Tots érem dels Miralpeix

L’aeroport lluminós i net que la Natàlia Miralpeix va trobar en tornar a Barcelona de la seva llarga estada a l’estranger només era un miratge. La ciutat seguia essent tan grisa i sòrdida com sempre, i les gents que l’habitaven tan atordides i tristes com els seus germans Lluis i Pere.
El que més em va colpir de ‘El temps de les cireres’ (edicions 62), la novel•la que va consolidar Montserrat Roig, va ser que en ella hi vaig veure la meva família, i les dels meus amics, i les dels veïns. En aquest país tots érem els Miralpeix. Encara ho som força: pusil•lànimes, aixafats per impotents.
Vaig comprar la segona edició (juny de 1977). Tenia 17 anys, venia d’una família de llargs silencis a taula, de preguntes sense respostes, d’ordres sense arguments, de por i malalties; com tantes altres, com la majoria que habitaven aquells carrers grisos de l‘Eixample per on perdia les meves passes moltes tardes en sortir d’escola. Mai no vaig trobar les lluminoses idees de llibertat, solidaritat, resistència a l’opressió, alegria i nostàlgia de la vella cançó de la comuna de París que la Roig va utilitzar per posar de títol a la seva novel•la. Només em topava amb les fulles mortes dels plàtans del Passeig de Sant Joan que jo xutava com imaginàries pilotes. Em va acabar agradant més aquesta cançó que l’altra, però això ho vaig descobrir més endavant, és clar.
Anys després, en acabar de llegir el primer capítol de la novel•la em va sobrevenir un profund vertigen. No podia seguir llegint a la cambra del pis familiar, hauria parat boig, n’hauria fet alguna de grossa. Era la mateixa abúlia vital. Vaig córrer esparverat fins la platja, vaig seure a les roques de l’espigó, i la placidesa del mar calm del Maresme es va convertir durant molts anys en el millor saló de lectura. Vaig jurar-me que mai sotmetria els meus fills als mateixos silencis, a les mateixes buidors. Amagar les misèries dels temps és una crueltat.

L'Ostpolitik de Villatoro

Sort que Vicenç Villatoro és una persona amb enormes dosis de diplomàcia i capacitat de resistència adquirides, en part, a les seves etapes de Director General a Cultura i a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, perquè la situació de dijous passat a Mallorca, durant el lliurament del premi de novel•la Ramon Llull, era de les que requerien més Ostpolitik que la que va desplegar Willy Brandt durant tota la seva carrera.
En Vicenç Villatoro, flamant director de l’Institut Ramon Llull (IRL), s’estrenava públicament en el càrrec just a l’acte de lliurament del premi del qual ell mateix n’era el guanyador vigent i que queda dins la Fundació de l’IRL. Lluny de tenir una plàcida transició de l’esfera literària a la administrativa, com li pertocaria per dret, va haver de donar l’alternativa, com a premiat i com a director de l’IRL, a Núria Amat. L’escriptora havia posat a parir el Llull quan la fira de Frankfurt, arribant a comparar la política lingüística de la Generalitat amb el nazisme. Però Villatoro és home cabal i calm, i li va donar la volta al gripau que s’estava empassant bo i dient que “Que algú triï d'escriure en català venint del castellà confirma que el català és una bona eina per expressar-se, i que té unes expectatives de mercat, de públic i de divulgació”. Dels 90 mil euros no va dir res. Ignoro si de cua d’ull mirava el seu nou company al Departament de Cultura Fèlix Riera, director de l’ICIC. Com a director editorial del Grup 62 fins uns dies abans, Riera va ser qui va postular a Amat com a candidata a un premi que, ja dies abans, fins i tot en Màrius Serra havia insinuat a les pàgines d’un diari qui el guanyaria. Li caldrà molta diplomàcia al nou director del Llull.

Quan els premis literaris canten

Tot i estar permanentment sota sospita, els premis literaris sempre han funcionat be comercialment demostrant ser bones operacions de màrqueting. Ara que a penes es ven res tret dels anomenats fenòmens editorials, els premis estan caient en l’esperpent. El darrer Ramon Llull de novel•la és un exemple de fins on es busca un cert espectacle extra literari per intentar vendre.

