Crumb & Hank

Ignoro en quines coses estava ficada la gent a meitats dels setanta mentre el dictador moria de vell al llit. Alguns, massa joves per pensar en ruptures increïbles, només anàvem a la contra de tothom: contra el revisionisme de Bandera Roja, la desbandada soviètica del PSUC o la nostàlgica lletania de la CNT. També, és clar, estàvem contra la família, l’escola, la policia i la cultureta. Tot era el mateix terror, idees repressores i formes sofisticades de control. Preferíem voltar per la platja, escriure versos, fumar porros, escoltar, La Velvet o els Stones a ’El clan de la una’, i llegir els tebeos del ‘Rrollo Enmascarado’: ‘Purita’, ‘Picadura selecta’, ‘Sidecar’ i tal. Allà vam descobrir paios com Farriol, Pàmies, Mariscal, i un americà que vam convertir en ídol dels penjats: Robert Crumb. La revista ‘Zap còmix’ era el mite de l’underground de l’East Village, i el seu cèlebre Fritz, el gat freak, en model d’aquell descregut jovent massa jove per la revolució i massa vell pel franquisme.
Per aquelles dates Jorge Herralde va deixar els llibres de doctrina política, i va començar a editar paios que ens posaven els pèls de punta, i no els del cap: Robert Greenfield, Tom Wolfe, Richard Barutigan o Charles Bukowski; un vell brut i degenerat com la vida mateixa que ens va atrapar amb la seva visió desolada d’una existència sòrdida, alcohòlica i plena d’amors que t’abandonen quan ja ho han aconseguit tot de tu. Vam devorar, literalment, tots els títols de Bukowski (i el seu alter ego Hank Chinaski), que va editar Anagrama, després vam llegir els seus poemes a Visor i ara, quan aquells joves brètols ja som uns vells tan desolats com el vell Hank, Libros del zorro rojo ens sorprèn amb ‘Tráeme tu amor y otros relatos’ un impactant treball a dos mans, Crumb il•lustrant tres contes de Bukowski. No crec que aquest llibre ens allargui la vida, ni ganes; però ens farà l’agonia més sòrdida. A like.

Estudis escènics

Al número 37 de la seva atzarosa però llarga vida, la revista de l’Institut del teatre, Estudis escènics, estrena director i dedica les 346 pàgines a glosar l’obra de l’escriptor, director, pedagog i traductor, Jaume Melendres, mort el novembre de 2009. Es dona la circumstància que l’any 2007, essent ell Cap dels Serveis Culturals del propi Institut, va impulsar la represa de la revista. Espais escènics va néixer l’any 1957 quan l’Institut del Teatre era a la Casa de Misericòrdia; s’editava en castellà i estava dirigida per Guillermo Díaz-Plaja. Parlava força d’autos sacramentals i de teatre del ‘Siglo de Oro’, i gairebé gens de teatre català. Al darrer número, el 13, l’any 1969, un jove Hermann Bonnin signava: ‘Apuntes en torno a la dirección de escena como instrumento de actualización’. Era un bon pas, però es va estroncar.
Va reaparèixer l’any 1972 amb la direcció de Xavier Fàbgregas. Bonnin era el director de l’Institut, la revista va introduir el català als seus textos i temàtica, i va sortir fins el número 21, al setembre de 1976. Es va haver d’esperar fins el març de 1983 perquè, amb Edicions 62 fent la producció, ho va ser fins desembre de 1986, la revista tornés a veure la llum; ara si, completament en català. Aquell número de 1986 va ser també el darrer que va preparar Xavier Fàbgregas abans de morir. En aquesta època hi ha un nombrós consell de redacció. Després d’una breu època dirigida per Joan-Enric Lahosa, la revista va tornar a quedar aturada l’any 1990.
Ara Espais escènics es publica ininterrompudament des de 2007, primer dirigida per Joan Casas i ara per Àlex Broch. Llarga vida, que ja la te, però amb menys interrupcions. És clar que amb les retallades que venen...

