La sentència del rei Salomó

Introduir per sentència el dret a què unes famílies puguin escolaritzar els seus fills contra el que diuen les lleis educatives, és un mofa a l’estat de dret. Això és el que ha fet el Tribunal.
Ara bé, com que tots ens temíem el pitjor, com que sabíem de les ganes que la Crosta li te a la immersió lingüística, com que coneixem la bossa de vots que es disputen Ciutadans i PP amb la llengua, podem donar-nos per satisfets i contents amb la sentència.
Te raó el president Mas quan diu que som allà on érem, i això ens permet respirar alleugits i agafar aire per a la propera. I te raó també la consellera Rigau quan diu que el sistema d’immersió, lloat a mig món i qüestionat per la justícia d’aquí, ai las!, ha quedat preservat, encara que sigui per ara.
Però que passarà si la Caverna comença a fer campanya perquè la gent demani d‘escolaritzar els seus fills en castellà? S’hauran de fer dues, tres o sis-centes excepcions? Quina gaita, no?
Les sentències salomòniques mai no resolen el problema. El curiós d’aquest cas, però, és que el problema no existia, l’ha creat la mateixa justícia que ara sentencia a mitges, i encara rai.

Dit a El Món a RAC 1 el 9 de Març de 2012

Terror i horror: Las Vegas

Per què limitar-se a observar el relat de la bogeria quotidiana si se’n pot ser el protagonista? Contra les teories sobre la literatura del jo, la literatura ‘gonzo’, el personatge central absolut; l’assumpció del vertigen com a perfil de vida i la revelació espiritual a través de les drogues psicodèliques. Tot això a més d’un ritme narratiu desenfrenat, esquizoide, i una biografia que avui és part de la mitologia americana moderna. Això és ‘Miedo y asco en las Vegas’, de Hunter S. Thompson (Anagrama), que vam llegir a Star Books en castellà, perquè es veu que en català pervertia l’aprenentatge dels cadells del neoliberalisme. Tot era veritat, molt més que a la lamentable peli de Terry Gilliam, amb Johnny Deep y Benicio del Toro (1998).
La llegenda drogota, boja i indòmita de Hunter S. Thompson va preocupar alguns professors de la falsament progre Autònoma de finals dels 70. Uns quants estudiants esbojarrats havien sabut d’aquest antiheroi a través de ‘Reportajes. El nuevo periodismo en Rolling Stone’, de Paul Scanlon, (Anagrama) i estaven disposats a imitar el mestre encara que només fos amb la ingesta d’estupefaents. Els parterres del campus eren un bon lloc per fer córrer anfetes i esperar a que la gespa cremada es tornassolés en color taronja mentre llegíem ‘Terror y horror en la Super Bowl’. Els profes miraven; sabien que, per sort de la comunitat, a Catalunya mai no hi hauria una revista com Rolling Stone, i que aquells grillats només narrarien els seus trastorns degeneratius en algun fanzine marginal, com a molt. Res a témer, doncs. És clar que tampoc no comptaven que Las Vegas podria arribar a habitar entre nosaltres.
Després els estudiants van deixar de llegir aquelles coses. Es van llicenciar, es van fer grans i no pocs van escriure en mitjans de comunicació d’ordre. D’altres es van perdre, alguns a Las Vegas.
Des de la finestra de la meva habitació a la planta 20 i en pocs metres a la rodona veig el gran canal venecià i els seus gondolers, l’illa del tresor amb vaixell pirata enfonsant-se inclòs, la torre Eiffel i el temple de Luxor. Entenc què sóc en un lloc on la pertorbació s’ha fet ciutat. Abans d’arribar-hi pensava que no ho resistiria ni un minut, i en ser-hi, vaig quedar fascinat per la perversa capacitat de la ment humana. Ara el malson torna, i és cert. Diuen que no hi ha res a perdre. Preparo la maleta per si de cas. Busco un Cadillac blanc. Truco al meu advocat.

