L’EXCEL•LÈNCIA MUSICAL ANDORRANA

A Andorra la música agrada i hi entenen. Els ha agradat de sempre. Als setanta amb botigues de discos com Transbord, on trobàvem tot el que a Espanya estava prohibit, de Paco Ibáñez a Lou Reed. Després amb un exquisit festival de jazz, clubs com l’Àngel Blau i botigues com Swing, i més properament el complicat territori de la música clàssica, amb un extraordinari Auditori Nacional i des del 92 l’Orquestra Nacional (ONCA), primer de cambra i des de 2006 clàssica. Amb aquest bagatge el país pirinenc ha decidit apostar per un àmbit on saben que excel•leixen. I amb un projecte conjunt entre iniciativa pública i privada, n’estan reeixint.
A l’estèreo sona la simfonia Andorrana que el compositor Sergio Rendine va escriure per a l’ONCA i que va ser enregistrada a l’Auditori d’Ordino el 2007 per la pròpia formació dirigida pel seu titular, Marzio Conti. No feia un any que la fundació que regeix l’orquestra havia decidit fer-la créixer, de cambra a simfònica, i en feia set anys que s’havia creat la Jove Orquestra, sempre amb l’impuls de Gerard Claret. Però la Simfonia Andorrana (Naxos), una declaració d’amor a la tradició cultural de les Valls i al seu patrimoni natural i amb un ‘Allegro assai’ final que és una explosió de plaers naturalistes, no és una fita, és un pas decidit en l’aposta que els andorrans han fet per la música.
El volum del sistema financer andorrà és gairebé de 26 mil milions d’euros, la meitat del que han perdut alguns bancs europeus en mesos. A Andorra la llei de fundacions no preveu la desgravació fiscal en no tenir un sistema de fiscalitat directa. Malgrat aquest handicap, la Fundació ONCA està constituïda pel Govern i la Fundació Crèdit Andorrà, entitat bancària que dota amb 350.000 euros la temporada 2009 de les orquestres nacionals. Després, evidentment, finança projectes socioculturals com beques de postgrau, l’Escena Nacional Andorrana (teatre públic) i programes d’atenció sòcioassistencial per valor d’un milió d’euros. Però potser per l’ascendència musical del conseller delegat, en Josep Peralba, l’accionariat del banc té posada la seva voluntat en un projecte musical d’envergadura com és convertir l’Orquestra Nacional Clàssica en un referent d’Andorra al món. Idea, és clar, compartida pel Govern.
No hi ha espai en aquesta pàgina ni per enumerar el programa d’activitats musicals de la Fundació i l’Orquestra. El Festival Narciso Yepes, el Cicle d’Orgue i el programa de concerts de la pròpia orquestra potser són els més coneguts, i aviat sentirem a parlar d’una òpera. Es diu El somni de Carlemany, i ve a ser una mena d’epopèia històrico-musical del poble andorrà. La música és del mateix Sergio Rendine, una partitura que ja corre pels despatxos dels directors d’alguns teatres europeus, i el llibret de l’escriptor Albert Villaró amb un poema de Teresa Colom. L’estrena en versió concert serà l’any vinent a l’Auditori i la Fundació està ja treballant en una possible coproducció.
Cau la tarda al Principat, és una horabaixa glaçada d’un hivern cru, que recorda els d’altres temps, quan ningú tenia notícia del que passava a les Valls. Malgrat el fred, un estol de nens fan cap a l’escola de música. Gairebé cada parròquia en té, però cal destacar sobretot Trívium, la moderna aposta per un estudi global de les arts escèniques que ha fet el Comú de Sant Julià. A Andorra la música agrada i hi entenen, i així volen fer-se conèixer.

+
PACO BETRIU
La seva darrera pel•lícula, el documental ‘Mònica del Raval’ narra amb voracitat i cruesa, la veritat ja ho te això, un mode de vida al marge que, malgrat les ordenances de civisme i la premsa benemèrita, segueix definint el quefer quotidià de zones de Barcelona com el Raval malgrat que avui es pugui considerar esperpèntic. Un film així potser tindrà poca difusió per no ferir les digníssimes autoritats, però consagra la saviesa de la mirada sobre la vida urbana del director de La Plaça del Diamant.

-
FÈLIX MILLET
La crisi també afecta la música clàssica i els temples dels patricis del país. El Palau de la Música retallarà la seva programació de l’any vinent enfront la previsió de tenir un milió d’euros menys de pressupost. Amb menys patrocinadors i descens de la venda d’entrades, el cicle Palau 100 passarà de 16 a 12 concerts mentre que els abonaments han caigut ja un 5%. Per suportar la davallada, el Palau buscarà fora el que no troba aquí. Un conveni amb Lufthansa intentarà atreure visitants dels EE UU.

