ESCOLTEU AQUÍ IMAGINE
7/10/10
Roma per noi
Les històries de Roma són així, com la juguesca entre Guillem Terribas, Josep Maria Fonalleras i Modest Prats que els du a la ciutat en un viatge llampec per comparar quin cafè és el millor, si el de Taza de Plata o el de Sant Eustachio. Jo voto al segon. L’Enric González, que va viure a Roma i n’ha escrit un excel•lent llibre: ‘Historias de Roma’ (RBA), també. Si us atrapa la irònica i afinada mirada de González (periodista de mena com ja no en queden) només podreu comprar un bitllet i volar a la ciutat que s’enyora de si mateixa; una característica que només poden fer qui te una història potent. Si ho feu abans del 14 de novembre no deixeu de visitar l’expo ‘La Dolce Vita. 1950–1960’, quan Cinecittà era el centre del món; entendreu que la bellesa pot ser superior a la veritat.
Drets i premis
Encara que la venda de llibres digitals és simbòlica, el debat sobre els drets d’autor digitals no. A Liber hi ha posat bones intencions. Dir que cal un contracte específic per al drets digitals, que hi haurà un consens i que el dilema és llegir o no, és no posar el dit a la nafra. Ara no és negoci el llibre digital,però quan ho sigui els grans editors volen tenir-ho tot ben amarrat. Com? Amb contractes de cessió de drets digitals a raó del 25% del preu net de cada descàrrega; no és mal negoci, a penes representa un 12% real sobre el preu de venda de cada llibre electrònic. Si tenim en compte que el preu de venda del digital ha de ser, aproximadament, la meitat que el paper i molt més barat de produir, no cal ser economista per veure que, amb els llibres electrònics, els autors perdran la meitat dels ingressos que els reporta la venda de llibres. El que cal és equiparar el que cada autor cobra per la venda d’un llibre tradicional amb el digital.
Que algunes editorials parlin d’un preu net que ningú no coneix és insòlit a hores d’ara, perquè no se sap quin percentatge del preu de venda representa les comissions i taxes que apliquen els portals digitals. El que es proposa és com si, en el els llibres de paper, els autors cobressin del preu resultant de descomptar el percentatge de llibreria i de distribuïdor, cosa inaudita avui. Però d’això no se’n va parlar a Liber.
I si les liquidacions no reconeixen els mèrits queden els premis per fer-ho, encara que te’ls donin els de casa. És el que ha fet la revista Sàpiens, que ha atorgat la primera edició dels seus premis al programa de televisió Sota terra, produït per Batabat, del mateix grup empresarial que la revista convocant.
Que algunes editorials parlin d’un preu net que ningú no coneix és insòlit a hores d’ara, perquè no se sap quin percentatge del preu de venda representa les comissions i taxes que apliquen els portals digitals. El que es proposa és com si, en el els llibres de paper, els autors cobressin del preu resultant de descomptar el percentatge de llibreria i de distribuïdor, cosa inaudita avui. Però d’això no se’n va parlar a Liber.
I si les liquidacions no reconeixen els mèrits queden els premis per fer-ho, encara que te’ls donin els de casa. És el que ha fet la revista Sàpiens, que ha atorgat la primera edició dels seus premis al programa de televisió Sota terra, produït per Batabat, del mateix grup empresarial que la revista convocant.
4/10/10
Ni la finalitat, ni els mitjans
D’acord que la policia i la justícia no van actuar ni coordinadament ni intel•ligent, que hi farem si no en saben més; però aquí s’acaben els eximents: els episodis de guerrilla urbana que es viuen cíclicament a Barcelona no responen al malestar per la crisi del capitalisme, sinó a la rebequeria d’una colla de fills del desarrelament cultural i econòmic de la societat benestant i neoliberal que només saben expressar-se fent el vàndal.
