Probablement París és la gran ciutat amb els hotel més immunds on m’he allotjat mai. M’hi he trobat de tot: cambres ínfimes, lavabos bruts, personal bord i llord, esmorzars de postguerra i preus d’escàndol, entre altres. Però és una de les ciutats més cultes, nobles i riques del món, i no hi deixaré d’anar. És el que te París. També he estat a hotels de cinc estrelles amb escarabats, a Moscou; a cambres amb el lavabo dins d’un armari, a Roma i, a Brussel·les, vaig trobar un trepant al bell mig de la cambra que mai no van retirar.
Barcelona no és la capital d’un imperi, ni una ciutat eterna, ni tant sols un hub burocràtic. És un lloc simpàtic, amb un patrimoni notable i habitat per una gent mesuradament amable que no te gaires maneres de guanyar-se la vida, i que ha trobat en els guiris una font de feina. O sigui: el turisme ens te agafats pels ous, i no els podem oferir hotels amb xinxes o personal estúpid. Si ho fem, descobriran una altre indret atractiu i ens deixaran. És la dura llei del mercat global a la que juguem, bo i anant de xulos, que se’ns gira en contra i ens fa pagar l’arrogància col·lectiva (amb l’ajuntament al davant). Qui és ara el guapo que li diu a algú amb feina temporal per mor del turisme, mal pagada, que aquesta és una indústria depredadora i que se li ha de posar fre?
Amb aquesta columna del número especial de Festa Major m'acomiado de les col.laboracions periòdiques a l'Independent de Gràcia.
Ara que el periòdic acompleix els seus primers quinze anys de vida, jo n'he acomplert dotze escrivint-hi, d'ençà la Festa Major de 2003, quan vaig tenir l'honor de fer el pregó de les festes del barri on vaig néixer; un dels millors dies de la meva vida. Gràcies a l'Albert Balanzà i a la Sílvia Manzanera per haver-me atorgat i mantingut aquest privilegi durant tant de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada