El foc no es retalla

El foc no hi entén de retallades. La desesperació de molts valencians en veure com es crema allò que més s’estimen, la terra on viuen, és part dels 15 milions d’euros de reducció dels recursos contra els incendis que ha fet la Generalitat valenciana. Són 200 persones menys que lluiten contra el foc. I per molt que s’optimitzin efectius, la vella excusa, menys braços són més hores en arribar a un punt que crema.

Si tenim en compte que les zones dels incendis són d’accés difícil pel seu caràcter muntanyós, fet que agreuja l’efecte xemeneia, que el vent és superior als 30 nusos, que la temperatura està per damunt dels 30 graus i que la humitat és inferior al 30 per cent, tenim tots els elements per una desgràcia com la que s’està vivint al País Valencià. Per què, doncs, no s’ha tingut en compte l’opinió dels agents mediambientals que coneixen el territori? Per què no es va permetre obrir tallafocs a particulars i ara demanen maquinària pesada a les empreses mineres?

Tot te un aire d’improvisat, tret del foc, que avança implacable. Que expliquin ara la reducció de recursos als que ho han perdut tot. Això és un avís del desastre que pot passar en altres aspectes de la cosa pública també retallats.

Dit a El Món a RAC 1 el 2 de juliol de 2012

Qui mana diu el què es paga

Sense ajornaments ni matisos, i amb una llarga llista de medicaments que deixen d’estar finançats per la Seguretat Social, la ministra Ana Mato li ha deixat ben clar al conseller Boi Ruíz que aquí, qui mana és l’estat per moltes transferències que hi hagi. El conseller ha respost que valorarà que el ‘medicamentàs’ no perjudiqui segons quins sectors socials, però tret d’aquesta frase de cara a la galeria, res de res. Mentre, els bascos han anunciat un decret que els permetrà saltar-se el copagament. Un decret, i els diners que tenen i que no tenim nosaltres, és clar.

Algú li hauria de dir al conseller que això no és a patronal de la sanitat que dirigia abans, i que, en l’actual situació, no pot fer i desfer al seu gust. S’estalviaria patinades, l’home.

I parlant de la situació què avui es veu en la Sanitat com ahir en l’educació... N’hi ha què d’això en diuen intervenció, encoberta si ho voleu, però eficaç al cap i a la fi.

O sigui, ja no és qui paga mana, perquè de pagar els catalans ens en fem un fart. Ara és qui mana diu el que es paga i qui ho paga.

Així, els bascos a casa seva, els espanyols a la resta,manen, i nosaltres amb un mal de cap d’iboprufè. Pagat de la butxaca, ep.

Dit a el Món a RAC 1 el 28 de juny de 2012

Arguments o excuses?

Malament rai quan l’únic argument que li queda al govern per raonar a l’opinió pública el recolzament polític i sense fissures a Eurovegas són els llocs de treball. I dic malament perquè estic segur que el propi president Mas sap que, quan diu això, només posa una excusa amb un fonament tan dèbil com, el del govern de Mallorca per edificar a la platja verge d’es Trenc, i que tothom ha criticat.

El president sap que 200 mil llocs de treball són una xifra inassolible a la que no han arribat ni de lluny als casinos de Macao o las Vegas. També sap que un suport tant compromès com el que mantenen amb aquesta gent per promoure un model econòmic que serà pa per avui i misèria per demà, no s’aguanta per enlloc. I també sap que la fractura ambiental i social al Delta del Llobregat serà irreversible, que les màfies camparan encara més lliurement del que ho fan ara, i que, en definitiva, aquesta no és la manera de construir la Catalunya del futur.

Però llavors pensa en els llocs de treball, i l’argument es converteix en excusa, com el carruatge de la Ventafocs en carabassa.

El que passa és que el príncep ja l’ha tret a ballar i sempre és millor un encanteri, encara que sigui passatger, que no pas les germanastres.

