Biblioteca personal

Ja sigui per la crisi, per desídia o per què no fa modern, cada any hi ha més escoles que abdiquen de formar als alumnes com a lectors crítics complerts. Segons una enquesta urgent, la compra de llibres entre els estudiants ha baixat, entre un 35 i un 50 %. El que era un dels objectius formatius de qualsevol noi/a, començar a construir la seva biblioteca personal amb els llibres de lectura recomanats per l'escola, ara està desapareixent per la socialització dels llibres que promouen els propis centres educatius. De socialitzar tablets o smartphones ningú no en diu res, però. I el més curiós del cas, segons aquesta enquesta de l'APE (Autors en Perill d'Extinció), és que les escoles que més socialitzen els llibres són les privades d'elit dels barris benestants i de les zones amb una renda més elevada. En general, les de llocs menys afavorits i les públiques intenten mantenir-se fidels, en la mesura que la crisi els ho permet, a la idea d'impulsar a que l'estudiant creï la seva biblioteca com a instrument per al desenvolupament del propi projecte vital i intel·lectual, que és el que són.

Evidentment, amb el vertiginós descens de les vendes, el sector del llibre per a joves (editorials, autors, llibreters), està posant el crit al cel, tot i que sap que la caiguda d'ingressos de les famílies abona la reutilització dels llibres. Però com en tants altres temes, a la crisi se la pot posar en boca per al que convingui.

Qui persevera amb èxit en la feina d'aconsellar i guiar al lector des de fa set anys és en Jordi Milian, creador del que primer era un blog anomenat l'Illa dels Llibres, i que avui és una de les pàgines de difusió de referència. Ara ha arribat al milió de visites. Resistim.

MANERES DE VIURE: A Bloomsbury

Els integrats d’aquell Dyane 6 formàvem una expedició força insòlita: un jove poeta que començava a ser conegut, un barbut amb pinta de beatnik de poble, i un parell d’adolescents barbamecs amb posat de rata sàvia dels quals el món no en tenia notícia. En Ramon Pinyol, que era l'editor de Llibres del Mall, ens va fer de bo, i cap a Roda de Ter hi falta gent. D’això en deu fer ara uns 25 anys i era un dissabte radiant de primavera, ho recordaré tota la vida.

Tret del jove poeta, la resta no sabia qui érem, que hi fèiem a casa seva ni qui ens havia enviat, però en Miquel Marti i Pol ens va obsequiar amb la seva amistat des que vam entrar en tromba a la seva petita cambra. Ell seia en una cadira giratòria davant la taula de treball i, a un costat, hi havia un parell de cadires per les visites. Es girava lentament i ja el tenies al davant, amb aquell somriure entre murri i franc que li vaig veure tota la vida.

I com que li costava molt parlar i fer-se entendre, la distancia entre ell i els interlocutors era ínfima, gairebé inexistent. Una proximitat que s’entenia a la perfecció quan llegies els seus poemes: En Martí i Pol era un peta popular, i això, encara que alguns saberuts vulguin fer creure el contrari per pura enveja o canïnisme no és una xacra, és un mèrit. Ja ho voldrien molts poetes.

La seva casa era al carrer de les escoles, per això ell li deia Bloomsbury, parafrasejant Virginia Wolf i tota la seva colla. Era una casa senzilla i petita, com correspon a un obrer, però ample i oberta als amics, lectors i coneguts. De la ma d’en Ramon Besora centenars d’escolars van anar a veure’l, es van afeccionar a la poesia, es van fer lectors i éssers lliures.

A l’entada del poble hi ha La Blava, la fàbrica on va entrar a treballar de molt jovenet, on va caure malalt i a la que va convertir en objecte literari. La conec, m'hi vaig colar un dia en què volia ser poeta.

I és que no hi ha cantonada al poble que no evoqui llibres, cultura, poemes. Roda de Ter és terra d’escriptors, l’Emili Teixidor també ho era, però sobretot és país de gent desvetllada. És la saviesa dels humils, allò que en Martí i Pol va saber captar tan be als seus poemes, allò que el va fer estimat i llegit per molta gent.

Vaig pensar en tot allò de cop, ara fa deu anys, quan em vaig trobar la Rosa Pinyol davant del MACBA i em va dir, amb ulls humits, que no hi havia res a fer, que en Martí i Pol se'ns moria.

