Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'Estripada. Catràdio. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris l'Estripada. Catràdio. Mostrar tots els missatges

7/7/16

L'estripada. Desentortolligar l'entortolligat

Molta gent dona per fet que la única sortida a la situació política espanyola és un govern de gestió per dos anys que surti d'una abstenció del PSOE i noves eleccions. És pur maquillatge, és clar. Guanyar temps per reorganitzar els partits, buscar nous lideratges capaços de substituir als que s'han cremat amb aquesta repetició electoral, i tornar a fer girar la ruleta de les urnes. Serà una solució plausible?
Potser si que ho serà per al sistema i per als partits, però la política estatal te una agenda massa complexa com per deixar els temes més espinosos ajornats dos anys més.
Ja se que deixar podrir les coses és la tàctica preferida per Rajoy, però al final la podridura fa una pudor que mareja. Pudor de clavegueres, de policies, d'advocats i fiscals de l'estat, de Tribunals... En fi. La llista d'insalubres és llarga.
Per si de cas els recomano que, si poden, s'agafin uns dies de vacances. No ho dic amb sentit turístic, ho dic per salut. Al cap i a la fi l'estiueig es va posar de moda a finals del XIX per una qüestió purament higiènica.
Deien que les ciutats eren molt brutes i contaminades. Fixin-se. O sigui que bon estiu tinguin.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


25/6/16

L'estripada. Deslliureu-nos dels jutges

A mi el que més m'espanta de tot això de l'Oficina Antifrau és que aquest individu que la dirigeix sigui jutge, o sigui: representant d'un dels poders que sustenta l'estat democràtic. I no només m'espanta perquè ens ha demostrat ser absolutament submís a l'executiu, que això tampoc no ens sorprèn, sinó perquè, gent com ell, per moltes menys de les barbaritats, insults, menyspreu als representants populars, grolleries i vexacions que ha deixat anar avui al Parlament, ens empaperarien i ens enviarien a la cangrí. Deslliureu-nos del mal de creuar-nos amb jutges com aquest.
A tot això, després de les cafrades que ha dit, ha tingut el seu minut d'or quan ha presumit de saber d'ètica perquè, diu, fa anys que la practica en la seva feina.
A veure, si l'ètica que practica aquest home és la Ciència que determina la rectitud i el sentit del comportament humà, segons uns principis normatius dels quals es deriven deures i obligacions, francament: o s'ha equivocat de concepte o desconeix el significat de les paraules; greu en un jutge.
En fi, avui és nit de petardos. Amb tot el significat simbòlic.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


10/6/16

L'estripada. Sant tornem-hi (i pagueu la festa)

Bones noticies per començar la campanya: segons el CIS tot quedarà igual. És a dir: o hi ha gran pacte PP-PSOE, què són els únics que sumen, o haurem d'anar a votar per tercera vegada. La Unió Europea, el poder financer i algun diari de Madrid que ha engegat una croada moral per salvar Espanya es deuen estar fregant les mans. Les cases d'apostes no faran ni cinc perquè la cosa estava cantada, i vostès i jo haurem pagat una altra campanya electoral per a res.
Un dineral llençat, com si sobrés.
Parlem d'això. S'estén la idea de que el 26-J és la segona volta del 20-D. Primer ho deia Pablo Iglesias, i ara ho diuen tots per esmorteir el mosqueig que portem els ciutadans. Però de segona volta res. En una segona volta no hi ha una altra campanya, amb nous espais electorals, més cartells i trameses postals, globus, tanques i espots. Això no és una segona volta, que no ens prenguin el pel. Això és una repetició producte de la incapacitat política de la classe política.
Els faig una proposta. Com que a partir de mitjanit la llibertat d'informació política als mitjans públics queda segrestada, que els sembla si vostès que ens escolten es converteixen avui en protagonistes de l'antena i estripen el que considerin oportú d'aquesta nova-vella campanya electoral que comença d'aquí una estona?
Vostès diran. Però estripin, eh?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

26/5/16

L'estripada. El franquisme dins nostre

Que Franco encara sigui alcalde vitalici d’uns quants pobles no és la normalitat del pas dels anys, com pretén fer creure l’alcalde de Tortosa. Ans el contrari, és la desmemòria provocada, la del vençut resignat i la del vencedor que dissimula. És la banalització rotunda d’una història que, en lloc de conèixer-la, aquest país va decretar oblidar-la a la força. Una anormalitat que ara, amb un referèndum,  es vol maquillar donant-li aires democràtics.
És així com el franquisme ha acabat habitant entre nosaltres amb la mateixa normalitat que les alèrgies primaverals. Com que ens han dit que cal oblidar, doncs allà que deixem monòlits i aquí no passa res.
Aquest és el problema: que en aquest país pràcticament mai no passa res. El nostre mal no vol sorolls, aquí pau i després glòria i no remenem la troca. Fins i tot les dites populars en van plenes d’aquest missatge. La història ens acabarà passant factura de la nostra desmemòria banal.
Hi ha episodis de la vida comuna, com la violència urbana d’un i altre bàndol, que no passen perquè si.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/923055/


