FACTORIA SENSIBLE. Un adéu als ocells

He clausurat el meu compte a Twitter. Passades les setmanes que em vaig donar de prova m'he adonat que no hi tinc res a dir allà, que no hi he après res del meu interès, i que no m'ha servit per a entendre el món. Celebro que arreu hi hagi milions de persones de tota mena i condició a qui aquest servei els sigui tan útil per viure, però a mi m'ha fet perdre més vida que no pas guanyar-la.

No us dic això per presumir d'apocalíptic, que no en sóc, ni per donar-me-les de hipster, vintage ni de res. Us ho dic des de la necessària modèstia d'algú que sap que el seu és el món d'ahir, en paraules d'Stephen Zweig, què el conjunt de coneixements, experiències i pautes de comportament social amb que va créixer, avui en dia ja només són una petita illa a punt de la sotsobra on a penes m'hi caben els peus; una finestra amb vistes a la humanitat que es va tancant de manera inexorable.

He marxat de twitter i segur que molta gent em dirà que m'he equivocat, que la comunicació d'avui, i amb ella el lògic trasbals de fluxos de coneixement, passa per aquest senzill sistema de dir coses. Segurament que tenen raó. Si ara escric això només és per demanar, si no és molt, el dret a decidir en quin món vull seguir creixent, en el digital o en l'analògic, i a quina velocitat. I, per què no, si vull existir i aprendre amb un peu en cadascun d'ells, encara que els exegetes d'un i de l'altra diguin que és una existència tramposa. No tinc dret a aprofitar el que més em plagui d'ambdós mons? Personalment, veig més clares les coses per aquí. Per molt que algun mal pensat en digui que és una tercera via.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

http://www.catradio.cat/audio/821577/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Prendre'n nota

"Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda", va dir fa poc en Vicenç Pagès al discurs d'agraïment per la concessió del premi nacional de Cultura. No hi puc estar més d'acord. La realitat, però, és que ni l'autor de Blanquerna ni la de La plaça del Diamant ara no fan sortir les masses abrandades al carrer ni a les llibreries. Vull dir que ignoro quin concepte en tenen de nació la majoria dels meus conciutadans, però del que estic segur que l'estat de la cultura els preocupa més aviat poc. Com a molt l'afer aquest del múltiplex de la tele, per si es queden sense veure el Barça. I que ningú no s'enganyi, si a la majoria gent l'estat de la cultura no el neguiteja, tampoc no podem esperar (ni demanar) que els poders públics s'hi desvisquin més. Els poders públics fan segons els demana la clientela. I la clientela catalana en te prou amb unes quantes bones paraules des de indrets i veus solemnes que els recordin qui som d'on venim i a on hauríem d'anar si tinguéssim clar que som una nació gràcies a Eugeni Xammar, Sebastià Juan Arbó o Jordi Pere Cerdà, per seguir amb els escriptors i no ser tant canònics. I després tothom va fent el que li convé. També en Vicenç Pagès i els que pensem com ell en aquesta qüestió. El problema és que tenim poca requesta.

No se si el President va prendre nota de les paraules del guardonat. Si ho va fer potser traurà la cita en qualsevol instant de solemnitat cultural. I si no ho va fer tampoc no passa res. Segurament és conscient que la bandera que cal brandar és la de les balances fiscals, a la majoria els fa de més bon llegir.

Dimecres presentació a la nova Documenta

Tomàs Gil, decano de los compositores de sardanas

A pesar de que las 'ballades' populares de sardanas viven en estado de una cierta languidez desde hace años, la música popular escrita para cobla mantiene un alto nivel tanto de composición como de interpretación. La celebración, hace apenas unos días, del treinta aniversario de la Cobla Sant Jordi, formación que ha trabajado con músicos tan diversos como Roger Mas, Pascal Comelade, el Dj y productor Raph Dumas, Niño Josele o Carme Canela, es un buen ejemplo de la vitalidad y contemporaneidad de la música de cobla más allá de las tradicionales sardanas. Claro está que ello no habría sido posible si prolíficos compositores como Tomàs Gil Membrado (Horta de Sant Joan 1915) no se hubieran dedicado con cuerpo y alma a la escribir sardanas y música para cobla durante los largos años de recuperación cultural de Catalunya. Gil, decano de los compositores y el más copioso, con unas 1300 sardanas, falleció la madrugada del miércoles en Barcelona a los 99 años.

Comenzó tarde en la composición de sardanas, pasados los cuarenta años, cuando entró como instrumentista de fiscorno en la ya desaparecida Cobla Barcelona, pero su intensa actividad musical le convirtieron en uno de los referentes del auge de la sardana a lo largo de casi tres décadas. Fueron los años del 'boom' sardanista. Proliferaban las 'ballades' en todas las fiestas y plazas del país, no ya como un actividad resistencial, sino entendidas como un firme compromiso con la recuperación cultural de Catalunya. La juventud aprendía a bailar y se incorporaba a la tradición, y no había cita que no contara en el programa con alguna de sus composiciones: Coll de Jou (1967), Tarragona (1970), Hospitalenca (1966), Roca de Quer (1967), Lloret bonica (1972), El nostre Lluís (1975), La flama de la sardana o Una vela a l'horitzó (1980) fueron títulos muy populares, algunos premiados (70 de sus sardanas obtuvieron galardones), y musicalmente supusieron una renovación del género.