Un any: tots més calbs

Fa un any les autoritats van avisar de que nevaria i la majoria no en van fer gaire cas. Podien haver avisat més insistentment? Si, però dubto de l’eficàcia. De la mateixa manera que tots som gran entrenadors de futbol, tots som més llestos que l’administració.
I com que milers de conductors es van quedar penjats dins l’auto, lògicament els poders públics no van donar l’abast. I com que estàvem en plena temporada de cacera a Iniciativa, doncs en Saura se les va carregar amb tot l’equip, amb part amb raó, amb part sense.
Per el que més em va sorprendre va ser que molt pocs opinadors vam parlar de la responsabilitat social que tots tenim com a ciutadans i el poc que la vam exercir aquell fatídic 8 de març. Això si, culpar a un altre, qui sigui, tothom ho va fer.
Però de tot plegat ja en fa una any, ara hi ha un altre govern, no tenim ni cinc, el sotabosc patri està per a fer-hi barbacoa, les conduccions elèctriques segueixen amb la seva habitual precarietat i, si em permeten, jo continuo apel•lant a la responsabilitat que tenim com a ciutadans d’un estat de dret per evitar que, si no neva, com a mínim a l’estiu no se’ns socarrimi el país sencer per qualsevol imprudència.

Dit a El Món a RAC 1 el 8 de març de 2011

La responsabilitat de tornar

El retorn als escenaris per un dia dels Sopa de Cabra ha estat un èxit instantani. Amb el Sant Jordi venut en poques hores i el dubte de si fer nous concerts o no, la recuperació d’un grup cabdal en la història de la música del país refà el pont generacional amb els nous i triomfants artistes actuals (Manel, Amics de els arts...) que semblava trencat i que alguns negaven.

Va ser especialment freda aquella nit de fa deu anys al Poble Nou. Sortíem de Razzmatazz amb la idea que, amb el darrer acord de l’últim concert dels Sopa de Cabra, algun fil d’Ariadna es trencava. Quedaven els músics, les cançons i alguns dignes supervivents com els Pets; però amb la desaparició del grup gironí tota una generació encara en ple creixement perdia un referent que era molt més que musical. Aquella nit hi havia una sensació d’orfandat escrita als rostres de molts adolescents. I això els que van poder entrar a la sala perquè tenien 18 anys; al carrer, riuades de noies i nois d’institut maldaven per la mala sort de ser menors. Arrogant i malcarada, una d’aquelles noies em va demanar l’acreditació. A la crònica per aquest diari vaig escriure: “Li vaig dir que no li podia donar (l’acreditació) i em va etzibar una sola i lògica frase de resposta: -Però si tu ja te’n vas al sobre, vell! Si, estava cansat i anava a dormir. A l’endemà havia de matinar: obligacions, feina, coses que, suposo, ella a penes entén, per sort. Vell, depèn, podia ser el seu pare però no me’n sentia ni davant d’ella, ni aquella nit.”
Empesos per les mil-i-una coses del destí que ara no venen a rotlle, els Sopa de Cabra van plegar veles abans que els hagués arribat l’hora biològica, no la seva, la del seu públic. La segona generació de seguidors, la de després del apoteòsic ‘Ben endins’, encara no s’havia fet prou gran com per prescindir o oblidar-se de les seves cançons; ben al contrari, molts ni tan sols tenien l’edat de sortir de nit de casa per anar-los a escoltar quan ells van deixar-ho. Tornar ara, fer cas a la veu de milers de persones que reclamaven, legítimament, la seva quota de protagonisme en la història cultural del país, era una responsabilitat social; i així ho han entès.
La crònica de la musica pop catalana està plena de pàgines no escrites, de buits en el temps. Algunes s’han escrit tard i malament, com la vindicació a pilota molt passada de patriarques com Sisa o Pau Riba; d’altres ni això, com la rehabilitació de la ‘ona laietana’ o l’oblit dels pioners del pop a primers dels seixanta. Amb el final dels Sopa, el pont generacional entre l’època del rock català dels noranta i l’actual i triomfant etapa dels Manel, l’Amic de les arts, Mishima, Love of lesbian o Sanjosex, corria el perill de trencar-se. Només quedaven els Pets com a exemple viu de la generació del macro-concert del Sant Jordi.
Amb el retorn, encara que només sigui per un dia, els Sopa de Cabra fan un exercici de posar la història al seu lloc. Era del tot il•lògic que tants seguidors no els haguessin pogut veure mai, era incoherent pensar, o voler fer creure com intenten alguns, que l’èxit de la música en català d’avui neix del no res, o de la música en castellà. La generació del Sant Jordi, com se’ls va batejar, venien de la ‘Ona laietana’, de Sisa, Pau Riba, Màquina, la nova cançó i fins i tot les germanes Ros. Ells tenen el deure de passar el relleu als grups i artistes d’avui; els Sopa no ho havien fet. El dia 9 de setembre, també al Sant Jordi, tenen l’oportunitat. I després que sigui el que el cos els digui.
En aquella última crònica vaig concloure: “Queden els somnis, els únics fils capaços de moure la vida quan s’apaguen els llums de l’escenari i el local queda buit d’acords, crits, petons i cerveses”. Per a molts ‘fans’, ara hi ha somnis que s’han fet realitat. La responsabilitat d’això és dels músics. Al cronista li queda l’obligació de refer alguns dels seus vells articles.

