EL CHOMSKY CATALÀ

Que en Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940) hagi estat guardonat aquesta setmana amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és una noticia extraordinària en mig d’una època mediocre on, no només la llengua sinó tot el país en general, viatja a la deriva sense objectius, ambicions ni lideratge polític ni moral.
No es que la concessió del premi al catedràtic de llengua i literatura catalanes de la U.B. sigui per si mateix un motiu d’esperança en mig de la grisor general; però tot i que no volem treure mèrits al jurat; la importància del fet radica sobretot en la personalitat del guardonat. En Solà reuneix en la seva persona un rigor intel•lectual del més alt nivell i un posicionament polític radical, coherent i no submís que està avalat, precisament, per la seva saviesa i criteri científic. Va ser per això que fa uns anys em vaig permetre anomenar-lo el Noam Chomsky català (un dels seus referents acadèmics) i ell, en la seva generositat, m’ho va permetre. Amb aquesta justificació avui titulo així aquesta modesta crònica a l’entorn del pensament crític, original i insubornable d’en Joan Solà, investigador, docent, vice-president de l’Institut d’Estudis Catalans i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida.
Acostumats a una classe intel•lectual catalana que, o bé està lligada de mans i peus a alguna opció política perquè en menja o n’obté reconeixements, o bé navega en un corpus de coneixement excels que la fa situar-se absolutament per damunt del bé i el mal i no adquirir pràcticament mai compromisos públic i polítics ferms i clars, la figura d’en Joan Solà excel•leix per si mateixa en tant que rigorosa i compromesa a la vegada. Les seves aparicions a tertúlies televisives o radiofòniques, i fins i tot els seus articles en premsa denoten clarament una posició radical de defensa de la llengua tant amb criteris científics com sociològics i polítics. Per ell el mil vegades discutit futur del català va intrínsecament lligat al grau de llibertat política, que no se n’està de reconèixer que ha de ser la màxima: la independència. Sense dramatismes ni falses proclames, però també sense embuts i amb tota mena d’arguments.
El catalanisme que es formula per all segle XXI està farcit de tacticismes i estratègies conjunturals que,a mig termini, porten confusió d’objectius i desafecció ciutadana. A aquesta situació empantanada, les aportacions de la classe intel•lectual són porugues, carregades de convencionalismes i sempre deutores d’una o d’altra sigles. En Joan Solà, un lingüista que ha tocat totes les tecles (des d’assessorar la Caixa fins al Digui-digui), trenca el motlle encarcarat de la correcció política i alça la seva veu tan inflexible com carregada de raons en mig d’un panorama cap cot i pansit.
El jurat del Premi d’Honor d’enguany ha sabut trobar exactament la persona que reuneix de manera immillorable les dues condicions del guardó:”la seva obra literària o científica, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual”. Si pretenien fixar el model a seguir d’actitud intel•lectual i coherència política, ho han aconseguit de ple.
Malauradament, però, aquest país és petit, ple de topalls, i les complicitats del pensament crític es tornen afinitats polítiques acrítiques amb massa rapidesa. El lliurepensador està històrica i oficialment molt mal vist i, al cap i a la fi, el que sempre s’acaba premiant és la fidelitat inqüestionable.

+
BLANCA GALLO
A partir de setembre el Taller de Músics que ella dirigeix, a partir d’ara l’Institut Superior d’Estudis Musicals Taller de Músics, impartirà el Grau Superior de Música, en virtut al l’acord al qual han arribat l’escola artística ubicada al Raval, l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Educació de la Generalitat i que van firmar dijous. Voleu més rigorós reconeixement oficial a la feina abnegada i seriosa de trenta anys de pedagogia musical? Poseu un llicenciat en saxo a la família.

-
ALBERT PÈLACH
Si la Setmana del Llibre en Català havia anat tant i tant bé en la seva nova seu e Sant Cugat com ens havien dit, perquè ara s’anuncia amb gran èmfasi que torna a Barcelona? Canvi de dates, de ciutat i d’ubicació, tot i que es torna a tocar d’una antiga i fracassada seu (l’Estació de França). Tants canvis ni són bons, ni potser serveixin per a gran cosa més que per evidenciar que és un altre projecte del sector editorial que va a la deriva, per molt que el seu president hagi estat reelegit.

