L'escriptor
Joshua Cohen deia a Libération que "Philip
Roth era un dels que ens protegia de l'estupidesa progressiva de la cultura
americana". Aquí, que fa temps que la vida comuna està obstruïda per
una gruixuda capa d'estupidesa que a hores d'ara es mostra indeleble, cal
fer-se aquesta pregunta amb urgència i escatir la responsabilitat de la cultura
en tal desori.
La
mort de Philip Roth m'ha coincidit amb la lectura de l'edició definitiva i
completa de A sangre y fuego, de Manuel Chaves Nogales, obra cabdal de la
narrativa periodística sobre la guerra civil i una de les millors mostres de
periodisme literari d'abans de Tom Wolfe. Diu Chaves al pròleg que amb aquells
reportatges ell, "un petit burgès
lliberal, ciutadà d'una república democràtica i parlamentària" només
pretenia explicar la seva veritat: "un
odi insuperable a l'estupidesa; és a dir, una aversió natural a l'únic pecat
que hi ha, el pecat contra la intel·ligència".
D'una manera preocupantment semblant
a la de l'Espanya del 1936, l'estupidesa col·lectiva s'ha ensenyorit del país,
i la cultura no sembla estar fent gran cosa per protegir-nos a tots d'aquesta
estultícia progressiva que està arrelant d'una forma prolífica en la societat.
M'ho deia no fa pas gaire una lectora de la meva darrera novel·la, La casa de
la frontera: "En alguns moments ha
hagut de parar de llegir, perquè els episodis de l'Alzamiento i la revolució
social em recordaven massa el que està passant avui en dia". Jo no ho
havia escrit amb cap mena d'intenció alliçonadora, ai las!, però l'evident
oblit col·lectiu de la història recent (promogut per la Transició), és un
senyal de com la ignorància ha acabat contagiant-nos la llavor de la niciesa
que ara domina la relació comuna.
Lluny de posar en el taulell del
debat públic els elements necessaris per fer entendre el que passa, per
interpel·lar els prejudicis i els seus agents propagadors, i per trobar-hi
alternatives presidides per la realitat de la intel·ligència, el món de la
cultura s'ha llençat amb un avidesa més o menys dissimulada a exercir de
propagandista d'un o altre bàndol; és a dir, amb la facciosa parcialitat més
ancestral. Probablement n'hi ha que ho fan per convicció. Ha ressorgit en uns
la vella febre caïnita que la democràcia no ha sabut o volgut desterrar. En
altres, per contra, han reviscolat els greuges històrics que mai no han estat
atesos pel model constitucional (tot i que molts dels que ara la blasmen, el
1978 la van aplaudir amb passió).
Però el fons de raó que uns i altres
es poden atorgar (i sobre el qual es s'hauria de bastir el diàleg) cau en la rotunda
vacuïtat davant la incapacitat de mostrar-la argumentalment i discursiva i, no
ens enganyem, sobretot enfront la falta de voluntat dels que se saben detentors
de la força i la llei i no dubten a apel·lar-hi constantment, saben com saben
que aquest corró empès per polítics, jutges i policies, sempre acabarà
destruint l'adversari. I potser no volen res més que això: sentir-se amos de la
capacitat de seguir exercint el monopoli de l'estupiditat vers l'auditori. És
una forma de barbàrie que històricament s'ha concebut així i ha permès la
manipulació de la voluntat comuna sense cap escrúpol; amb sang si ha calgut.
Però l'oposició a aquesta crueltat
no parteix d'un relat construït amb judici i coneixement. Ans al contrari,
sorgeix més de l'estómac que no de la ment. El discurs acrític de les víctimes agreuja
el victimisme i es configura, no a partir del coneixement, sinó d'un axioma
irrefutable i convenientment cuinat per tots d'agents culturals que hi
participen amb alegria. Com si allò els salvés de la incapacitat d'interpretar
críticament la realitat i els fes més nobles i savis als ulls del món i de la
història. I no.
Una i altre posició es refermen amb
l'habitual seguici de corifeus que abunden en el gremi: saltataulells que només
pensen en el carreguet o la nòmina, espantadissos dèbils de voluntat, simples
mediocres incapaços de pensar per ells mateixos, i traïdors de divers pelatge.
Tots aquests grups acomboien la beneiteria que impedeix que la cultura sigui
l'instrument alliberador i enriquidor de l'experiència humana que ha de ser.
Sóc conscient de que aquesta
insignificant peripècia personal fa mèrits per ser censurada i menyspreada pels
dos bàndols. En el fons de la seva incapacitat uns necessiten dels altres per
reivindicar-se amb més força, ivociferar les seves pírriques raons per la
niciesa. Els que busquen la llum en el coneixement i el diàleg són l'enemic a
batre, perquè destorben la plàcida comoditat d'atacar-se alegrement des de la
complicitat dels seus mèdia o d'altres tribunes.
La incapacitat de la cultura de
protegir-nos de l'estupidesa que plana avui en dia per tot, no fa altra cosa
que aprofundir en un conflicte que és evidentment cultural. Reflexionem sobre
la nostra quota de culpabilitat en aquesta sotsobra d'el món d'avui: la cultura
també n'és responsable. I no tenim cap Philip Roth a ma.
