‘Gainsbarrades’

Nits de tardor a Puigcerdà. Sopars amb els germans ceretans, els millors gintònics del món i inacabables converses amb en Josep Bort: les seves documentades anotacions al Quadern Gris, la història d’en ‘Caracremada’ amagat a la muntanya, el govern basc instal•lat al menjador dels seus pares i les algunes intenses sessions de Gainsbourg; històries, poemes, anècdotes i cançons del darrer rebec de la cultura no anglosaxona.

A aquestes estones dedicades al darrer heroi de la cultura de masses amb mèrits per ser venerat en dic ‘Gainsbarrades’, la revisió del mite i la seva decrepitud tal i com ell la va voler els darrers anys de la seva vida: “Sí sóc jo Gainsbarre. Se'm troba a l'atzar dels night-clubs i dels americans. Sóc babau. Sóc reggae rialler. El cor perforat de banda a banda.”, canta a ‘Mauvaises Nouvelles des étoiles’, (1981), títol pres d’un quadre de Paul Klee, i així va viure els darrers anys. El 2 de març de 1991 jo conduïa escoltant Ràdio3 quan vaig sentir que Gainsbourg havia mort. Vaig parar en un voral, sota uns pins i un nus em va tenallar la gola. Ja mai més no seríem els mateixos sense l’home del cap de col.
He anat a la parisenca rue Verneuil, el més potent escenari on va actuar mai, he llegit els seus poemes recollits a ‘Mon propre rôle’ 1 i 2 (Folio), els hilarants aforismes de ‘Pensées, provocs et autres volutes’ (Livre de poche) i la biografia de Gilles Verlant al mateix segell editorial, on hi ha la darrera entrevista que ell mateix es va arrencar amb crueltat poc abans de morir. Vaig taral•lejar les poques cançons de la peli ‘Gainsbourg, vie d’un heroi’ i em vaig capbussar a l’exposició que li va dedicar la Cité de la musique el 2009. Però són les ‘Gainsbarrades’ amb en Josep Bort les que m’acosten a la complexa i ingent obra de Serge Gainsbourg. Nomes els mites personals suporten el temps.

Entocidis

Res a objectar ni en el jurídic ni en el polític a l’admissió a tràmit per part del Constitucional dels recursos contra la llei del Cine i el Codi de Consum, no penso perdre ni un segon en justificar el que no cal. La sentència sobre l’estatut dictada per un tribunal polític només pot portar conseqüències polítiques, tal i com ja s‘està veient amb els reglaments de l’ús del català per part d’algunes institucions.
I contra aquestes agressions polítiques, el conjunt dels partits democràtics haurien d’actuar políticament; ara mateix els que governen, i després els que ho facin a partir del dia 28; amb contundència, decisió i sense tacticismes. Ara, que ho facin ja és una altra cosa. Personalment no hi confio gaire.
Utilitzar la llengua i promoure la segregació lingüística des dels tribunals potser pot donar un cert rèdit al PP i a aquesta senyora que defensa no se quin poble, però la història els posarà al lloc que el correspon, un nom que no diré per evitar que em portin també als tribunals, doncs no estic etiquetat en castellà.
Per definir aquest nom el diccionari parla d’extingir una cultura.

Dit a El Món a RAC 1 l'11 de novembre de 2010

Un festival de primera divisió

Agermanat amb els festivals de Nova York i el mític Newport, medalla d’or de Barcelona i inaugurat enguany pel darrer gran mestre viu, Sonny Rollins, el Festival de Jazz de Barcelona és una cita privilegiada del jazz mundial que fa honor a la gran afició que hi ha a Catalunya i al nombre de locals de música en direct; però els mitjans de comunicació maltracten aquest gènere.