JA TENIM ACORD

Vint anys després les associacions d’escriptors i el Gremi d’Editors s’han posat d’acord per renovar els contractes marc d’explotació de les obres literàries. Bravo. A més dels contractes ja existents es defineixen, per fi, els d’obra col•lectiva i el d’obra d’encàrrec, i en general s’incorporen un seguit de millores com la cessió de drets a tercers per part de l’editor o el retorn de les formes d’edició no explotades (butxaca, quiosc...) que milloren ostensiblement els vincles legals entre editors i autors. A més es crea una comissió paritària que haurà de resoldre els embolics que no contempli el contracte o els que sorgeixin dels avatars de la vida, que no són pocs.
Però malgrat que els signants destaquen com a millores, entre d’altres “la incorporació dels canvis que les noves tecnologies imposen”, es troba a faltar un contracte tipus específic per a l’edició digital. Ja sabem que els grans editors hi creuen poc en l’e-book, però n’hi ha d’altres que si que hi creuen i que ja han començat a contractar obres ja existents al mercat tradicional de paper per a comercialitzar en format digital a través de les noves plataformes. Posats a renovar els acords, perquè no fer-ho també per l’edició digital de manera específica, no com una simple i lateral clàusula de les que donen pocs calés? A la que una obra d’èxit publicada en paper per un segell sigui contractada per un editor digital diferent i comenci a erosionar les vendes del suport clàssic se li girarà feina a la comissió paritària. I encara una altra cosa, que hi ha dels terminis de liquidació dels drets d’autor? Com obligar als editors que no ho fan, que n’hi ha i d’importants, a complir-los?

RECUPERAR EL SENY

Sovint hem denunciat des d’aquí la irracionalitat de moltes de les sancions de transit que comporten severes retirades de punts o qualificacions molt greus o delictives per infraccions que no comporten cap perill ni alteració de la seguretat vial. És per això que aplaudim les esmenes que el grup de CiU ha aconseguit introduir al projecte de llei de Seguretat Vial. Són tan lògiques que sembla mentida que no es contemplessin.
Ara, una altra cosa és com les apliquin després les autoritats del trànsit, si amb seny, com caldria, o amb arrogància, com venen fent a Catalunya. Llavors, és clar, les estadístiques diuen que els conductors catalans som els pitjors de l’estat perquè som els més sancionats. I no és que siguem els pitjors ni els millors, però si som els més perseguits implacablement per unes autoritats policials que no entenen ni de lògica, ni de seny ni de sentit comú. Per tant, si Saura i Delort no apliquen criteris racionals a l’hora de sancionar, doncs cal esmenar la llei, que és el que s’ha fet ara.