INDUSTRIA ESTRATÈGICA

Ara que el Govern s’aboca a subvencionar sectors industrials considerats estratègics, sorprèn que el Departament de Cultura potser retalli un 25 % les ajudes a la producció industrial del sector editorial. El darrer trimestre del 2008 aquestes ajudes ja només van cobrir el 60 % del sol•licitat. O sigui que entre retallades, IPC i augment de demanda, a finals d’aquest any la subvenció a la industria editorial en català pot quedar sota mínims. L’editorial no és un sector estratègic per a l’economia catalana? O potser si que ho és en castellà (allò de la capital de l’edició en espanyol i tal) i en català només és agitació i propaganda? Per mirar de resoldre aquesta situació la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana s’entrevista dilluns vinent amb el secretari de cultura, Eduard Voltas.
Per qui l’edició en català és estratègica deu ser per l’Institut Ramon Llull. Després d’haver passat dels editors catalans a la fira de Frankfurt de l’any passat, fent un estand propi i, per conveniència particular, convocant l’habitual recepció el dissabte (quan gairebé no queden editors), enguany, com que els han retallat molt el pressupost, ha demanat a l’Associació de fer de nou l’estand plegats. Conveniència estratègica, podríem dir-ne.
Però malgrat que els tocarà pagar els plats trencats de la Setmana del llibre santcugatentca, tot i que un membre de la junta de l’Associació ja va espetegar a la cara del president Albert Pélack que la setmana es feia al Vallès per interessos polítics amb l’alcalde Recoder, els editors s’ho agafen bé. La reunió de febrer la van fer a Valls, molt ben acollits per la cambra local de comerç, i va acabar amb una senyora calçotada.

ABÚS POLÍTIC DE L’11-M

Des del mateix instant de produir-se, la massacre més gran que hi ha hagut mai a l’estat ha estat utilitzada políticament en la pugna entre PSOE i PP fins el zenit de l’estupidesa, com és la decisió dels socialistes de no assistir als actes commemoratius del cinquè aniversari en protesta perquè Esperanza Aguirre ha decidit tancar la comissió d’investigació de les escoltes.
Les víctimes i els familiars, com que no són d’ETA i no donen rendibilitat política, poc importen ja, i menys ara, que Zapatero diu que ha convençut Obama perquè s’afiliï a l’aliança de civilitzacions, com si tot s’arreglés amb una declaració de fraternal amistat amb el món islàmic.
Els que, des del carrer, des dels trens o des d’un mitjà de comunicació, vam viure en directe l’horror de l’11-M portem encara la perplexitat a la cara. I l’abús polític dels atemptats, encara cinc anys després, només fa que rebel•lar-nos contra l’estultícia d’aquestes males pràctiques polítiques.

Dit a El Món a RAC 1 el 11.03.09

EL CAMÍ CAP AL MÓN GLOBAL

Si els distribuïdors, exhibidors i fins i tot els dobladors, mostren el seu desacord amb les bases per a la llei del cinema presentades aquesta setmana, vol dir que ja els convé comercialment i ideològica l’actual situació de marginalitat del català al cinema, que a penes arriba al 4%, i de preeminència del doblatge. Amb aquesta situació, que l’administració legisli en favor del dret dels ciutadans és una obligació política llargament desatesa.
Que de 854.906 sessions de cinema fetes a Catalunya l’any 2008 només 34.196 ho fossin en català (34.025 doblades i 171 subtitulades), és una situació políticament insostenible en un règim de cooficialitat de dues llengües. Que dels 470 films que s’estrenen a Catalunya cada any des del pacte verbal de l’ex conseller Pujals amb les distribuïdores l’any 1998 només 20 es doblin en català (pagant la Generalitat) i, a més, es projectin als cinemes amb menys atractiu per al públic per decisió de la indústria, és una situació intolerable.
Des d’aquesta perspectiva els criteris de les bases per a la llei del cinema no admeten discussió. En la negociació posterior amb el sector a la recerca del consens es podrà ajustar el percentatge, en principi fixat en un 50 /50, a la situació socioeconòmica de cada zona o producte, però el que no es pot tolerar és que la indústria, per mantenir l’hegemonia en la conformació dels gustos, sigui la que executi una política de marginació comercial la llengua pròpia. I encara més quan està demostrat que els motius de falta de rendibilitat del català no són exactes. Les audiències de ràdio en català ho demostren. Partir d’un actual 21’8 % de demanda, segons diu el sector, és una xifra força positiva que permet pensar que, amb una oferta correcta i de qualitat, la demanda de cinema tendirà a augmentar cap a l’equilibri. El que cal és no tenir prejudicis. També dubtàvem de si ens acostumaríem a sentir dir a JR ‘pendó’ a la Sue Ellen, i qui recorda ja l’impacte del primer capítol de Dallas en català?
Amb tot l’aspecte més innovador, agosarat i realment definitori de la futura llei del cinema de Catalunya és l’aposta per enfortir la V.O. i la tendència progressiva a la pèrdua de l’hegemonia del doblatge, també a TV 3. La preeminència de la projecció de films doblats és una anomalia cultural imposada per la dictadura en un moment d’analfabetisme gairebé absolut (1941) i amb una vocació d’uniformització lingüística i control de la producció. La intenció de la futura llei és tendir a equiparar l’exhibició cinematogràfica de Catalunya amb la dels països europeus més avançats. Es pot discutir si convé la taxa pels films doblats, però el que és indiscutible és que la capacitat pedagògica per aprendre idiomes i conèixer altres realitats culturals que ofereix el cinema és un instrument imprescindible per situar el país al món global que, entre moltes altres coses, es confegeix a partir d’una realitat multilingüe. Això no vol dir que no hi hagi films pensats per a grans públics que es continuïn doblant durant molt de temps, però agradi o no, el doblatge massiu actual (93’5%) és un recurs del passat, fruit d’una situació autàrquica i d’endarreriment cultural de la qual cal fugir.
Amb tot, l’èxit de la futura llei del cinema dependrà del consens amb el sector i la serena fermesa en l’aplicació. CiU va fracassar en intentar-ho. Una altra ensopegada podria apartar definitivament el català del cinema.