Dit a El Món a RAC 1 el 25 de juny de 2012

Les molles

Quan una cultura petita i senes pes polític s’enfronta a les multinacionals de la indústria cultural, sap que te les de perdre sempre. Llavors pot passar que, o bé s’acontenti amb les molles i d’això en faci bastió de la seva supervivència petita i trista, o bé es revolti, s’hi enfronti, busqui aliats i hi planti cara amb la dignitat que li pertoca com a cultura viva i llegat patrimonial de tot un poble.
Amb la llei del cinema els catalans hem triat l’opció d’abaixar el cap i acontentar-nos, amb el que ens donin intentant fer passar bou per bèstia grossa i autoconvencent-nos de què no és dolent allò que no ens mata, ens deixi tolits i malferits. És clar que l’altra opció, la de plantar cara a les totpoderoses multinacionals del cinema, era poc menys que suïcida. Tot és mal que mata.
En tot cas, el què no han de fer mai els polítics és el que fan sempre: intentar matusserament fer-nos creure que, una decisió clarament agressiva i provocada per les majors del cinema, te aspectes positius.
Les molles del pa sec poden ser bones quan passes gana, però d’aquí a que ens creiem que són mereixedores d’una estrella Mitxelin....
Que no cola, conseller.

Dit a el Món a RAC 1 el 21 de juny de 2012

Coses dels jutges

Què en saben de llengües, d’ensenyament, de diglòssia, de comunitats de parlants o d’identitats culturals els jutges? Res. Ells es limiten a interpretar les lleis segons les seves intencions polítiques i punt. La justícia, no ens enganyem, és deutora dels poderosos, no pas protectora dels dèbils. Per això avala el recurs del PP sobre l’ús preferent del català a l’ajuntament de Barcelona. Ells són ara el poder.
Vull dir que, després de la sentència de l’estatut, de les posteriors del Suprem i de la sentència de la Secció Cinquena del propi TSJC, corregida després pel plenari, on es reconeix el dret d’algunes famílies a la secessió lingüística en l’ensenyament, poca cosa hem d’esperar de la justícia respecte el dret a l’ús normal i prioritari del català a Catalunya.
Però el que no podran mai prohibir els jutges de cap jutjat és que els ciutadans utilitzem la nostra llengua habitualment, en totes i cadascuna de les nostres activitats, tant les personals com les professionals. Fem-ho sempre, clarament i decidida, i no hi haurà jutge què ens aturi.
La pervivència en l’ús social del català depèn prioritàriament de nosaltres. No ens excusem en sentències més o menys injustes.

Dit a El Món a RAC 1 l'1 de juny de 2012

Passes enrere

Si la despesa social ha caigut fins al nivell de fa sis anys, per moltes filigranes que faci la Generalitat, els resultats s’han de notar. Negar la pèrdua d’eficàcia dels serveis públics com l’educació amb les passes enrere pressupostàries que s’han hagut de fer és voler fer creure el que no és.
Un dels desencadenants d’aquesta jornada de protesta és precisament això; la sensació de que l’administració vol convèncer-nos, caigui qui caigui, de que es manté el mateix nivell de serveis amb diners de l’any 2006. Tot i que els esforços de la conselleria són més que notoris, la quadratura del cercle és impossible. Perquè no plantejar-ho així d’entrada enlloc de construir aquesta fal·làcia de fer més amb menys? Potser ens hauríem estalviat maldecaps tots plegats.
Un altre desencadenant de la vaga d’avui és aquest fidel seguidisme que la Generalitat fa dels designis de l’administració central. Veure com hi ha comunitats que han dit que nanai, que ells no retallen en educació, mentre que nosaltres fem els deures amb el ministerio abans que ens les posin i tot, i amb il·lusió, que voleu que us digui, empipa. Fa sortir gent al carrer.
Les passes enrere s’han de fer amb més seguretat encara que les endavant. Anem a cegues.

Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Maig de 2012

Un any llarg i dur

Si a la plaça de Catalunya es queden fins dimarts sense problemes i a Sol els fan fora a bastonades, és què el ministeri de l’interior ha actuat més per l’autoritarisme i les gònades que no pas per la raó. Espifiada de Fernández Díaz i un altre motiu que confirma la poca vocació democràtica del govern respecte de les protestes per la crisi. Sort què està al servei del país, que si no...
I és que, agradi a la classe política o no, ha passat un any i el moviment del 15-M no s’ha mort, com pensaven. Ha passat del càmping, vistós però poc eficaç, al treball sectorial; com el de la plataforma d’afectats per la hipoteca, les coordinadores laborals o l’auditoria sobre què promou Arcadi Oliveres.
És en el terreny del pragmàtic, de denunciar la injustícia social que s’amaga darrera les excuses governamentals per salvar els bancs i enfonsar l’estat del benestar, i de fer pagar la factura de la crisi als sectors més dèbils i sense altaveus mediàtics que els defensin, on el 15-M te el seu lloc i un allarga vida.
Tan llarga què ha arribat a oïdes de Bruce Springsteen. Què fins i tot el ‘boss’ s’hagi adonat de què no només als Estats Units hi ha qui ho passa malament, és tot un èxit per als indignats.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Maig de 2012

