatja Martin Scorsese, és un potent exercici d’interpretació de la ciutat des de diferents manifestacions artístiques i al llarg de la centúria. El cinema (La haine, Rumble Fish, Metròpolis, Play Time o Berlín, simfonia d’una gran ciutat entre d’altres), la literatura (Delillo, Bolaño, Ballard, Joyce, Dos Pasos...) i la música (Fitzgerald, Reed, Smiths, Bowie, Public Enemy o Chemical brothers), teixeixen la trama d’un diàleg artístic que va de George Grosz, Guy Debord a Cindy Sherman i Paul Graham en quatre apartats que responen a les actituds que la societat de cada època ha tingut respecte la vida pública al carrer.
A la sala del costat, ‘De Gaudí a Picasso’ (oberta fins el 27 de juny), una selecció cronològica per entendre el modernisme català aporta una visió potser més clàssica de la modernitat, però sense perdre la capacitat d’interpretar una època més enllà de l’art; la vocació difusora que mai no ha oblidat el museu valencià.
La contradicció entre un projecte consolidat i amb projecció social i cultural més enllà del territori, i unes expectatives de creixement i finançament incertes, és un problema que afecta a molts museus públics d’arreu de l’estat. Sorgits molts d’ells de l’eufòria dels anys de bonança econòmica, iniciatives com el MUSAC de Lleó, el Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo de Badajoz o el Centro Atlántico de Arte Moderno de Canàries, per dir-ne tres, es troben ara en un final de cicle que omple de dubtes uns projectes museogràfics seriosos que han contribuït a la revitalització cultural del territori i a posar-lo en el mapa artístic.
Ara fa vint anys l’IVAM va ser pioner en marcar el camí per descentralitzar grans projectes expositius i obrir el circuit de l’art en un país que, mai no havia cregut en la perifèria. Al seu redós les noves iniciatives territorials busquen un espai propi mentre que els grans equipaments tipus CARS o MACBA fan de reguladors. Tot plegat està generant una nova dinàmica que la crisi i el poc convenciment de la política per l’aposta museística, amenaça amb trencar.
Enric Marín
Si la llei catalana de l’audiovisual havia de ser el referent per dotar als mitjans públics d’independència, canviar-la a gust del govern per nomenar Marín com a substitut d’Albert Saez és, com a mínim, una maniobra d’escassa credibilitat democràtica que diu ben poc en favor de les intencions del govern respecte a l’ús partidista de TV3•i Catalunya ràdio. O sigui, com s’ha fet sempre.
Àngels Gregori
La poetessa de la Safor ha consolidat la Poefesta d’Oliva com el referent de la poesia actual al País Valencià. La sisena edició, que ha homenatjat Francisco Brines, ha significat un punt de trobada com gairebé ja no en queden, entre poetes castellans i catalans (Jaime Siles, Fany Rubio, Luís Garcia Montero, Alex Susanna o Enric Sòria) que van omplir una nit, i un teatre, de versos.
1/4/10
AJUTS I CRITERIS
A la literatura catalana no li falten creadors ni diversitat, el que li cal és que el públic del país la reconegui com a pròpia; una idea arrelada fa vint anys i que ara està en declivi per la pressió de la indústria editorial i els mèdia espanyols i l’autoodi local. La idea de la Institució de les Lletres Catalanes (ILLC) d’elaborar una mena de cànon literari multidisciplinari va per aquí: buscar títols i autors que, no per menys venuts o retratats pels mèdia, són menys apreciats pel lector. Aquests sistema de reconeixement singularista pot resultar poc ‘canònic’ a ulls de la crítica cellajunta, però tenint en compte que a penes n’hi ha que sàpiguen qui és Francesca Aliern, doncs potser millor que s’estiguin calladets.
Consens, visibilitat i prestigi són idees imprescindibles per fer surar la literatura catalana. Aquesta mena de consulta que ha posat en marxa la ILLC pot establir un retrat força aproximat d’on som; però el resultat és només un diagnòstic,i calen solucions. És per això, i perquè s’han de repartir competències amb el CoNCA, que l’Institut Català d’Indústries Culturals i la Institució estan treballant conjuntament en un projecte que reformi completament les ajudes al sector editorial. La línia argumental està apuntada: dirigir els esforços a projectes editorials complerts, definits i que obrin espais tancats o minimitzats. Pretenen acabar amb les ajudes títol a títol que sempre afavoreixen als grans en detriment dels petits segells, que són els que estan en millors condicions per ser els autèntics motors de la revalorització de la literatura catalana. Els grans no es queden sense ajuts, però potser els hi hauria de donar el Departament de comerç, no el de Cultura.
Consens, visibilitat i prestigi són idees imprescindibles per fer surar la literatura catalana. Aquesta mena de consulta que ha posat en marxa la ILLC pot establir un retrat força aproximat d’on som; però el resultat és només un diagnòstic,i calen solucions. És per això, i perquè s’han de repartir competències amb el CoNCA, que l’Institut Català d’Indústries Culturals i la Institució estan treballant conjuntament en un projecte que reformi completament les ajudes al sector editorial. La línia argumental està apuntada: dirigir els esforços a projectes editorials complerts, definits i que obrin espais tancats o minimitzats. Pretenen acabar amb les ajudes títol a títol que sempre afavoreixen als grans en detriment dels petits segells, que són els que estan en millors condicions per ser els autèntics motors de la revalorització de la literatura catalana. Els grans no es queden sense ajuts, però potser els hi hauria de donar el Departament de comerç, no el de Cultura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)