Diu Kiko Amat que Gràcia serà un parc temàtic per a ‘guiris’. Si. I?, responc. Vivim en una societat de lliure mercat i en una Europa sense fronteres. Per tant, qui te més pasta compra el que vol i allà on vol. I quan molta gent vol comprar al mateix lloc, doncs s’encareixen els preus fins que els indígenes n’han de marxar. A Gràcia les coses són així i no precisament de fa quatre dies. L’endèmica falta d’habitatges al barri ha expulsat els seus fills fronteres enllà de fa dècades. Malauradament per a mi, jo mateix en sóc un exemple. Lamentar-se’n ara és d’una candidesa sospitosa. Avui a Gràcia només hi viu qui te el pis de fa molts anys, qui te la ‘xiripa’ d’un lloguer raonable, qui ja li està bé viure en un pis merdós o qui te molta, però molta, pasta. I com que no responc a cap d’aquests quadres clínics, puc dir, i ho faig, que totes aquestes lamentacions que, setmana si setmana també, llegeixo en una pàgina o altra d’aquest venerable periòdic, són absolutament interessades. Vull dir que, en el fons, qui viu a Gràcia, per una raó o per una altra, tampoc no li deu estar tant malament que les coses estiguin com estan. Si no, amb tocar el dos, els laments s’acaben. O no? Vull dir que, si Gràcia és un parc temàtic per a ‘guiris’ potser és per què l’hem fet així entre tots.
Publicat a l'Independent de Gràcia
7/5/07
6/5/07
LA MÚSICA TRADICIONAL ÉS MODERNA
Si en Jordi Fàbregas fos irlandès probablement seria una figura de renom internacional. Les seves cançons sonarien a la Cadena 40, els discos es vendrien molt a Catalunya, vindria a actuar de tant en tant a un palau d’esports, se’l posaria al costat dels Cheftains o Sinêad O’Conor i faria duets amb Bono i Van Morrison que amplificarien el seu èxit a tot el món. Però en Fàbregas és de Sallent, noble vila d’un país on, la música folc, la genuïna, és vista encara com un ancestre carrincló pels grans mitjans de comunicació i pel públic domesticat per les multinacionals de l’espectacle.
Però aquest paio, alt com un sant pau, no és dels que s’arruguen. Encara recordo quan l’any 91 recollia firmes perquè l’ajuntament de Barcelona li cedís el Sant Andreu Teatre per bastir-hi un centre de música tradicional. No li van cedir, aquell equipament era un pastís massa cobejat per gent molt pròxima al poder municipal, però la seva idea era tant potent, coherent i engrescadora, que, com a premi de consolació, li van cedir un petitíssim teatret a dues passes de casa seva, a Gràcia. Van ser pocs els que pensaven que d’un centre cívic fracassat en podria sortir el que és avui el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), que junt amb el Sònar, és el projecte musical no públic més sòlid, potent i amb prestigi internacional amb que compta avui el país.
En tots aquests anys, la gent del CAT les ha hagut de veure de tots colors. L’espai era ínfim i tronat, els pressupostos i el suport institucional escarransits i a l’ajuntament fins i tot li va costar renovar-li la cessió; però malgrat tots aquests obstacles i molts altres que tampoc no cal recordar, en Fàbregas i la seva gent, sense haver-se de nacionalitzar irlandesos, han aconseguit prestigiar la música folc, modernitzant-la, acostant-la al públic, fent-ne pedagogia, editar bons discos i vendre’ls, i merèixer un notable reconeixement de la crítica, del món de la cultura i, fins i tot, d’algunes institucions; que no és poc.
Fa molts mesos que el Cat està en obres. El petit teatret de l’antic centre obrer ha anat a terra per construir-hi una moderna sala més segura, amb millor sonoritat, aules per fer cursos d’instruments tradicionals i un estudi de gravació. És la gran ocasió per fer el salt definitiu endavant i poder presentar la música folc com el que realment és; un llenguatge musical contemporani, original i propi sense deixar de ser universal.