Un mentider i un coix

Amb la il·lusió del deure acomplert amb el govern espanyol que ens maltracta, la sanitat catalana, com a bon anxaneta, ja denega targetes sanitàries a immigrants sense papers. A la vegada, el conseller diu que no es deixarà a ningú desatès. Difícil d’entendre. Què farà la Generalitat, els donarà un ibuprofè per veure si els calma el tumor? De tant vergonyós què és el tema fa gràcia i tot. Humor negre, vaja.
D’aquí a quatre dies la confraria dels xenòfobs habituals que es passen el dia als Centres d’Assistència Primària perquè no tenen res millor per fer, ja no podran dir que els moros col·lapsen els serveis públics. Contens que estaran els García Albiol de torn, que n’hi ha més dels que ens pensem i no només al PP. I satisfet que estarà el conseller Ruiz per haver fet els deures que li ha imposat la col·lega Matos.
I així tots alegres, i els serveis d’urgències dels hospitals consorciats plens a rebentar de gent malalta, en perill de mort i tot. Però això ja no serà culpa del Departament de Sanitat, serà culpa dels hospitals, què no gestionen bé perquè no són privats, oi Boi?
Ni la Thatcher va desmantellar la sanitat pública tant bé.

Dit a El Món a RAC 1 el 10 de Maig de 2012

Un lloc més pobre i 'cutre'

‘No hem d’oblidar que aquest és un país pobre i cutre’, diu Eduardo Mendoza a les entrevistes de promoció del seu darrer llibre, ‘El enredo de la bosla y la vida’.I per si de cas algú no s’ho creia, ahir el ministre José Igancio Wert ens ho va recordar amb el seu pla d’ajustament educatiu, un autèntic embolic vital que hipoteca, definitivament, els joves, l’únic futur d’aquest país ja de per si pobre i cutre.
El govern del PP, que en matèria de cultura defensa els toros però no els estudiants, proposa un canvi de paradigma tal què d’acomplir-se, el ja de per si històric endarreriment pedagògic de l’ensenyament públic, passarà a convertir-se en la riota de l’educació mundial. Qui voldrà un professional format en aules amb 40 feres, amb mestres fatigats per l’horari lectiu, amb escoles sense recursos pedagògics i sense pressupost per a recerca i desenvolupament? Ningú.
Quan la consellera Rigau diu que les amputacions, més que retallades, de Wert envaeixen les competències educatives de la Generalitat, el que li hauria de dir és que, per estalviar, el més pràctic seria tancar el seu ministeri, que només es mante per fiscalitzar unes competències que són exclusives les comunitats autònomes.

Dit a El Món a RAC 1 el 17.04.12

La bogeria

Mohamed Merah no és un inadaptat social, ni un producte de la marginalitat de la banlieue. Igual que a ‘La bogeria’, la novel·la naturalista de Narcís Oller on un ric propietari de caràcter idealista i romàntic pateix un lent i inaturable procés d'alienació mental, l’assassí en sèrie de Tolosa de Llenguadoc, és un embogit criminal, i com a tal s’han d’interpretar les seves accions assassines.
No hi ha excusa que valgui, perquè un descendent de pied noir de tercera generació, fill de França, i que ha viscut sempre amb tots els elements proteccionistes de l’estat del benestar al seu favor, que a França no són pocs, tingui, sociològicament parlant, cap justificació cultural ni econòmica per abraçar el terrorisme més cruel; per cutres que siguin els pisos de les perifèries urbanes dissenyats als setanta per acollir les onades d’emigrants, això si, amb nacionalitat francesa i baguette sota el braç.
Mohamed Merah, ho asseguren els politòlegs, és un dement amb intencions criminals, inspirat i entrenat pel mateix salafisme que te arrels ben clavades a Catalunya. I això no te res a veure ni amb les diferències socials, ni amb la religió islàmica. Res.

Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Març de 2012

En defensa del jurat

Si el Tribunal Superior ha ordenat repetir el judici del cas Tous perquè considera que el Jurat Popular no va entendre que, en el grau que sigui i amb els atenuants que en corresponguin, un homicidi és sempre matar a algú, i que cal depurar la responsabilitat penal que se’n derivi; potser és que el jurat popular del cèlebre cas dels joiers, no va estar ben dissenyat, no pas que no fos honest.
No es pot culpabilitzar als ciutadans que el formaven la falta de motivació a que al·ludeix la sentència; en tot cas hem de considerar que són els estaments de la magistratura encarregats de formar, aconduir i documentar el jurat, els qui no van fer prou per evitar que, unes humils i honestes persones del carrer, sentenciessin segons el seu modest criteri, potser no prou a dreta llei, però basat en principis com el sentit comú, les emocions i tot de circumstàncies poc sotmeses a dret, segons que diu ara el TSJ.
Vull dir, que la qualificació d’arbitrària que s’ha donat a la sentència del jurat popular potser hauria de referir-se a l’administració de justícia, no a uns pobres ciutadans agafats al vol.

Dit a El Món a RAC 1 el 20 de març de 2012

L’escriptora compromesa

Un dia li vaig explicar a la Teresa Pàmies que m’havia llegit el seu ‘Quan érem capitans’ d’una tirada, un matí gris, com el futur d’una generació que no tenia més horitzó que els núvols que omplien la finestra darrera la qual somiava tot llegint.
-Però, tu estàs compromès amb els teus somnis?, em va deixar anar.
-Faig tot el què puc, li vaig respondre.
-Doncs no pateixis que tot arriba. Però, sobretot, no baixis mai la guàrdia.
Corria 1975, Radio España Idependiente repetia, sense encertar-ho, cada nit que Franco havia mort i jo era jove i mesell. Però mai no vaig afluixar en l’obstinació; en part perquè no he conegut mai una persona més compromesa amb el país, la història i la memòria del dèbils, que ella.
I fidel a les seves conviccions, amb obres cabdals com ‘Testament a Praga’, ‘Dona de pres’ ‘Amor clandestí’ o ‘Memòria dels morts’ la Pàmies, com li deia tothom, va construir el relat de la República, la Guerra, l’exili i encara fins avui, des del costat dels perdedors. Els va testimoniar i, així, els va honorar.
I com que la vida és un bolero, ella la comentava anys després per la ràdio bo i posant-hi música. I així no semblava tan dura.
Enyorem la teva veu, Teresa.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Març de 2012

La sentència del rei Salomó

Introduir per sentència el dret a què unes famílies puguin escolaritzar els seus fills contra el que diuen les lleis educatives, és un mofa a l’estat de dret. Això és el que ha fet el Tribunal.
Ara bé, com que tots ens temíem el pitjor, com que sabíem de les ganes que la Crosta li te a la immersió lingüística, com que coneixem la bossa de vots que es disputen Ciutadans i PP amb la llengua, podem donar-nos per satisfets i contents amb la sentència.
Te raó el president Mas quan diu que som allà on érem, i això ens permet respirar alleugits i agafar aire per a la propera. I te raó també la consellera Rigau quan diu que el sistema d’immersió, lloat a mig món i qüestionat per la justícia d’aquí, ai las!, ha quedat preservat, encara que sigui per ara.
Però que passarà si la Caverna comença a fer campanya perquè la gent demani d‘escolaritzar els seus fills en castellà? S’hauran de fer dues, tres o sis-centes excepcions? Quina gaita, no?
Les sentències salomòniques mai no resolen el problema. El curiós d’aquest cas, però, és que el problema no existia, l’ha creat la mateixa justícia que ara sentencia a mitges, i encara rai.