13/5/16

L'estripada. Les filles dels altres

La volia liar l'Anna Gabriel i ha aconseguit que molts babaus hi caiguin de quatre grapes, com si aquestes coses privades es poguessin recórrer al Tribunal Constitucional. Personalment, li desitjo que tingui els fills que vulgui, i ben cepats, però que se'ls tingui ella. Jo per aquí ja hi he passat.
Per això de la maternitat sempre aplico la idea 'que macos són els nens dels altres'. O sigui, no m'atabaleu que ja tinc prou amb el meu. Per què, no és una mena d'embaràs això de les primàries? A en Sánchez al final li ha anat be per xamba: part natural. I per celebrar-ho organitza el retorn dels fills pròdigs Josep Borell i Margarita Robles. A Convergència hi haurà cesària. Francesc Homs ja fa exercicis de respiració. Podemos i Izquierda Unida s'apunten a la tribu, a l'hora de fer les feines de casa ja veurem. I al PP, família nuclear antropològica i escola privada que separi per sexes, no fos cas.
Quina mena de família és la que volen els electors? La que fa poc soroll al veïnat i la que és capaç de transmetre un seguit de valors humanístics i culturals als fills. I si és nuclear, tribal, sobrevinguda o la família Trapisonda, qui n'ha de fer res?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


29/4/16

L'estripada. Molts gestos per no res

Qualsevol precampanya és un temps on manen els gestos per damunt de les voluntats reals. Aquesta precampanya n'hi ha més de gestos, per què venim d'assistir al fracàs d'una Transició plantejada com una nova Restauració. I, qui més qui menys, te cua de palla.
Ha estat pur gest la reunió de vicepresidents, a banda de que Junqueras torni amb algun escarransit peixet al cove. I tres quarts del mateix és l'ampliació del marge del dèficit a les Autonomies. A falta d'explicacions convincents, la renúncia de Carme Chacón te més de gestualitat cap als seus que no pas d'autèntic comiat. Les raons entre Convergència i Unió per qui paga les factures, la proposta d'Alfred Bosch de governar Barcelona amb Colau i la CUP, i fins i tot les interpretacions de les xifres de l'atur d'avui, són mers gestos amb la vista posada en el 26 de juny, més que no pas polítiques serioses per evitar convertir-nos en el bar de borratxeres d'Europa, tal i com diu José Antonio Marina amb raó.
Tot plegat molts gestos per no res. Per evitar enfrontar-se a la realitat, que és crua: com l'hospital bombardejat a Alep, o els veneçolans abocant-se al saqueig per poder menjar.
Però a les precampanyes, coses així fan nosa.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/919642/

8/4/16

L'estripada. Montoro es fa 'indepe'

Amb la carta que ha enviat el dia abans que el Parlament es reafirmés en la declaració de Ruptura del 9N, sembla que Cristóbal Montoro s'hagi tornat independentista. I no només independentista català. És probable que sigui el primer independentista extremeny.
Però Montoro te raó quan diu que l'estat de les autonomies és un fracàs. El problema és que, qui ens mengem el marro som els ciutadans, quan els responsables són els grans partits estatals, què amb aquell cafè que era xicoira van tancar un problema històric, i els nacionalistes que es conformaven amb el peix al cove. Ara, trenta set anys després, tots dos bàndols s'han adonat de que la transició que tan van adular era un nyap, i uns malden per recentralitzar, mentre els altres voten declaracions de ruptura per salvar-se políticament.
Però vull recordar que Montoro no hauria escrit amb el seu habitual to fatxenda, a Junqueras, si Convergència no hagués votat a favor de la Llei orgànica 2/2012 d'estabilitat pressupostària que el ministre esmenta en la carta com si fos les sagrades escriptures.
Així ja l'aixecarem dreta la paret.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


