1/3/10

NO HI POT HAVER FRONTERES PER A LA TELEVISIÓ

En el món d’avui, on la informació es transmet massivament a través dels mitjans audiovisuals, una llengua sense un espai de comunicació propi i vertebrat és una llengua morta. La Iniciativa legislativa Popular per una llei de televisió sense fronteres només pretén la protecció de les llengües minoritàries dins el propi domini lingüístic, una obligació constitucional, per cert.

El problema de la televisió és ella mateixa. La capacitat de generar enormes corrents d’opinió espanta i tempta a l’hora als polítics. Si a això li afegim el declarat secessionisme lingüístic que promou el PP valencià, atiat pels sectors més anticatalanistes del país parapetats en criteris sense cap garantia científica, ja tenim tots els arguments del conflicte. És evident que la iniciativa d’una ILP perquè el Congrés legisli en favor de la televisió sense fronteres dins el marc de l’estat, promoguda per Acció Cultural del País Valencià, te com a primer objectiu que TV 3 es pugui veure a València amb la mateixa facilitat que a Catalunya es veu Canal 9 i IB3 des de fa temps.
Quin mal hi ha en això? És la lògica reciprocitat a la que el conseller Tresserras, amb la seva exagerada bonhomia, ha apel•lat sempre durant les reunions, finalment totes inútils, que ha tingut amb el conseller valencià Vicent Rambla. De que tenen por a València? De que els ciutadans es puguin ‘contaminar’ del catalanisme polític de TV3 (sic?), de que els espectadors comparin ambdues televisions públiques i n’extreguin conseqüències fatals per a la seva. O de que la difusió del senyal de televisió en català/valencià s’escampi per tot el domini lingüístic de forma normal fins deixar, per obvi, sense arguments la cavernària idea política, no científica, de que el valencià és un idioma diferent?
Que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions, però que tothom tingui ben present que, en el món d’avui, una llengua sense un espai propi de comunicació és una llengua morta. Potser ja va sent hora de que el govern valencià, que te el mandat constitucional de protegir la llengua, vagi pensant en la responsabilitat política i jurídica que tindrà si el valencià, forma pròpia del seu territori de la mateix parla de Catalunya, un dia acaba desapareixent de la seva comunitat.
I com es sustenta posicionar-se contra la idea de que la televisió no ha de tenir fronteres quan hi estan a favor, a més de milers de ciutadans, totes les universitats, els sindicats i les principals associacions culturals, artistes i intel•lectuals de tot el domini lingüístic? Als opositors només els queda la secessió a través de la negació de les raons evidents. Si es nega la pertinença a la mateixa cultura (poseu-li el nom que us plagui) no hi ha domini lingüístic que valgui. Però tothom sap de sobres que això, avui en dia, no te ap mena de respectabilitat científica. És clar que, qui te el poder sovint interpreta els criteris científics segons els seus interessos.
Que hi dirà la direcció nacional del PP (deutora electoralment dels bons resultats que el partit sempre obté a València), si el Congrés dels Diputats tramita el projecte de llei? Com atendrà l’opinió favorable del PP de Catalunya, que va votar si a l’adhesió del Parlament català a la ILP i la contrària dels seus col•legues del sud, amb qui, probablement, en més d’un moment d’intimitat parlen la mateixa llengua?
Només posa barreres als mitjans de comunicació aquell qui te por de perdre les prerrogatives del poder que te. La malaltissa obstinació del govern valencià a impedir que el senyal de TV3 arribi a la seva comunitat no te cap raó cultural lògica, només respon a un afany de persecució política d’una llengua i una cultura que també és la seva. Jugar políticament amb la llengua per interessos propis és intolerable, i un dia o altre passa factura, encara que sigui en la història. Algun dia caldrà potser un tribunal internacional que jutgi els etnocidis.

Mediascope Europe
Aquest estudi mostra que, a Europa el consum d’Internet, amb 13’3 hores setmanals per persona, ja supera al de la TV, a la que dediquem una mitjana de 13 hores. Però mentre que al continent hi ha el 47 % de llars amb accés a la xarxa, a Espanya només el 41. I en el límit del que sembla impossible, a l’estat hi ha un 21% de persones que miren la TV mentre naveguen. Follia mediàtica.

Philippe Cayla
La proposta del president d’Euronews podria ajudar a superar el conflicte realment polític, i falsament lingüístic, tot i que creiem que només serà una bella quimera. Ha temptat a TV3, i buscarà un acord amb IB3 i Canal 9 per, entre tots, crear un canal de noticies europeu de 24 hores en la llengua comuna. Llàstima que acabi sent una decisió política, no professional ni cultural.