No hi ha vegada que no hagi anat a un premi literari i que, abans d’entrar al local, tothom sabés qui era el guanyador. Després, això si, el presentador i el jurat fan la pantomima de les votacions, de que estan reunits en un saló tancat a pany i forrellat i tota aquesta facècia simpàticament ridícula.
Però representacions a banda, tot i saber que els grans premis literaris estan benèvolament apanyats a través d’encàrrecs a autors o discrets pactes més o menys escrits, un llibre amb la faixa d’un premi de nivell fins ara sempre s’ha venut molt bé. Aquesta és la clau de volta que justifica tot aquest petit circ. Està clar que l’editor que es juga els calés, i no en solen ser pocs, vol estar segur de que l’obra guanyadora respondrà als interessos del mercat. Des d’aquesta òptica de màrqueting i promoció em sembla absolutament lícit el joc que s’estableix al voltant d’un premi literari dels grossos. Hi ha algun cas en que l’editor no vol exercir cap supervisió o control de la feina del jurat ni dels originals presentats, i més d’un cop i de dos li ha sortit comercialment fatal l’operació. Per ells va.
Però la litúrgia dels premis està en decadència com tot el vell model d’indústria editorial, i en català més. D’una banda perquè hi ha un seguit d’escriptors que s’han professionalitzat en guanyar tots els premis grossos que hi ha fins cansar els lectors. I d’altra perquè el sol afegit de ‘premi tal de novel•la’, ja no atrau com abans, tot i que els departaments comercials dels editors s’hi escarrassen de valent. Avui en dia hi ha molt pocs títols que es venguin el suficient com per recuperar la inversió multimilionària que s’ha lliurat a l’escriptor en concepte del premi, bo i tenint en compte que el tal premi sol ser un avançament dels drets d’autor.
Per resoldre aquest decalatge a vegades es pacte un dos i fins i tot un tres per un. M’explico: el fabulós import del premi es paga a canvi de l’obra guanyadora i d’una altra o fins i tot dues més. Així es cobreix la inversió i les aparences del prestigiós guardó. I tot sota contracte firmat i rubricat, evidentment. No tots els premis ho fan això, només faltaria, però en català i dels grossos n’hi ha.
La darrera aportació del màrqueting a la difícil sustentació del sistema de premis literaris consisteix a fer que, si la obra no pot ser tot l’esclatant, provocadora, polèmica o excel•lent que hauria de ser per vendre’s, que ho sigui l’escriptor; la qüestió és buscar formules perquè la premsa, que cada dia dedica menys espai a la literatura en català, parli del premi encara que sigui a les pàgines de successos. I això, només faltaria, independentment de la qualitat de la novel•la premiada. Repasseu la nòmina.
L’any 1994 Quim Monzó va dir que Ferran Torrent guanyaria el Sant Jordi. Va ser així i hi va haver una polseguera que va durar setmanes. Després va sortir la novel•la, va agradar moltíssim, es va vendre molt bé, i aire. Eren altres temps, el mercat no estava saturat de premis i la literatura catalana gaudia d’un prestigi que ara no te.
Dijous passat es van atorgar el premi Ramon Llull, el més ben pagat de la narrativa catalana, a Núria Amat, una persona que ha estat bel•ligerant amb pocs miraments contra la llengua catalana. Bé, cap problema, som un país enormement agraïts amb els fills pròdigs que tornen a casa. A més, probablement la novel•la sigui bona. I la polèmica sobre la conveniència o no de donar-li el guardó, ha creuat els mèdia, del full parroquial al twitter, i potser farà vendre més. Tot són estratègies, però qui es creu els premis?

Ferran Mascarell
Ha presentat l’equip i les línies d’actuació del Departament. Reordenar l’administració, simplificar l’estructura i buscar l’eficiència són les línies generals. Incorpora la idea d’un pacte entre administracions que ja sona a vell, l’entesa entre el sectors públic i privat i la cooperació per la internacionalització de la cultura, una de les seves obsessions. Ara que li ho deixin fer.