Dora Ibars
Amb l’ordre de tancament a Gandia TV, la única televisió comarcal no controlada pel PP, la directora general de Promoció Institucional de la Generalitat valenciana ha deixat ben clara, per si algú encara ho dubtava, la decidida vocació d’actuar políticament, i amb voluntat destructiva, contra la cultura i la llengua pròpia dels valencians del govern que presideix Francisco Camps.

Ana Maria Méndez
Que l’audiència de Barcelona hagi eximit la seva botiga de pagar el cànon digital que li exigia la SGAE, aplicant la sentència europea que ella mateixa va promoure, no vol dir que la barra lliure s’hagi instal•lat a la reproducció de la cultura. No hi ha res de franc, la cultura tampoc, treballar-hi en el sector en viu molta gent, i la propietat intel•lectual és un dret inalienable.

Pep Torrents, el 'avi' de 'El cor de la ciutat'

Había debutado en su ciudad natal, Sabadell, con 18 años. Participó activamente en la puesta en marcha del festival Grec en los excitantes años de la transición. Llevó a escena Sagarra o Benet i Jornet; pero lo que convirtió a Pep Torrents (Sabadell 1943) en un actor popular y querido fueron las series de la sobremesa de TV 3: ‘Poblenou, Nissaga de poder’ o ‘El cor de la ciutat’. Con sólo 67 años, el querido ‘avi’ de ‘El cor’, falleció el jueves en Barcelona víctima de un cáncer.
Sabadell ha dado una larga lista de grandes actores. Todos ellos debutaron en los escenarios de una ciudad repleta de sociedades culturales y ateneos, como corresponde a una de las urbes de más antigua tradición industrial del país. A mediados de los sesenta toda Catalunya hervía de pasión por el teatro. Fue una brillante forma de recuperar la cultura y la lengua del desierto franquista. Algunos de aquellos actores jóvenes y aficionados no pasaron de la escena amateur, pero los que se decidieron a seguir adelante fueron protagonistas de un poderoso renacer de las artes escénicas en toda Catalunya. Poco a poco, de la resistencia amateur pasaron a un incipiente profesionalismo. Pep Torrents fue uno de ellos.
En 1968 debutó haciendo cabaret literario en la Cova del Drac con el grupo Ca-barret. Dos años después participó en el Festival de poesía Popular Catalana y en 1973 formó parte de la compañía Adrià Gual, que puso en escena ‘Ronda de mort a Sinera’, de Salvador Espriu. El estreno en el Romea fue uno de los acontecimientos que marcaron el renacer definitivo u exitoso del teatro catalán. El festival de Venecia consagró al espectáculo y a su elenco escénico. La eclosión del trabajo de todos aquellos duros años fue, en 1976, l’Assemblea d’Actors i Directors, movimiento profesional del que nació el Grec, hoy el festival de verano de Barcelona. Pep Torrents fue miembro de la mesa de dirección de aquel colectivo.
‘Mort de dama’ o ‘Quan la ràdio parlava de Franco’, junto a Àngels Moll, fueron algunos de los títulos que le dieron cierta popularidad entre el público teatral, pero lo que convirtió a Torrents en un actor muy querido por el público fueron las series de la sobremesa de TV3, unos relatos que, sin perder el tono popular y sencillo, han triunfado gracias al rigor en el guión y la dirección, y al impecable trabajo de dos generaciones de actores que se están dando el relevo escénico en la televisión.
A pesar de su relativa juventud, él era de los veteranos. Tras una primera aparición televisiva en ‘La rambla de les floristes’, de Sagarra, junto a Rosa Maria Sardà, en ‘Poblenou’ encarnó a Eugeni, compañero sentimental de Xavi (Jordi Boixaderas), la pareja gay pionera en la historia de la televisión catalana, y triunfó haciendo del añorado ‘avi’ en la longeva ‘El cor de la ciutat’.
Director de doblaje, antes que verle habíamos escuchado su voz doblando a Al Pacino en la saga ‘El padrino’, a Harvel Keitel, Dennis Hopper, Jean Rochefort, Kirk Douglas y Paul Newman entre otros. Como suele suceder, tras la popularidad televisiva, los últimos años lo habíamos vuelto a ver en el teatro en montajes como ‘Maria Rosa’ (2004), ‘La Intrusa, Mika i el paradís’ (2006) y la exitosa ‘Rock’n’roll’ (2008).