Pero Tomàs Gil Membrado no solo escribió sardanas. Además de trabajar durante un tiempo en música ligera, también compuso obras sinfónicas, religiosas y corales. Su trabajo 'Jotes de la Terra Alta' fue fundamental para la recuperación de este baile popular de las comarcas del sur. Pero por encima de todo Gil fue un compositor de sardanas para bailar, algunas incluso para ser interpretadas por dos coblas, como Figueres, l'encís d'una anella, Congratulació o Cala Romana. Compuso y gravó siete colecciones de seis sardanas y un poema sinfónico, una para cada día de la semana, y otra seria de doce, una para cada mes.

Tomàs Gil recibió la Creu de Sant Jordi en 2010. Aquel mismo año el ayuntamiento de Parets del Vallès, donde vivió los últimos once años, le hizo un reconocimiento institucional y un homenaje. El sepelio del compositor tuvo lugar este viernes en el tanatorio de Collserola.

De contents a enganyats segons Sergi Pàmies

L'escriptor Sergi Pàmies escriu avui a La Vanguàrdia una columna a propòsit del meu darrer llibre De contents a enganyats (ed. 62), una crònica transversal dels desenganys culturals i polítics que ens ha tocat viure, segons que diu ell mateix. El columnista relaciona la tesi del llibre amb la convocatòria del retornat Canet Rock.

Guerra o revolució

La primavera de les llibreries de Gràcia s'esvaeix com totes les primaveres. L'associació Llibreters de Gràcia, amb una trentena de membres segons consta al seu web, te les primeres baixes. Una llibreria de la plaça de la Revolució ha tancat i una altra podria causar baixa del grup (tot i que fins ara segueix constant al web) per un desacord amb altres membres. No és la fi del curiós fenomen ni cap catàstrofe ciutadana, però és un toc d'alerta. Per molt noble, culta i moderna que sigui la vila de Gràcia, vendre llibres és un negoci molt difícil en els temps que corren, no ens enganyem. La guerra contra la crisi, la desafecció per la lectura, la venda on line i la pirateria, és llarga i cruel. Si fins i tot poderosos grups multinacionals com Hachette les estan passant magres en la batalla contra el gegant digital Amazon, què no pot passar en la petita escala de l'edició i la distribució de llibres a Catalunya.

L'esclat de petites llibreries especialitzades arreu del país ha esperançat tothom, i en aquest aspecte l'exemple de Gràcia és modèlic. Després d'anys de noticies sobre tancaments, sembla que es comença a invertir el designi; que igual com als EEUU són les grans botigues les que entren en crisi (de Barnes & Noble a Border's) i que les petites i prescriptores són la garantia per no trencar la cadena del negoci. Però la crisi no hi entén d'humanitats i, tot i que es mantingui miraculosament el preu únic, l'oferta tendeix a mantenir-se concentrada i el consum privat no s'activa. La iniciativa del conveni entre biblioteques i llibreters és lloable, però no es suficient per garantir que totes les llibreries se'n surtin d'aquesta guerra indigna i injusta que pateix la cultura.

Bibliotecaris i llibreters

Temps de debat sobre nous models per promoure els llibres i la lectura. Els bibliotecaris reclamen el protagonisme que indiscutiblement els pertoca i la Generalitat posa fórmules per fer fluïda la relació entre biblioteques i llibreries i impulsar la venda i difusió del llibre. Bé, tot i que altres administracions no ho vegin.

Els bibliotecaris no sempre gaudeixen del reconeixement i prestigi que es mereixen, cert; també n'hi ha que fan poc per guanyar-se'l. Encara que siguin treballadors públics una biblioteca no és la freda administració. Entenc que una biblioteca és compromís de servei a la comunitat, passió pel coneixement i vocació per escampar-lo (ara en diuen prescriure). A les biblios que treballen amb aquest nord el conveni amb els llibreters eixampla i oficialitza el que ja fan: retroalimentar-se amb les llibreries, comprar als establiments del territori, informar-se plegats, organitzar activitats conjuntament, derivar lectors d'un lloc a l'altre i a l'inrevés... Que l'acord entre biblioteques i llibreries s'escampi fins ser normal depèn de les persones que hi ha al davant d'un i d'altre lloc. És bo que sigui oficial, però als pobles on llibreters i bibliotecaris treballen en sintonia això ja funciona de fa temps. Durant la meva modesta experiència com a llibreter així ho vaig fer amb la Maribel del Molino i l'enyorat Martí Rosselló a l'antiga biblioteca de can Manent de Premià de Mar.

I de passada el conveni dilueix la peregrina idea de l'ajuntament de BCN d'obrir llibreries a les biblios. Ara falta que l'administració pagui als autors els drets en concepte de cessió de llibres. Bibliotecaris i llibreters són necessaris, els autors imprescindibles. I tampoc no compten.