Els joves que cremen contenidors, assalten botigues i ataquen a la policia expressen així el seu desconcert enfront un món que no entenen perquè no hi saben trobar un lloc. No són estudiants ni obrers; són l’expressió d’una generació frustrada perquè ho ha tingut tot sense esforç, a qui res no engresca perquè no entenen el sentit de lluitar per obtenir i que, faltada de cap valor de referència social, només sap expressar el seu desarrelament del món que amb tanta cura i cotó els han preparat els seus pares, amb la violència gratuïta.
Els moviments alternatius són un projecte polític molt més seriós que el fracàs d’aquests fills invàlids d’una societat benestant, que busquen el desordre per cridar l’atenció sobre la seva terrible soledat.
Dit a El Món a RAC 1 el 5 d'octubre de 2010
Els joves que cremen contenidors, assalten botigues i ataquen a la policia expressen així el seu desconcert enfront un món que no entenen perquè no hi saben trobar un lloc. No són estudiants ni obrers; són l’expressió d’una generació frustrada perquè ho ha tingut tot sense esforç, a qui res no engresca perquè no entenen el sentit de lluitar per obtenir i que, faltada de cap valor de referència social, només sap expressar el seu desarrelament del món que amb tanta cura i cotó els han preparat els seus pares, amb la violència gratuïta.
Els moviments alternatius són un projecte polític molt més seriós que el fracàs d’aquests fills invàlids d’una societat benestant, que busquen el desordre per cridar l’atenció sobre la seva terrible soledat.
Dit a El Món a RAC 1 el 5 d'octubre de 2010
Perquè vivim entre vàndals
Aprofiten qualsevol manifestació ciutadana per provocar el caos, venen de qualsevol lloc perquè són fills de la globalització i ho fan a Barcelona per la històrica actitud de revolta de la ciutat; però no són ni revolucionaris ni activistes, són fills del desarrelament cultural i econòmic de la societat benestant i neoliberal que només saben expressar-se fent el vàndal.
La ‘Rosa de foc’ és història. Les destrosses, saqueigs i incendis que es produeixen a Barcelona cada cop que hi ha una concentració ciutadana no responen a cap actitud revolucionaria; són mer vandalisme i com a tal haurien de tractar-ho l’opinió pública, la policia i la justícia. Criminalitzar els moviments alternatius, en els quals és cert que hi ha infiltrats elements d’aquesta mena però que no són una colla de delinqüents, és el més fàcil i el més profitós per al poder. Però aquesta actitud, lluny de contribuir a resoldre el problema, no fa més que agreujar-lo; al cap i a la fi l’arrel del mal està en la mateixa societat.
Els joves que cremen contenidors, assalten botigues i ataquen a la policia expressen així el seu desconcert enfront un món que no entenen perquè no hi saben trobar un lloc en ell. No són estudiants (entenen aquell qui es forma per tenir una professió i projectar-se a la vida), ni són obrers; són l’expressió d’una generació frustrada perquè ho ha tingut tot sense esforç, a qui res no engresca perquè no entenen el sentit de lluitar per obtenir i que, faltada de cap mínim valor de referència social, només sap expressar el seu desarrelament del món que amb tanta cura i cotó els han preparat els seus pares, amb la violència gratuïta.
Diuen que protesten contra el sistema, però no ho fan pas per idearis àcrates o comunistes, sinó per expressar el seu enuig contra una societat benestant que els ha fet així d’invàlids, així d’impotents, que els ha deixat així de perduts. No pretenen crear un nou ordre, busquen el desordre per cridar l’atenció envers la desesperant soledat en la que viuen. El seu fracàs és el fracàs col•lectiu d’un sistema social basat en la família i l’estat del benestar que, durant les darreres dècades, ha limitat la relació entre pares, societat i fills a donar-los-ho tot el que demanaven i fins i tot el que no, a no portar-los mai la contrària per evitar caure en els conflictes generacionals que es donaven falsament per superats, i a dipositar la custodia dels fills en escoles i administració, abdicant completament d’una tasca fonamental de la família com és l’educació.
