El patiment, la pena i l’abandó dels avis és un mal modern. Abans, quan els padrins vivien a la casa familiar tota la vida, ningú no es plantejava aquests conceptes, simplement, per què tota al família feia mans i mànigues perquè els vells visquessin el millor possible fins el darrer dia. I ells feliços de veure pujar els nets.
Però compatir la vida amb les nostres generacions precedents ha passat a la història, per ara. Molt serà que la crisi acabi tornant a reunir tota una nissaga sota un mateix sostre per mor de la hipoteca.
La feina, els compromisos, la necessitat de tenir una vida pròpia i no lligada al ritme lent i necessitat d’atencions mèdiques de pares i avis ha portat a molts vells a quedar aparcats en una residència de la mateixa forma que molt menuts ho són en una guarderia.
Coses de la vida moderna.
Però, si a les guarderies i escoles s’extremen els controls de tota mena fins a extrems exagerats, per què poden passar coses tant bèsties com això d’Olot en una residència geriàtrica? Onze presumptes assassinats i ningú no havia advertit mai res?
Costa de creure, i bo i creure-ho,. Costa de pair.
Dit a El Món a RAC 1 l'1 de desembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada