MANERES DE VIURE. Somiar en cine Nic

La darrera postal. Aquesta és el darrer text per a Maneres de viure que es publica. Després de tres temporades i mitja escrivint-hi una d'aquestes postals sonores cada setmana, aquest diumenge s'ha emès el darrer programa. La genrència de l'emissora ha decidit tancar-lo a mitja temporada.
Des d'aquest modest espai volem donar les gràcies a tothom qui ha cregut en aquests senzilla idea: en Jordi Sacristan i la Carme Parras, sobretot, però també l'Eva Corbacho, la Montse Huguet i tots els tècnics de la Xarxa que han fet possible els enregistraments i que aquest col·laborador s'hagi sentit sempre entre ells com a casa.

Embadalit vaig enganxar el nas a l'aparador de Juguetes los Reyes. Vaig memoritzar-ne el nom i el vaig anar repetint tot el trajecte fins arribar a casa: Cine Nic. Era allò, i res més, el que demanaria per reis. Només volia aquella joguina. Es podien estalviar els indis i cow-boys de plàstic i el plumier amb 24 retoladors Carioca. Jo volia un Cine Nic. I el vaig tenir; bé: el tinc.

Quan l'any 1931 els germans Nicolau Griñó van patentar aquell senzill projector infantil basat en el principi de la llanterna màgica, poc sospitaven de l'èxit que tindria l'invent, que es va vendre fins 1974. Així va ser com proyecciones NIC S.A., l'empresa que va fabricar la joguina, es va convertir en el Hollywood dels nens d'un temps i d'un país, el nostre, que no podien aspirar a veure més enllà de la finestra de casa perquè no els ho permetia ni la moral, ni l'estat, ni la família i molt menys el capellà.

Dumbo, Popeie, el gat Fèlix o una memorable versió de l'Illa del tresor, van ser els primers èxits de crítica i públic a la filmoteca en què vaig convertir moltes tardes l'habitació. Però sabia que els meus amics aviat es cansarien de veure les mateixes pelis.

Essent un nen amb iniciativa, allò que ara en diuen emprenedor, ben aviat vaig passar de l'exhibició a la producció. El paper vegetal el vaig treure del que feia servir per embolicar els pollastres la mare d'un amic que tenia parada a plaça. la tinta xina i la ploma va costar menys. El mateix estri que feien servir a escola per torturar-me amb inacabables pàgines de cal·ligrafia de lletra anglesa va tenir una funció més atractiva. La narrativa aiduivosual l'anava aprenent sobre la marxa, a dibuixar no, no se m'ha donat mai bé, però voluntat i hores en posava.

La tarda de l'estrena del primer film produït per Rafalet Century Nic, que així li vaig posar a la companyia, els amics van acabar amb les mans roges de tant aplaudir. A més hi va haver pa amb xocolata per a berenar.

Era un heroi, un geni com Griffith, estava cridat a impulsar la industria de l'audiovisual a Catalunya i a renovar el llenguatge cinematogràfic.

Llàstima que no vaig poder prosperar en l'empreneduria. L'encariment de la matèria primera (la pollastrera va posar el crit al cel quan va descobrir la de paper que li havia cisat, al preu que anava), alguns danys colaterals en la producció (unes taques de tinta gegants als pantalons que mai no van marxar amb la conseqüent empipada de la mare), i un partit de futbol de la màxima rivalitat entre el nostre carrer i l'equip de ca la Burra, va espatllar el que podria haver estat un gran negoci.

Ara gairebé no hi ha gent que vagi al cine. Les sales tanquen, els grans mites de la pantalla s'obliden i els nens només volen pelis de por a l'iPad, per aturar-les quan no puguin resistir-ho.

Si haguessin vist com n'estava de sexy Betty Boop a la pantalla del cine Nic. I sort que l'àvia no va veure mai la meva versió.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2014/01/05/postal-local-rafael-vallbona-somniar-en-cine-nic/

MANERES DE VIURE. Joan Miró, l'home bo

Només érem dos a tota la redacció aquell dia de Nadal de 1983, ara fa 30 anys, quan el dringar de les campanetes que anunciaven un teletip urgent no ens va portar cap felicitació nadalenca de l'agència EFE, com solia, sinó un breu comunicat anunciant la mort d'en Joan Miró.

Vaig mirar perplex al company. Vam intentar, sense èxit, que en Tàpies o en Ràfols Casamada es posessin al telèfon; vaig aconseguir de xiripa un exquisit comentari de l'amable don Cesáreo Rodríguez Aguilera, savi de l'art a la vegada que president de l'Audiència provincial de Barcelona (si, si, no m'erro), i em vaig entristir la resta del dia: Miró era per a molts el símbol de l'abstracció possible que podia ocupar els carrers, el triomf del surrealisme amb arrels al país, a la llengua i a la cultura. Sense ell sabia que les coses no anirien del tot be.

Conèixer l'obra de Joan Miró, encara que fos al mural de l'aeroport, al terra del pla de l'Ós barceloní o a la, llavors, recentment instal·lada Dona i ocell del parc de l'Escorxador, va connectar les generacions de joves dels setanta amb l'avantguarda cultural catalana de la República. La mateixa seu de la fundació a Montjuïc, obra de Josep Lluís Sert, és un gran far que assenyala la supervivència del racionalisme arquitectònic dels anys trenta per damunt de dictadures, ignoràncies i anorreaments. Encara avui la Fundació Miró és un referent que projecta la ciutat i el país al món. Sert, gran amic de Miró, va morir a penes set mesos abans que el pintor.

Però aquell dia de Nadal de 1983, sol davant la immensa Olivetti Lexicon i amb l'obligació d'escriure alguna cosa sobre l'artista traspassat digna de ser llegida davant d'un micròfon, no em vaig poder treure del cap el record del primer cop que vaig agafar un avió.

No hi tenia res a veure l'emoció de volar, ni el vertigen, ni cap mena de por, ca. Va ser la contemplació del gran mural de 9 metres que dona la benvinguda als viatgers a la terminal 2 (i que avui ben pocs deuen contemplar), el que em va impressionar fins l'emoció. Aquell dia vaig entendre que l'art interpel·la la realitat i diu de la cultura a la que pertany. Els colors vius de Miró, el traç intens, les grans peces de fang cuites al foc per Llorenç Artigas, l'exposició allà, al mig del delta del Llobregat, tot lligava per presentar aquest país al món tal i com és i com el reben milions de viatgers cada any.

Vaig escriure alguna cosa així per a l'informatiu d'aquell dia de Nadal de 1983. Després va sonar Erik Satie, quina música havia impressionat el jove Joan Miró com la seva obra havia impressionat a tants joves de la meva generació.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/28/postal-local-rafael-vallbona-miro-lhome-bo/

MANERES DE VIURE. La cantarella que feia Nadal

Sabíem que el Nadal ja era aquí el matí que la inefable cantarella dels nens de Sant Ildefonso envaïa la pau de la cuina a l'hora d'esmorzar. Aquell dia, el confort domèstic de les vacances escolars tot just estrenades, s'esblaimava en un nyigo-nyigo que, de sobte, es convertia en un trencadís sonor quan, a algun d'aquells nens de tràgica història personal, la gargamella li feia un bot i, emocionat, cantava tants milions de pessetes que ni ell mai no s'imaginava el que devien ser.

A tot el bloc les veïnes s'excitaven, les àvies resaven en secret per si de cas, el barber de la cantonada s'estintolava a la porta del negoci a veure per on anaven les coses, i a la barra del bar Imma els parroquians maleïen els ossos a la seva mala fortuna sense deixar de pipar el Celtas. I passat el desconsol, demanaven una altra barretxa al cambrer per a superar el tràngol.

Cap a quarts de dotze, tot el veïnat estava ja convençut de que tampoc aquell any la fortuna s'apiadaria de la seva misèria. El barber tornava a la navalla i els pisos de lloguer, els clients del bar omplien una quiniela amb desgana, les dones comentaven pel celobert el concert benèfic que cada Nadal presidia la dona d'en Franco al Teatro Real, i on Raphael era l'heroi indiscutible, i la canalla vagàvem pel barri sense rumb ni futur, somiant potser la de tebeos que ens podríem comprar si, a casa, els hagués tocat la grossa.

Després, a l'hora del Parte, escoltàvem gent que brindava feliç amb sidra el Gaitero, i d'altra què plorava d'emoció perquè, per fi, podria anar a Holanda a veure el marit que feia sis anys que treballava a la Philips. El pare deia que la rifa de Nadal era la millor perquè la sort quedava molt repartida, i la mare deia que ajudava a molta gent a tapar forats. Jo em preguntava perquè, si aquell sorteig de la cantarella feixuga era tant beneficiós, els de casa a penes hi jugaven mai.

I, si no hi jugaven, mai no tindríem la possibilitat de formar part de la repartidora, ni de tapar forats ni de brindar amb Rondel, ni de ser feliços com tota aquella gent que sentíem a la ràdio el dia de la loteria.

Aclaparat per tantes preguntes sense resposta, aquell dia intentava escapolir-me aviat de casa, i tornar al carrer a seguir perdent l'únic que teníem: temps per avorrir-nos. Deambulant, sempre ens trobàvem algun nano que deia que a un oncle li havia tocat la rifa; però abans, amb troles, de pobre no se'n passava. Va ser després que es van inventar les preferents.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/22/postal-local-rafael-vallbona-cantarella-de-nadal/

MANERES DE VIURE. Nens de carrer

Vagava pel carrer amb el Sito, el Pepe zeta, el Marinete modelo siete, en Luís cromo i els germans Najas. Jugàvem a bales, a curses amb xapes o a futbol en un imaginari estadi, on els gols de rebot contra el sis-cents de l'amo del taller d'estampació valien sempre i quan no li trenquéssim el retrovisor. I quan plovia sèiem sota el porxo del meu bloc i jugàvem a cromos o ens explicàvem aventis impossibles que sorgien d'una imaginació amb tantes ganes de volar com feina per viure hi havia a casa.

Anys després vaig llegir 'Encerrados con un solo juguete', 'Si te dicen que caí' i tots els altres llibres d'en Marsé, i vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda, quan no es podia fer una altra cosa, era una mena de patrimoni de la infantesa i l'adolescència... molt abans que s'inventessin els vídeo jocs, es clar.

Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Guanyàvem al futbol, tot i que en això jo no hi contribuïa gaire; la nostra foguera de Sant Joan era de les altes i fornides, als cromos en Luís era un campió, i a explicar aventis, doncs ja ho veieu, encara m'hi dedico.

I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'mireu Vallbona, això d'escriure novel·les és ben senzill, només cal tenir una bona història i saber-la explicar. I dit així, sembla bufar i fer ampolles. Però jo crec que, els que hem estat nanos de carrer, tenim avantatge. els ho dic encara ara als estudiants de la facultat i ells, pobres, que han nascut amb l'smartphone sota el braç, no entenen res de res. Coses d'altres temps, pensen. Però si els faig llegir 'Últimas tardes con Teresa', tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel.

Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure 'Adiós a la infancia ', aquesta aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al meu barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i les costures dels jeans.

Encara em reconec com un nen de carrer, és l'únic patrimoni que tinc, per això no seré mai res de bo a la vida; ja m'ho deia l'àvia. Em passaré els dies explicant aventis, aprenent-ne de noves, patint amb els herois, enamorant-me de les donzelles i buscant les històries que hi ha a cada cel, encara que no sigui cap dels set d'en Sisa. En un cel ras de guix o en un celobert de pati de veïns hi ha tanta vida com imaginació hi posàvem la canalla. Teníem deu o onze anys i somiàvem amb un món nou i infinit.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/15/postals-locals-rafael-vallbona-nens-de-carrer/

MANERES DE VIURE. La Constitució i jo

No us enganyaré pas; el 6 de desembre de 1978 vaig votar no al referèndum constitucional. No em creia, com no em crec ara, allò de la reforma i la transició i de que els qui havien atemptat contra la llibertat durant quaranta anys mai no haguessin de pagar pel seu delicte.

Tres dies després una parella de la guàrdia civil ens va detenir, a mi i a uns col·legues, mentre enganxàvem cartells d’un concert d’en Quico Pi de la Serra, legal és clar. Ens va fer passar la nit al cuartelillo i ens van confiscar les armes: dues galledes de cola d’empaperar Collowall i tres brotxes.

