Camí d’Helsingor

Cansat per la calorada que fa avui en aquest punt tant septentrional d’Europa, m’assec en un mur baix a les envistes del castell de Kronborg a veure passar els vaixells per l’Oresund; així ho devia fer Erik Vè mentre comptava els diners que feia amb el peatge que cobrava tots els vaixells que hi passaven. De fet, el castell i la seva història m’importen ben poc. L’únic que m’ha portat fins aquí és intentar entendre què va captivar Shakespeare per situar-hi allà Hamlet (Quaderns Crema) El castell és un bon escenari per una tragèdia tan terrible com aquesta, però hi ha un no se què de perfecte en l’estructura constructiva de la fortalesa, potser producte del propi estil renaixentista, que la fan ben creïble com a duana del segle XV, però inversemblant com a paisatge per a un drama familiar. Per més que volto per dins i per fora, faig fotos amb passió de japonès, entro a la capella, les masmorres i els lavabos (l’estat del benestar danès posa wc als llocs més impensables i el d’aquí fa que ens pixem per les cantonades), no acabo de veure que li va trobar Shakespeare al lloc.

Havent llegit Aire de Dylan (Seix Barral), el darrer Vila-Matas, i escatint-hi clarament el to hamletià del protagonista, el jove Vilnius, diria que el castell de Kronborg no ajuda en res a acostar-se a la realitat; hi ha tan de sentimentalisme en aquell pati immens, en aquelles torres acabades en punxa perfectament rodona i altiva o en aquell oratori perfectament blanc i clar, que no hi trobo engrunes de realitat per enlloc. Quan més em sedueix la idea argumental i el drama del jove príncep, més em decep l’escenari.

Però Shakespeare era donat als jocs de miralls trencats, als contrastos brutals, a la passió desfermada per tocar la realitat i apartant-se’n rabent de tant com crema. El sonet “Acusa’m, doncs, d’això: que he oblidat el favor / amb què hauria pagat el teu mereixement”, pàgina 117 dels Sonets traduïts per Salvador Oliva (Edicions 62), escenifica preciosament aquesta idea. Aquí potser li va fugir de les mans aquest control d’una realitat que diu entre versos, per això va ser un text què, fa anys, va encendre l’absurda polèmica sobre l’homosexualitat del seu autor (en algun moment semblava que aquesta condició posés en judici el valor de la seva obra; ximpleries). Sigui com sigui, la tarda que vaig comprar-me aquest volum, vaig pujar tot prest a la cafeteria de la Laie per llegir-ne algun tot fent un cafè camí de la facultat. Aquell dia vaig arribar vint minuts tard a classe. Això mai no em passaria a Kronborg. Arribo puntual al tren.

Perdudes les il·lusions

Quan els fa aquell primer dictat, poca cosa saben els alumnes del professor Lazhar de la portentosa imaginació d’Honoré de Balzac i de la seva no menys poderosa capacitat d’observar el món. Són canalla d’una escola de Montreal què, protegits dels drames de la vida per les famílies, l’estat i el sistema educatiu, topen frontalment amb la brutalitat de la condició humana quan la seva mestra es penja al bell mig de l’aula. Lazhar n’és contractat com a substitut, un impostor a la fi, però els llegeix Balzac i els obre els ulls a experimentar amb l’ensurt quotidià de l’existència.
Perdudes les il·lusions banals, els nens i nenes de Lazhar pouen en la realitat que hi ha més enllà dels primers sentiments i maduren. L?escola, els pares i l’administració són incapaços de fer aquest pas. Probablement no han llegit mai ni ‘Els sofriments de l’inventor’ balzaquians (Proa), ni tan sols les educatives faules de Lafontaine (Cruïlla), amb que Lazhar ensenya a reflexionar als seus estudiants.
Però, arribat un punt de la vida en què ja un s’hauria d’abstenir per sempre més de mirar a l’úter matern; és absolutament necessari perdre les il·lusions? Ens fèiem aquestes preguntes llegint ‘Les il·lusions perdudes’, de Balzac, en una traducció de Jaume Fuster per a Les Millors Obres de la Literatura Universal (Ed. 62). Era l’abril de 1982, el país creixia, el català conqueria territoris mai no explorats, i la universitat, tot i que rebia l’epítet de ‘fàbrica d’aturats’, era un bullir d’idees, d’il·lusions trobades. Per què, doncs, provocar l’ensulsida d’aquells nous projectes vitals i col·lectius?
Però a la fi Lazhar és descobert; només es tracta d’un refugiat algerià que, al seu país, regentava un restaurant. Fa la darrera classe, els llegeix la faula que ha escrit per a ells, i desapareix per sempre de l’escola; però potser no de les seves vides.
Balzac està de sort, hi ha 21 títols seus al mercat català ara mateix. D’altres clàssics no han tingut la mateixa fortuna, i els catalans encara menys. El patrimoni literari desapareix, el país es torna cada dia més musti, les il·lusions es dilueixen en un no res, i a ningú no sembla importar-li gaire. A la democràcia especulativa ja li van be aquestes generacions de mediocres que crea. Per què somiar, doncs? Que els extirpin aquest dolorós tumor de petits i s’estalviaran que pensin de grans. I sobretot, que vigilin no se’ls coli algun professor Lazhar.