+
IKER MARTÍNEZ
Aquest nen de 7 anys del barri barceloní del Bon Pastor exposarà a la Tate Modern de Londres ‘Passeig pels espais’, un conjunt de capses on expressa la seva peculiar visió del món, des del pupitre a la immensitat de la terra passant pel carrer i la ciutat, en haver guanyat el concurs internacional d’art Unilever competint amb 135 mil nens d’arreu del món. El jove creador és el símbol emergent i magnífic de la canalla d’aquest país, que per si algú ho dubta, és el millor actiu de futur que tenim.

-
DOLORS BATALLÉ
Gestionar l’explotació turística, és a dir cultural, d’un territori sense creure-hi és censurable i invalida a algú per dirigir un patronat de turisme, però dir que els anuncis amb platges de les Bahames i d’illes de l’Àrtic per difondre el paisatge i la cultura de la Costa Brava i el pirineu gironí han estat ‘lamentablement malinterpretats’, és voler confondre a l’opinió pública fent veure que, els que no creiem en la singularitat del territori som els altres. Només per això hauria d’haver cessat.

DIAGNÒSTICS I RECEPTES

Per fi la Cambra del Llibre català, que reuneix a representants de tots els sectors, ha posat en negre sobre blanc el que fa temps que tothom sap i diu. A les conclusions d’una reunió per tractar de la situació del llibre sosté que: “la crisi ha fet aflorar i posar en evidència problemes estructurals del sector que venen de lluny. Per exemple, problemes de distribució i logística; informació; serveis de novetats; devolucions; etc." I com a conseqüència d’aquest sistema pervers que penalitza enormement els llibreters petits, la Cambra constata una evidència: “la incertesa de la situació i la manca de finançament han portat les llibreries a reduir els seus estocs i a ser molt prudents en les seves comandes de reposició. Aquestes mateixes causes porten els editors a reduir tirades i nombre de novetats”. És a dir; sobreproducció, sistemes de distribució cars, injustos i ineficaços i escanyada dels bancs, que han tancat les línies de crèdit al comerç de manera flagrant, estan abocant a molts petits llibreters a tancar i a algunes distribuïdores a acumular impagats. I sort del llibre de butxaca, que ha maquillat els números els darrers mesos del 2008.
Avui mateix, però la realitat és que distribuïdors com Prologo han tancat, que la llista de llibreters petits que llencen la tovallola s’amplia amb Proa Premià i Galí de Gràcia i que no hi haurà prou camions per traslladar les devolucions de febrer.
La recepta és de l’Oblit Baseiria, de Casa Anita: fora servei de novetats, es compra al comercial i mirant amb lupa. I ni parlar-ne de demanar diners al banc. Comprant en funció del que es ven sempre hi pot haver caixa per pagar. I menjar sardines en llauna, és clar.