Ridícul però cert. Sabien ben be qui érem.

Trenta cinc anys després, amb bosses als ulls, algunes responsabilitats, i una colla de cabells blancs que empenyen, no considero que haver votat no fos una actitud arrauxada, ni immadura, ni juvenil; us asseguro que m'ho vaig pensar molt. I ja veieu quin en va ser el resultat; el de la nit al cuartelillo i el de a on ha arribat aquest país gràcies al pactisme servil i al nefast peix al cove, teoria política que consisteix en cridar molt aquí i baixar el cap submís allà. Recordeu la Escopeta Nacional? Doncs més o menys.

No preguntaré ara als que avui branden l'estelada on eren políticament, ni que en pensaven de la transició espanyola, ara fa tres dècades. Molts potser no havien nascut; i dels altres, dir que tots tenim dret a canviar de parer i el pensament de tothom pot evolucionar, fins i tot a bé. El que els demano, avui i arribat a aquest inexorable punt de no retorn, és que pensin que l'autocrítica i l'anàlisi són fonamentals per garantir l'èxit de qualsevol procés històric, i que el hooliganisme polític és més nociu per als propis que per als estranys, que fa anys que s'ho miren amb sorna mentre van pensant que ja vindran a ells amb el cove demanant que els posin algun peix.

Aquella nit de desembre de 1978 passada al cuartelillo de la guàrdia civil, vaig tenir temps per pensar sobre el relativisme de la nostra cultura i política. Em devien posar molt neguitós aquells agents, perquè encara ara i avui encara hi continuo pensant i buscant judicis de valor més rigorosos i lliures a l'avenir del país. Son coses que no s'esvaeixen per bosses que es facin als ulls i cabells blancs a la cara.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/category/col·laboradors/maneres-de-viure-locals-amb-rafael-vallbona/

MANERES DE VIURE. Quan les noies anaven a Londres i altres històries de l'educació sexual

L'educació sexual de tota una generació es construïa a partir de dos axiomes: 1) el sexe és brut i pecat mortal si no es practica amb finalitats reproductives i dins el matrimoni, i 2) l'estimulació dels genitals fins el clímax provoca paràlisi a les extremitats inferiors (hi havia una versió que deia que provocava ceguesa, segons l'escola de pensament).

El problema era que ja teníem tretze o catorze anys, a classe de dibuix ens passàvem jocs de cartes on hi havia fotos de noies en biquini i, més que preocupar-nos per la vista i la motricitat, l'argumentació ens feia riure.

Amb aquestes premisses formatives poca cosa es podia esperar d’aquella colla de galifardeus que creixien entre els partits de futbol al carrer i el primer centímetre de les cuixes de la Nadiusca a l’imaginari col·lectiu.

Al final vam aprendre quatre coses de qualsevol manera, a alguns se’ls va foradar aquella goma de dubtosa procedència que els havien venut en un quiosc, i a d'altres encara gracies que el cosí d’un amic ens va donar el telèfon d’aquell metge progre amb retrats del Che i Víctor Jara a la sala d’espera, que receptava anticonceptius. Després només calia buscar una farmàcia prou allunyada del barri i posar-hi valor.

I així ens vam fer grans sense haver-ho previst.

Les noies de casa bona no se les havien amb aquestes trifurques semi clandestines. Si el condó no aguantava, posaven dues mudes a la bossa i se n’anaven a passar uns dies a Londres. I entre comprovar si encara ens sentíem les cames, i pensar la manera d’anar a veure el Darrer tango a París o Emmanuelle, els nanos de carrer, com que ja no estàvem per jugar al futbol, passàvem uns dissabtes a la tarda fatals comprovant com aquelles noies tan guapes sempre se n’anaven amb el de la Lobito o el de la Cota 74 mentre nosaltres ens pansíem d’avorriment i ganes.

En aquella època, lligar era una forma més de la lluita de classes on els fills de la burgesia sempre acabaven guanyant, encara que els fallés el preservatiu. Elles tenien Londres; als altres un pis de merda, una feina de merda i una vida frustrada, com a molt. És el que diu Bruce Springsteen a The River.