Moral, legal i fatal

Potser cobrar 193.853 euros a una institució de la qual se’n te un càrrec, dos dies abans que acabi l’any, a nom d’una empresa comprada quinze dies abans i de la qual qui cobra n’és l’únic treballador, i a compte d’un projecte que el mateix qui el cobra n’ha estat l’impulsor des de l’administració a la que representa, no sigui il·legal. Ara bé, no crec que hi hagi ningú que sigui capaç de defensar-ho moral i políticament, i menys en aquests moments de màximes estretors pressupostàries, quan als ciutadans se’ns endinyen cada dia noves restriccions, quan a la cultura se li retalla fins i tot l’aire i quan el PP pretén, amb aquesta excusa, que s’anul·lin subvencions a entitats ultra auditades com Òmnium. Per tot plegat, l’activitat de Xavier Solà, actual Secretari General de Cultura, quan tenia càrrec a l’Associació Catalana de Municipis, mereix una resposta contundent en el terreny de la moralitat política, al marge de la legalitat o no, tema que pertany a la justícia.
Hi ha qui diu que les relacions entre Mascarell i Solà no són gens bones, i amb els altres alts càrrecs de Cultura tampoc. Sigui cert o no, aquesta qüestió ha de quedar al marge d’una delicada situació que exigeix moure fitxa amb urgència. El rigor de gestió que el conseller Mascarell exigeix a entitats i institucions cal que l’apliqui de forma expeditiva al seu Departament. En cas de que no ho faci, que passi de puntetes damunt un cas, com a mínim, moralment escandalós, la fatalitat en forma de sospita caurà damunt el Palau Marc. La força argumental de que el Departament de Cultura s’ha investit fins ara per retallar, capgirar estructures o desmantellar projectes, quedarà diluïda en l’habitual no res administratiu.

Joaquim Muntañola, histórico caricaturista y escritor

Ssostenía Muntañola que sus viñetas, caricaturas y comedias perseguían más hacer cosquillas que no satirizar de forma sangrante. Así, la gran difusión que obtuvo de joven durante la República, se mantuvo y creció durante la dictadura, a la que también burló con su cosquilleo y se consolidó magistralmente con la democracia. Joaquim Muntañola, nacido en Barcelona el 90 de abril de 1914, falleció ayer en su ciudad. En 97 años de edad jamás dejó de hacerle cosquillas a la vida. Así titulo una especie de memorias y anecdotario ilustrado que publicó en 2008, La memòria fa pessigolles, (Angle Editorial). Y es que, hasta hace apenas un par de años, Muntañóla todavía dibujaba cogiendo con trazo seguro y firme el rotulador de hacer cosquillas.
Muntañola comenzó a publicar dibujos y caricaturas con 15 años. Papitu, En Patufet, TBO o el Bè Negre fueron las primeras publicaciones que acogieron su humor, que en principio firmaba como ‘Kim’. Eran los tiempos convulsos de la dictadura de Primo de Rivera, o sea que tuvo donde foguearse antes de la llegada de la República. Pero el régimen de libertades no le hizo cambiar un ápice su estilo. Dirigió el semanario infantil Atalaya y realizó filmes de dibujos, protagonizados por el Faquir González, junto a Josep Escobar. Se asoció con Francesc Rovira Veleta para producir cortos animados de publicidad. Joaquim Muntañola era un comunicador contemporáneo que sabia proyectar su obra en los medios de comunicación de masas que emergían.
Quizás por ello trabajó también escribiendo comedias para el teatro, con las que arrasó en los años sesenta. Algunas como ‘En Baldiri de la costa’ (llevada al cine por Josep Mª Font), ‘Ronyons de recanvi’ o ‘Ja tenim sis-cents’ con enorme éxito popular al estar protagonizadas por el genial Joan Capri. Lo que no le arrugaba era la edad; hasta 2006 colaboró junto a Xavier Grasset en programas semanales de Catalunya radio.
En plena dictadura, Muntañola fundó la revista de humor ‘Locus’, en 1955; pero la mayoría recuerdan al caricaturista por sus viñetas en La Vanguardia (donde dibujó una diaria entre 1962 y 1984), El Correo Catalán, El Mundo Deportivo, Dicen, Barcelona Deportiva, Don Balón, La PZ, Tururut!, El Tio Vivo o TBO, publicación para la cual creó el célebre Josechu el Vasco, personaje arquetípico. Y quizás todavía más recuerdan su viñeta diaria en una valla publicitaria de la Plaça de Catalunya de Barcelona, un auténtico ejercicio de comunicación de masas.
Tras recibir en el año 2000 la Creu de Sant Jordi, lejos de jubilarse, Muntañola comenzó las colaboraciones ya citadas en la radio, el también mencionado libro biográfico ilustrado ‘La memoria fa pessigolles’ y, junto a los comisarios Kap (Jaume Capdevila) y Néstor Macià, preparó una gran exposición antológica que se inauguró en 2006 con el nombre de: Muntañola, l’art de viure, l’art de riure’. Al año siguiente, 2007, recibió el premio Gat Perich a toda su trayectoria creativa.
‘Me hace cosquillas la mayoría de cosas que me han sucedido en la vida’, escribió en el prólogo del libro. ‘He conocido mucha gente, he visto muchos paisajes, he hecho bastantes cosas; pero aparte de crear una familia y muchas caricaturas, me hace ilusión dejar a mis hijos, nietos y bisnietos, unos cuantos apuntes escritos y dibujados de los recuerdos que me hacen cosquillas’. Y así, cosquilleando, le pasó una larga vida de casi un siglo.