Dit a El Món a RAC 1 l'11.06.09

LA DESAPARICIÓ D’EUROPA

Estan preparades les institucions europees pel profund canvi cultural que suposa la pèrdua del protagonisme d’occident en el marc de l’emergent ordre mundial que trasllada el pes econòmic a orient? No, per això cap dels candidats als comicis d’avui no ha dedicat ni una de les moltes i fàtues paraules que s’han abocat durant la campanya a parlar de cultura.
El projecte de l’Europa unida navega a la deriva de fa anys. Sense lideratge polític i amb el contrapoder dels estats més actiu i poc disposat a cedir competències que mai, la impotència institucional debilita el procés posant el poder en mans d’una burocràcia comunitària que no es caracteritza precisament per la llargària de les seves mires i l’obertura de la ment. En mig d’aquest fangar, els euroescèptics i els eurobarruts es moren de riure, mentre la colla d’administratius que governen, quin cas més flagrant n’és el president José Manuel Durao Barroso, presos de la seva incapacitat, tiren pilotes fora acusant els ciutadans que no van a votar de desafecció envers el projecte europeista. Així, el bressol de la civilització moderna esllangueix arrossegant tot un seguit de cultures que, sense un aparell estatal al darrera, voldrien confiar en la Unió per projectar-se endins i enfora de les fronteres del continent.
En tota la campanya no he sentit a parlar a cap candidat de potenciar l’European Script Found (promoció de projectes per a nous films), ni de la protecció del patrimoni, ni de l’intercanvi de creadors. A penes la llengua, com sempre convertida en un absurd camp de batalla, ha estat l’únic tema cultural que ha aparegut i millor que no ho hagués fet. La resta de coses pertanyen al bagul tancat en que s’ha convertit l’Europa que tots volem com a casa nostra i que una classe política sense ambició ni prestigi està desmantellant.
Europa no crea desafecció entre els ciutadans, ans al contrari, només cal voltar una mica per adonar-se’n. La vella idea d’una gran casa pròpia feta de sensibilitats diferents que, en lloc d’allunyar ens apropa, ha quallat en els ciutadans. Els europeus exercim de tals sortint a estudiar, fent turisme, obrint botigues o simplement enamorant-nos, hi hagi unes institucions eficaces o no, hi hagi una classe política disposada a construir o no, hi hagi uns estats disposats a cedir en favor de la unitat o no. Com em va dir un dia un eurodiputat: “Fan més per Europa els vols de low cost que el Parlament”. Tan contundent com cert.
En alguns terrenys la feina de la Unió Europea ha possibilitat que els ciutadans prenguin totes aquestes iniciatives i les portin a terme, només faltaria, però gairebé sempre ha anat per darrera de la realitat; tant que, quan la Comissió actua per fi legislant, sovint sembla que ho faci més pel clamor popular que no pas per la lògica ambició política que hauria de tenir una institució que està creant un marc comú de referències per a centenars de milions de persones. I el cas de la política cultural és flagrant, tant per la incompetència parlamentària, com per la deixadesa de la Comissió i la vanitosa gasiveria dels caducs estats europeus.
Europa és una idea cultural que s’hauria de traduir en l’acció social i política que reclamen els ciutadans, però com que xoca amb la tronada idea dels estats-nació l’han transformada en una simple idea econòmica i es treuen un pes del damunt. En aquest xoc d’interessos rau la seva desaparició.

+
VALENTÍ ROMA
La comunitat inconfessable, aportació catalana a la Biennal de Venècia, no va dirigida ni als que només veuen l’art com una disciplina estètica, ni als que esperaven de la proposta una reivindicació de la identitat a través de la creació artística. Són cinc-cents metres on es reflexiona sobre la naturalesa del comunitari i es qüestiona la idea d’autoria única i diferenciada, una proposta que analitza el que és comú i el comunisme més enllà del llenguatge polític, un encert d’aquest creador.

-
RICARD TORRENTS
Hauria estat un bon president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) si no s’hagués confós de convocatòria electoral. Intentar derrotar Salvador Giner sense un programa clar i sense suficients suports, sabent que el president sortint ho tenia tot a favor per repetir per segona i darrera vegada, era anar a cremar-se per a res. La pregunta és, qui li va fer creure que podria derrotar el sociòleg que ha tret l’IEC del marasme noucentista, l’ha posat al món actual amb tot el suport institucional?

NOUS I RECAUTXUTATS

Alèxia Domínguez va matricular-se al postgrau de reporterisme que dirigeix en Joaquim Roglan a la Facultat de Comunicació Blanquerna i n’ha sortit amb un llibre sota el braç, ‘La setmana Tràgica de Barcelona 1909’ (Cossetània). No passa sempre que un estudiant acabi el curs amb l’excel•lència que suposa una publicació, però l’oportunitat del tema i el tractament i anàlisi dels set dies de revolta i les conseqüències posteriors, han fet que el treball hagi adquirit la merescuda categoria de llibre.
Àlex Gómez Font també rescata una història oblidada i mítica a ‘Zeleste i la música laietana’ (Pagès), fet que celebrem els que, furtivament, de tant en tant ens acostem al Desigual del carrer Argenteria i tafanegem un racó de paret on encara hi ha enganxats retalls de diaris amb articles de l’època sobre la moguda musical més potent i cosmopolita que hi ha hagut mai a Catalunya. La botiga en qüestió va ser l’històric Zeleste de cortines de vellut vermelles que mai no barraven el pas, ans al contrari, deien ‘oh benvinguts, passeu, passeu...’
Però no només de nous viu el llibre, que en temps de crisi el recautxutat te classe i orgull. L’Institut del Paisatge Urbà (IPUQV) ha convertit el gran volum ‘Enric Saignier, arquitecte’, en una bella i pràctica ‘Ruta Saignier’ que permet resseguir amb detall la petja d’un dels arquitectes de BCN més prolífics. I mentre en Jordi Garcia m’assalta en plena Gran Via per dir-me que reedita el poemari ‘Ones’, que l’any 72 va haver de publicar mutilat per la censura, ara amb el títol ‘La clepsidra de les ones’ (Poiesis Forum), la revista ‘Entreacte’ enceta nova etapa després de 22 anys amb nou disseny, equip i web. J.V. tenia raó.