Ara que el vintage s’ha imposat també a la política, l’educació sexual tornarà al paradigma dels anys seixanta i setanta; és a dir: tabús, por de Déu i cap protecció jurídica per als embarassos no desitjats, que és la millor manera d’acabar amb la vida i les esperances d’una jove.

Ja no cal anar a buscar el sexe en la clandestinitat, ara truca a la pantalla de l’smartphone, i també s’ha comprovat que no hi ha ningú que es quedi paralític ni cec d’aquesta feta. Però el clímax del plaer estarà prohibit als pobres. I, encara que no és una experiència agradable, a les noies de casa bona sempre els quedarà Londres.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/11/30/postal-local-de-rafael-vallbona-quan-les-noies-anaven-a-londres/

MANERES DE VIURE. Nino Bravo i la vida dels altres

Els pares tenien uns amics alemanys. Els van conèixer al càmping de Torredembarra quan jo era molt petit. Ells venien de Berlin amb un Wolkswagen que arrossegava una roulotte fascinant, i nosaltres tres baixàvem de Barcelona amb la modesta Vespa 150 Sprint amb sidecar. Coses que passaven i segueixen passant.

Quan, el matí del 13 d'agost de 1961, la mare va anar-los a buscar per anar a la platja junts com cada dia, se'ls va trobar plorant desconsoladament. Acabaven d'escoltar al servei mundial en ona curta de la BBC que les autoritats de la RDA havia aixecat un mur que dividia la seva ciutat en dos per sempre més. La meitat de la seva família i molt amics de tota la vida havien quedat atrapats darrera el filferrat; a alguns d'ells no els van tornar a veure mai més.

El novembre de 1989, veient per televisió les imatges de l'enderrocament popular del mur, vaig pensar molt en ells, i en l'estroncada felicitat d'aquelles desgraciades vacances de 1961. Però també vaig pensar en com, anys després, d'adolescents, tota la colla vam fer nostra una cançó escrita en honor i memòria de Peter Fechter, la primera víctima mortal per intentar saltar el mur. Segur que coneixeu la cançó, era el 'Libre', una de les més populars de Nino Bravo, que el cantant de la Vall d'Albaida va editar l'any 1972 dins l'elapé 'Mi tierra', el darrer que va publicar en vida. Qui no l'ha cantada mai? Ara, quants sabíeu que estava dedicada a un anònim heroi berlinès de 18 anys?

Llavors les cançons de Nino Bravo eren cosa de fans cridaneres i de programes com Rànquing internacional, de Radio España; res digne de ser considerat culturalista i molt menys progressista. És ara que en Guille Milkyway n'ha fet un disc de versions. Ara fa modern, als anys 70 no.

Però nosaltres, que érem joves compromesos que de nit escoltàvem la Pirenaica, teníem mares i àvies que es delien amb aquell 'xorro de veu' (textual) de Nino Bravo, i mai no es cansaven d'escoltar Noèlia, Mi tierra, Vete, Al partir... Eren les contradiccions històriques, tant inexplicables com necessàries per a viure.

I així no hi havia ronda de vins per les tavernes dels carrerons de Correus que no acabessin amb un Libre a cor que vols dedicat a la Capitania General que teníem a tocar.

Entre la humitat de les velles pedres dels carrers de la Mercè, Ample o Gignàs xopant-nos els ossos i l'escalforeta del vi barat o el patxaran, creixia una generació que, com el jove manobre berlinès víctima de l'autoritarisme, no estava disposada a callar, encara que ho hagués de fer utilitzant una cançó d'aquelles que sonava a la ràdio de l'època, entre la Francis i la radionovel·la.

Això si, sonava forta; tant com ara, que falta ens fa.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/11/24/postal-local-de-rafael-vallbona-nino-bravo-i-la-vida-dels-altres/

MANERES DE VIURE: Fills de don Laureano

Don Laureano López Rodó és d'aquells personatges que formen part de les nostres vides ho vulguem o no. Membre de l'Opus, home de Carrero Blanco, tecnòcrata i membre de la comissió redactora de l'estatut de Sau, fixeu-vos quines voltes dona la vida, pel que realment passarà a la íntima història de cadascú és per haver estat Comisario del Plan de Desarrollo.