L'estil, toujours

El surrealisme li va alliberar la ment de la terrible crosta de la consciència, i li va esbatanar el cap de pinyol de províncies obrint-lo a la imaginació. Llavors, arribat a la capital, va conèixer el metro, però els sindicats feien vaga per la retallada de sous. Insatisfet, va portar al cinema dos infants que havia trobat en un tram, va escridassar un viatger a l’autobús de la línia S, es va apujar el botó superior de l‘abric per tancar-se l’escot, va conèixer Sally Mara, s’hi va enamorar, li en va plagiar el diari íntim i va fer passar per seves les obres completes de l’escriptora escrivint: “el fet que el nom d’un autor que es diu real figuri en la coberta d’un llibre, no vol pas dir que ell sigui el vertader autor d’obres aparegudes precedentment sota el nom d’un autor pretesament imaginari.” I en tot allò, Georges Perec va descobrir l’inesgotable.
O bé: se sabia en un estat més veritable que la realitat tangible. Al seu La Havre natal poc o res en sabien d’allò. Era al metro, amb els seus jeans gastats i la seva llengua llarga que ho havia après. I, tot i que l’hivern era dur, se sabia espavilar, sempre i quan pensés a cordar-se el botó del coll de l’abric. Una vetllada a la Cinemathèque amb la seva xicota, la Sally Mara, i sense els nens del tram fent d’espelmes, era suficient per demostrar a tothom que ell no era un autor imaginari. Ben bé que es podien discutir amb ell a la línia S de l’autobús!
O potser fins i tot: a la Sally Mara no li agradaven els nois de províncies, i menys del nord, per això es va adscriure al moviment surrealista, les noies flipaven amb aquella colla d’esverats. I com xalaven d’esbroncar la gent de la línia S del bus, o segrestant nens al tram i portar-los al cine, o fent-se passar pels autors que no eren, tot i que ben be ho podrien haver estat algun dia, o fins i tot corrent pels carrers glaçats de París amb l’abric ben obert.
O: Raymon Queneau (La Havre 1903-París 1976), és considerat un dels màxims renovadors de la literatura francesa. Amb ‘Sempre som massa bons amb les dones’ (Columna), ‘Zazie al metro’ (La Magrana), ‘Un hivern dur’ i, sobretot, ‘Exercicis d’estil’ (Crema), 99 maneres diferents d’explicar dues situacions d’allò més vulgar, aquí va fer molts adeptes per al Ouvroir de Littrérature Potentielle (OULIPO) què, malgrat el que encara pensa molta gent, no són les sigles dels serveis secrets francesos, ni el nom d’un grup de Hipo-hop.