Andreu Martín
És el primer autor català que rep el premi Pepe Carvalho de novel•la atorgat per BCNegra, un premi que ni es ven ni es compra. La seva obra excel•leix per damunt de la mitjana de la literatura del país, i molt més encara per damunt de la cultura oficial. Per això aquest merescut guardó és també un premi per als seus milers de lectors de totes les edats, cosa que molt pocs poden dir.

Queda el blues per tu, Gary

El guitarrista de blues i rock britànic Gary Moore, de 58 anys, ha estat trobat mort a l'habitació d'un hotel a Estepona, a Andalusia, segons ha informat aquest diumenge l'agència britànica de notícies PA.
Moore, nascut a Belfast (Irlanda del Nord), abans d'emprendre la seva carrera com solista va formar part del grup Thin Lizzy.
Moore va morir a primeres hores de diumenge, segons ha dit el mànager d'aquest grup, Adam Parsons. Un dels membres de Thin Lizzy, Brian Downey, s'ha mostrat “commocionat per la seva mort” i ha rendit tribut al seu col·lega: “Sempre estarà en els meus pensaments".
Gary Moore estarà també present en els pensaments de molta gent a qui, probablement, no els queda altra cosa que el blues.


UN POEMA AL SUD D'AQUEST PAÍS

(Still got the blues)

Per l'altra banda del riu i l'autopista
els nois jugaven amb navalles i somnis rovellats.
Hi ha adolescents que veuen marcir els seus pits
en llòbrecs recambrons prop de la 230
i uns milers més deixen la pell entre les avellanes,
la petroquímica i l'arròs. I això és aquest país.
Una putada rera l'altra i un no res per tot futur.
Només així es pot entendre tanta ràbia continguda,
tant d'alcohol cada nit de dissabte i -hòstia que sí-
tanta por de matinada. I el trànsit nocturn dels camions
que mai no s'aturen. Com es pot fugir així?
Baix Ebre, Terra Alta, Montsià; el riu i la pols
del camí que ofega el bombardeig de la ràdio.
La Cadena 40 i les notícies:
han matat el president, han matat el president!
i les mirades continuen estàtiques, clavades allà
com xinxetes a l'horitzó, sense vida.
Mestre, sisplau, no em parlis del bell nord glaçat,
hi ha massa terra cremada aquí a baix, massa
preguntes sense resposta i poca pluja agra.
Soroll de navalles, herois d'estar per casa,
rovell d'ossos i somnis marcits abans d'estrenar-los.
I found that love was more than just a game. Playing to win.
Per sort, només per sort, encara queda el blues
entre les canyes, i vora la sèquia dos cossos joves
s'estimen amb crueltat i urgència
com si s'acabés el món en aquell instant
suspès en l'etern desconsol dels perdedors.
Per això, només per això: Still got the blues.

Del llibre 'Encara queda el blues' (Cossetània edicions)

El preu del metge

De totes les mesures insinuades per l’ultraliberal conseller de Salut Boi Ruíz, la de donar la factura a l’usuari de la sanitat perquè conegui el preu del servei em sembla la única raonable. La inconsciència ciutadana sovint porta a pensar que la sanitat pública és gratuïta, en un joc de confusió entre gratuït i universal, i ja se sap que les coses de franc mai no es valoren prou. Informar amb detall del preu és, doncs, una mesura pedagògica i sociabilitzadora que, espero, ajudarà també a fer entendre el caràcter solidari del sistema de salut; però a curt termini no ajudarà a estalviar ni cinc.
Tampoc no farà estalviar fer treballar més als metges, perquè treballen molt, alguns massa, no estan gaire ben pagats i serà una manera de foragitar els millors professionals.
Receptar exactament la quantitat de medicament necessari, per exemple, si que contribueix a l’estalvi de la factura sanitària, però no acontenta la indústria farmacèutica, és clar. I tinc la sensació de què, en aquest sistema públic de salut, a voltes són més importants els laboratoris que no pas els usuaris, que com molt bé informarà la factura, són els que paguen, encara que tinguin una mútua.