Dit a El Món a RAC 1 el 9 de Març de 2012

Igual que ahir

Que a les manis de febrer del 76 la policia carregués despietadament contra passejants, avis o menors era lògic: vivíem en ple franquisme. Ara, que la policia faci això avui, i que un cap es refereixi a estudiants de secundària (ni un còctel, ni un encaputxat a la vista) com a l’enemic, és impropi d’un estat democràtic i propi d’un funcionari autoritari, belicós i indigne del càrrec.
Per tant, si el ministre de l’interior no vol que li xiulin les orelles recordant-li de qui és el carrer, ha de destituir fulminantment el tal Pedro Moreno, cap superior de la poli a València, i de passada suggerir un recanvi per a la delegada del govern la inefable Paula Sánchez de León, coneguda pel seu anticatalanisme quan era portaveu del govern valencià.
Les càrregues contra menors, l’actitud extremadament violenta dels agents contra tot el que es movia al carrer Xàtiva, en ple centre de la ciutat, les detencions indiscriminades i la falta de les més mínimes formes morals i democràtiques en la manera com han explicat els fets a l’opinió pública (com si no sabessin que la televisió ho veu tot), fan d’aquests dos individus candidats al títol honorífic de fatxes de l’any; de moment.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Febrer de 2012

Les oportunitats, per a qui seran?

Penso en el vertigen de veure, des de la finestra de la meva habitació a la planta 20 i en pocs metres a la rodona, el gran canal venecià i els seus gondolers, l’illa del tresor amb vaixell pirata enfonsant-se inclòs, la torre Eiffel o el temple de Luxor, i entenc que l’alcalde del Prat de Llobregat no vulgui ni sentir a parlar del projecte Eurovegas. És un lloc de bojos.
Però també penso que, posats a considerar-ho pervers, ho són més les enormes cues de l’atur que no pas un casori entre un Elvis fati i una Marilyn cel·lulítica, que voleu que us digui. O sigui que els alcaldes de Montcada i de Gavà potser fan bé.
No prenc partit. Abans d’arribar a Las Vegas pensava que no ho resistiria ni un minut, i en ser-hi vaig quedar fascinat per la perversa capacitat de la ment humana. Capital del pecat o oportunitat de feina? I el que és més cru: permetre que es contravinguin totes les lleis (tabac, joc, menors) o perdre l’oportunitat de treure de l’atur a molta gent? Intentar casar les dues coses seria fer Las Vegas de fireta, i no crec que els inversors estiguin per fer les mitges tintes.
I és que crec que la gran oportunitat d’aquest projecte beneficia sobretot als seus promotors. Als altres ens queden les molles. Tot serà que ens hi conformem, és clar.

Dit a El Món a RAC 1 el 16 d efebrer de 2012

La vida a fora

Tornem a ser un país d’emigrants. I en tenim ben bé per vuit o deu anys. Avui serà un dia d’aquells en que la gent amb poca imaginació recordarà el clàssic ‘Vente a Alemania, Pepe’ per mofar-se de la trista realitat que, francament, no fa cap gràcia.Els emigrants d’avui tenen poc a veure amb l’entranyable personatge d’Alfredo Landa. A més de pisos, els anys de creixement econòmic han servit també per formar acadèmicament i intel·lectual les millors generacions de la història d’aquest país. No tot ha estat dolent.
És en aquest oasi en el nostre habitual nivell baix de formació on rau la desgràcia. Són molts d’aquests doctors, investigadors i enginyers els que ara marxen, farts de viure en un país que els va posar la mel als llavis amb una bona universitat i amb idiomes (alguns còpia d’endeutar les famílies), per condemnar-los després a sous de misèria, contractes draconians o a l’atur, i a una versió actualitzada del ‘que inventen ellos’ amb l’excusa de la crisi.
El resultat és que més de 20.000 fills de les millors generacions marxen a l’estranger. Allà se’ls reconeixerà el talent, viuran dignament i contribuiran al creixement d’aquests països gràcies a l’excel·lència que hem pagat i suat nosaltres.

Dit a El Món a RAC 1 el 17 de gener de 2011

Un barri sense xarxa

Amb mig segle de vida, el barri del Besòs és encara un indret complex, sobretot per la falta d’interacció entre els diversos estrats socials que hi ha anat a viure.
No negarem que els darrers anys les administracions hi han abocat una notable quantitat de recursos que l’han polit urbanísticament, que l’han connectat amb la ciutat i que li han bastit un seguit d’infraestructures imprescindibles. Però cap d’aquests esforços no ha aconseguit superar les diferències culturals entre els sectors que l’habiten. Mig segle després, i amb una població notablement envellida, al barri del Besòs encara no hi ha una autèntica convivència, com a molt hi ha coexistència, habitualment pacífica però no sòlida ni indubtablement pacífica.
I quan hi ha una guspira i una flama, el foc s’encén com ha passat ara amb el lamentable balanç d’un mort.
A la darrera frontera de la ciutat cosmopolita li cal encara teixir el seu propi model social. És la garantia de que coses com aquesta no passin. I per fer-ho li cal professionals que treballin al carrer en aquest sentit i associacions que relliguin grups i veïns.
I el que no necessita són tisores que retallin serveis, és clar.