Acta Brecht

Avui necessitem tant a Brecht, com aquella colla que volien ser escriptors el necessitaven a finals dels setanta. Ara i llavors, dues expressions històriques idèntiques del mateix naufragi, dos moments sense rumb cívic ni polític que es troben interpel·lats en la literatura de l’alemany. Llavors va ser Feliu Formosa qui va atiar tantes incerteses comunes amb aquella esplèndida ‘Aula Brecht’ (1977 - 1983).
En la intimitat d’una formació desendreçada però contundent havíem llegit ‘Les elegies de Buckow’ (ed. 62) que ell mateix havia traduït: ‘Ni el Diluvi / no durà eternament. / De sobte van passar / les aigües negres. / Ben poques, tanmateix, / han durat més.’; però no va ser fins que vam assistir a la seva classe magistral, que vam entendre el valor de l’artista per desemmascarar les nafres de la societat del seu temps.
La immersió va ser brutal. La gosadia de portar l’espectacle a una aula dels Hermanos on gairebé tots havíem estudiat va provocar un vertigen històric insuperable. No era només aquella poesia com un discurs de moral política, era la rebel·lia que aixecava cada vers entre un públic que seia als mateixos pupitres on anys abans havíem estudiat vides de Sants i les ‘leyes fundamentales del estado’. Dient implacablement Bertolt Brecht, mai no he sentit a ningú dir amb tant de sentit un poema, Feliu Formosa va transformar l’obra del bavarès en un clam bell, intel·ligent i unànime contra l’estupidesa col·lectiva que s’imposava poc a poc en una societat estabornida per la sobtada il·lusió política d’una transició cap al no res.
Trenta cinc anys després, havent arribat al final del camí a on ens va portar aquell engany col·lectiu, ja no ens queda més que la contundent poesia de Brecth. Ni el benestar promès, ni la política com a be comú, ni l’honestedat democràtica, ni un autogovern extenuat per la inepte gestió d’uns i altres. Res. Els grans homes ens han empenyorat fins i tot la gosadia, els somnis. Ens queda Brecht, de nou traduït per Formosa a ‘Poemes i cançons’ (ed. 62), que va conformar l’espectacle ‘Hola Brecht’; un renovat exercici de consciència. ‘Els grans homes diuen moltes coses estúpides / Consideren estúpida la gent / I la gent do diu res i els deixa fer / I així el temps va corrent.’ El 12 de novembre de 1998 en Feliu en va dedicar un exemplar a la meva filla: l’art interpel·la a totes les generacions d’una societat. Avui l’hem de tornar a escoltar.