Oportunitats de la història

Principis de la tardor de 1991. Palplantat com un estaquirot al bell mig de la plaça Roja sento com poden arribar a pesar en la memòria els escenaris de la història. L’essència dels dies què trasbalsaren el món, tinc la tomba de John Reed a tocar, i l’impacte intel·lectual i emocional del socialisme soviètic en la generació de fills del desarrollisme franquista, entela els ulls amb aquell enyor impostat del què només s’ha viscut a distància a través de llibres, pamflets, conferències o una llarga època de llegir les populars ‘Novedades de Moscou’. Estic allotjat a l’hotel Ucraïna, un dels set grans gratacels que va manar construir Stalin i on, a penes uns mesos abans, ha estat la seu dels colpistes. L’hotel és davant del parlament rus, la casa blanca, que li diuen, i al vestíbul els militars encara controlen a tothom qui hi entra i en surt. Tasto amb delit la història que està passant en aquell mateix instant i l’explico al diari.
L’any 1928 Manuel Chaves Nogales creua Europa en avió, de Madrid a Bakú passant per Berlin i Leningrad. Encara no sap que, anys després, escriurà un text cabdal per entendre la història contemporània d’Europa: La agonia de Francia (Libros del Asteroide), un llibre que el consagra com el periodista espanyol més important del segle XX, però s’entrevista amb Trotsky i altres líders Bolxevics. L’any següent publica el llibre ‘La vuelta a Europa en avión’ (ídem), un llibre que, complementant-lo amb l’anterior, constitueix una potent crònica del convuls segle XX europeu.
L’any 1956 El jove periodista de Paris Match Dominique Lapierre, el fotògraf Jean Pierre Pedrazzini i les seves esposes s’embarquen en un viatge únic: de París a la URSS en un Simca Marly groc gràcies a un permís especial. El retrat d’un poble què confia plenament en el socialisme xoca durament contra la realitat de privacitats de tota mena, complicacions per a obtenir carburant i l’admiració que desperten ells, la seva roba, el vehicle o les càmeres de fotografiar per allà on passen. ‘Érase una vez la URSS’ (Booket) és el relat apassionat de la descoberta d’una part de la història que, fins llavors, restava amagada. Lapierre es consagra, la història li dona una oportunitat com li va donar a Chaves Nogales o a qualsevol escriptor qui és capaç d’interpel·lar la realitat i explicar-ho amb passió, però amb amplitud de mires. Els relats de fets són la memòria dels temps viscuts: literatura del testimoni. Qui pot parlar avui de l’antiga URSS?

Tots som de poble

El poble és l’epicentre de totes les coses. Recorrem els complicats viaranys del món, descobrim cultures, coneixem amors i aprenem costums, però el motlle què ens modela a partir de tota aquesta massa és el poble, el lloc d’on som. Un és d’on vol ser, però no trobareu ningú que us digui que és de Nova York o de Paris, us dirà que és l’Upper east side, de Saint Germain, de Rockaway o de Saint Denis: el poble.
L’antiga Mequinensa, el poble de Jesús Moncada, va ser negada per les aigües del pantà per republicana, roja , anticlerical i llibertina. En nom del progrés de l’energia elèctrica, l’antiquíssim poble va ser destruït i enfonsat, molts dels seus habitants en van marxar, i es van perdre per sempre les seves ancestrals maneres de viure.
És precisament aquest arrancar-los la seva identitat, despullar-los de tot el què havien estat i els havia donat personalitat, i com el poble -unit o egoista- lluita per mantenir la dignitat, l’eix central de l’obra literària de Jesús Moncada. La fascinació que els lectors sentim per la condemna d’aquella col·lectivitat és el motor del relatar de l’autor de Camí de sirga, Calaveres atònites (La butxaca), La galeria de les estàtues o El cafè de la granota (Ed. 62). I és que, amés de negada, Mequinensa va ser torturada durant 13 inacabables anys. Des que en 1957 van començar les obres de la presa sense que els seus habitants no en sabessin res, fins l’any 1970, quan les velles edificacions van començar a ser enrunades i els seus habitants es van traslladar al poble nou, un lloc inhòspit de cases idèntiques i carrers amb lletres, el poble va viure sota l’amenaça de l’aniquilació.
El dolor de veure desaparèixer el lloc on has nascut va més enllà del mal físic. Sents que t’arrenquen la memòria, que l’excavadora s’endu tot el que has estat, que tot tu et converteixes en pols blanca; ells que només coneixien la pols negra de les mines de lignit que els havia donat de ben menjar i viure durant anys. Però, a la fi, el malson es va fer realitat, i avui ja només resta la literatura de Jesús Moncada i les anècdotes dels vells per evocar una vida que es va perdre per sempre sota les aigües d’un pantà.
El TNC evoca ara la història de Mequinensa amb en Mallol Fontcalda, el secretari del jutjat; l’Estanislau Corbera, l’amo del cafè del moll, la Penèlope, germana del jutge Crònides, el vell barquer en Nelson, i tot de personatges del bigarrat i intensament vital univers moncadià. Aquestes coses no s’han d’oblidar mai.

Rodamóns sense casa

Entre 1964 i 195 Bob Dylan va escriure ‘Taràntula’ (Global Rhythm Press), una novel·la què vam trigar anys a poder llegir aquí. Es diu què, de la pulsió filosòfica d’aquell relat experimental, en va sorgir ‘Like a Rolling Stone’, tema considerat la millor cançó de tots els temps segons la revista Rolling Stone i què obre el disc ‘Highway 61 revisited’, el millor disc del poeta de Minnesota.
Corria l’estiu de 1965. Dylan havia estat a Anglaterra l’any abans, havia conegut músics i havia escoltat el blues elèctric britànic. Quan es va presentar al festival de Newport de 1965 amb un grup elèctric el públic va quedar estorat pel que consideraven un anatema: Dylan amb una Fender? Abans mort. Però uns dies després del festival es va tancar a enregistrar la majoria de cançons què havia interpretat al vell festival de folk, i d’aquelles sessions en va sortir ‘Highway 61 revisited’. La sensació de què aquelles històries tristes i desoladores de vides perdudes als vorals de la ‘carretera del blues’ (la ruta entre Nova Orleans i Milwaukee) només es podien explicar des dels ritmes de les guitarres elèctriques, es va esvair el dubte.
‘Lilke Rolling Stone’ és una cançó que captiva. La història de soledat i desengany d’algú que acaba sent ‘com una pedra del camí’ estremeix potser fins i tot més avui en dia que a l’emergent Amèrica de l’any 1965. Però de les 9 magnífiques cançons que componen el disc, ‘Desolation row’ (Passatge de la desolació) és un dels millors poemes que ha escrit aquest etern candidat al Nobel de literatura. El llarg desfilar de vides trencades, personatges grotescos i pallassos patètics què a veu narradora observa des de la finestra del carreró és un autèntic cal·ligrama de la condició humana.
‘Desolation row’ publicada a l’enorme i bell volum ‘Bob Dylan Letras’ (Global Rhythm Press/Alfaguara), és un poema tristíssim, una visió gens metafòrica i un punt visionària del fracàs col·lectiu en què estem instal·lats, des del Mississippí fins el Besòs, quaranta set anys després. Qui ho ha perdut tot només te el dret moral a què el trobador canti una crònica del seu enfonsament. La tristesa corre per totes les avingudes i vol ser lluny de les comunions de masses. El poeta ho sap i no se n’amaga. Agafa de nou la guitarra acústica i desgrana aquest devessall d’històries sense sortida. Se sap un rodamón sense casa. I quan la lluna s’amaga, ja només espera la pluja.

Europa, grisa i sola

Encara que no hi pensem, els drames d’un altre temps són part íntima de la nostra condició. La nena assassinada en un poblet al nord de França, un dels tants llocs perduts en la reraguarda de la Gran Guerra, ens furga la memòria fins que la veritat rebenta dins nostre i ens capgira. El ressò de les bombes a les trinxeres i els crits dels fills que moren entre el llot del País del Nord només és uns sintonia: la mort estima la bona gent i se l’endu de pressa. Després només resta el rastre difós del que van significar pels qui els van estimar.
A ‘Les ànimes grises’ (La Magrana) Philippe Claudel ens planta la veritat davant dels ulls quan ja crèiem haver-la oblidat. La bomba ens esclata al rostre. ‘Els que són de mal pelar són els cabrons. Aquests en general moren vells, i de vegades fins i tot al llit’, diu l’autor. La soledat embruteix. El desertor, el trist i el turmentat poden ser l’assassí, però també pot passar que ho haguem estat nosaltres; en la memòria del drama oblidat, qui pot dir que ell no ha estat?
Buscava una imatge que identifiqués l’Europa d’avui i, per molt que pensava en paisatges idíl·lics i grans monuments simbòlics, només em venia al cap aquell poble gris i enllotat de la novel·la de Claudel; aquella nena morta mentre el gas mostassa asfixiava els fills de tota una generació a les trinxeres de l’altra banda dels suaus turons dels camps del nord. En la meva memòria no interpretava allò com una metàfora: era la realitat. La imatge que buscava per identificar l‘Europa d’avui no era cosmopolita ni paisatgística, era precisament aquesta: l’estesa infinita de petites creus blanques i anònimes que encatifa els camps de Flandes en una successió inacabable de cementiris, de drames que formen part íntima de la nostra pròpia condició d’Europeus i què, perversament, han estat amagats, com si allò mai no hagués passat, com si no formés part de la construcció d’aquesta casa comuna.
Potser si haguéssim buscat la veritat des del primer moment ara no dubtaríem de la nostra condició d’europeus. Si avui som una gent grisa i solitària és perquè els drames d’altres temps ens han esclatat a la cara quan ja pensàvem que havien quedat colgats pel llot glaçat de la catifa verda dels camps de Flandes.
La mesquinesa de la condició humana sempre te un doble fons. A ‘Les ànimes grises’ l’autor el destapa. Ningú no li va fer cas, i ara, més vells i cansats, caldrà tornar a començar.