Dit a El Món a RAC 1 el dia 5 de gener de 2012

Vodevil de caspa i gònades

A mig camí entre una comèdia de sofà de teatre de la Gran Via i el Cine de Barrio de dissabte passat (Concha Velasco i Paco Valladares), la vista oral del judici pel cas dels vestits de Francisco Camps ha convertit un cas de suborn en un vodevil de l’Espanya casposa i testicular que alguns il·lusos crèiem ja superada pels temps i la història.
A la sala de vistes, l’interès per destapar una trama de corrupció política s’ha convertit en la tafaneria per saber les mides de cintura, cul i espatlles de l’expresident de la Generalitat valenciana o els elàstics que exigia a les cintures dels pantalons.
I tot plegat no ha estat així per intel·ligents estratègies ni revelacions sorprenents; si el judici s’està convertint en un film de Berlanga és per dos motius: primer perquè el tema de per si és ridícul. Deixar-se subornar per uns vestits, per cars que siguin, és cutre i més propi d’una astracanada que no pas de polítics amb ínfules cosmopolites. I segon, perquè, pel que s’està veient, el sastre Tomàs sembla demostrar que diu la veritat i, així, la cèlebre innocència amb que Camps es va acomiadar de la presidència valenciana està més cremada que una falla.

Dit a El Món a RAC 1 el 27 de desembre de 2011

Paga que és gata

Per a moltes famílies d’economia precària i membres a l’atur i estudiant, un euro per recepta, un euro més per la T-10, i els augments de l’aigua i del llum que venen, pot significar la sotsobra total, l’estretor definitiva, la fractura social.
Per als turistes, acostumats a pagar la taxe de séjour quan van a París (i no per això hi deixen d’anar) i a que els clavin de mala manera per una cervesa als bars del centre de Barcelona, un o dos euros, segons hotel, de taxa no és la misèria, i molt menys ho serà per al sector hostaler.
La Generalitat només rebaixa un 0’7 % el pressupost per al 2012, no perquè doni majors servei, sinó perquè ha de pagar més interessos pel deute. Per tant, és evident que cal recaptar més si no volem que ens retallin fins la dosi d’aire que respirem. I per recaptar, el copagament i l’augment de tarifes no són unes idees originals, però són de les mes plausibles. Ara bé, si la taxa turística es pot aplicar de forma esglaonada, perquè l’euro de les receptes s’aplicarà de forma lineal, creant un greuge que pot ser socialment gravíssim? I perquè aquest exagerat augment al títol de viatge més popular?A qui es vol castigar?

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Desembre de 2012

Una industria capdavantera

Per xifres de producció, vendes i facturació, la indústria editorial catalana és un dels puntals del creixement econòmic del país, de llarga tradició i prestigi. A més és un sector molt internacionalitzat, a l’avantguarda tecnològica i que genera un elevat valor afegit; just les característiques que els experts demanen a les indústries que ens han de treure de la crisi.
La pregunta, llavors, és simple: perquè les administracions no aposten més per la indústria editorial catalana?
L’Institut d’Indústries Culturals està fent una bona feina, i està molt bé que el president Mas hagi assistit a la Nit de l’edició, però no n’hi ha prou. Fa anys Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, privilegi que va perdre en favor de Madrid, ciutat sense una tradició editorial tant procliu. Per què? Perquè l’administració hi va apostar.
Si la Generalitat en pes, el sector financer, l’ajuntament de Barcelona, els sindicats, les organitzacions patronals i la universitat aposten per la indústria editorial, aquest serà un sector punter de l’economia catalana. No fem volar coloms somiant en indústries que sabem que no vindran mai. El món editorial ja el tenim aquí, i ho te tot a favor.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de desembre de 2011