Les dificultats, però, no han acabat. Ara resulta que falten 130 mil euros per poder acabar les obres i hi ha qui diu que potser hi ha elements del projecte que podrien quedar per fer. El CAT ha posat Gràcia als circuits internacional de música, seria ridícul que ara per quatre rals el treball de tants anys se n’anés en orris. És clar que amb les administracions no se sap mai.
Mentre el festival Tradicionàrius viu rellogat als Lluïsos, ara els del CAT posen en marxa per segon cop el circuit folc. Són 36 actuacions per tot Catalunya amb voluntat d’anar al País Valencià i les Illes i difondre arreu la vigència i modernitat de la música tradicional. Calaf, Manresa, Igualada, Vilafranca, Lleida, Badalona, Mataró, Vic, Llagostera, Tàrrega, Figueres i Sant Celoni no són Irlanda, però hi ha locals acollidors, promotors entusiastes i públic que espera els concerts de folc. I de cervesa tampoc no en falta.
Tant de bo algun dia no haguem d’envejar altres indrets, nord enllà.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Però aquest paio, alt com un sant pau, no és dels que s’arruguen. Encara recordo quan l’any 91 recollia firmes perquè l’ajuntament de Barcelona li cedís el Sant Andreu Teatre per bastir-hi un centre de música tradicional. No li van cedir, aquell equipament era un pastís massa cobejat per gent molt pròxima al poder municipal, però la seva idea era tant potent, coherent i engrescadora, que, com a premi de consolació, li van cedir un petitíssim teatret a dues passes de casa seva, a Gràcia. Van ser pocs els que pensaven que d’un centre cívic fracassat en podria sortir el que és avui el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), que junt amb el Sònar, és el projecte musical no públic més sòlid, potent i amb prestigi internacional amb que compta avui el país.
En tots aquests anys, la gent del CAT les ha hagut de veure de tots colors. L’espai era ínfim i tronat, els pressupostos i el suport institucional escarransits i a l’ajuntament fins i tot li va costar renovar-li la cessió; però malgrat tots aquests obstacles i molts altres que tampoc no cal recordar, en Fàbregas i la seva gent, sense haver-se de nacionalitzar irlandesos, han aconseguit prestigiar la música folc, modernitzant-la, acostant-la al públic, fent-ne pedagogia, editar bons discos i vendre’ls, i merèixer un notable reconeixement de la crítica, del món de la cultura i, fins i tot, d’algunes institucions; que no és poc.
Fa molts mesos que el Cat està en obres. El petit teatret de l’antic centre obrer ha anat a terra per construir-hi una moderna sala més segura, amb millor sonoritat, aules per fer cursos d’instruments tradicionals i un estudi de gravació. És la gran ocasió per fer el salt definitiu endavant i poder presentar la música folc com el que realment és; un llenguatge musical contemporani, original i propi sense deixar de ser universal.
Les dificultats, però, no han acabat. Ara resulta que falten 130 mil euros per poder acabar les obres i hi ha qui diu que potser hi ha elements del projecte que podrien quedar per fer. El CAT ha posat Gràcia als circuits internacional de música, seria ridícul que ara per quatre rals el treball de tants anys se n’anés en orris. És clar que amb les administracions no se sap mai.
Mentre el festival Tradicionàrius viu rellogat als Lluïsos, ara els del CAT posen en marxa per segon cop el circuit folc. Són 36 actuacions per tot Catalunya amb voluntat d’anar al País Valencià i les Illes i difondre arreu la vigència i modernitat de la música tradicional. Calaf, Manresa, Igualada, Vilafranca, Lleida, Badalona, Mataró, Vic, Llagostera, Tàrrega, Figueres i Sant Celoni no són Irlanda, però hi ha locals acollidors, promotors entusiastes i públic que espera els concerts de folc. I de cervesa tampoc no en falta.
Tant de bo algun dia no haguem d’envejar altres indrets, nord enllà.
