PROTAGONISTA DEL ARTE CATALÁN DEL SIGLO XX

El pintor, dibujante y grabador catalán Josep Maria Guinovart, uno de los protagonistas del renacer de la pintura catalana duranta la segunda mitad del siglo XX junto a Antoni Tàpies, Joan Josep Tharratas o Joan Hernández Pijoan, falleció ayer en Barcelona a los 80 años de edad, según anunciaron fuentes del Hospital de Barcelona donde llevaba ingresado unos días debido a un infarto de miocardio. Con motivo de su ochenta aniversario, que celebró el pasado mes de marzo, el Museu d’Història de Catalunya acoge hasta el próximo mes de marzo la muestra ‘Cartells de Josep Guinovart’, cincuenta obras del artista y una entrevista inédita efectuada expresamente para la muestra. Además, buena parta de su obra puede verse en la Fundació Espai Guinovart de Agramunt (l’Urgell, Lleida), abierta en 1994, en la que hasta fin de año puede contemplarse la exposición de gravados ‘Josep Guinovart, terres i signes de mar’.
Nacido en Barcelona en 1927, ‘Guino’, como se le conocía en los ambientes artísticos, realizó sus estudios en la Llotja y en el Foment d'Arts Decoratives de Barcelona. A partir de una primera etapa de carácter figurativo, fue derivando hacia temática social (la época lo llevaba) a través deobras de gran formato en 1957 inició un proceso creativo que lo llevó a la abstracción con una utilización de elementos tridimensionales en su obra, la manipulación libre de la materia y la inclusión de elementos físicos en las obras. Durante los primeros años de su actividad realizó pinturas murales, decoraciones teatrales, carteles e ilustraciones.
En este proceso de madurez plástica coincidió con otros jóvenes pintores de su generación, hecho que supuso una auténtica revolución en el panorama artístico catalán de mitad del siglo XX. Ligado en un primer momento al grupo Dau al Set (en los años cincuenta), más tarde fue uno de los fundadores del grupo Tahull junto con Jaume Muxart, Antoni Tàpies y Joan Josep Tharrats, también fallecido recientemente). Casi todas las personalidades acogidas a esos grupos artísticos han llegado a representar individualmente la vanguardia pictórica catalana del siglo XX, uno de los marchamos culturales más prestigiosos del arte contemporáneo del país. Guinovart, Tàpies y Tharrats fueron la última generación de pintores que marchó a París a aprender (él lo hizo en 1952), un camino que habían abierto Rusiñol y Casas a finales del siglo XIX y que conectó para siempre a los artistas plásticos catalanes con el emergente mundo artístico parisino. Maduros y de vuelta a casa, y tras el arduo debate sobre conceptualismo de finales de los sesenta, cada uno fue capaz de proyectar su personalidad creativa de forma propia e original, lo que les valió a todos un enorme prestigio universal.
Además, como artistas supieron estar al nivel que les exigía la sociedad de su época. Comprometidos todos ellos con la oposición democrática al franquismo, participaron activamente en mil y una actividades cívicas, donando algunas de sus obras tanto para fines culturales haciendo de mecenas, como para recoger fondos con los que pagar alguna multa o la fianza de algún político de la clandestinidad procesado por la dictadura. Eso les permitió ser reconocidos tanto en el plano cívico y político como en el cultural y artístico.
En 1982 le fue concedido el premio nacional de artes plásticas del Ministerio de Cultura, i en 1990 el premi nacional d’arts plàstiques de la Generalitat. Además, y ese era su galardón más preciado, en el año 2003 el ayuntamiento de Agramunt le nombró hijo adoptivo.
Hoy, los jóvenes estudiantes de la escuela Josep Guinovart de Castelldefels (Baix Llobregat), sabrán que su centro educativo pertenece a un nombre universal, porqué desaparecido el personaje, la dimensión de su obra crece sin límites.