11/3/16

L'estripada: No en nom meu

He escrit al meu blog que m'avergonyeixo de ser europeu i, per primera vegada en anys, ningú no m'ha insultat, l'habitual a la xarxa. Al contrari: escriptors, funcionaris, jubilats, periodistes, universitaris, alcaldes, llibreters o ciclistes s'han mostrat totalment d'acord amb el text. Ara Rajoy es nega a donar explicacions al Congrés de la indecent cimera de Brussel·les sobre refugiats, i a la vergonya li afegeixo la nàusea intel·lectual i un profund menyspreu per aquesta política que aboca Europa al pou més miserable de la condició humana.
Que l'Europa nascuda del tractat de Roma, entre d'altres, per evitar més mortaldats com les de les dues guerres, tanqui la porta de forma vexatòria a milers de persones que, després de perdre-ho tot, només busquen viure dignament, és l'agonia del colonialisme: "Aquesta finca és nostra i no hi entra ningú més". Ras i curt.
A l'Europa d'avui no hi cap tothom, és clar. El que calia fer era exportar Europa (l'Europa del benestar) arreu, i no abandonar-los després d'haver-nos saquejat i atendre'ls només en funció de que puguin esdevenir un nou mercat. Això és imperialisme i dona ales als racistes.
No en nom meu. Vull un 'brexit' personal. Marxar d'aquesta vergonya.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


12/2/16

L'estripada. Quaresma

La Quaresma ha entrat forta: Jaume Matas confessant per estalviar-se més presó, els Pujol a l’Audiencia Nacional, els Maristes reconeixent que no van fer be algunes coses, el PP protegint desvergonyidament Rita Barberà, les borses enfonsant-se i el vicepresident Junqueras proposant el model de referèndum per BCN world que ell mateix rebutja per una hipotètica consulta sobre la independència.
Encara no hem tastat els primers bunyols, un dels pocs plaers genuïns que no ens ha robat el colonialisme comercial, que ens plou al damunt penitència a garrotades. A aquest pas la gent arribarem a Setmana Santa tant nafrats que no caldrà el flagell a les processons.
Es diu que la Quaresma dura quaranta dies com el diluvi universal, però amb la sequera que tenim enguany, em temo que arribarem a diumenge de Pasqua i de res haurà servit el dejuni i l’abstinència, per què les grans persones, com deia Bertold Brecht, seguiran omplint-se el ventrell mentre els altres, pàmfils, ens els mirem.
Jo, ja em perdonaran, per si de cas no em deixo els bunyols ni un divendres. Al costat de la que ens cau, això meu és pecat venial, suposo.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


28/1/16

L'estripada. Metro impossible

Aeroport de primera, accessos de tercera. Per molt que es dissimuli amb l'estrena del metro, si algú que viu a 25 quilòmetres de plaça Catalunya, triga tant en anar al Prat com en volar a Amsterdam, l'espaterrant inversió no els fa cap favor.
Per arribar a la T2 són 14 estacions des de Zona Universitària, que no és un hub de comunicacions, precisament. Des de Catalunya, que si que ho és, són 26 estacions, i des de Sants o Passeig de Gràcia, 19. Ara, de l'avió a la Fira només hi ha 9 parades. Celebrant l'avantatge que pel Prat i l'Hospitalet representa el metro, ara, a la resta no els serveix de gran cosa. Al contrari.
L'estrena del metro alentirà, per no dir paralitzarà, la imprescindible millora del tren a l'aeroport. En l'habitual gest de submissió institucional, homenatgem el congrés dels mòbils, i la xusma que continuï anant amb el lent, brut, atrotinat i car tren de la RENFE, que passa cada mitja hora i deixa tant lluny, que cal agafar un altre autobús per arribar a la flamant T2. Un lloc excessiu, que és més un centre comercial que una infraestructura.
Amb unes botigues menys hi hauria hagut pressupost per renovar el túnel de sortida de l'estació del tren: com a portal de Catalunya fa fàstic.




8/1/16

L'estripada. Hooliganisme català

Entre els Barça-Espanyol i el no de la CUP, el nivell de la bona educació pública i el diàleg del que tan presumim els catalans està per sota de zero.
Aquest club que glorieja els seus valors i en el qual s'emmirallen milions d'infants i joves d'arreu del món, faria be en renyar públicament una de les seves estrelles que, és de sobres sabut, es vanta de provocar i no se n'està de faltar al respecte a qualsevol rival. Però es veu que, si ets un bon futbolista, pots ser tan mal educat com vulguis, i encara et riuen les gràcies.
Atiats, suposo, per les males maneres d'aquest xicot, desenes de persones s'estan dedicant aquests darrers dies a insultar i posar els membres de la CUP de volta i mitja. La legítima i democràtica decisió de no investir Mas ha encès el hooliganisme polític entre persones fins ara d'ordre i seny, que aprofiten les xarxes asocials i els mèdia per dir-los de tot. 
Els catalans estem orgullosos d'entendre'ns parlant, de promoure els valors ètics i socials i tot de coses així.
Però darrerament, entre el futbol, la política i els tèrbols vents del món, potser estem perdent modus i vergonya. Vigilem, a veure si al darrera no perdem també l'honra. I llavors si que no serem res; ni poble.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