L’esforç i el coneixement s’han anat devaluant fins quedar rotundament desprestigiats. Les coses o es tenen o no. Guanyar-se-les ja no te sentit. Estudiar com a mitjà per arribar a acomplir un somni és una proposició avui fora de registre. Estudiar s’ha convertit: a) en un tràmit per adquirir una titulació, b) en una nosa que s’ha de suportar mentre no arriba l’edat laboral i c) en una forma de distreure els pares i fer-los creure que es fa alguna cosa de profit. En tots tres casos el saber i l’aprenentatge són conceptes no computables. A les aules universitàries hi ha un elevat percentatge d’estudiants que només fan el mínim per poder seguir dient-se estudiants, per retardar l’accés al món adult (i a tots els seus problemes) i viure amb l’esquena dreta a costa dels parents tal i com la pròpia família els ha ensenyat de petits donant-los-ho tot sense exigir-los res a canvi.
Algú que viu amb aquest panorama perd fàcilment el món de vista i es desarrela. Res no te valor (i molt menys les coses públiques que no paguen ells), res no l’omple personalment ni intel•lectual, res no el situa en la societat: és la soledat absoluta. N’hi ha que no saben clamar d’una altra forma contra aquesta situació a la que els han abocat que mitjançant la violència. Al cap i a la fi destrossen béns que, per ells, no tenen cap vàlua. A casa ningú no els ha ensenyat que aquestes coses no s’han de fer.
Josep Fèlix Ballesteros
Que Tarragona hagi caigut de la candidatura a Capital Europea de la Cultura per al 2016 no és una bona noticia, però el que no pot fer l’alcalde és dir que demanarà explicacions al jurat. Tarragona te prou elements patrimonials i humans per ser una gran ciutat cultural el 2016 i sempre. I si aprofiten els esforços fets fins ara per treballar en aquest sentit i no per queixar-se?
CCMA
Amb el 90 per cent de vaguistes, els mitjans públics de Catalunya van faltar greument a la seva responsabilitat social, que és el d’informar als ciutadans. Sense negar el dret a la vaga, la responsabilitat d’uns professionals més que correctament pagats s’hauria d’haver imposat al sentiment falsament obrerista que només mostren quan els interessa. Per contra, RTVE va ser exemplar.
La ‘Rosa de foc’ és història. Les destrosses, saqueigs i incendis que es produeixen a Barcelona cada cop que hi ha una concentració ciutadana no responen a cap actitud revolucionaria; són mer vandalisme i com a tal haurien de tractar-ho l’opinió pública, la policia i la justícia. Criminalitzar els moviments alternatius, en els quals és cert que hi ha infiltrats elements d’aquesta mena però que no són una colla de delinqüents, és el més fàcil i el més profitós per al poder. Però aquesta actitud, lluny de contribuir a resoldre el problema, no fa més que agreujar-lo; al cap i a la fi l’arrel del mal està en la mateixa societat.
Els joves que cremen contenidors, assalten botigues i ataquen a la policia expressen així el seu desconcert enfront un món que no entenen perquè no hi saben trobar un lloc en ell. No són estudiants (entenen aquell qui es forma per tenir una professió i projectar-se a la vida), ni són obrers; són l’expressió d’una generació frustrada perquè ho ha tingut tot sense esforç, a qui res no engresca perquè no entenen el sentit de lluitar per obtenir i que, faltada de cap mínim valor de referència social, només sap expressar el seu desarrelament del món que amb tanta cura i cotó els han preparat els seus pares, amb la violència gratuïta.
