La cultura injusta

El pagament a Xavier Bru de Sala de 123 mil euros per dirigir l’any Espriu ha emprenyat a molts culturalistes. La sensació de cornuts i pagar el beure, amb una Generalitat que va retallant i fent el ploricó dient que no hi ha ni cinc per la cultura mentre mig de sota ma obsequia a amics perquè facin fum (perquè d’aquest any, tret d’actes oficialistes i del brillant treball d’en Joan Pere Viladecans amb al llibre Sinera, de moment no se’n te gaire noticia), és per plegar veles. Fins i tot algú amb un cert poder assessor ja el qualifica de ‘cas Bru’ i m’ha promès parlar-ne amb el conseller. Joan de Sagarra, Jordi Puntí i altres escriptors també han posat el crit al cel. Alarma social; inútil, però alarmant.

La cultura és enormement injusta, potser per això qualsevol seu document ho pot ser també de la barbàrie i ens quedem tan amples. En tenim un altre exemple amb el premi d’Honor a en Benet i Jornet. És ridícul i volgudament miop que en 45 edicions no s’hagi atorgat fins ara el premi a un dramaturg (no a algú que, entre d’altres coses, també hagi escrit teatre), si tenim present que el teatre és, de llarg, el gènere on els creadors catalans excel·leixen més, en major quantitat i des de fa més temps. Els planters de la T6 o l’obrador de la Beckett, els èxits de taquilla i el notable ressò internacional d’alguns autors com en Jordi Galceran haurien d’haver estat recompensats molt abans d’ara, en què tots plorem pel perill d’extinció de l‘espècie teatrera a mans de la crisi i l’IVA genocida.

És clar que, per rescabalar la cultura de tanta injustícia, sempre se li pot donar l’any vinent el premi a en Xavier Bru de Sala; això si, demanant-li que al pròxim vaixell li posi de nom Sinera.

Agustí Vehí, sabio, policía y policíaco

Figueres ha sido siempre una ciudad liberal y progresista. Acunó a Salvador Dalí, fue símbolo de las libertades durante las guerras carlistas y la dictadura, y su sub inspector de la policía local era, a la vez, doctor en historia, profesor universitario, novelista negrocriminal y padre de una joven talento de la música ligera. Sabio, policía y policíaco, Agustí Vehí era un figuerense arquetípico. Víctima de un rápido y letal cáncer, su vida se extinguió ayer en su ciudad natal a la edad de 54 años.

Vehí era el poli con menos cara de poli que nunca se pueda conocer. Nació en Figueres (Alt empordà) en 1958. Hombre de profunda convicciones izquierdistas, hizo oposiciones a la policía local casi por casualidad. Unos amigos del PSUC le dijeron que también debía haber polis de izquierdas, él se lo tomó en serio, se presentó a las oposiciones y quedó el primero. Corría el año 1982, los ayuntamientos democráticos comenzaban a consolidarse y recomponer las viejas ciudades heredadas del franquismo, y Vehí no sabia en que se ganaría la vida después de licenciarse en historia. La vocación le llegó con el tiempo. Y después la pasión.

Agradable de trato, con una inteligencia vehemente, locuaz, ingenioso e incluso divertido en las distancias cortas (y en las cenas de escritores negrocriminales las distancias son muy muy cortas, casi exiguas), irrumpió en la escena literaria casi sin hacer ruido y se ha marchado de este mundo dejando un profundo vacío entre quienes lo conocieron. Debutó con ‘Abans del silenci’, (Pagès editors), premio Ferran Canyameres 2008, y ha dejado una novela lista para ser publicada en la editorial Al Revés, en la que el protagonista es uno de los personajes de aquella primera obra. Se cierra el círculo, premonición o sabiduría?

Tras aquella primera novela vinieron ‘Ginesta pels morts’ (Mare nostrum 2009), ‘Quan la nit mata el dia’, (La Magrana 2012) premio Crims de tinta 2011 i ‘Torn de nit’ (Al Revés 2012). Además de la novela ya entregada al editor, podría haber dejado otra prácticamente lista para ser editada. La crítica opina de él que era uno de los autores de novela negra más interesantes del momento.