De vegades la vida et fa un favor, i et posa al davant éssers extraordinaris en ells mateixos, persones que et fan canviar la percepció que tens de les coses i els dies, gent que, del nostre trist vagar erràtic d'hores mortes damunt la terra, en fan saba i n'omplen l'avui i el fan demà per a tothom.

El viatge és llarg, Miquel, i encara hi ha massa camins que no he fresat. No tornaré a rodar per Roda de Ter, jo també hi tinc un amor secret.

I ja no m'escalfa el foc d'ahir, i molt menys el d'avui.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio: 

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/category/col·laboradors/maneres-de-viure-locals-amb-rafael-vallbona/

Girona, fires

Ara fa trenta tres anys, en Josep Bras i jo vam guanyar la primera edició del Premi de novel·la curta Just Manel Casero amb un llibre escrit a quatre mans. Qui el convocava era una jove llibreria, la 22, impulsada per un jove llibreter, en Guillem Terribas; nosaltres érem joves escriptors, i el país era jove i ple d'esperances acabades d'estrenar.

El Casero és ara un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, Girona un ciutat d'una solidesa consolidada per un canvi de govern sense grans traumes, amb el festival de teatre més important de la península, un patrimoni posat en valor i internacionalitzat, amb la llibreria 22 com a paradigma cultural del país, i amb una estructura econòmica i social que suporta la crisi millor que la majoria.

Si Girona no ha arribat a ser 'La Florència catalana' que va profetitzar en Joaquim Nadal és potser perquè no ha estat capaç de creure-s'ho prou. Per molt menys Barcelona s'ho ha cregut i se n'ha sortit. Però passejo un dia de fires pels seus carrers plens de gent amb ganes de gaudir-les i, bo i trobant-me amb en Lluís Falgàs (135 escons), en Rafael Nadal o l'Arturo San Agustín, penso què aquest és el model idoni de ciutat per a un país que es proposi com a objectiu central del seu futur immediat ser culte, noble i ric. I amb aquest actiu a les mans i l'encoratjament ciutadà, tot seria possible. Però ara ja ningú no és jove, i les esperances es marceixen entre fantasmes familiars, drames col·lectius, desenganys i il·lusions que han acabat en res. El miratge florentí probablement ja no diu res a la majoria; el valor social de la cultura és residual i els quatre rius de Girona no baixen prou per fer neteja. I mira que en cal arreu del país.

Mateu-ho tot

Cobrar per demanar ajudes al Departament de Cultura és una bona forma d'evitar que els creadors demanin calers públics, així els podran repartir entre amics i coneguts sense cap mena de mala consciència (be, tampoc en tenen gaire); ànim Xavier, que tens la jubilació garantida. Canviar la llei d'arrendaments urbans, com ja s'ha fet, és una bona forma d'evitar que als centres de les ciutats hi hagi llibreries i altres comerços molestos, i així els locals podran quedar en mans dels col·legues de les multinacionals de les franquícies. Apujar l'IVA i no actuar contra la pirateria, com fa algun país més seriós, és la millor manera de provocar que la gent no vagi ni al teatre, ni al cine, i així s'evita que el ciutadà pensi críticament i qüestioni certes coses. Aviat només faltarà cremar els llibres, censurar webs incòmodes, prohibir les 'manis' i processar algun periodista per tenir un país modern i emergent, com la Xina més o menys. Tot arribarà en nom de la recuperació econòmica.

Hi estem anant. S'anuncia la creació d'una taxa per la tramitació de les sol·licituds de subvencions culturals (sic?), s'augmenten escandalosament les taxes de les Escoles Oficials d'Idiomes, les llibreries que no tanquen per la crisi (Platón), ho fan perquè no poden pagar el que ofereix Mango pel local (Canuda), o similars (Roqué i ves que no caigui també Documenta). L'informe de l'SGAE certifica el que tots sabem: que la pirateria ensorra les arts escèniques i l'IVA cultural les està rematant.

Ara entenc allò del valor econòmic de la cultura. No era per convertir-la en un actiu de creativitat, patrimoni, treball i riquesa, és a dir: futur; era per cisar-ne tot el que fos capaç d'oferir fins matar-la.

FACTORIA SENSIBLE: Els premis

Enguany la Generalitat destina 69.485 euros a ajudar a 29 escriptors, traductors i investigadors a tirar endavant sengles projectes literaris, mentre que subvenciona amb 290.723 euros 6 associacions de les anomenades professionals. Valoreu vosaltres mateixos si això és molt o poc; ara, el que si que està clar és que els escriptors més val que no se'n refiïn ni un pel de l'administració quan hagin de pensar de què viuran mentre es dediquen a escriure.