Diuen que protesten contra el sistema, però no ho fan pas per idearis àcrates o comunistes, sinó per expressar el seu enuig contra una societat benestant que els ha fet així d’invàlids, així d’impotents, que els ha deixat així de perduts. No pretenen crear un nou ordre, busquen el desordre per cridar l’atenció envers la desesperant soledat en la que viuen. El seu fracàs és el fracàs col•lectiu d’un sistema social basat en la família i l’estat del benestar que, durant les darreres dècades, ha limitat la relació entre pares, societat i fills a donar-los-ho tot el que demanaven i fins i tot el que no, a no portar-los mai la contrària per evitar caure en els conflictes generacionals que es donaven falsament per superats, i a dipositar la custodia dels fills en escoles i administració, abdicant completament d’una tasca fonamental de la família com és l’educació.
L’esforç i el coneixement s’han anat devaluant fins quedar rotundament desprestigiats. Les coses o es tenen o no. Guanyar-se-les ja no te sentit. Estudiar com a mitjà per arribar a acomplir un somni és una proposició avui fora de registre. Estudiar s’ha convertit: a) en un tràmit per adquirir una titulació, b) en una nosa que s’ha de suportar mentre no arriba l’edat laboral i c) en una forma de distreure els pares i fer-los creure que es fa alguna cosa de profit. En tots tres casos el saber i l’aprenentatge són conceptes no computables. A les aules universitàries hi ha un elevat percentatge d’estudiants que només fan el mínim per poder seguir dient-se estudiants, per retardar l’accés al món adult (i a tots els seus problemes) i viure amb l’esquena dreta a costa dels parents tal i com la pròpia família els ha ensenyat de petits donant-los-ho tot sense exigir-los res a canvi.
Algú que viu amb aquest panorama perd fàcilment el món de vista i es desarrela. Res no te valor (i molt menys les coses públiques que no paguen ells), res no l’omple personalment ni intel•lectual, res no el situa en la societat: és la soledat absoluta. N’hi ha que no saben clamar d’una altra forma contra aquesta situació a la que els han abocat que mitjançant la violència. Al cap i a la fi destrossen béns que, per ells, no tenen cap vàlua. A casa ningú no els ha ensenyat que aquestes coses no s’han de fer.
Josep Fèlix Ballesteros
Que Tarragona hagi caigut de la candidatura a Capital Europea de la Cultura per al 2016 no és una bona noticia, però el que no pot fer l’alcalde és dir que demanarà explicacions al jurat. Tarragona te prou elements patrimonials i humans per ser una gran ciutat cultural el 2016 i sempre. I si aprofiten els esforços fets fins ara per treballar en aquest sentit i no per queixar-se?
CCMA
Amb el 90 per cent de vaguistes, els mitjans públics de Catalunya van faltar greument a la seva responsabilitat social, que és el d’informar als ciutadans. Sense negar el dret a la vaga, la responsabilitat d’uns professionals més que correctament pagats s’hauria d’haver imposat al sentiment falsament obrerista que només mostren quan els interessa. Per contra, RTVE va ser exemplar.
1/10/10
Joan Triadú, el pedagogo del catalanismo
El Collsacabra es una comarca natural del nordeste de Vic formada por una serie de valles húmedos, verdes y angostos escondidos tras una masa de roca calcárea. Es una tierra de leyenda, con reminiscencias a medio camino entre la edad media y el excursionismo de principios del siglo XX. Sobre esta comarca Joan Triadú (Ribes de Freser 1921) escribió en 1955 una de sus escasas obras en prosa, ’El Collsacabra, itinerari espiritual’, un texto amable y lúcido en el que, quizás sin proponérselo, este crítico y pedagogo proclamó parte de su ideario sobre la recuperación cultural y lingüística de Catalunya a la que dedicó toda su vida. Joan triadú falleció ayer en Barcelona a la edad de 89 años.