Dit a El Món a RAC 1 el 7 de febrer de 2011

El triomf dels cremats

Farts de tebeos blancs de minyons escoltes sempre tan bones persones, de súper herois que no tocaven mai el cul a les seves xicotes o de soldats aliats que entenien el drama dels fills del Tercer Reich, havien deixat de llegir còmics que explicaven coses del món d’ahir. Ja els havia passat l’edat de creure en sants i altres falòrnies. Havien descobert l’excitant plaer de les Montesa Impala i les Ducati 24 hores al límit per la carretera de Santa Fe, d’un cos exuberant al seient del darrera, agafat als seus malucs, xupa contra xupa, i no estaven per tornar a creure en la idea del país ajupit i gris que els havia transmès la família i amb el que estaven trencant. Si ni el franquisme agònic ni l’antifranquisme impotent eren capaços de trobar una resposta moderna a les inquietuds dels joves de l’època, el més normal era que traguessin el nas nord enllà a veure que hi havia d’aprofitable en aquella impresentable època de falsedats disfressada de prodigis classistes.
I el que hi avia eren Jack l’Estripador, Jou Cromwell i Too Fast Edi, motards cremats i clients del Joe Bar Team (Glénat), l’únic còmic salvatge, malcarat i provocador dels setanta; és a dir, l’únic tebeo autèntic d’una època on, mentir als joves, encara era la forma habitual de tractar-los des del poder establert. La colla del Joe Bar va fer forat. Mentre els ‘pijos’ de club de tenis abandonaven progressivament les Cota 74 i Bultaco Lobito, per ingressar a ESADE o portar la fàbrica paterna, els que no tenien res a guanyar tret d’una picada entre semàfors, buscaven les primeres Ducati 900 SS, Guzzi Lemans o Honda CB Four per, habitualment, mirar-les i bavejar. El primer que se’n va comprar una va ser el rei del barri. La resta s’empastifaven d’oli amb tronades Metralla.
Però la vida és puta com ella sola, i els nois de casa bona sempre acaben guanyant. Fins que es posa de moda el ‘retro’. Joe Bar edita el vuitè àlbum i la vida segueix a tot gas. Ara en renovades Triumph Boneville, Kawa W 800 o Ducati GT 1000, això si.

BCN ciutat negra

Més enllà de l’afecció a llegir novel•la policíaca, de la innegable categoria dels autors locals o de l’enorme èxit de BCNegra, Barcelona és una ciutat negra de veritat novel•les a banda; vull dir que, per la seva tipologia social, per la situació geogràfica i per l’activitat delictiva que s’hi genera, la capital de Catalunya és una de les ciutats més negres del món modern. Enrere queda l’antiga i decadent Marsella, la convulsa i bruta Nàpols i la immensa i enlluernadora Nova York, Barcelona les supera a les tres gràcies a un crim més diversificat i modern en tots els aspectes, que fins i tot s’ha sabut adaptar a la crisi sense massa complicacions.
L’Andreu Martín, el primer autor català en rebre el premi Pepe Carvalho, ho sap perfectament des del dia en que es va posar a escriure ‘Aprende y calla’ (1979) fins avui, passant per la consagració obtinguda amb ‘Pròtesi’ (1982), monument a l’emergent Barcelona criminal de l’època. No se perquè, però he vist detalls de la tensió narrativa d’aquesta novel•la en algunes seqüències de l’excessiva ‘Biutiful’, que ve a ser la consagració internacional d’aquesta capitalitat del delicte modern (i no només en la vesant artística) que ha assolit Barcelona.
L’Andreu em va dir que una de les coses que més el fascinaven de petit era anar a casa d’un oncle policia i que li ensenyés l’arma. Era un vist i no vist, però aquella imatge va quedar gravada a la seva retina. Va ser premonitori.
Fa uns dies, a tocar de l’incert límit entre BCN i Sant Adrià, se’m va acostar un paio brut i malcarat preguntant-me per on s’anava a la zona dels tallers dels xinos, Després vaig veure la peli de González Inñárritu i vaig entendre-ho. Premonició? No, realitat.