25/4/14

25 d'abril, sempre!

Just quan s'acompleixen 40 anys de la Revolució dels Clavells, Portugal viu un moment d'inflexió en la seva història. Mentre la classe política hereva d'aquells dies ha lliurat la sobirania nacional a la Troika comunitària, els nets de la revolució reclamen un nou procés per capgirar aquest model polític que, ara, els porta a la misèria. Al carrer es torna a escoltar la històrica consigna: 25 d'abril, sempre!

El poble de Lisboa manifestant-se davant del convent do Carmo, seu de la PIDE, el 25 d'abril de 1974
El 25 d'abril de 1999 l'avinguda Liberdade de Lisboa era una festa. Vint-i-cinc anys després de l'aixecament del Movimento das forças Armadas una riuada humana baixava ocupant la via d'ample a ample, fent voleiar banderes vermelles, cridant consignes tan vàlides llavors com avui i besant-se amb gust de gelat o de patates fregides de la paradeta de Restauradores. Aquella dolça tarda de diumenge banyada pel tebi sol atlàntic clams com "No més anticiclons a les Açores", "La poesia és al carrer", "Visca la lluita justa del cuc de la poma" o "Recolzem tot allò que sigui provisional" eren senyals de festa, però també eren missatges que avisaven de que un quart de segle després els joves portuguesos fills de la revolució seguien en sentinella al mateix Terreiro do Paço, si calia. Convidat a fer una edició extraordinària en català del setmanari Expresso (que el proper dia 6 llença una edició diària digital), jo m'ho mirava atònit. Al vespre, sopant a Bairro Alto, vaig decidir que no volia tornar mai més a casa per què sentia que aquell carrer encès ja era la meva casa. Jo també vaig cridar ¡per sempre! brindant amb vinho verde.
Anys després, el dia 12 de març de 2011, els nets d'aquells que van omplir els canons dels fusells de clavells seguien en guàrdia. Més de mig milió de persones (en un país de poc més de 10 milions), la majoria joves, van sortir al carrer. Eren la generació 'À rasca' (que no te res, literalment res a rascar), vides precàries a cinc cents euros, subcontractats i autèntics esclaus segons que es defineixen ells mateixos al manifest: "Nosaltres, que fins ara hem estat còmplices d'aquesta condició, som avui aquí per contribuir a iniciar un canvi qualitatiu al país. Som aquí per què no podem seguir acceptant aquesta situació precària a la que hem estat arrossegats. Som aquí per què diàriament ens esforcem a tenir un futur digne, amb estabilitat i seguretat." El manifest conclou que la situació actual és un insult al passat i als antecessors que van donar-ho tot per què ells es convertissin en la millor generació de la història de Portugal.
La manifestació multitudinària baixava cap a Rossio. No hi va haver incidents, ni càrregues policials ni crema de contenidors. Al davant, el grup que havia de representar Portugal a Eurovisió dos mesos després (sic!). La gent gran aplaudia els seus fills i nets des de les voreres. No era abril al calendari, ho era a l'esperit col·lectiu. Jo, que havia deixat la joventut entre pàgines robades als herois anònims d'aquells dies de flors i cançons, vaig sentir de nou el batec del cor a la gola. A la vegada em sentia lleuger en un vol rasant per damunt de murs i passadissos antics i de veus eternes com onades. I de nou vaig desitjar no tornar a casa.

La imaginació, la reivindicació i el crit a prendre el carrer a l'Alfama, avui.
La cadència alentejana
Vaig conèixer l'Alentejo, la regió més gran i desconeguda de Portugal, gràcies a l'historiador Libanio Murteira, enamorat com pocs de la seva terra. Ell em va descobrir la immensitat de paisatges i història de l'Alentejo, ja fos interpretant-me el la crònica de Portugal estampada a les rajoles del bellíssim claustre de la universitat d'Évora, com cuinant-me un exquisit porc a l'alentejana amb puré de castanyes. Un capvespre d'aquells, des de la meva cambra d'un hotel construït dins un antic palau al centre de la ciutat patrimoni de la humanitat, vaig escriure sobre aquella llum alentejana tan intensa que és un doll de vida, com el vi que envolta la ciutat, extramurs, escampant-se en flassades verdes de vinya. I així vaig entendre la relació d'aquela gent amb el país.
Uns dies després, ja a Lisboa, vaig conèixer personalment Vitorino, un dels cantants que van viure exiliats fins la revolució i que interpreta la cançó tradicional alentejana 'Menina estás à janela' amb la saudade especialment tendra que aquests homes de terra endins i grans bigotis donen a la vida. Escoltant-li cantar al club que llavors tenia a la plaça de l'Alegria, i descobrint altres joies com la bella i lànguida 'Queda do império', vaig entendre el valor de la cadència, la força que el ritme de les coses del dia te a la cultura portuguesa. Quan el mateix 25 d'abril de 1974 Francisco Sousa Tavares va cridar "Avui comencem una nova vida, una vida de llibertat", al bell mig de Largo do Carmo, a dues passes del quarter de la temible PIDE, la policia del règim, era això el que estava dient: que els portuguesos havien decidit fer seva per sempre la cadència de l'existència, i que res ni ningú no els deturaria. Anys després Sousa Tavares va ser ministre de qualitat de vida del govern de Mario Soares.

El pont 25 d'abril a l'horabaixa, des del mirador de Santa Catarina
Al mirador de Santa Catarina
La crisi ho ha arrasat quasi tot. La complicitat que reconeix la generació 'À rasca' amb el fals cofoisme del capitalisme especulatiu ha generat una forta autocrítica. En política oficial això s'ha traduït en un esvoranc gairebé insalvable entre els forces d'esquerres. Si avui guanyés les eleccions el Partit Socialista, com sembla que passarà, és més probable que pacti amb la dreta abans de fer-ho amb el Partit Comunista i amb el Bloc d'Esquerres, les altres dues forces d'esquerres representades al palau de Sao Bento (seu de l'Assemblea). L'antipatia històrica entre Mario Soares i Alvaro Cunhal es manté i s'amplifica. L'esquerra portuguesa prefereix que governi la dreta a unir-se.
Al metro cartells enormes anuncien el retorn dels Resistência en tres concerts únics. Tanquen llibreries, un govern analfabet insulta el país volent vendre's la col·lecció de 85 obres de Miró per pagar als creditors internacionals. Els socialistes fan costat a les mesures anti socials de la dreta. A l'esquerra i al carrer molta gent crida de nou '25 d'abril sempre!' Fa poc fins i tot un grup li ho va cantar a la mateixa Assemblea al primer ministre Pedro Passos Coelho. Els va fer fora la policia en un gest insòlit per a un símbol de la història de Portugal com la cançó de José Alfonso que va donar inici ala nova vida en llibertat que cridava Sousa Tavares. El somni de la revolució humanista s'ensorra. Cal tornar al carrer.
Però malgrat la falta de recursos i amb les infraestructures a precari Lisboa continua essent una de les ciutats culturalment més atractives i creatives del continent. Els artistes obren els seus tallers, els poetes venen en ma els llibres que s'autoediten i els músics omplen els jardins.
Aquest capvespre centenars de joves contemplen la posta de sol al mirador de Sta. Catarina amb l'esperança d'un demà millor pel qual pensen lluitar. És la dignitat conquerida el 1974 pels seus avis i pares la que està en joc. Un grup de jazz posa la banda sonora al sol que es pon al fons de l'estuari. El pont, símbol i vetlla de la Revolució, és fidel testimoni dia a dia de 40 anys d'esperança. Amb la vista fixada a la seva estructura roja que s'encén amb els darrers raigs, els joves portuguesos d'avui malden per marcar de nou el ritme dels seus dies, la cadència d'una història que no oblida que sempre és abril.

Manifestants el 25 d'abril de 1974 a Largo do Carmo