Triadú apostaba por el siglo XX como auténtica edad de oro de la cultura catalana a pesar de todas las dificultades inherentes a las dictaduras. El peso de una histórica potente y la fuerza de les generaciones de antes de la guerra, eran para el crítico la mejor base para que los jóvenes autores de la segunda mitad del siglo pudieran protagonizar, como de hecho él aseguraba que estaban haciendo, la recuperación definitiva de la lengua y la cultura catalanas. En sus libros de memorias ‘Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent’ y Memòries d’un segle d’or’, Joan Triadú sostuvo siempre estas idea; como cuando hablaba del Collsacabra como fuente de naturaleza que se abría hacia la llanura ofreciendo al país toda su riqueza escondida y antigua. Ese era el espíritu de la Catalunya del hombre que hizo de profesor de catalán a Jordi Pujol.
Joan Triadú había comenzado a ejercer de maestro en 1937, a penas terminado el bachillerato. La urgente necesidad de maestros forzó a la Generalitat a crear una auténtica quinta de biberón en las aulas, y Triadú obtuvo el título de catalán de manos de Pompeu Fabra. Pero acabada la guerra sus estudios fueron invalidados y tuvo que volverse a examinar de todo el bachillerato, tras lo cual ingresó en la Universidad de Barcelona para estudiar filología clásica, de la que se licenció en 1942. Al año se le declaró una fuerte tuberculosis, de la que se recuperó tras una larga estancia en Cantonigròs, en pleno Collsacabra. Aquellos dos años sirvieron a Triadú para reflexionar sobre su futuro; de ahí el libro sobre aquella comarca.
En 1946 fundó la revista Ariel, comenzando su trabajo de crítico, y al año marchó a Liverpool, en cuya universidad ejerció de lector de catalán durante dos años. A la vuelta de Inglaterra publicó sendas antologías de cuentos y poesía catalanas de la primera mitad de siglo que fueron objeto de no pocas polémicas por parte de autores no seleccionados, según ellos, por criterios extraliterarios. El crítico Triadú tenía justificada fama de exigente. Las publicaciones Forja, Pont Blau, Serra d’Or o el diario Avui publicaron sus artículos. 'La poesía segons Carles Riba' (1954) y 'Llegir com viure' (1963), fueron algunos de los 16 libros de ensayo y crítica literaria. Tradujo también sonetos de Shakespeare y las 'Olímpicas' de Píndaro.
Desde que en 1944 fundara el premio de poesía de Cantonigròs, Joan Triadú fue un promotor cultural incansable. Lógico, porqué no entendía el futuro del país sin una sociedad civil fuerte, catalanista y defensora de la reconstrucción nacional a través de la recuperación de la lengua y la cultura. La Agrupació Dramàtica (1974) y Omnium Cultural, entidad a la que se integró en 1962, fueron algunas de las plataformas que contribuyó a crear o en las que dejó su estilo personal.
Pocas obras de toda una vida fueron tan ingentes y reconocidas como la de Joan Triadú; por ello obtuvo los mayores galardones que se otorgan a cualquier ciudadano de Catalunya: Creu de Sant Jordi en 1982, premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 1992 y Medalla d’or de la Generalitat en 2001. También fue socio de honor de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana y secretario técnico de Ómnium Cultural. Como pedagogo, dirigió la Institución Cultural del CIC y la Escola Thau de Barcelona, de la que fue fundador. En 1975 fundó también el Consell Català de l’Ensenyament. Posteriormente dirigió la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’estudis Catalans.
Joan Triadú había comenzado a ejercer de maestro en 1937, a penas terminado el bachillerato. La urgente necesidad de maestros forzó a la Generalitat a crear una auténtica quinta de biberón en las aulas, y Triadú obtuvo el título de catalán de manos de Pompeu Fabra. Pero acabada la guerra sus estudios fueron invalidados y tuvo que volverse a examinar de todo el bachillerato, tras lo cual ingresó en la Universidad de Barcelona para estudiar filología clásica, de la que se licenció en 1942. Al año se le declaró una fuerte tuberculosis, de la que se recuperó tras una larga estancia en Cantonigròs, en pleno Collsacabra. Aquellos dos años sirvieron a Triadú para reflexionar sobre su futuro; de ahí el libro sobre aquella comarca.