Diuen les cròniques que, quan Sonny Rollins va actuar en una de les primeres edicions del Festival de Jazz de Barcelona, el públic marxava del concert irat pels suposats esgarips que sorgien del seu saxo tenor. A meitats dels seixanta Rollins experimentava amb sonoritats aternatives posant bosses de plàstic i altres elements a la sortida de l'instrument, i allò era excessiu per l'oïda dels benemèrits socis del Hot Club. Uns quinze anys després vaig poder viure una situació similar en carn pròpia; gent escridassant Miles Davis i marxant del Palau dels Esports per què el trompetista interpretava Cindy Lauper (arranjada per Marcus Miller, aixo si), a la que va ser la darrera gira de l'intèrpret més influent en la història de la música del segle XX, la del disc Tutú .
Però dimarts passat l'Auditori estava ple a vessar, i no hi va haver ningú que s'atrevís ni ta sols a parpellejar durant l'hora i mitja; parlava el mestre, el darrer mite viu del saxo tenor: Charlie Parker, John Coltrane, Dexter Gordon i Stan Getz són morts; ell, Sonny Rollins, ha sobreviscut i dibuixa amb el saxo els paisatges on veu recreada la bellesa. És un poeta.
Això va pensar Tito Ramoneda, ànima del festival i patró de de Music Project, quan li va demanar d'inaugurar ledició d'enguany, la qe en fa 42, la que naixia de l'extrardinari record dels concerts de Wayne Shorter i Return to Forever dels anys anteriors. Qui esperaria escoltar un avi de 80 anys amb la frescor i energia d'un 'chef d'lueuvre'?
Va ser un auditori ple a vessar qui glatia per escoltar l'amo d'un dels grans clàssics del genere, 'Saint Thomas'. No el va interpretar, però ningú no li va demanar tampoc. La màgia del jazz, la música lliure per excel•lència, havia obrat de nou el miracle ateu: hi ha vida després dels grans festivals clàsscis de l'estiu (Viena, Donosti, Gasteiz o Mauriac), i es diu Barcelona. Gairebé mig segle després dels voluntariosos membres del Hot Club que Alfred Papo va descriure magistralment al llibre 'El jazz a Catalunya' (ed. 62), el Festival de Jazz de Barcelona, que durant aquests anys les ha vist de tots colorts, tornava definitivament (i esperem que per sempre), a la primera fila del jazz de tots els temps.
L'afecció al jazz a Catalunya és antiga com el gènere. De les 'jazz band' dels anys vint i trenta que omplien el territori de dixxie i New Orleans, de Figueres a l'Espluga de Francolí i de LLeida a Vilassar de Dalt, fins l'eclosió de les generacions vinculades al Taler de Músics, creat fa tres dècades i avui escola universitària, passant per les sessions al Jamborée o les compres semiclandestines a la primera botigua de discos Castelló, la passió dels catalans pel gènere ha estat i és, de les més importants d'Europa. Ha costat consolidar el jazz entre nosaltres, els mandarins culturals i l'adminisdtració l'han vist com una musica forana druant molts anys, però avui és un dels estils on els músics i compositors del país tenen més a dir en el panorama internacional que els creadors de moltes altres disciplines. Hi ha músics, discogràfiques, promotros, festivals com el de Barcelona i locals que programen jaz tots els dies de la setmaba, un fet insòlit en qualsevol alre gènere. Per què, doncs, els grans mirjans de massses, sobretot, no el tenen en compte? Quim mistera envolta aquesta música?
Malgrat que hi ha una revista bimesgral (Jaç), perquè TV3 no hi dedica cap espai fix? i la majoria de grans mitjans la tracta amb menyspreu? Més d'un segle després de Jerry roll Morton, el jazz no és un estil d'aquest país tan mestís?

Mariano Rajoy
Sort del Sant Pare, que si fos del partit que ell dirigeix el català no es parlaria ni a les reunions clandestines. Facècies a banda, el comentari sobre la magna obra de Ratzinger en favor de la llengua no mereix la més mínima consideració ni tan sols per part dels catòlics. Humiliant d’aquesta forma l’esforç històric que els catalans hem fet per salvar l’idioma farà estranys amics.

Rafael Guastavino
Amb Anàlisi estructural i valoració de les voltes de Guastavino, la nord-americana Megan Reese ha guanyat la primera biennal dedicada a qui va portar la volta catalana a l’arquitectura americana i la va implantar a 360 edificis, destacant el vestíbul de Central Station a Nova York. Reese recollirà el premi sota la volta del teatre la Massa de Vilassar de Dalt, municipi organitzador.