Segur que algun espavilat ja ha pensat que, el més pràctic, és crear una associació del que sigui i postular-se a veure quan li donen, que pel que es veu, serà infinitament més que l'almoina que perceben els autors.

Però com que la tramitació burocràtica d'una entitat sense ànim de lucre (sic) és lenta, el més eficaç i immediat per a poder viure mentre s'escriu és presentar-se a un dels molts premis literaris que convoquen les editorials. Ja se que estan desprestigiats, que els entesos diuen que estan donats d'antuvi i que els arguments comercials tenen més pes que els literaris (només faltaria que no ho tinguessin present s'hi juguen els seus calers); però difonen abastament les obres, acosten l'escriptor a nous lectors i li donen uns diners que són bons per anar tirant, que els bancs, encara que a voltes hi vulguin posar molta poesia barata a la seva obra benèfica, no en saben res de literatura.

I no patiu, que hi ha premis de tot i per a tots els gustos, més que no pas ajudes institucionals a la creació i la recerca literària.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/audio/766514/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Delicadeses

Divendres passat la Gemma Lienas va inaugurar Xocolatíssim, que és una xocolateria, evidentment, però que no només és una xocolateria, és clar. Al carrer Puigmartí de Gràcia, a més d'endolcir-nos la vida, que falta ens fa a tots plegats, la Gemma organitzarà presentacions de llibres, recitals, clubs de lectura, tertúlies i qualsevol cosa que tingui a veure amb les seves dues passions conegudes: la xocolata i la literatura. L'autora de best sellers com els diaris de tots els colors de la Carlota, diu que "obro una xocolateria perquè, encara que durant molts anys he pogut viure del que escrivia, ara és cada cop més difícil". Glups. Comprovem que l'Oriol Izquierdo ha marcat tendència amb l'exitosa botiga d'alimentació 'Sopa de lletres'. Serà cosa d'anar pensant un negoci alternatiu al d'escriure abans no me'ls prenguin tots. Sort.

El que de moment no canvia l'orientació del negoci és en Guillem Terribas. La llibreria 22 de Girona, una delicadesa que, com la xocolata, fa la vida més fàcil, va fer diumenge 35 anys i 33 que organitza el prestigiós premi Just Manuel Casero de narrativa. I per celebrar l'aniversari ha creat una samarreta que, augurem, ara que venen Fires anirà buscada. Sempre pot posar una botiga de t-shirts, si vol diversificar-se, o si el ministre Wert fa cremar tots els llibres.

El que no posa botiga, de moment, és en Julià Guillamon. Dimarts vinent al CCCB s'inaugura l'exposició 'Espriu, he mirat aquesta terra' que, malgrat Bru de Sala, ell ha comissariat. He rebut tres invitacions (CCCB, Institució de les Lletres i oficina de l'any Espriu). No insistiu més, sisplau, hi aniré. Les exposicions d'en Julià, per ara sense xocolata, són sempre, això si, una delicadesa.

Ciutat anunci

Primer van ser les façanes amb el 'posa't guapa'. després Colom amb l'atac de banyes futboler que va portar. Fa poc es va dir que també passarà amb les estacions de metro, i ara s'anuncia l'adjudicació de les torres venecianes de la plaça d'Espanya per a penjar-hi lones. Sota el seu missatge seductor i els seus colors llampants, la publicitat fa desaparèixer poc a poc la ciutat.

Que a l'administració, com a tothom, li calen fórmules imaginatives per a recaptar fons, ningú no ho nega. Que la publicitat en espais públics singulars és un bon ham, a les facultats de comunicació segur que ho aplaudeixen. Ara bé, per damunt d'ordenances i debats mediàtics més o menys interessats, cal fixar criteris de dignitat ciutadana i cultural que interpretin sense cap dubte on penjar un anunci i on no. Oi que ningú no creu que a la Sagrada Família s'hi pugui penjar publicitat? Doncs perquè en un temple no i a Colom si? I si una estació de metro com Fontana, pot passar-se a dir Coca-cola, posem per cas; perquè no tot Gràcia es pot anomenar Vila BMW i a tots els veïns se'ls dona un tant? Oi que no? Gràcia és un nom propi, històric, i com a tal no es pot tocar. És menys propi i històric Fontana? Ni trec ni poso, però el llistó de la dignitat que hem d'exigir com a poble, també l'hem de tenir en la publicitat.