En 1946 fundó la revista Ariel, comenzando su trabajo de crítico, y al año marchó a Liverpool, en cuya universidad ejerció de lector de catalán durante dos años. A la vuelta de Inglaterra publicó sendas antologías de cuentos y poesía catalanas de la primera mitad de siglo que fueron objeto de no pocas polémicas por parte de autores no seleccionados, según ellos, por criterios extraliterarios. El crítico Triadú tenía justificada fama de exigente. Las publicaciones Forja, Pont Blau, Serra d’Or o el diario Avui publicaron sus artículos. 'La poesía segons Carles Riba' (1954) y 'Llegir com viure' (1963), fueron algunos de los 16 libros de ensayo y crítica literaria. Tradujo también sonetos de Shakespeare y las 'Olímpicas' de Píndaro.
Desde que en 1944 fundara el premio de poesía de Cantonigròs, Joan Triadú fue un promotor cultural incansable. Lógico, porqué no entendía el futuro del país sin una sociedad civil fuerte, catalanista y defensora de la reconstrucción nacional a través de la recuperación de la lengua y la cultura. La Agrupació Dramàtica (1974) y Omnium Cultural, entidad a la que se integró en 1962, fueron algunas de las plataformas que contribuyó a crear o en las que dejó su estilo personal.
Pocas obras de toda una vida fueron tan ingentes y reconocidas como la de Joan Triadú; por ello obtuvo los mayores galardones que se otorgan a cualquier ciudadano de Catalunya: Creu de Sant Jordi en 1982, premi d’Honor de les Lletres Catalanes en 1992 y Medalla d’or de la Generalitat en 2001. También fue socio de honor de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana y secretario técnico de Ómnium Cultural. Como pedagogo, dirigió la Institución Cultural del CIC y la Escola Thau de Barcelona, de la que fue fundador. En 1975 fundó también el Consell Català de l’Ensenyament. Posteriormente dirigió la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’estudis Catalans.
Testigo directo 29-S: Era un bonito día
Era como un bonito y raro domingo hasta que los piojosos ‘perroflauta’ de siempre decidieron joderlo. El buen tiempo, las habituales procesiones de turistas y el poco tráfico invitaban a callejear, a charlar con los vecinos o a ir a la playa. Las huelgas generales suelen tener varias caras.
Pasados los nervios de primera hora, de servicios mínimos, silicona en las cerraduras y piquetes en los polígonos, la mañana barcelonesa fue tomando su habitual cariz de falsa felicidad en que suele vivir este archivo de cortesía. Mientras a las puertas del centro comercial Diagonal Mar unos cuantos sindicalistas con más ganas de ir a tomar café que de armar jaleo, con buenas maneras hacían desistir a comerciantes y clientes d sus intenciones, la mayoría ya había entendido que, lo mejor que se podía hacer, era tomárselo con calma y hacer como los ‘guiris’. Estos, una vez pasado el susto de policía en cada esquina y Pedrera cerrada, salieron a la calle a presenciar el espectáculo fuera de programa que le brindaba la huelga general.
Las playas urbanas eran un buen destino. Ningún piquete podía siliconar la arena. Aquellos que habían madrugado para intentar ir al curro y que habían sido devueltos a casa por los huelguistas sacaban a los críos a pasear o quedaban con la ‘colla’ para dar una vuelta en bici. Los más jóvenes se zambullían en el mar calmo; Barcelona tomaba aspecto de 15 de agosto, probablemente el único día del año en que prácticamente todo está cerrado.
En la Rambla del Poble Nou el vecindario paseaba como si saliera de misa, los bares estaban cerrados, pero no el ‘shawarna’. Cuando el piquete le pidió al dueño que cerrara él les respondió: “ojalá a mi me hubieran hecho una reforma laboral”. Clarividente, implacable. Los sindicalistas se alejaron cabizbajos; se habían dado de bruces contra el que está peor; esos baños de realidad, en plena huelga, escuecen.