Publicat a El Mundo de Catalunya
5/5/07
INICIATIVES (H)ORIGINALS
Quan et truca diu: “-Sóc l’Antoni Clapés, però no el de la ràdio”, amb la humilitat de qui sap que la literatura, i encara més les avantguardes estètiques i editorials, a la cultura catalana són gairebé clandestines. L’Antoni Clapés poeta vint anys editant la col·lecció de poesia Cafè Central, una proposta “petita, independent, lectora de textos nous, editora d’escriptors públics, és a dir, amb opinió, compromesa, arriscada, sovint en mans d’una o dues persones que soles tenen cura tant de la qualitat literària del catàleg com de disseny de l’objecte”, segons diu el veredicte del FAD, que els ha concedit la medalla de l’entitat juntament amb altres iniciatives editorials d’aquest mena. La setmana passada li van lliurar el premi i després va anar a celebrar-ho amb els amics, autors i lectors a l’Horiginal, un bar que hi ha davant del MACBA i on sovint passen copses més interessants que al propi museu.
El dia abans de la festa de Cafè Central l’impagable duo Guillamino / Pedrals havien presentat el número 42 de la revista ‘Paper de vidre’ amb la posada en escena del seu espectacle ‘En-doll’ a mig camí entre el hip-hop, la poesia fonètica, la música electrònica i la incontinència verbal del poeta. A http://horinal.blogspot.com/ podeu conèixer les moltes i molt interessants coses que venen passant des de fa cinc anys en aquest local mig bar i restaurant, mig capsa de sorpreses. Mentre, la resta del país viu eternament atordit de satisfacció per la ressaca santjordiesca de cada any.
Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
El dia abans de la festa de Cafè Central l’impagable duo Guillamino / Pedrals havien presentat el número 42 de la revista ‘Paper de vidre’ amb la posada en escena del seu espectacle ‘En-doll’ a mig camí entre el hip-hop, la poesia fonètica, la música electrònica i la incontinència verbal del poeta. A http://horinal.blogspot.com/ podeu conèixer les moltes i molt interessants coses que venen passant des de fa cinc anys en aquest local mig bar i restaurant, mig capsa de sorpreses. Mentre, la resta del país viu eternament atordit de satisfacció per la ressaca santjordiesca de cada any.
Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
3/5/07
LA CULTURA ALS POBLES
D’aquí a pocs dies començarà la campanya de les eleccions municipals. Quin balanç d’actuació en matèria cultural podran fer els governs sortints? Quins programes podran presentar els candidats que hi concorrin? La política cultural a pobles i viles del país, més enllà de la construcció de biblioteques i la reforma de petits teatres, és un tema que el govern de Catalunya encara no ha afrontat mai amb decisió i sense clientelisme.
En la seva època de regidor a Cornellà l’Ignasi Riera deia irònicament que la distribució de tasques als equips de governs locals anava en funció de la feina: el que treballava a la Caixa el feien regidor d’hisenda, el constructor d’urbanisme i el ‘tonto’ de cultura. Això era als primers anys de democràcia local, els ajuntaments han crescut, s’han contractat tècnics, els polítics han après i el llistó dels serveis als ciutadans ha augmentat, però l’oferta en matèria cultural que continuen oferint molts municipis és insignificant i sense mires.
Va costar que Generalitat i diputacions es posessin d’acord respecte de l’actuació en matèria d’equipaments culturals als pobles. Després d’anys d’actuació sectària, ara hi ha plans de biblioteques i sistema de lectura pública de Catalunya, eines de difusió del coneixement imprescindibles per a la supervivència democràtica del país. Una cosa similar s’ha fet amb altres infrastructures. Les administracions han rehabilitat nombrosos petits teatres locals i han modernitzat o fet de nou museus més o menys vinculats a la xarxa de museus de Catalunya. En la cosa del totxo cultural s’ha avançat, però no n’hi ha prou per dir que l’administració garanteix el desplegament de la cultura a tot el territori. Els ajuntaments no tenen diners per a cultura, per tant no se’n fa, i tot plegat provoca la desertització de país quan t’allunyes de les ciutats importants.
Catalunya és un país de pobles petits i mitjans. Aquests municipis tenen, a més, un finançament raquític i moltes necessitats urgents que assistir. Evidentment, i no és una crítica, és una raó obvia, la cultura queda en segon terme i encara marcada pel pressupost que cal esmerçar en la festa major. Ai d’aquell govern que no ho faci! La Diputació de Barcelona tapa forats col·laborant amb petites temporades d’espectacles escènics als teatres rehabilitats, però això no és una acció de govern, és un regal.
EL TNC mai no produeix projectes pensats per a girar pel territori. El circ ja sabeu com el tracten molts ajuntaments, hi ha museus locals que no tenen res a mostrar, les possibilitats de recerca en història, antropologia i etnografia locals són molt difícils, els cinemes desapareixen de les viles per anar a parar als centres comercials i, en general, el desert cultural avança per la desídia de les administracions principals del país. S’han fet les obres majors, però s’ha abandonat l’ús d’aquestes infrastructures a la sort de la pobre caixa local.
Desplegar la cultura pel país no vol dir pensar i dirigir una programació des de Barcelona, ni posar autobusos per que els de poble vinguin a veure teatre. Vol dir dotar els agents locals (ajuntaments i també ateneus, associacions, creadors i promotors locals) de diners, coneixements tècnics i totes les estratègies necessàries per que cada poble pugui desenvolupar el seu projecte cultural, que vol dir la seva vida rica i plena. I això la Generalitat de Catalunya ho fa molt poc.
Publicat a El Mundo de Catalunya
En la seva època de regidor a Cornellà l’Ignasi Riera deia irònicament que la distribució de tasques als equips de governs locals anava en funció de la feina: el que treballava a la Caixa el feien regidor d’hisenda, el constructor d’urbanisme i el ‘tonto’ de cultura. Això era als primers anys de democràcia local, els ajuntaments han crescut, s’han contractat tècnics, els polítics han après i el llistó dels serveis als ciutadans ha augmentat, però l’oferta en matèria cultural que continuen oferint molts municipis és insignificant i sense mires.
Va costar que Generalitat i diputacions es posessin d’acord respecte de l’actuació en matèria d’equipaments culturals als pobles. Després d’anys d’actuació sectària, ara hi ha plans de biblioteques i sistema de lectura pública de Catalunya, eines de difusió del coneixement imprescindibles per a la supervivència democràtica del país. Una cosa similar s’ha fet amb altres infrastructures. Les administracions han rehabilitat nombrosos petits teatres locals i han modernitzat o fet de nou museus més o menys vinculats a la xarxa de museus de Catalunya. En la cosa del totxo cultural s’ha avançat, però no n’hi ha prou per dir que l’administració garanteix el desplegament de la cultura a tot el territori. Els ajuntaments no tenen diners per a cultura, per tant no se’n fa, i tot plegat provoca la desertització de país quan t’allunyes de les ciutats importants.
Catalunya és un país de pobles petits i mitjans. Aquests municipis tenen, a més, un finançament raquític i moltes necessitats urgents que assistir. Evidentment, i no és una crítica, és una raó obvia, la cultura queda en segon terme i encara marcada pel pressupost que cal esmerçar en la festa major. Ai d’aquell govern que no ho faci! La Diputació de Barcelona tapa forats col·laborant amb petites temporades d’espectacles escènics als teatres rehabilitats, però això no és una acció de govern, és un regal.
EL TNC mai no produeix projectes pensats per a girar pel territori. El circ ja sabeu com el tracten molts ajuntaments, hi ha museus locals que no tenen res a mostrar, les possibilitats de recerca en història, antropologia i etnografia locals són molt difícils, els cinemes desapareixen de les viles per anar a parar als centres comercials i, en general, el desert cultural avança per la desídia de les administracions principals del país. S’han fet les obres majors, però s’ha abandonat l’ús d’aquestes infrastructures a la sort de la pobre caixa local.
Desplegar la cultura pel país no vol dir pensar i dirigir una programació des de Barcelona, ni posar autobusos per que els de poble vinguin a veure teatre. Vol dir dotar els agents locals (ajuntaments i també ateneus, associacions, creadors i promotors locals) de diners, coneixements tècnics i totes les estratègies necessàries per que cada poble pugui desenvolupar el seu projecte cultural, que vol dir la seva vida rica i plena. I això la Generalitat de Catalunya ho fa molt poc.
Publicat a El Mundo de Catalunya
LA MOTO ÉS UN ART
Els afeccionats a les motos havien portat sempre la seva dèria en secret. Allò era una cosa brutal, de gent salvatge i ignorant, llorda. Una dedicació totalment allunyada de la finor i la classe de l’art i la cultura. Quan fa anys Robert Pirsig va publicar la bella novel·la ‘El zen i l’art del manteniment de la motocicleta’ molts ‘motards’ van trobar en aquella història uns bons arguments per defensar el caràcter intens i literari del romanticisme que hi ha en la conducció i cura d’una moto. Gràcies a l’exposició ‘El arte de la motocicleta’ que aquí es va poder veure al Guggenheim de Bilbo, les motocicleta van començar a ser considerades art, cultura i símbol del coneixement i del progrés intel·lectual de l’espècie humana.
La moto és un factor culturalment transversal. Te un component estètic en les formes belles de les màquines i en el seu disseny, un de tecnològic en motors, xassissos i la resta d’elements que la componen, un de mitològic i literari en el relat de les aventures dels pilots i un de llegendari confegit a partir de la història d’algunes marques que formen part de la mitologia ‘motard’. Una de les marques de referència en aquest terreny, quina llegenda ha superat la història per projectar-se cap al futur, és la bavaresa BMW. Fins el mes de febrer vinent, al Museu de la Moto de Basella, a l’Alt Urgell (museumoto.bassella.com), es pot veure una impressionant exposició sobre la història de BMW, una exposició eminentment artística, és clar, però també mitològica i històrica.
A la mostra es pot contemplar un repàs a la història de la marca, des dels seus inicis l’any 1923 amb la R32 de 500 cc, fins la tornada al motor bòxer, emblema tecnològic de la casa alemanya, cap als anys noranta amb les R850 i 1100. A més dels principals models de sèrie, l’exposició dedica un apartat especial a les motocicletes militars i a les de competició d’asfalt i fora carretera, on BMW ha guanyat diverses vegades el ral·li Paris Dakar. També hi ha la R62, la primera moto de 750 cc que va fabricar la marca, la R63 de 1928, potser la moto més antiga matriculada a Espanya, la R20 de 192 cc, el motor més petit fabricat mai per BMW, dues mítiques R75 de les utilitzades a les campanyes bèl·liques de Rússia i l’Àfrica durant la Segona Guerra Mundial i la R90 S de 1973, potser la bòxer més bella fabricada mai; a més de motos de competició i de models més moderns com les de les sèries K i les que utilitzen la guàrdia civil i els Mossos d’Esquadra de trànsit.
La visita a l’exposició ‘BMW una llegenda viva’ és una immersió en la història del segle XX i en els reptes tecnològics que comporta per a la motocicleta els nous temps; però sobretot és un recorregut artístic per una forma d’expressió de les sensibilitats dels temps moderns. Fotos d’Alberto Garcia Alix, el film Easy Rider, l’exposició del Guiggenheim o la novel·la de Pirsig ho interpreten, i milers d’usuaris enamorats, romàntics del vent a la cara, les vibracions del bicilíndric bavarès entre cames i la capacitat per fer carretera sense fatigar-se ho proclamen a cada revolt d’asfalt on una BMW hi entra amb seguretat, el traça amb la precisió de coreografia i en surt amb acceleració suau. La bellesa contra el vent defineix la relació entre la moto i l’entorn, com l’escut de BMW és la projecció d’una hèlix d’avió (en feien motors) amb els blaus i blancs de l’escut de Baviera.
Només la cultura de la motocicleta és capaç de fer sentir emocions intensament brutals i delicadament refinades a la vegada; els ’motards’ ho saben. La moto és un art.
Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
La moto és un factor culturalment transversal. Te un component estètic en les formes belles de les màquines i en el seu disseny, un de tecnològic en motors, xassissos i la resta d’elements que la componen, un de mitològic i literari en el relat de les aventures dels pilots i un de llegendari confegit a partir de la història d’algunes marques que formen part de la mitologia ‘motard’. Una de les marques de referència en aquest terreny, quina llegenda ha superat la història per projectar-se cap al futur, és la bavaresa BMW. Fins el mes de febrer vinent, al Museu de la Moto de Basella, a l’Alt Urgell (museumoto.bassella.com), es pot veure una impressionant exposició sobre la història de BMW, una exposició eminentment artística, és clar, però també mitològica i històrica.
A la mostra es pot contemplar un repàs a la història de la marca, des dels seus inicis l’any 1923 amb la R32 de 500 cc, fins la tornada al motor bòxer, emblema tecnològic de la casa alemanya, cap als anys noranta amb les R850 i 1100. A més dels principals models de sèrie, l’exposició dedica un apartat especial a les motocicletes militars i a les de competició d’asfalt i fora carretera, on BMW ha guanyat diverses vegades el ral·li Paris Dakar. També hi ha la R62, la primera moto de 750 cc que va fabricar la marca, la R63 de 1928, potser la moto més antiga matriculada a Espanya, la R20 de 192 cc, el motor més petit fabricat mai per BMW, dues mítiques R75 de les utilitzades a les campanyes bèl·liques de Rússia i l’Àfrica durant la Segona Guerra Mundial i la R90 S de 1973, potser la bòxer més bella fabricada mai; a més de motos de competició i de models més moderns com les de les sèries K i les que utilitzen la guàrdia civil i els Mossos d’Esquadra de trànsit.
La visita a l’exposició ‘BMW una llegenda viva’ és una immersió en la història del segle XX i en els reptes tecnològics que comporta per a la motocicleta els nous temps; però sobretot és un recorregut artístic per una forma d’expressió de les sensibilitats dels temps moderns. Fotos d’Alberto Garcia Alix, el film Easy Rider, l’exposició del Guiggenheim o la novel·la de Pirsig ho interpreten, i milers d’usuaris enamorats, romàntics del vent a la cara, les vibracions del bicilíndric bavarès entre cames i la capacitat per fer carretera sense fatigar-se ho proclamen a cada revolt d’asfalt on una BMW hi entra amb seguretat, el traça amb la precisió de coreografia i en surt amb acceleració suau. La bellesa contra el vent defineix la relació entre la moto i l’entorn, com l’escut de BMW és la projecció d’una hèlix d’avió (en feien motors) amb els blaus i blancs de l’escut de Baviera.
Només la cultura de la motocicleta és capaç de fer sentir emocions intensament brutals i delicadament refinades a la vegada; els ’motards’ ho saben. La moto és un art.
Publicat al suplement 'Tendències' de El Mundo de Catalunya
HI HA MOTOS I MOTOS
Al famós esmorzar sense diamants, però amb foto, de sant Jordi a l’hotel Regina, en Joan Barril presumeix cofoi de programa televisiu i de moto. Del primer amb una samarreta amb el logo ‘qwert’ on cada lletra simula la tecla d’una màquina d’escriure. Del segon desfent-se en explicacions, i provocant l’enveja del cronista, sobre la magnífica Royal Enfield que s’acaba de comprar i per la qual rep l’admiració envejosa de tots els badocs del país. La Royal Enfield és una moto britànica dels anys quaranta que es segueix fabricant avui en dia a la Índia tal i com es va dissenyar. La mitologia diu, a més, que era la moto que conduïa Lawrence d’Arabia, i com a tal se sent en Joan, tant, que fins i tot li ha posat un seient doble amb molles, com a les originals i se l’ha fet pintar de color verd...anglès, és clar. També s’ha comprat un comptador per saber quants badocs bavegen mirant-la.