Valor mental de la màquina

En l’època de la perplexitat juvenil em vaig afeccionar a les motos. Més enllà de les prestacions o la tècnica, el que em va seduir va ser el caràcter de categoria mental que representa el conductor i la màquina en harmonia amb la natura. Vaig construir un imaginari iniciàtic, tan racional com metafísic, fonamentat en les grans balades d’herois com Giacomo Agostini, Mike Hailwood o Jarno Saarinen, en la mitologia del gènere, encapçalada pel Tourist Trophy de l’Illa de Mann i les 24 hores de Montjuic, i en alguns models de motocicletes que han passat a la història de l‘art com la BMW R75, la Honda CB750 o la MV Augusta V3.
Llavors va arribar la dimensió cult: ‘Easy rider’, el terrible accident de Bob Dylan, amb recuperació a Formentera, o la mort de Duane Allman pel terrible impacte de la seva Harley. Van ser temps de respostes no trobades on es fonamentava la rebel•lia política: ‘Viajando con los Rolling Stones’, de Robert Greenfield i ‘Hell angels, una estranya y terrible saga’, de Hunter S. Thompson (Anagrama), van acompanyar els primers revolts de Santa Fe del Montseny a bord d‘una Impala 175 que corria prou, però no frenava ni demanant-li-ho.
Vaig llegir ‘Zen i l’art del manteniment de la motocicleta’, de Robert M. Pirsig (RBA), convalescent d’una caiguda. En acabar-lo, la lucidesa i la follia no m’havien abandonat gens ni mica malgrat el to místic que l’autor confereix anar en moto. Serà potser que el valor mental de la màquina i la seva projecció al llarg de tota una vida de casc i jaqueta de pell acosta el motociclista a una mena de divinitat? És una pregunta que he mantingut sense voler respondre durant anys.
Des de fa dies, però, no paro de mirar el vídeo de la nova Honda CB1100, un vídeo com els d’abans per una moto com les d’abans i uns pilots com els de sempre: rebecs, una mica salvatges potser; mentals.

Solució política

Els accionistes d’Arc de Berà han parlat per fi, ja els ha costat. Diuen que no poden acceptar el crèdit de la Generalitat perquè els bancs demanen un aval en metàl•lic que no tenen, insisteixen que només pagaran quan hagin venut Gran Via Llibres (un mausoleu de 3 milions d’euros pel qual està per veure quin preu real dóna el mercat), repeteixen que no volen anar a concurs de creditors i postil•len una informació sobre la que he de rectificar: són 405 mil euros, no 450 com vaig escriure erròniament en un article anterior, l’import de l’aval que afecta el local que es volen vendre.
Per la seva banda els advocats consultats pels editors, un dels despatxos més importants del país, els han assegurat que el conflicte te mala peça al teler. La situació està embarrancada sense remei i només els accionistes de l’Arc poden desencallar-la. Si, tal i com diuen al comunicat, no estan disposats a buscar un aval, hi ha moltíssimes possibilitats de que el conflicte acabi als jutjats; és a dir, eternitzat. Aquesta pot ser la fi de moltes petites editorials.
Arribats aquest punt és imprescindible una solució política d’alt rang per resoldre un conflicte que amenaça seriosament la pervivència del català com a llengua literària moderna i amb sortida comercial. O el president de la Generalitat tot sol, o un acord tàcit entre PSC i CiU, amb el suport d’ERC i IC, hauria de servir per forçar una sortida digna al problema abans no sigui massa tard. Si creuen realment en la importància estratègica i econòmica del sector editorial no poden dormir més a la palla.
Deixarem per un altre moment avaluar la satisfacció que els accionistes d’Arc han manifestat, al seu comunicat, per la feina que han fet des de 1971.

Ni nens, ni adults

El pla de formació dels joves que ni estudien ni treballen ha de començar per fer a cada candidat aquesta pregunta: vols fer alguna cosa a la vida? Un cop resposta, govern i oposició s’adonaran que no cal discutir sobre si és una mesura electoralista o no, senzillament perquè no caldrà cap mena de mesura. Els ni-ni, no és que no vulguin fer res per rebentar el sistema, no és que la seva passivitat sigui una actitud revolucionària o neo-hippie. Els ni-ni s’haurien de dir no-no: No saben, no contesten.
O sigui que el problema no és formatiu ni electoralista; és social i cultural. D’unes generacions nascudes i crescudes sense disciplina familiar, rigor educatiu, valors culturals i responsabilitat social, que en podem esperar tret de que el 30 per cent dels seus integrants no sàpiguen ni que volen fer ni quin sentit te l’existència llevat de sobreviure vagarejant?
La culpa és molt negra i no la vol ningú, em deia l’àvia, però no tinc cap dubte: la culpa de l’existència dels mal dits ni-ni no és d’ells,és del conjunt de la societat adulta, començant per la família, que ha estat incapaç d’ensenyar-los en que consisteix això de viure.