25/12/15

L'estripada. Uns grans dies

M'ha tocat. Avui fer un comentari sense apel·lar a l'esperit nadalenc és una bajanada com la del bisbe de Córdova què, en lloc de felicitar el Nadal com cal, aprofita per carregar contra l'evolució de les espècies a la que ell es veu que no pertany.
Avui toca bonrotllisme: concòrdia amb el cunyat que va votar Ciutadans, amor amb el fill que us ha sortit de la CUP, paciència amb els casposos especials nadalencs de la tele, conformitat amb els barons del PSOE que li fan el llit a Pedro Sánchez, resignació amb en Dani Pedrosa i la resta de morosos amb hisenda tot i que tenen un dineral, comprensió amb el veí que diumenge es va estar fins la matinada cridant 'Si que es pot' a cop de cassola, i humilitat si feu servir el Photoshop per retocar-vos la cara, no rejoveniu fins la comunió com ha fet algun candidat durant la campanya.
Jo intentaré carregar-me de paciència quan llegeixi comentaris masclistes com el d'un ex directiu del Barça, però no us asseguro complir amb la promesa, que per això estan les promeses, com sabem tots.
O sigui que, per si de cas: Pau i be a tots els que m'escolteu, tal i com ens havia dit tants cops el bisbe Jubany des de l'antena d'aquesta casa.

11/12/15

L'estripada. Tot pel vot

Vosaltres li trobeu sentit democràtic a les campanyes electorals?
Creieu que un procés fet a voltes amb diners de dubtosa procedència, amb els periodistes dels mitjans públics emmordassats, amb la imatge dels candidats tunejada fins la manipulació i amb discursos argumentals fets amb mitges veritats és realment una peça sobirana del sistema democràtic?
Creieu en el valor polític d'una campanya electoral que te molt de màrqueting comercial i molt poc de debat públic?
Ja se que els politòlegs i opinadors se'm llençaran al damunt per exposar aquests dubtes en públic. Potser em diran que sóc un antisistema; però no és a ells a qui interpel·lo, ells es dediquen a escatir les relacions de poder en la societat.
Jo faig aquesta pregunta a vosaltres que m'escolteu.
Si tots els instruments de seducció són vàlids per tal d'aconseguir un vot, vosaltres i jo deixem de ser subjecte social per convertir-nos en un simple objecte del desig, en mercaderia sotmesa a les males pràctiques d'una democràcia tísica que, sovint, fa l'efecte de servir només als que dominen la societat des de la cúspide del poder.
I d'aquests, les campanyes electorals mai no en parlen ni critiquen, oi que no?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


20/11/15

L'estripada: Nòmades com som

Ens crèiem éssers lliures en un món segur i ara, tenallats per la por, baratem l'emancipació a canvi de tranquil·litat com si fos quincalla. I és aquesta por i les urgències per treure'ns-la del damunt que ens fa més hostatges d'un món que alegrement hem concedit.
En una lliçó de serenitat, de llibertat i de fraternitat, els joves de ja la dita 'generació Bataclan' no s'han mogut dels bars de la riba dreta. Són fills de classe mitjana, amb sous baixos, bona formació, feines sovint creatives que els satisfan i oberts a la diversitat cultural, però trencats per dins. Saben que van per ells i pel que representen: aquesta idea de que el pensament no te residència, un nomadisme intel·lectual que els fa resistir en comú al crit de Je suis a la terrasse, parafrasejant el famós Je suis Ccharlie.
Aquesta setmana es fa el festival de jazz manouche Django l'H amb la presència dels millors artistes de l'única musica europea que ha influït en el jazz americà. I tot va començar amb el geni d'un gitano belga, parisenc i universal que va crear un swing que avui és banda sonora de la ciutat. I és que Django Reinhardt era un nòmada del pensament.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