Cànon de civilitat

A l’inici del seu incert viatge per la vida i les lectures, quan ni tan sols sospitava què, després de caminar per camps, pobles, boscos i ciutats un dia es trobaria en terra erma, la poesia de Salvador Espriu era dels pocs cànons que admetia de bon grat; fins i tot va pensar en robar el volum 1 de lesa obres completes que edicions 62 havia editat en un refistolat ‘guaflex’ de color veig que, a l’època, era modern. No ho va fer, és clar, Les cançons d’Ariadna, Cementiri de Sinera, Mrs Death, Les hores, El caminant i el mur, Final del laberint o La pell de brau eren obres que li mereixien massa respecte com per arriscar-se a ser enxampat amb el volum amagat sota la jaqueta.
En aquell balbuceig lector, considerava la poesia d’Espriu un monument d’art i civilitat. Possiblement era una de les columnes fonamentals damunt les quals descansava el, llavors intangible, valor de la literatura catalana contemporània. Era un balanç crític indiscutible. Si, amb el temps, arribàvem a alguna cosa com a poble seria, en part, perquè teníem la literatura d’Espriu. Era un gruix cultural que ens definia política i socialment. Llegir ‘Assaig de càntic en el temple’ era obrir un abrandat i dolorós debat sobre la necessitat d’estimar la pobra, bruta i dissortada pàtria per penúries què haguéssim de passar. En la ment dels iniciàtics lectors, l’obra d’Espriu expressava la civilització que mai no s’hauria d’haver estroncat. I així va començar el viatge per la vida de lector adult; molts anys abans d’adonar-se que estava atrapat en terra erma, que potser si que hauria estat millor allunyar-se nord enllà, per seguir caminant amb pas més segur.
La vida moderna ha generat una fal·làcia què ens fa creure que hi ha coses tangibles i materials que ens defineixen molt més que no pas uns poemes. Després hi ha la trista classe política, que pretén convèncer-nos que són les lleis i les institucions allò que ens fa com a poble. I actualment hi ha els economistes, una tropa de xerraires que malda per enredar la gent amb macro xifres que, sostenen, ens faran sentir-nos satisfets. Salvador Espriu ens va ensenyar que res no ens faria feliços llevat del nostre propi camí. Aquest és el cànon de civilitat què transmet la seva poesia. Llavors, fa ja una colla d’anys, els lectors s’hi van aferrar i van aixecar així una idea de viure i de ser. Avui tot allò ha estat desbaratat pels temps i els fets inexorables. Això també ho advertia la poesia d’Espriu.

El mite de la costa

Hi va haver un temps en què, el despertar a la vida, incorporava una forta sensació d’immanència amb el territori. Aquell esclat provocava un procés gradual de descoberta què derivava en la comprensió del país com a espai de creixement vital i intel·lectual. És el llegat del moviment escolta, dels grups excursionistes i d’una potent, tot i que avui frustrada pel desvariejar editorial, prosa descriptiva del país, els seus costums, cultures i ancestres. En un moment de negació forçada de la realitat tot valia amb tal d’entendre on érem.La monumental i decisiva obra de Josep Pla és avui l’únic que ens queda d’aquell esforç ingent per descobrir el país, presentar-lo en la seva justa mesura i difondre’l abastament i apassionada. I tot i què avui en dia una visió romàntica sobre la conformació del territori està molt mal vista pels exegetes del pragmatisme, hi ha llibres com ‘La costa Brava’ (La butxaca) quina lectura és fonamental per entendre la dimensió mítica del litoral entre Blanes i el Cap de Creus en l’imaginari del país.
El recorregut que Pla va fer l’any 1941, i que es va editar en castellà, era, ho confessa ell, una mena de viatge iniciàtic de la seva vida. La relació de l’escriptor amb la Costa Brava va ser una de les idees fonamentals de la seva existència literària, és a dir, física i sentimental. Quan l’any 1975 va editar el llibre en català, aquell sentit fundacional del text s’havia reforçat per la realitat de la brutal transformació que havia provocat el turisme. Va ser llavors què el llibre va permetre a una generació què maldava per saber qui era construir el seu propi mite de la costa, un puntal a partir del qual es podia conformar una primera idea de país. També es va complementar la visió literària amb ‘El Pirineu’ d’Estanislau Torres (Destino).
Potser aquella sensibilitat romàntica de la descoberta va modelar futurs cadells del nacionalisme polític. Jo no vaig tant lluny, jo només parlava d’entendre una realitat tangible, un país que no sabíem.
Ara el territori ha deixat de ser un marc de referències culturals que ens diu qui som. Ara a penes és un àmbit d’especulació política i econòmica, un solar sentimentalment eixorc damunt el qual es pateix. No és res més. I així vivim perduts en un laberint sense finestres al mar, sense mites. Però tan ens dóna: som apàtrides de la pròpia ment.