L’Andreu Martín, que se sàpiga, no s’ha comprat cap moto, però entre ell i alguns dels seus col·laboradors a la ‘Parida de l’Andreu’, estan posant apunt una bona moto, si troben prou participants que els comprin la idea: escriure una novel·la col·lectiva per correu-e. El projecte ha començat a córrer arran de ‘La gran novel·la de la Parida’, que ell escrivia i enviava cada dilluns als seus corresponsals. Quants més voluntaris hi hagi menys escriuran, o més llarga serà la novel·la. I si mai l’arriben a editar en paper, com de llarga haurà de ser la parada que aculli tots els ‘paridors’ per Sant Jordi?
Publicat al Suplement 'Tedències' de El Mundo de Catalunya
L’Andreu Martín, que se sàpiga, no s’ha comprat cap moto, però entre ell i alguns dels seus col·laboradors a la ‘Parida de l’Andreu’, estan posant apunt una bona moto, si troben prou participants que els comprin la idea: escriure una novel·la col·lectiva per correu-e. El projecte ha començat a córrer arran de ‘La gran novel·la de la Parida’, que ell escrivia i enviava cada dilluns als seus corresponsals. Quants més voluntaris hi hagi menys escriuran, o més llarga serà la novel·la. I si mai l’arriben a editar en paper, com de llarga haurà de ser la parada que aculli tots els ‘paridors’ per Sant Jordi?
Publicat al Suplement 'Tedències' de El Mundo de Catalunya
22/4/07
OFERIU PONCELLES ALS ESCRIPTORS
Demà és Sant Jordi, quina il·lusió veure els carrers de Catalunya plens de llibres i poncelles. Per la salut de les flors abans d’obrir-se, ja m’enteneu, no cal preocupar-se, el món n’és ple. Per la dels escriptors catalans tampoc, d’aquí a quatre dies hauran mort d’inanició i en podrem passar pàgina. Sort que cada vegada són més els escriptors en altres llengües que venen disposats a omplir paradetes i a firmar llibres, que en seria de la diada si no fos per ells!
Els catalans que encara vulguin sobreviure en aquest ofici tindran tres sortides: A) passar-se a escriure en castellà, una idea molt digne de ser tinguda en compte vist el que estan fent, a cop de talonari editorial o de gran mitjà de comunicació, algunes de les més lloades plomes nostrades que s’omplen la boca, això si, de fer una defensa aferrissada del dret a demanar un tallat en català. B) Dedicar-se a fer de negre per escriure llibres a presentadors de ràdio i TV incapaços d’escriure més de sis o set ratlles coherents. C) Redactar novel·les més o menys clòniques i/o inspirades en l’Església del mar, que és de les coses que interessen al sector editorial avui en dia.
La resta poden anar buscant una cantonada on demanar, un bar llardós on caure cirròtics i un caixer automàtic on, amb uns cartrons, aixecar una nova vida lliure i bohèmia. Això si, que vigilin què els/les alegres nois/ies progressistes de l’ajuntament de BCN no els apliquin l’ordenança de civisme. Enlloc no es diu que els escriptors maleïts en quedin exclosos.
Ironies a banda, això d’escriure en català no te futur per què, ni l’ofici ni la llengua, no tenen cap prestigi ni respecte social. Les protestes que s’han aixecat des de diversos col·lectius de contribuents pels miserables 20 cèntims que el govern espanyol preveu fixar com a pagament de drets d’autor per cada llibre que és compri destinat al préstec bibliotecari, independent del nombre de vegades que es presti, n’és un símptoma. Si els ciutadans entenen que els escriptors són un servei públic i que, com a tals, han de treballar de franc (cosa que no es demana ni a les noies que fumen i et diuen de tu), es millor plegar. Entendre que el dret d’autor és un impost o un cànon és digne d’una societat que se sent orgullosa de ser analfabeta i de menysprear el coneixement i la cultura. I part de la societat catalana ho és doblement, doncs no tan sols blasma els escriptors per què es creuen en el dret de cobrar per la seva feina (cosa que no dubten d’un fuster o d’un manyà), sinó que, a més, penalitza per partida doble el que ho fa en català acusant-lo de ser una xacra que viu de subvencions, de ser una càrrega pe l’erari públic i no se quantes ignoràncies més totes interessades políticament. Per què el Departament de Cultura no diu en veu ben alta, com ho fa amb la boca petita, que tant de bo tots els sectors culturals funcionessin com l’editorial?