Albert Bello i Oriol Saña a la inauguració del festival Django l'H

5/11/15

L'estripada: Poders a la picota

Enfront l'evident sotsobra de l'estat de dret, violat pels propis poders que haurien de garantir la llibertat de les persones amb l'aplicació de lleis justes i dignes, el ciutadà està optant per la única sortida raonable: posar a la picota les autoritats que, en lloc de facilitar la vida, l'empitjoren amb cap més intenció que lucrar-se i perpetuar-se autoritàriament en el domini. La xiulada d'anit a la UEFA i els llibres que es publiquen avui, Via Crucis i Avarizia, són dues raons de pes d'això. En un cas és la pròpia gent que pren una iniciativa de simple dret civil, i en l'altre dos periodistes que exerceixen l'ofici d'acostar-se la veritat sense suborns ni temors al poder, com ha de ser aquesta feina i tan poques vegades és.
A això hi afegiria les denúncies per corrupció política i per l'actuació desmesurada de la policia, però aquests temes són tan habituals que han perdut el caràcter de retret.
La crisi ha estat la gran excusa per carregar-se l'estat de dret i fer prevaldre els interessos dels grups dominants, però ara la gent ja no els deixa fer.
Una imparable revolta per la dignitat està en marxa.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

22/10/15

L'estripada: Violència

Una de les meravelles del post capitalisme és convertir, amb insuperables jocs de paraules, les guerres en conflictes interns, les dictadures en règims pre democràtics i l'autoritarisme institucional en baixa qualitat democràtica, oferint un món tan insegur com el d'abans de la guerra del 14. I així Europa mira cap a una altra banda a Hongria, barata refugiats per adhesió amb Turquia, dissimula amb PEGIDA, perdona Marine Le Pen i disculpa Netanyahu. Tot sigui pel mercat.
I quan esclata una crisi humanitària com l'actual, aferrant-se al vigent llenguatge global, tothom diu que això no és cosa seva. Però la gent fuig, malviu i mor entre el clam ciutadà i la indiferència política.
És la violència dels poders econòmics, tecnològics i de les burocràcies contra els dèbils i els febles, la llavor de la guerra d'avui que fa trontollar el nostre pobre món segur.
Com a mínim, en l'època d'Astèrix, les coses es deien pel seu nom i la poció màgica garantia una certa justícia social. I potser si que és un còmic per a nens, però ja sabeu que són els que diuen la veritat.

9/10/15

L'estripada: El Testimoni

Als dirigents de la CUP els electors els premiaran o castigaran per la seva complexa decisió. Per contra els de Renfe s'han tret de sobre els usuaris dient que la pana d'avui no és culpa seva, i així mai no els podrem passar comptes pel mal servei habitual. Com Volkswagen que demana perdó als clients amb una lacònica nota quan, preocupats, consulten al web per veure si estan perjudicats. I aquí no passa res.
És la diferència entre el poder democràtic i el de les corporacions econòmiques, tan autoritari que pot actuar en perjudici de la majoria sense que, normalment, ni tan sols les institucions el fiscalitzin, per temor o per complicitat.
Per que passin menys casos d'aquests són necessaris els testimonis de la condició humana. És el cas d'Svetlana Alexievich, premi Nobel de literatura per com ha retratat la realitat de la població russa.
I és que la literatura i el periodisme tenen la missió de testimoniar el nostre temps i allò que som. Fer el contrari, el clientelisme i la submissió, dona diners i auditori, però és un engany.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

28/9/15

L'estripada: La roda

Em vaig pensar que em comprava un cotxe molt eficient ambientalment i acabo de descobrir que m'enganyaven. Pensava que la Comissió Europea havia de ser un exemple d'administració seriosa, i prou que veiem com fan trampes, i a més tan mal fetes que s'els veu el llautó. Els ramaders protesten per l'engnay de les superfícies comercials amb els preus i els consumidors (per estalviar) en som còmplices sense voler, i també ens sentim enganyats.
I dels enganys de la política, no cal dir res que no sapigueu.
Farts d'aquesta roda perversa, de tant en tant, els ciutadans es rebel.len i es planten al mig d'una plaça per demostrar als poderosos que el carrer no és sempre seu. S'organitzen i, un dia, se sap que algú dels que dirigeixen la protesta n'ha fet una de grossa. I tornem a ser al principi.
En Francesc Torralba es pregunta en un llibre quanta transparència poden suportar, ara que hom la reclama fins a l'extrem d'exigir la puresa total a tothom, començant pels polítics.
Crec que no som capaços de suportar un grau molt elevat de netedat. I no només per què, fent boicot als falsos, hauríem de renunciar gairebé a tot, sinó per què, quan comencéssim a fer una llista de tramposos i mentiders, potser ens hi hauríem de posar.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-de-rafael-vallbona-/audio/894171/

Tecnologia sense límits: redactant i enregistrant L'estripada, per a Catalunya Ràdio, a les bordes del bosc de Virós (Vallferrera), a 1.335 metres d'alçada.
No tenia electricitat, però si cobertura, una tauleta i un telèfon.
Només lamento haver trencat lleument durant uns minuts el silenci que presideix aquestes valls.