L’home i la ciutat: Fonollosa

El dia què va morir van trobar damunt de la seva taula el poemari ‘Ciudad del hombre: Barcelona’ (DVD) entre diaris, correspondència i un esbós de testament. Era el 7 d’octubre de 1991. Un any i mig abans s’havia publicat ‘Ciudad del hombre: Nueva York’ (Quaderns Crema). Albert Pla, fascinat per la seva obra, va escriure l’espectacle ‘Supone Fonollosa’, y Joan Manuel Serrat el tema ‘Por dignidad’, basat en poemes seus. Cinc anys després es va editar el llibre trobat al seu despatx. José Maria Fonollosa va deixar, així, de ser un poeta secret.
Fonollosa va ser un poeta silenciat durant 25 anys. La crítica el va situar a la generació dels 50, quan va publicar ‘La sombra de tu luz’ i ‘Umbral del silencio’. Després res. L’any 1951 va marxar a Cuba, on va escriure els llibres sobre Nova York i Barcelona, però van haver de passar anys abans de veure’ls editats,. Un encontre fortuït amb Pere Gimferrer l’any 1987, va propiciar l’edició del primer llibre, y anys més tard es va publicar el segon. Per aquelles mateixes dates Quaderns Crema va editar una novel·la en vers, ‘Poetas en la noche’.
Però, tot i aquell petit aldarull editorial, Fonollosa mai no ha deixat de ser un perdedor consumat al més pur estil de la mitologia cultural urbana: un poeta maleït. Mai no serà un autor de masses, de culte com a molt. I, a hores d’ara, potser ja ni això. Potser millor.
Pocs poetes moderns d’aquest país han sabut transmetre l’angoixa urbana que aixafa els seus caps com ell. Res de lirisme barat, de versificador afectat. Ni una concessió a l’estètica. Decasíl·lab blanc i mal·leable al servei d’un discurs literari, vital i ideològic: sexe, mort i vida quotidiana a la ciutat. Poesia del discurs. Gairebé un rap situacionista. La societat com a espectacle decadent, depriment i terminal. Amb elogis a l’alcohol, al sexe sense amor, a l’obscuritat dels carrerons o als cucs que ens devoraran més aviat o més tard, és difícil superar l’estadi d’autor de culte per a uns quants bojos del carrer de casa.
Tots els poemes de ‘Ciudad del hombre. Barcelona’ tenen per títol un carrer de la ciutat. Poca cosa queda per cantar sobre la demència urbana després d’en Fonollosa. La resta sona buit. Proveu-lo, sobretot els que us considereu depredadors urbans, i ja veureu. Barcelona sembla més decadent i tot, després de passar per l’obra d’en José Maria Fonollosa. I el més fort és què potser és cert.

El senyor dels marges

La vida a les muntanyes del Rif ha estat sempre dura. Però als anys quaranta, amb el territori sotmès a la brutalitat de l’exèrcit espanyol, la misèria de la terra eixorca, les malalties i l’analfabetisme, la vida era una transició constant de crueltats que incloïen presons, fam, violència i odi. Així va ser l’existència del jove Mohamed Chukri i, malgrat tot, mai no es va apartar de la seva gent: els dèbils, els sotmesos a tota mena d’injustícies, els perdedors.
L’havia descobert Paul Bowles, i alguns havíem llegit ja ‘El pan desnudo’ (Debate), primera obra de la seva trilogia narrativa, profundament dura, descarnada i carregada de passatges autobiogràfics, quan el vam conèixer personalment una tarda a la llibreria Laie. Ens va sorprendre la seva afabilitat i modèstia, i vam entendre aviat que, només amb una extraordinària sensibilitat, es podien relatar escenes tan brutals d’una manera tan senzilla i eficaç. La història verídica d’un fill que li fa una fel·lació al seu pare perquè així no es torni a casar i ell pugui heretar tots els béns a ‘Rostros, amores y maldiciones’ (Debate), llibre que tanca la trilogia, n’és un exemple. El preu que els integristes islàmics havien posat al seu coll, és l’altra cara de la convulsa realitat del Magrib.
Però a Mohamed Chukri el va matar la vida. L’alcohol, la grifa i el patiment van poder més que la seva literatura. No va deixar ni esposa, ni fills ni altre llegat que la prosa més impressionant de la literatura africana moderna. Llegir els tres volums (‘Tiempo de errores, també a Debate, és el segon) de la seva curta però brillant obra, és una manera vàlida d’entendre els conflictes al Sàhara i al Sahel: són el producte de tanta injustícia.
‘Totes les persones tenen una dignitat que ha de ser respectada, encara que no hagin tingut cap oportunitat a la vida’, afirmava Chukri. Quantes vegades Espanya, Franca i la resta de potències colonials no han acomplert aquesta simple màxima? Perquè ens sorprenem ara hipòcritament amb el que està passant a l’Azawat si només és un resultat, tardà i focalitzat, de la secular arrogància occidental? Des de la seva infantesa de murri fins que es converteix en escriptor, l’obra de Mohamed Chukri ens posa a tots en evidència; sense declaracions ideològiques, sense retòrica política, sense fatus protagonismes mediàtics; des del marge. Allà ell n’era un senyor.