Traduït a Sant Jordi, tot plegat vol dir que d’exaltació de la cultura catalana res de res. És la festa del comerç de llibres, no de la literatura ni dels escriptors, i si algun gaudeix dels favors de la premsa, el públic i moltes llibreries és el castellà. La literatura catalana, que ha de ser la reina de la festa, fa anys que hi ha estat foragitada. I si no existeix per sant Jordi, que hauria de ser el dia gran, la diada de treure el ventre de pena, ben aviat haurà desaparegut del tot. Contents?
Publicat a El Mundo de Catalunya
Els catalans que encara vulguin sobreviure en aquest ofici tindran tres sortides: A) passar-se a escriure en castellà, una idea molt digne de ser tinguda en compte vist el que estan fent, a cop de talonari editorial o de gran mitjà de comunicació, algunes de les més lloades plomes nostrades que s’omplen la boca, això si, de fer una defensa aferrissada del dret a demanar un tallat en català. B) Dedicar-se a fer de negre per escriure llibres a presentadors de ràdio i TV incapaços d’escriure més de sis o set ratlles coherents. C) Redactar novel·les més o menys clòniques i/o inspirades en l’Església del mar, que és de les coses que interessen al sector editorial avui en dia.
La resta poden anar buscant una cantonada on demanar, un bar llardós on caure cirròtics i un caixer automàtic on, amb uns cartrons, aixecar una nova vida lliure i bohèmia. Això si, que vigilin què els/les alegres nois/ies progressistes de l’ajuntament de BCN no els apliquin l’ordenança de civisme. Enlloc no es diu que els escriptors maleïts en quedin exclosos.
Ironies a banda, això d’escriure en català no te futur per què, ni l’ofici ni la llengua, no tenen cap prestigi ni respecte social. Les protestes que s’han aixecat des de diversos col·lectius de contribuents pels miserables 20 cèntims que el govern espanyol preveu fixar com a pagament de drets d’autor per cada llibre que és compri destinat al préstec bibliotecari, independent del nombre de vegades que es presti, n’és un símptoma. Si els ciutadans entenen que els escriptors són un servei públic i que, com a tals, han de treballar de franc (cosa que no es demana ni a les noies que fumen i et diuen de tu), es millor plegar. Entendre que el dret d’autor és un impost o un cànon és digne d’una societat que se sent orgullosa de ser analfabeta i de menysprear el coneixement i la cultura. I part de la societat catalana ho és doblement, doncs no tan sols blasma els escriptors per què es creuen en el dret de cobrar per la seva feina (cosa que no dubten d’un fuster o d’un manyà), sinó que, a més, penalitza per partida doble el que ho fa en català acusant-lo de ser una xacra que viu de subvencions, de ser una càrrega pe l’erari públic i no se quantes ignoràncies més totes interessades políticament. Per què el Departament de Cultura no diu en veu ben alta, com ho fa amb la boca petita, que tant de bo tots els sectors culturals funcionessin com l’editorial?
Traduït a Sant Jordi, tot plegat vol dir que d’exaltació de la cultura catalana res de res. És la festa del comerç de llibres, no de la literatura ni dels escriptors, i si algun gaudeix dels favors de la premsa, el públic i moltes llibreries és el castellà. La literatura catalana, que ha de ser la reina de la festa, fa anys que hi ha estat foragitada. I si no existeix per sant Jordi, que hauria de ser el dia gran, la diada de treure el ventre de pena, ben aviat haurà desaparegut del tot. Contents?
Publicat a El Mundo de Catalunya
Subscriure's a:
Missatges (Atom)