La bella Maria

Recent arribats a Nova York, els germans Castillo imaginaven la seva música superant fronteres lingüístiques i nacionals. Més o menys coetanis d’Ernesto Lecuona, quins fabulosos vinils dels seus Cuban Boys encara sonen al meu tocadiscos alguna tarda d’especial melangia caribenya, els personatges d’Oscar Hijuelos alimentaven somnis a còpia d’una indestructible voluntat de fer, des de les seves arrels cubanes, una música universal, sensual i eterna que els fes superar la precarietat de les seves vides d’emigrants.
Entre els alts i baixos de la vertiginosa existència dels protagonistes, Hijuelos, novaiorquès d’ascendència cubana, va teixir un relat fascinant, potent, carregat de ritme i d’una abassegadora bellesa caribenya: ‘Els reis del mambo toquen cançons d’amor’ (Edicions B). Com que no puc evitar evocar la novel•la sense que em vingui al cap la trista interpretació d’Antoni Banderas al film homònim de 1992, mentre escric tinc posada la ‘Suite cubana’ de Bebo Valdés a tot volum. Potser els germans Castillo pensaven, sense poder-ho saber, en Bebo i Chucho quan imaginaven una música cubana prestigiada al món i referent universal. Segur que no pensaven en que les vides petites com les seves també poden tenir una projecció universal. És això el que va fer Hijuelos; ‘només literatura’, com em va definir la novel•la una amiga meva.
Va ser Orestes López qui l’any 1938 va posar-li de nom mambo (que en alguna llengua africana vol dir parlar amb els déus), a una cançó derivada del ‘danzón’ cubà i la contradansa americana. Però van ser sobretot Pérez Prado, Beny Moré, Tito Puente, Xavier Cugat els que van popularitzar el so. Amb la seva novel•la, Oscar Hijuelos hi va posar l’èpica humana que hi faltava. Així, la cintura que es mou, provocativa, a ritme de mambo, va tenir un nom: Maria. I la novel•la va convertir-se en un musical calent i rítmic sobre la unes vides en lluita contra el destí.

Crims digitals

L’iPad ha matat l’e-reader. Els números canten: un 47’8 % de lectors llegeix en format digital, però només un 5’3 llegeix e-books. Això vol dir que els e-readers, tot i la seva còmoda tinta, en ser uns aparells que només serveixen per a la lectura, corren el perill de quedar obsolets, si no és que ja estan més que morts a mans de l’iPad i les noves generacions de ‘tablets’ capaços de múltiples funcions a través de la connexió a la xarxa, que és la principal font d’on es nodreixen els lectors digitals (revistes, diaris, blocs).
Mentre que aquí el mercat del llibre digital encara és a les beceroles, als EEUU el gegant Borders ja ha fet suspensió de pagaments. La crisi de les grans superfícies s’ha precipitat amb l’aparició del giny d’Apple. Que passarà aquí amb quioscs, FNAC i companyia?
Però els ‘tablets’ no només han tombat els e-readers, també amenacen l’incipient negoci del llibre digital. Quin sentit final te abocar el text d’un llibre en una pantalla si el podem tenir en paper, barat i sense necessitat de cap aparell que val un dineral, ni de cap tarifa plana?
Les noves màquines no només connecten al lector amb la llibreria universal, sinó que són capaces de reproduir un llibre interactivament; amb links, imatges, música i tot el que l’autor vulgui referenciar-hi. Neix la narrativa 3D, podríem dir-ne. Fins i tot l’estructura del llibre en sortirà tocada: capítols curts per facilitar la lectura, descripcions més breus. Potser d’aquí no tant els editors faran llibres i també seran proveïdors de continguts editorials per a ‘tablets’; així coexistiran paper i pantalla. El 2.0 està transformant l’ofici d’escriure, el d’editar i fins i tot el de llegir com ja va fer Gutenberg.