Publicat a El Mundo del Siglo XXI

UN MUSEU PEL FINAL D’UN LITIGI

Amb La inauguració del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, les institucions implicades en el patrimoni artístic lleidatà han saldat el deute històric amb aquelles comarques. A més, la potència del nou equipament ha de ser la clau de volta per tancar definitivament el litigi per les famoses 113 peces artístiques que el bisbat de Barbastre i el govern aragonès reclamen com a seves. Una altra cosa serà el que digui la justícia, eclesiàstica i civil.
Fins 1988 el cas que les administracions feien al patrimoni artístic lleidatà era nul, i el museu diocesà fundat l’any 1893 pel bisbe Josep Messeguer anava esllanguint. Va ser després de l’enorme èxit d’una gran exposició que recollia part del catàleg, que la Generalitat, la Diputació, la Peria, el Bisbat i el Consell Comarcal, van decidir seure a dissenyar un projecte que finalment es va inaugurar el darrer dia de novembre. Però el ressò de la mostra va arribar a l’Aragó, que va aprofitar la catalogació del patrimoni per fer una llista amb el que consideraven obres de la seva propietat. Deu anys després el Museu està inaugurat, el públic hi està anant en quantitat, i el litigi de les peces que el bisbat de Barbastre-Monzó reclama com a seves està tant encallat com llavors.
A Lleida hi ha molta gent que coincideix a dir que el procés s’hauria resolt ja si les institucions catalanes se l’haguessin pres seriosament des del principi. Però amb una evident miopia van pensar allò que diu la Trinca que ‘el seu regne no és d’aquest món’ i les coses s’han anat podrint fins arribar ara.
Amb 7000 metres quadrats, un pressupost de 18 milions d’euros i una ubicació perfecta, formant un eix cultural amb la Biblioteca i l’Arxiu, l’edifici de l’arquitecte Joan Rodon se situa en terrenys de l'antiga Llar de Sant Josep i integra l'església de l’antic convent transformada un dels eixos de l'exposició. Els fons del museu estan formats per diferents les col.leccions d'art sacre procedent del Museu Diocesà, l'arqueològica, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el Tresor de la Catedral de Lleida, i altres fons d'institucions públiques i privades. No hi ha millor equipament ni discurs museogràfic per acollir les famoses 113 peces en litigi (de les quals el museu en mosta una vintena). Després de la declaració, fa uns anys, de be patrimonial de les peces, aquesta ha estat la maniobra política definitiva per fer que es quedin a Catalunya, per bé que compartides simbòlicament amb l’Aragó, segons que diu el conseller Tresserras.
El president aragonès, Marcelino Iglesias, sosté que el bisbat de Lleida hauria d’acomplir les sentències que l’obliguen a tornar les obres, però és que no hi ha cap sentència, tot es redueix a una colla d’interlocucions emeses per diferents estaments administratius de la Santa Seu. La sentència serà la que dicti el tribunal de la Rota. Si aquest falla contra els interessos de Catalunya la Generalitat pot portar el cas a la via civil. El dietari del bisbe Messeguer on es detallen totes les compres sembla que hauria de ser un document suficient perquè els tribunals donin la raó al govern català, però la veritable raó científica i cultural que diu que aquetes peces s’han de quedar a Catalunya la diu el museu inaugurat a Lleida. A partir d’aquí Saragossa i Barcelona, Barbastre i Lleida, que busquin la formula de l’acord polític que calgui i que acabin d’una vegada amb aquest espectacle lamentable.

Publicat a El Mundo de Catalunya

EL ESCRITOR QUE ENSENYÓ A LEER A VÀRIAS GENERACIONES

Ayer falleció en Barcelona a la edad de 79 años víctima de un aneurisma de aorta Sebastià Sorríbas, autor de uno de las novelas más leídas de la literatura catalana de todos los tiempos y que más ha influido entre los lectores; ‘El zoo d’en Pitus’.
Publicada por vez primera hace cuarenta y un años, ‘El zoo...’ fue, junto a la novela ‘La casa sota la sorrra’, de Joaquim Carbó i la revista infantil Cavall Fort’, uno de los motores de la recuperación del gusto por leer en catalán entre un público joven, en especial los hijos del ‘baby boom’ de los sesenta, que cuatro décadas atrás no disponía de ningún instrumento moderno que les hiciera atractiva la lectura.
A pesar del tiempo pasado y de lo mucho que ha cambiado la sociedad catalana, hoy, con más de treinta ediciones y trescientos mil ejemplares, la historia de un grupo de chavales de barrio que se las ingenian para hacer un zoológico en un solar abandonado a fin de recoger dinero para que el más pequeño del grupo pueda ser operado por un famoso médico sueco, sigue cautivando a las nuevas hornadas de jóvenes lectores por su ingenua sinceridad, amenidad, peculiar sentido de la aventura en un entorno urbano y, en especial, por la ternura de todos los personajes. Los, que como su editora actual Lara Toro, le conocieron bien, destacan entre los rasgos más acusados de su personalidad un carácter muy entrañable, precisamente una de las características esenciales de casi todos sus personajes literarios. Con estos ingredientes, ‘El zoo d’en Pitus’ ha llegado a ser el tercer libro más vendido de la historia de la edición en catalán por un autor del país, tan solo por detrás de ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda, y ‘El Mecanoscrit del segon origen’, de Manuel de Pedroso.
Premiado con el Folch i Torres de literatura infantil y el de la Crítica Serra d’Or entre otros y poseedor de la Creu de Sant Jordi desde el pasado año, cuando fue agasajado en todo el país por los primeros cuarenta años de ‘El zoo...’, Sebastià Sorríbas había publicado otros títulos de éxito como ‘Festival al barri d’en Pitus’, 'Viatge al País dels Lacets' (La Galera, 1969), 'Els astronautes del Mussol' (La Glaera, 1972), 'La cinquena gràcia de Collpelat' (La Galera, 1983), 'La Marina a Vilafruns' (Teide, 1987), 'La Clara' (La Galera, 2004), 'Què serà la Maria quan sigui gran?' (La Galera, 2005), y 'Amb X de Xino’, su última novela que situó en el barrio del Raval barcelonés donde había nacido.
Debe ser difícil hallar un hogar catalán que no tenga un ejemplar de la célebre novela de Sorbías, ilustrada por la popular dibujante Pilarin Bayés. Después que más de 15.000 chavales participaron el pasado año en los homenajes al autor, es muy probable que hoy su desaparición sea motivo de conversación en las aulas. Ni toda la ternura del grupo de amigos de Pitus podrán acallar la tristeza de miles de niños, y no tan niños, que empiezan o empezaron a formarse como lectores con las páginas que escribió Sebastià Sorribas.

