16/7/09

PRESCRIURE EL SUD

La polèmica sobre la presumpta pèrdua de capacitat prescriptiva dels periodistes culturals és tan absurda com les exagerades xifres de vendes de la trilogia d’Steig Larsson en relació a l’interès real de les obres. No és que els lectors ja no facin cas de les recomanacions que fem els qui escrivim de cultura, és que fan més cas als que parlen de cultura sense tenir-ne ni idea. Són aquests individus que majoritàriament actuen al dictat dels gabinets de premsa, de les campanyes de marquèting i, en definitiva, de la moda que avui posa una novel•la al top de l’interès ciutadà de la mateixa manera que demà ho fa amb un vi, una marca de calçotets o una cantant xafallosa. Tenint en compte que moltes editorials tendeixen a treure poder a l’editor i donar-lo a un ‘controller’ que abans venia neveres, no cal atabalar-s’hi
Ara bé, jo, per exemple, en plena febrada de novel•la negra nòrdica i gèlida, em permeto vindicar l’escalfor del sud com a territori narratiu més pròxim als nostres gustos i interessos. M’he llegit amb tres dies ‘Las alas de la esfinge’ (Salamandra), el darrer cas de Salvo Montalbano, d’Andrea Camillieri, una novel•la que molt be podria fer la segona part d’una trilogia amb ‘Ardores de agosto’, i l’he trobada molt més potent, intensa, directa i captivadora que els totxos d’en Larsson. I ja no us parlo de Petros Markaris a ‘Mort a Istamul’ (Tusquets), on el foll comissari Jaritos està sublim, o de la trilogia marsellesa de Jean Claude Izzo (Límits), un clàssic per a la història del gènere, o de ‘La tercera verge’, de Fred Vargas (Amsterdam), o de Juan Madrid, o de l’estimat Andreu Martin, o tants i tants surenys que em toquen molt més la pell.