REPÚBLICA DE LA LLIBERTAT

Vaig entrar a l’institut quan condemnaven a mort en Puig Antich i en vaig sortir després de les primeres eleccions democràtiques. Al Satorras em vaig fer gran: el primer cigarret, el primer petó, la primera borratxera, les tardes als futbolins, però sobretot l’aprenentatge polític, la passió per la literatura, el descobriment de que no tota la història era cosa de sants i militars, l’equivocada desafecció per les ciències, l’afecció pel món clàssic i milers de converses, cançons, poemes i mirades que van conformar del tot el meu caràcter. Al Satorras vaig saber que seria escriptor. La universitat de la transició, ja en l’inici de la decadència, a penes va acabar de posar la pinzellada acadèmica.
No tots els companys d’aquella època tenien els mateixos interessos, és clar, hi havia qui s’interessava per la química i d’altres per la biologia (i per ser sincers tots els nois per la profe de biologia), i una bona colla no es van interessar mai per cap matèria, però hi havia moltes més coses que ens unien que no pas ens allunyaven les motivacions de cadascú. Així vam fer de l’institut un territori de llibertat fonamentat en el coneixement i en la descoberta, en el que es deia a les aules i en el que es coïa als passadissos, al pati, al bar de la piscina (que era com la meva segona casa) al bus, als més amagats bancs del parc, a l’antiga biblioteca de la Laietana o a l’impagable frankfurt de la riera. Sense més impedimenta que la nostra joventut, gent arribada de tots els barris i d’una bona colla de pobles de la comarca vam fer d’aquella ciutat grisa, atordida i provinciana el nostre campus, el nostre espai d’activisme vital.
De l’institut Alexandre Satorras, un edifici llavors lleig i trist, cridat a ser un simple contenidor on transmetre les idees dominants ajoves cadells submisos al sistema, una colla de joves apassionats per la vida en vam fer la nostra república de llibertat.

L'Institut d'Ensenyament Secundari Alexandre Satorras de Mataró fa 50 anys

EL MISTERI DE L’AIRBUS

Com pot desaparèixer un avió en mig de l’Atlàntic i no deixar ni rastre en plena era dels satèl•lits i el GPS? Perquè els vols transoceànics no tenen cobertura de radar en mig del mar? Perquè les comunicacions per ràdio són tan deficients tot i haver de donar raports periòdics? Una tempesta de llamps pot avariar el sistema elèctric d’un avió, però no del tot segons els experts, i tanmateix una tempesta així no es produeix a 35 mil peus d’alçada, que és per on havia de volar l’Airbus en el moment de l’accident. Llavors? Quina mena de situació imprevista va haver d’afrontar l’avió? Va patir una anomenada turbulència en aire clar, que no pot ser detectada pels aparells de l’aeronau?
Si l’aparell va enviar cada 10 minuts el perceptiu senyal ADS indicant a terra la seva posició, llavors els investigadors han de tenir una noció força aproximada d’on és l’avió, però les caixes negres restaran sota les aigües per sempre, i probablement aquestes preguntes mai no tindran resposta. No deixaré de volar, però hi pensaré cada cop que travessi l’Atlàntic.

Dit a El Món a RAC 1 el 02.06.09