Dit a El Món a RAC 1 el 2 de Novembre de 2010

L’heroic pa del cinema català

Fins l’estrena de ‘Pa negre’, d’Agustí Villaronga, (premiada a Donosti) i d’Herois’, de Pau Freixas, (premiada a Málaga), no recordava haver vist mai dues pel•lícules catalanes exhibint-se a la vegada, i amb èxit, a les multisales d’un centre comercial. Els primers fruits de l’actual política de suport al cinema de la Generalitat funcionen a la taquilla i agraden a la crítica.

Política cultural any quart: endreçar l’anterior, diagnosticar, legislar i veure els resultats. En matèria d’ajudes al cinema els primers no podien ser més esperançadors: ‘Pa negre’ i ‘Herois’ són a les cartelleres d’arreu de l’estat, atrauen al públic, sedueixen la crítica i reben premis.
El creixent increment de públic a les pel•lícules produïdes a Catalunya, els premis aconseguits pels professionals i artistes, el prestigi internacional que ha assolit l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, altres iniciatives com l’ANIMAC, festival internacional d’animació que es fa a Lleida, o els esforços que exhibidors com el Circuït Urgellenc (30 sales a ciutats del centre i nord del país) despleguen per mantenir l’afició a anar al cine, fan pensar que el cinema català, lluny d’esllanguir, es reinventa i sobreviu malgrat la tendència general a la baixa.
La clau estava en buscar la qualitat més que no pas la mediocre quantitat. “Si la indústria audiovisual només dona per una vintena de pelis a l’any, que no en siguin més, però que aquestes siguin de suficient qualitat i atractives pel públic, distribuïdors i exhibidors. Aquesta és una de les claus de volta de la supervivència del cinema com a art industrial, i vol ser un dels pols de la nova política de suport al cinema de la Generalitat.” Qui em deia això fa gairebé dos anys era Eduard Voltas, número dos del Departament de Cultura. Els resultats de les primeres mostres li donen la raó.

Una cinematografia petita com la catalana no pot pretendre omplir les sales amb productes de molt poc valor cultural, adreçats a sectors de població amb un índex de curiositat cultural molt baix i que gairebé no va mai al cinema (adolescents que es baixen les pelis d’Internet i gent que no mou el cul del televisor). La idea era fer menys films però més interessants, que explotessin les provades capacitats de creadors, tècnics i artistes del país i que poguessin ser d’interès general per a tothom qui li agrada anar al cinema. Semblaven objectius molt elevats en un moment en que sembla que la indústria del cinema agonitza, però es va creure que és en aquestes situacions quan calien respostes agosarades i imaginatives. I a la vista està la primera fornada de films resultants.
Evidentment, però, per molt que els nous criteris d’ajudes a la producció estiguin donant resultats excel•lents, tota acció destinada a promoure l’activitat industrial i creativa del cinema en català està pendent, a hores d’ara, dels possibles recursos que, emparant-se en la sentència política del Tribunal Constitucional, els habituals partidaris d’anorrear absolutament el català fins forçar-ne, pràcticament, la seva desaparició de la vida pública, presentin contra la llei del cinema. Seria lamentable frenar als tribunals una política que, a més de funcionar artísticament, està donant riquesa i llocs de treball al sector cultural del país; però a hores d’ara tot és una incògnita que penja d’un fil i que, molt probablement no tindrà resposta fins després del 28-N.
La sala on s’exhibeix ‘Pa negre’,a mitja tarda d‘un dia laborable, és gairebé mig plena. A la majoria d les altres no h ha a penes ningú. ‘Herois’, Al Renoir Floridabalnca un dimarts a les vuit i deu, te un nombre d’espectadors molt superior a la resta de films, espanyols i internacionals, que s’hi projecten. A l’any quart hi ha polítiques culturals que demostren la seva vàlua. El jurat de Donosti i el públic de Málaga les han avalades. Que els jutges, que segurament van molt poc al cine, no les tombin.

Sánchez Camacho
Utilitzar la llengua i promoure la segregació lingüística des dels tribunals com a eina electoral potser pot donar un cert rèdit al PP, però la història el posarà al galdós lloc que el correspon i quin nom no diré per evitar que em portin també als tribunals o m’apliquin un decret per no estar etiquetat en castellà. Per definir el concepte el diccionari parla d’extingir una cultura.

L’Arc de Berà
Després de dies de silenci i de no acceptar el crèdit de la Generalitat, la desapareguda distribuïdora ha tramès un comunicat a la premsa on no diu res de nou. Assegura que pagarà el deute que escanya a molts editors quan s’hagi venut el local de Gran Via Llibres per un preu molt superior al deute, es matisen algunes xifres, es diu que s’ha fet molt bona feina i es lamenta la interrupció.