Hacia el mediodía el comercio tendía a normalizarse. Los restaurantes de menú plantaban sus pizarras en las aceras y, a pesar de que no tenían el gentío habitual de los días laborales, locales tradicionales como el bar Roble de Gràcia estaban llenos y en las terrazas que estaban abiertas no había ni una mesa libre. En la Diagonal comenzaba a notarse el tráfico y el centro iba tomando vida. Los bares de la plaça de l’Àngel, frente a las sedes de CCOO y la CGT estaban abiertos sin problemas, mientras que los de la Rambla del Raval, donde están las nuevas dependencias de UGT seguían cerrados, quizás para no molestar a la nueva clientela. Los restaurantes del Gòtic se preparaban para las cenas. Había pulso.
Lástima que los busca bregas profesionales decidieron acabar con el civismo del día. Antes de quemar todos los contenedores, coches de prensa, patrullas de la urbana y cuantos objetos se pusieron ante sus narices, entraron en mi facultad, tiraron botellas al segurata, pintarrajearon los muros y cambiaron la opinión que sobre la huelga tenían mis estudiantes. Ya no la veían como un conflicto socio laboral, la veían como la posibilidad de vivir su primera aventura con la poli. Y se fueron todos al paseo de Gracia a buscar historias para contar a hijos y nietos cuando les llegue el turno; como hemos hecho todos.
Publicat a El Mundo del Siglo XXI el 30 de Setembre de 2010
Las playas urbanas eran un buen destino. Ningún piquete podía siliconar la arena. Aquellos que habían madrugado para intentar ir al curro y que habían sido devueltos a casa por los huelguistas sacaban a los críos a pasear o quedaban con la ‘colla’ para dar una vuelta en bici. Los más jóvenes se zambullían en el mar calmo; Barcelona tomaba aspecto de 15 de agosto, probablemente el único día del año en que prácticamente todo está cerrado.
En la Rambla del Poble Nou el vecindario paseaba como si saliera de misa, los bares estaban cerrados, pero no el ‘shawarna’. Cuando el piquete le pidió al dueño que cerrara él les respondió: “ojalá a mi me hubieran hecho una reforma laboral”. Clarividente, implacable. Los sindicalistas se alejaron cabizbajos; se habían dado de bruces contra el que está peor; esos baños de realidad, en plena huelga, escuecen.
Hacia el mediodía el comercio tendía a normalizarse. Los restaurantes de menú plantaban sus pizarras en las aceras y, a pesar de que no tenían el gentío habitual de los días laborales, locales tradicionales como el bar Roble de Gràcia estaban llenos y en las terrazas que estaban abiertas no había ni una mesa libre. En la Diagonal comenzaba a notarse el tráfico y el centro iba tomando vida. Los bares de la plaça de l’Àngel, frente a las sedes de CCOO y la CGT estaban abiertos sin problemas, mientras que los de la Rambla del Raval, donde están las nuevas dependencias de UGT seguían cerrados, quizás para no molestar a la nueva clientela. Los restaurantes del Gòtic se preparaban para las cenas. Había pulso.
Lástima que los busca bregas profesionales decidieron acabar con el civismo del día. Antes de quemar todos los contenedores, coches de prensa, patrullas de la urbana y cuantos objetos se pusieron ante sus narices, entraron en mi facultad, tiraron botellas al segurata, pintarrajearon los muros y cambiaron la opinión que sobre la huelga tenían mis estudiantes. Ya no la veían como un conflicto socio laboral, la veían como la posibilidad de vivir su primera aventura con la poli. Y se fueron todos al paseo de Gracia a buscar historias para contar a hijos y nietos cuando les llegue el turno; como hemos hecho todos.
Publicat a El Mundo del Siglo XXI el 30 de Setembre de 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)