Llegir és el problema

Sorprèn l’èmfasi que la premsa que cobreix el congrés de telefonia mòbil posa en uns suposats beneficis per a la difusió de la lectura que portarà la generalització en l’ús dels ‘tablets’; com si, 560 anys després de l’invent de Gutenberg, és ara què ens adonem què el problema dels baixos índex de lectura d’alguns països és la dificultat tècnica d’utilitzar el paper com a suport i no pas el lamentable nivell cultural.
A aquestes alçades tothom sap que Internet i els seus derivats són uns ginys creats amb la finalitat de vendre, és a dir, de fer créixer el capitalisme basat en la producció i el consum sens fi. El problema és que, empantanats en aquesta crisi de model social, no es poden dir aquestes coses amb les paraules exactes perquè generen alarma. I així, emfatitzant el missatge i posant-li una mica de responsabilitat social corporativa, tots quedem contents i enganyats i correm a comprar-nos un iPad, artefacte inventat, comercialitzat i regalat per la Generalitat als seus Directors Generals, abans d’haver escatit els seus possibles usos, que tot just despunten. Dient ara que els ‘tablets’ fomenten la lectura, s’està fent la millor i més sensible i responsable campanya de venda d’aquests aparells. No hi ha més justificació científica en tal afirmació.
L’agència de l‘ISBN ha anunciat que el registres de llibres digitals va créixer un 38% a Espanya durant el 2011, mentre que el de llibres de paper va minvar en un 12%. Aquestes xifres no tenen cap relació amb el creixement de la lectura, ni tan sols amb la compra de llibres electrònics, que a penes augmenta. Si l’estadística diu que vendre ‘tablets’ no fa ni llegir més ni vendre més e-llibres; llavors, Gutenberg no és el problema.

José Luís Milá, el conde demócrata y jovial

Pilotar un caza cantando el Virolai no es de lo más habitual. Aunque tampoco lo es recibir la Gran Cruz de Isabel la Católica por antifranquista y, a la sazón, ser campeón de España de motociclismo en 1948. José Luis Milá, que falleció ayer en Barcelona a los 93 años de edad , además de eso era el segundo conde del Montseny. El primero, su padre Leopoldo Milá, fue destituido de la presidencia de la Diputación de Barcelona por proclamar en una comida oficial trufada de franquistas, que el único Arriba España lo debían dar el humo de les chimeneas de las industrias. Nada habitual, tampoco. Y es que la rectitud y la jovialidad, el carácter emprendedor y el aventurero y el saber ser aristócrata y liberal, son algunas de las constantes vitales que marcan la línea argumental de esta familia, dos de cuyos descendientes son los populares periodistas Mercedes y Lorenzo Milá; rectos, joviales, liberales y aventureros como su padre José Luís.
José Luís Milá i Sagnier nació el primero de mayo de 1918 en una casita en plena plaça de Sant Jaume, entre el Ayuntamiento y la Generalitat. Su padre tenía allí su despacho de abogado y él, el mayor de nueve hermanos, lo acompañaba a menudo en algunos quehaceres. Contaba que, siendo un niño fueron a la Diputación porqué el rey Alfonso XIII quería conocer al hombre que impulsaba con ahínco la industria en Catalunya. También conoció al pequeño, claro, y poco después nombró conde al padre por sus méritos en el fomento industrial. Eso la República no lo entendió, se exiliaron en París, estuvieron a punto de detener al padre y, más tarde, el joven José Luís se alistó en el Tercio de Montserrat, un curioso cuerpo de guerra franquista en el cual se hablaba exclusivamente catalán. Antes de acabar la guerra, con veintipocos años, ya era piloto de caza. Asegura haber cantado el Virolai de pura alegría adrenalínica mientras pilotaba el Messerschmitt-109, por entonces, más moderno avión de combate.
Casado durante más de sesenta años con Mercedes Mencos, con quién tuvo seis hijos (Mercedes, Clementina, Reyes, José María, Lorenzo e Inés), Milá dejó los aviones para estudiar derecho y trabajar en el negocio familiar. A pesar de ello le quedó tiempo para ganar el campeonato de España de motociclismo en 1948.
Aventuras al margen, el conde de Montseny vio muy pronto que el régimen de Franco no iba a devolver jamás la democracia al país y que se iba a perpetuar como dictador. Liberal convencido y demócrata moderna ‘avant la lettre’, el noble conspiró contra Franco desde la dirección de la revista ‘La Víspera’ y le condenaron por ello a seis años de cárcel…que jamás cumplió porqué ningún juez ni policía se atrevió a ejecutar la condena. Fue miembro del consejo privado de don Juan y trabajó por la restitución de la monarquía con carácter parlamentario. Por todo ello, que según como se mire también es una aventura: la de la vida, José Luís Milá recibió la Gran Cruz de Isabel la Católica. En 1980 se le restituyó el título de conde de Montseny; el segundo, fiel heredero de su padre.