A pesar de ello, Agustí Vehí se puso a escribir casi por casualidad. Lectores empedernidos tanto él como su esposa, fue esta quién le empujó a redactar las historias que él ya tenía en mente. Relatar y construir argumentos u personajes nunca fue un problema para el sub inspector de la policía local de Figueres. Su drama era pensar como lo acogería el lector; el respeto al público.

El pasado otoño un grupo de autores negrociminales fueron a visitarle a su domicilio. Lo vieron bien, con ganas de trabajar y con nuevos proyectos novelísticos en mente. Fue su despedida: locuaz, inteligente, amena, como siempre fue; siendo policía o siendo policíaco.

Booktrailer del llibre sobre en Xavi Tondo

Presentació a Valls del llibre sobre Xavi Tondo

Coincidint amb el final d'etapa de la 'Volta' ciclista a Catalunya a Valls, el proper dissabte dia 23 de març, es presentarà el llibre 'Xavi Tondo. El Triomf de l'obstinació', que edita Cossetània. L'acte es farà a les 19h al teatre Principal de la capital de l'Alt Camp, i estarà presidit per l'alcalde de la ciutat, Albert Batet. També comptarà amb la participació del secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, el president de la 'Volta' Rubèn Peris i l'autor del llibre.
Tothom hi és convidat, és clar.

El triomf

D’aquí a una setmana el Grup 62 abandonarà el Raval per traslladar-se a l’edifici de Planeta a la Diagonal. Per tal de no ferir la sensibilitat del soci, Enciclopèdia Catalana, els editors de 62, Empúries, Columna i Proa s’ubicaran en un edifici d’oficines proper. Els enciclopèdics no volen anar a l’antiga seu de Banca Catalana que ara acull les dependències centrals de l’empresa dels Lara; qüestions simbòliques: és la imatge del triomf de l’heterodòxia en la construcció d’aquest país que, massa sovint, es vol presentar des d’una ortodòxia pulcra.

Adéu al somni d’Oriol Bohigas, qui va imaginar que, en un espai destinat a ser galeries comercials, una empresa d’edició en català filla del nou país que s’albirava als seixanta, contribuiria al redreçament del barri Xino per la via de la cultura. Això no va ser així i, com altres projectes d’aquesta índole, 62 va haver de ser rescatada pel poc catalanista capital industrial, català també per cert.

Per sort en Xavier Bru de Sala ens ajudarà a redimir col·lectivament alguns dels nostres pecats nacionals gràcies als 123 mil euros que cobrarà durant un any i mig, segons diu el conseller Homs, per dirigir l’Any Espriu. Pels que cobreu mesada això són 6.833 euros al mes. No se si aquesta xifra forma part del 2% per a la cultura que reclama el CoNCA en el seu informe anual presentat fa pocs dies.

Fer un any dedicat a l’Espriu és necessari per poder fer de nou visible un dels autors canònics de la literatura catalana, però donar-li aquests to tan oficialista i pompós pot acabar fent-lo molt poc útil, excepte per als qui, des de l’ortodòxia, hi donin una interpretació en una clau política que, avui, ha estat àmpliament superada per la realitat.

Rèquiem

Amb 45 milions perduts en un any per la pirateria, ja hi ha editors catalans que s’estan plantejant seriosament abandonar l’edició de llibres digitals: “si ens han de robar, com a mínim que s’esforcin a escanejar-los”, diu un dels precursors de l’e-book en català. Ell mateix confessa que, “amb el poc que es venen no dona ni per pagar la conversió a e-pub”. Així, per obra d’un de cada dos internautes, que són els que accedeixen a descàrregues il·legals a Espanya segons les dades de l’Observatori de la Pirateria, i pel càstig polític d’un IVA abusiu, el llibre digital comença a esllanguir abans no s’hagi consolidat. El ministre Wert passarà a la història de la cultura a Espanya per haver cooperat en la mort d’un sector tecnològic innovador, que creix arreu, i que forma part de l’economia emergent i amb capacitat per a generar treball, que no ens en cal ara. Els defensors de la llibertat a la xarxa (llibertat de robar el que els plagui) en seran còmplices, mentre les empreses subministradores de connexió, què són les úniques que hi guanyen diners, es freguen les mans. Per què els pirates s’excusen en el preu dels productes culturals per a robar-los quan no n’hi ha ni un que deixi de pagar les abusives quotes a les telefòniques?