Si, era ell

Uns nois d’un poble gran proper a Barcelona el van convidar a fer una tertúlia literària amb en Quim Monzó. Van quedar que agafaria el tren de les vuit i que el vindrien a recollir a l’estació. –Anirem passejant fins la sala on farem l’acte, és aquí mateix, van anunciar-li després de saludar-lo educadament. –Però abans us volem presentar un admirador, -afegiren. Van trencar per carrers silents, de poble treballador que es lleva ben aviat, fins que van sortir a una plaça il·luminada. Llavors el van fer entrar en un bar presidit per una barra de zenc llarga i polida. L’amo, que estava traient la pols a les ampolles de les lleixes, va deixar la baieta, es va eixugar les mans al davantal blanc, i es va girar per saludar-lo. En Pere Calders va allargar la ma afablement, però sense entendre encara el perquè d’aquella coneixença forçada. Quan cafeter i escriptor van ser davant per davant, les mans a punt d’encaixar, el narrador va exclamar: -Però, si sóc jo! I per bé que no recordava haver fet preparat mai ni un tallat, en Calders va haver de reconèixer que aquell home d’ample front, cara arrodonida, ulleres de carei i un permanent somriure murri, que servia cafès darrera la barra d’aquell bar d’un poble gran proper a Barcelona, era ell.
Això podria ser un conte, com Antaviana podria ser el nom d’un continent. De fet els contes de Pere Calders van formar molts lectors fins no fa pas tants anys. Ara ja no, ara la xarxa ha homogeneïtzat els gustos, està fent desaparèixer les literatures nacionals i ha ensorrat les editorials. I quan mors, restes a internet, però desapareixes de la memòria, que és la que valdria si tinguéssim una mica de dignitat . I això tampoc no es un conte.
Amb un vell i espellofat exemplar de Tots els contes 1936-1967 (Llibres de Sinera) es van formar uns quants joves lectors que volien una literatura catalana moderna i en sintonia amb el món. Descobrir la contemporaneïtat de Calders i el nivell de connexió amb les cultures preeminents de l’època va atraure lectors al català. L’èxit aclaparador d’Antaviana (ed. 62), l’espectacle que Dagoll Dagom va estrenar l’any 1978 a la Sala Villaroel, va multiplicar l’efecte modern i cosmopolita de l’obra de Calders.
Ara, tants anys d’oblit després, a l’Almeria teatre hi representen Invasió subtil i altres contes. Qui recordi qui és no s’ho hauria de deixar perdre.
En entrar a la sala en penombra l’escriptor ha mirat a l’escenari i ha exclamat: -Si sóc jo! Els espectadors han fet callar l’intrús.