CINEMA EN CATALÀ, LA MISÈRIA

Això va pels proclamen l’arraconament del castellà de la vida pública: de les 854.906 projeccions de pel•lícules que es van fer l’any passat a Catalunya el 90 % ho van ser doblades al castellà, el 6 % subtitulades en castellà, el 3’5 % doblades al català i el 0’5 % subtitulades en català. Calen més arguments per promoure una llei que tendeixi a la cooficialitat 50 / 50 %? Si?
De les 470 pelis que s’estrenen cada any a Catalunya, només 20 es poden veure també en català. I Això des de que, en 1998, el conseller Pujals arribés a un pacte verbal amb les major’s americanes que, a més de fer-nos pagar els doblatges, els envien als cinemes amb menys públic.
S’emprenyaran i amenaçaran les distribuïdores americanes? Potser si, però qui mana aquí és el govern, no ells. Hi perdran diners els exhibidors? Està per veure, ara el promig d’espectadors a cada sessió en català és de 30 i en castellà és de 28.
I el millor, les coses com siguin, és fomentar la subtitulació. El doblatge és culturalment perniciós.

Dit a El Món a RAC 1 el 05.03.09

PEPE RUBIANES, ACTOR RADICALMENTE LIBRE

Pepe Rubianes (Villagarcia de Arousa 1947), “actor galaico catalán, porqué nació en Galicia aunque no vivió allí casi nunca y vivió en Catalunya, a pesar que no nació allí”, como él mismo se autodefinía, falleció ayer domingo en Barcelona a la edad de 61 años víctima de un cáncer de pulmón que él mismo había hecho público. La enfermedad le había apartado de los escenarios desde el pasado abril, cuando representaba en el Club Capitol barcelonés, su teatro habitual desde hacía años, su espectáculo ‘La sonrisa etíope’.
Rubianes era una persona radicalmente libre. Alejado voluntariamente de la corrección política y militante del sarcasmo y la ironía tanto dentro como fuera de los escenarios, a penas hacía distinciones, era esa actitud valiente e insumisa la que la granjeó tantos afectos como tirrias de los que, ya ayer mismo, Internet iba lleno de muestras en ambos sentidos. Mientras el Facebook que acoge a más de 15 mil seguidores se llenaba de manifestaciones de duelo y recuerdo, otras páginas recuerdan aun, iracundas, las palabras que el actor lanzó hace más de dos años desde la televisión relativas a la concepción antidemocrática de España y que, en su momento, le ocasionaron el boicot de algunos teatros i una denuncia judicial posteriormente sobreseída por la justicia. Pepe Rubianes era de esas personas que no dejan indiferente, y, a sabiendas de su capacidad de provocación, iba radicalizando su discurso cuando se refería a injusticias sociales. Así, su sátira terminó transformándose en un discurso de una sinceridad tan cruda que, para bien o para mal, no dejaba indiferente a nadie. Su último espectáculo, ‘La sonrisa etiope’, fruto de su compromiso con las desigualdades sociales en África era tan humorístico como agriamente crítico.
Pero Pepe Rubianes se hizo popular como actor cómico. Descubrió el teatro en la universidad de Barcelona, donde se licenció en derecho, y debutó profesionalmente en 1977 con Dagoll Dagom en el que fue su primer éxito, ‘No hablaré en clase’. En 1978 participó en ‘Antaviana’, espectáculo basado en cuentos de Pere Calders y en 1981, con Els Goglars, en ‘Operación Ubú’, antes de decidirse a actuar en solitario. Rigurosamente vestido de negro, con sus expresiones popularmente groseras y su aclamada mala baba, con Pay-pay (1983), Ño, (1984), Sin palabras (1987), En resumidas cuentas (1988), ¡Por el amor de Dios! (1991) Ssssscum! (1992), donde se proclamó rey de la onomatopeya, Rubianes: 15 años (1995) y, de manera especial, Rubianes solamente (1999), que estuvo nueve años en escena, el actor galaico-catalán consiguió un público fiel, afecto y numeroso, al cual jamás defraudó por duras que fuesen a menudo sus palabras.
Muestra de su tremenda popularidad fue la constatación de Televisió de Catalunya cuando, tras un estudio para ver que persona aparecía más en TV3, esa no era ni el entonces president Jordi Pujol ni ningún político, sino el actor. Por aquel tiempo batió un récord Guiness al ser entrevistado durante 14 horas ininterrumpidas por Toni Soler (Polonia). Pero las apariciones en pantalla de Rubianes se remontan al año 1982, cuando apareció en el popular curso de catalán Digui-digui y a la serie Makinavaja (1995), donde hacía de protagonista.
En el 2006 estrenó el montaje Lorca somos todos, basado en la detención y muerte del poeta, a raíz del cual pronunció las polémicas declaraciones que él siempre atribuyó a “la España que asesino a Lorca, no a la España democrática”.
Rubianes obtuvo diversos premios, entre los que destacan el Cartelera Túria, el Ciutat de Barcelona y el Gat Perich. La capilla ardiente se ha instalado en el tanatorio de Sancho de Ávila de Barcelona, pero por deseo de sus familiares, el funeral tendrá lugar esta mañana en la más estricta intimidad.