Publicat a El Mundo del siglo XXI

LA IMMUNITAT ÉS IMPOSSIBLE

Ni aplicant tots els protocols amb el màxim rigor possible, ni controlant tots els controladors, ni esterilitzant cada molècula de matèria, en un hospital tan desproporcionat com la Vall d’Herbon garantir la immunitat és impossible, i el risc de contagi d’hepatitis o de grip hi serà sempre.
El que ha passat als tres nens contagiats d’hepatitis C és responsabilitat de Salut, evidentment, però ni això fa culpable a ningú de res, ni crec que cap directiu del Departament defugi la responsabilitat, perquè va amb la feina per bé que s’intenti fer.
El problema és de fons, el problema rau en megahospitals com la Vall d’Herbon, Bellvitge o el Piramidón de Madrid. El gegantisme sanitari és igual a massificació, riscos i oblits, cosa que s’acaba traduint un dia o altre en errades i crisis. I el mateix pot ser per un contagi involuntari que per l’incendi d’un transformador.
No pretenc diluir responsabilitats, els monstres un dia es desmanen i això no vol dir que tot el sistema sigui un caos.
Si voleu el caos aneu a un hospital públic britànic, nordamericà o rus i ja direu.

Dit a El Món a RAC 1 del 07.12.07

LLIBRES DE LA XINA

M’arriba ‘Héroes’, un relat de Toni de la Torre editat per Ara llibres a la col•lecció Now. Aquest segell no es dedicarà exclusivament a publicar títols en castellà (ja ha publicat, ‘Me voy’, de Pepe Rubianes entre d’altres), sinó que serà la marca internacional de la casa. Què vol dir internacional? Vol dir, per exemple, que ben aviat sortiran els primers títols en xinès, que seran editats des de l’oficina que Critèria, l’empresa mare, te en aquell país. L’Ernest Folch, director d’Ara, fa honor a la tradició familiar i darrerament no para de fer viatges preparant el seu desembarcament en aquell país. De moment seran títols de divulgació universitària, després, ja veurem. Es podran trobar llibres de Now als basars xinesos?
Més idees d’Ara, un llibre pensat per convertir-se en bes-seller de l’amic invisible (sic!) i de l’Audiència Nacional: ‘El rei se’n va a cagar’, un recull de raonaments que justifiquen el ‘desapego’ que molts catalans tenen per la corona. Un tast: ‘Perquè es pren massa al peu de la lletra allò de “viure a cos de rei”.
Dimarts la llibreria ‘Negra y criminal’ va festejar els seus primers cinc anys de vida. Llavors potser eren pocs els que apostaven per una llibreria especialitzada en gènere negre i situada a la Barceloneta, absolutament fora del circuit comercial. Avui, la casa d’en Paco Camarasa i la Montse és l’admiració del gremi i l’ànima i motor de nombroses iniciatives de difusió del gènere policíac arreu del país a més de les jornades ‘Bcnegra’, que es faran de nou entre el 4 i el 9 de febrer. I així li ho va reconèixer el programa ‘Qwerty’, de BTV, donant-li el guardó a la millor llibreria de l’any. Felicitats a ells i a tots els lectors.