Malgrat tot, els editors fan mans i mànigues per prevenir la catàstrofe. Joint venture i acords de col·laboració són el tema del dia quan parles amb algun editor. El darrer acord és sonat, segons que diuen els entesos: Roca Editorial serà distribuït per Random House, abandonant UDL. La sorpresa és col·lectiva, tothom coincideix a dir que el gran monstre sestà començant a moure’s, i ningú creu que la cosa acabi aquí. Tot sigui per foragitar el rèquiem.

No hi ha fill sense mare

(Pròleg al llibre 'Condició de mare', de Carme Parras i Jordi Sacristan)

Quan la Carme Parras i en Jordi Sacristán em van demanar de prologar ‘Condició de mare’, perdoneu-me que no us ho confessi fins ara amics, vaig pensar que poca cosa podia aportar jo al tema. Una relació tibant, tothora plena de silencis inquietants, i farcida de retrets mutus al llarg dels anys com que la mantinc amb la Maria Rosa, no era el millor patrimoni per a una reflexió serena i amable sobre l’aportació de les mares a la història, és a dir, la part de la història representada en les vides dels seus fills, que és el paradigma de la condició de mare.

Però ara que hi he pensat una mica abans d’escriure aquestes ratlles, crec que la relació matern filial és un axioma de la natura infinitament superior a qualsevol estadi de la sempre dubtosa condició humana. Vull dir què, el fil de vida que uneix un fill amb la mare que el va parir corre absolutament al marge de la raó (o desraó), i no entra mai en aquest terreny sempre pantanós perquè, com escriu Montaigne a ‘Sobre l’afecte dels pares als fills’, del llibre segon dels Assaigs: ‘tot artesà estima més la seva obra que aquesta l’estimaria si la obra tingués sentiments. Perquè estimem, som; i ser consisteix en acció. Per això cadascú és en certa manera en la seva obra.’ I és aquest lligam estrictament emocional el que acaba generant el torrent de sentiments naturals què condicionen en darrera instància el lligam entre dues generacions de la mateixa sang. Així, l’autor i la seva obra, encara que aquesta sigui incapaç de governar-se anímicament, són un tot en un impossible d’argumentar des de pautes racionals; o sigui: les seves vides estan íntimament lligades encara que la seva relació personal sigui mínima i desgavellada. Ves per on, és el pèndul entre el plaer i el desplaer que fa oscil·lar les relacions entre subjecte i objecte. Empès per la força de la vida, la fatal atracció terrestre dels humans, el pèndul no es detura mai. És així.

Les mares que, seduïdes per l’enorme capacitat professional de la Carme i en Jordi (dos periodistes a qui acostar-se a la veritat els fa bategar el cor i revoltar la ment), s’han atrevit a despullar benèvolament la seva ànima i a explicar com en són de gruixuts i sòlids els fils de vida que les uneixen a les seves filles i fills, tenen tothora present el caràcter sentimental i francament exempt de raó d’aquesta relació. El dia que el cap els ha dit que potser ja n’hi havia prou d’algun color, totes elles han hagut de fer exercicis de presa de consciència en aquest sentit. Saben que la relació entre mares i fills te un punt de perversa, que les absorbirà fins la medul·la òssia, que les hi exigirà molt més del que poden donar i que acabarà amb la seva pròpia vida. Però cap d’elles, model com són, ha abdicat de la seva condició bo i coneixent el caràcter tràgic de la paradoxa: ‘pels fills es fa qualsevol cosa’, com es diu en llenguatge popular, com havia sentit a dir a les àvies i com, n’estic segur, la Maria Rosa ha intentat fer malgrat la incomprensió que, segurament, ha trobat en el seu fill gran: jo.

Aquestes mares que ens presenten la Carme i en Jordi són l’espill de totes les mares on tots els fills ens podem emmirallar fins reconèixer-nos, bo i reconeixent la nostra pròpia mare.

Només així podreu pensar que, encara que el títol d’aquest pròleg sembli un exordi una mica obvi, no deixa de ser una certesa natural i incontestable en la que nos empre es pensa: no hi ha fill sense mare.

És el compromís amb la sang.

Pròleg del llibre:

Condició de mare

Carme Parras i Jordi Sacristan

(Cossetània edicions)