La ‘banlieue’ somiada

La cultura de la cité: pied-noirs, obrers i bandes; l’èpica de la lluita per la supervivència en blocs de 20 alçades i 50 nínxols, la droga, les amistats, la descoberta del sexe. Viatges enlloc i curses enfollides. La sang, la venjança. I tot cantat per aquells primers grups entre el rap, el punk i el funk elèctric: FFF, Télèphone, Eiffel, Noir Desire...Una fascinació impostada: allò era potent, Sant Cosme o la Mina eren sòrdids. A Saint Denis naixia el millor rap, a Sant Adrià un pop ‘lolailo’ sense projecció.
Star Books va editar l’any 1979 ‘Semedi soir, la banlieue de mes rêves’, d’un desconegut Christian Louis; una visió crua de la realitat de la banlieue parisenca interpretada per un xaval de 25 anys. Una obra de tensió creixent que es precipita en un final tràgic, però gens desesperat: és el que hi ha. L’editorial catalana tenia la seu a la ‘avenida de José Antonio’; evidentment el llibre va sortir massa aviat per ser entès en aquest país.
Uns anys després vam conèixer en Chimo, un paio de 19 anys que vivia a la banlieue de Marsella, un crio que jugava amb navalles, paperetes de cavall i que vivia sota el paraigües protector de la banda, l’autèntica família quan la parentela autèntica viu del subsidi i no serveix per a res. En Chimo sap moltes coses, però és verge. Vol ser escriptor, això si que ho sap, i també sap que hi ha una paia de 16 anys, llavis carnosos i sexuals, cabellera rossa i mirada plena de coratge i ardor, que li te begut l’enteniment. Es diu Lila, ningú no la toca i només ell la mira. Escolta les seves històries on la imaginació sexual es converteix en deliri real. I ell ho escriu en dues llibretes plenes de taques.
Els col·legues li diuen que és boja; però ell sap que, sota el teló del seu vestit, hi ha la historia que li permetrà entrar a la universitat d’escriptors. Chimo escriu ‘Las voz de Lila’ (Ed. B), un relat eròtic de barriada d’una potència inusitada que supera els blocs de pisos; una invitació al plaer que Ziad Doueiri va portar al cine amb Vahina Giocante, la noia que va fer somiar en la banlieue.
Passa habitualment que els somnis es trenquen. L’any 2005 la perifèria es va encendre. L’odi ja es covava quan Chimo perseguia amb la mirada Lila, però va ser un anys després quan la televisió va mira al seu voltant i va veure violència, ràbia, impotència. Els media no parlen dels problemes mentre es couen, només quan esclaten: és l’espectacle. No hi ha més novel·les.

L’home que llegeix Tabucchi

L’home que llegeix Tabucchi sota la morera d’un mas, un dia d’estiu, pres d’una al·lucinació potser, de sobte és a Lisboa. Hi és present en aquest viatge el sentit tràgic de la circumstància històrica, és clar, com hi són presents les cançons de Carlos do Carmo, d’Amàlia o de la jove Carminho.
Aquest matí Lisboa és una ciutat plena de persones que han desaparegut de la seva vida: fantasmes literaris d’escriptors, arquitectes o músics morts quines vides ell ha glosat en textos lluminosos que, per un instant, els han retornat a la memòria dels vius. “Nas pedras da minha rua,/ Hoje vi nelas a sombra / Que me parecia ser tua”, ha escrit Roberta Miranda en un fado que sona a l’antic camió convertit en botiga de discos de Rua do Carmo. Es tracta d’això, diu Monteiro Rossi, de no evitar mai les ombres, és en elles on habita el record, més que no pas en les certituds de la llum meridional.
Fatigat per la calorada, l’home que llegeix Tabucchi és a Rua Augusta. El ‘calceteiro’ que arregla parsimoniosament la vorera li diu que es tregui l’americana si te calor, que no és el primer que ho fa aquí. –Com ho sap això? Li pregunta. –És fàcil. Passat l’arc giri a l’esquerra, entri a Martinho da Arcada i pregunti-ho. Ho saben molt bé, ells. L’home es treu la jaqueta, seu a la terrassa i demana una llimonada amb molt de sucre. Hi ha gavines a l’horitzó del riu, els ‘cacilheiros’ salpen lents d’Almada. La vida no és més que un dia normal, com la brisa que, per fi, puja del Tejo a darrera hora de la tarda. L’únic que no es pot perdre aquí és l’assossec.
L’afany amb que l’home que llegeix Tabucchi busca per ‘largos’ i ‘ruas’ lisboetes el record de tots aquells que un dia va amortallat literàriament és un somni blanc, un anhel encès amb ‘Afirma Pereira’, sostingut amb ‘Rèquiem’ (Edicions 62) i clarament definit amb ‘Pessoana mínima’ (Imprensa Nacional). La mort és un viatge erràtic per carrers calorosos i buits. És un dia per les tabernes del Chiado i els cafès d’A Baixa pensant en el poema que mai no s’escriurà, perquè ja l’escriu cada tarda la brisa que puja del riu i que tenyeix la ciutat d’aquesta tan necessària tranquil·litat.
És ara que, per fi, ja ha conegut el destí final de tots aquells sobre els qui ha escrit. És ara que pot anar a buscar l’Antonio per anar a Largo das Portas do Sol a prendre una ginjinha. La circumstància és tràgica, si, però la vida segueix descabdellant-se calma per Figueira