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya

CORREU-E A L'ANTONI BASSAS

Benvolgut Antoni,
he llegit les declaracions de Joan Ferran a El Periódico i, simplement, estic perplex de com un representant de la voluntat popular pot arribar a ser tant indocumentat respecte el que són els mitajns de comunicació, irresponsable per la manera com promou el desprestigi dels exitosos mitjans de comunicació públics de Catalunya i incendiari per faltar sistemàticament al respecte a les treballadores i treballadors de la encara CCRTV i als mateixos oients.
Com un més dels milers que t'escoltem cada matí, no sóc res més, vull expresar-te el meu suport personal, professional i ciutadà i encoratjar-te a mantenir la línia editorial que has confegit al llarg de tots aquesta anys d'excel·lent i reconeguda feina al capdavant dels matins de Catalunya Ràdio (i amb això no vull dir que sempre hi estigui d'acord, només reclamo que exerceixis la teva irrenunciable llibertat).
Salut, molta sort i un bon 2008 per a tu i els teus.

rafael vallbona

Enviat el 04.12.07 al realitzador de El matí de Catalunya Ràdio

ELS VELLS LLIBRETERS NO MOREN MAI

Vaig conèixer en Guillem Terribas al 1980. Ell era un jove llibreter i jo un jove escriptor. Ell portava dos anys anava acumulant bagatge amb presentacions, actes cívics i personalitats que visitaven la seva llibreria, i jo tot just trencava sortia de l’ou amb els primers contes. Des d’aquell moment (primera edició dels premis Casero), en Guillem ha estat per mi una persona de referència. Com els rockers, els vells llibreters no moren mai, i en Terribas ho testimonia a ‘Demà serà un altre dia’ (Ara llibres), expressió d’ús personal i crònica de la seva vida d’animador cultural.
Sempre amb les espatlles lleument encorbades, la mirada encuriosida, el cigarret a la ma i la pregunta als llavis, el fundador de la Llibreria 22 de Girona és, sense pretendre-ho, un dels protagonistes de la transició i del camí cap a la normalitat (sic?) de la literatura catalana. En Terribas ha fet de Girona centre emissor de missatges editorials per a tot el país, nucli unipersonal d’agitació i propaganda en favor del llibre i Meca per a tots els passavolants que, algun dia, vam voler fer d’aquella ciutat capital de lletres i lletraferits.
Un dia en Josep Mª Fonalleras em deia que li feia ràbia que es referissin a ell sempre com ‘escriptor gironí’, perquè ell és el mateix escrivint a Girona que a Tortosa, posem per cas; però més d’un escriptor hauria donat mig teclat per ser considerat escriptor gironí, si és que això és una marca registrada. I si hi ha qui donaria per ser escriptor gironí, probablement és que en Terribas hi te alguna cosa a veure. “He estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m’hi ha acompanyat gent extraordinària”, diu en Guillem honorant a tot l’índex onomàstic del llibre. Potser sigui aquesta la diferència. La lluita continua.
Avui fa dotze anys l’Albert Calls i la Sílvia Tarragó van obrir una llibreria a Premià de Mar, suburbi de la perifèria plàcida de Barcelona, però suburbi a la fi. Avui, la llibreria Proa Premià te una vida intensa i convulsa, com pertoca a qualsevol lloc d’agitació cultural en un país on la ignorància te premi, però ells continuen sacsejant consciències, alterant estats d’ànim i guanyant-se la vida amb els llibres. Són moltes hores, esforços, sotragades i tràngols; però també són nous lectors, joves aprenents i milers de persones abocades al vertigen d’aquest foc que és l’aventura del llegir. Com cada any, a hores d’ara estan pencant per la campanya de Nadal, un dels dos moments estel·lars en la vida d’una petita llibreria. I malgrat el temps passat hom no pot deixar de desitjar-los sort, no fos cas que es capgirés algun astre.
Dimarts farà cinc anys algú va dir a en Paco Camarasa que estava boig de tancar. Aquell dia obria Negra y criminal, llibreria dedicada al gènere negre i situada al cor de la Barceloneta. Potser si que li faltava un bull, per sort dels molts afeccionats que hi ha a les novel·les policíaques; però una atenció curada als lectors, un saber immens sobre el gènere i el currículum d’activitats que ha anat impulsant, incloses les jornades que es fan cada febrer dedicades al gènere negre, han convertit aquell projecte indòmit en el premi Qwerty a la millor llibreria d’enguany.
Les llibreries estan en crisi arreu d’Europa, en tanquen cada dos per tres, diuen els informes. Potser si; tot depèn de si els seus propietaris tenen la passió, vocació i gosadies necessàries com aquesta gent.

Publicat a El Mundo de Catalunya