Ahir va fer 50 anys que don Laureano va anunciar al país la posada en marxa d'una nova política econòmica que havia de convertir aquell estat medieval en un país industrial, de serveis i modern. Moltes parelles van celebrar la promesa de la sortida de la misèria, i va augmentar la natalitat. De quin any sou vosaltres?

L'any 1957 l'autarquia econòmica de falangistes i altres vencedors havia portat Espanya a la ruïna. Aquella situació va propiciar l'arribada al poder d'una colla de joves tecnòcrates (Ullastres, Navarro Rúbio, López Bravo i el mateix López Rodó) decidits a fer créixer l'economia a còpia de controlar el dèficit, rebaixar els sous, retallar la despesa pública, augmentar impostos, liberalitzar la circulació de capital i tot de coses que segur que us sonen com d'avui mateix. L'any 1959 a allò li van dir Pla d'Estabilització, va ser el pas previ als Planes de Desarrollo. Els primers anys Espanya va registrar uns índex de creixement del 7% i va entrar a la societat de consum. La gent es va comprar cotxes, televisors, túrmix i rentadores, a terminis, es clar. I en Raimon ho va cantar.

Per cert, dies abans de presentar-se el primer Plan l'Abat Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde que van indignar el franquisme, la policia va clausurar la seu d'Omnium Cultural, la gran Carmen Amaya va morir a Begur i les despulles de Carles Riba van ser traslladades al cementiri de Sarrià en la intimitat.

Tot allò dels Planes de Desarrollo no ca acabar be. La falta d'inversions públiques no va consolidar plenament l'Estat del Benestar, el model tradicional de la nova industria no va suportar l'encariment del petroli i les elevades despeses de producció, les escasses exportacions no van poder suportar l'ensulsiada del mercat interior, i la nova classe mitjana, amb accés als productes de consum però amb poca formació acadèmica, no va tenir prou muscle que aguantar la crisi del petroli de 1973.

Però quan les noves onades d'aturats van envair carrers i places, a les escoles ja hi havia tota una generació de nous ciutadans, fills de la il·lusió d'aquell primer Plan de Desarrollo.

Als seus fills, néts d'aquells que es van encoratjar amb l'anunci d'obertura econòmica del franquisme que va fer don Laureano López Rodó ara fa 50 anys, les generacions més ben formades de la història d'aquest país, ja no els queda ni il·lusió.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/category/col·laboradors/maneres-de-viure-locals-amb-rafael-vallbona/ 

MANERES DE VIURE: A Bloomsbury

Els integrats d’aquell Dyane 6 formàvem una expedició força insòlita: un jove poeta que començava a ser conegut, un barbut amb pinta de beatnik de poble, i un parell d’adolescents barbamecs amb posat de rata sàvia dels quals el món no en tenia notícia. En Ramon Pinyol, que era l'editor de Llibres del Mall, ens va fer de bo, i cap a Roda de Ter hi falta gent. D’això en deu fer ara uns 25 anys i era un dissabte radiant de primavera, ho recordaré tota la vida.

Tret del jove poeta, la resta no sabia qui érem, que hi fèiem a casa seva ni qui ens havia enviat, però en Miquel Marti i Pol ens va obsequiar amb la seva amistat des que vam entrar en tromba a la seva petita cambra. Ell seia en una cadira giratòria davant la taula de treball i, a un costat, hi havia un parell de cadires per les visites. Es girava lentament i ja el tenies al davant, amb aquell somriure entre murri i franc que li vaig veure tota la vida.

I com que li costava molt parlar i fer-se entendre, la distancia entre ell i els interlocutors era ínfima, gairebé inexistent. Una proximitat que s’entenia a la perfecció quan llegies els seus poemes: En Martí i Pol era un peta popular, i això, encara que alguns saberuts vulguin fer creure el contrari per pura enveja o canïnisme no és una xacra, és un mèrit. Ja ho voldrien molts poetes.

La seva casa era al carrer de les escoles, per això ell li deia Bloomsbury, parafrasejant Virginia Wolf i tota la seva colla. Era una casa senzilla i petita, com correspon a un obrer, però ample i oberta als amics, lectors i coneguts. De la ma d’en Ramon Besora centenars d’escolars van anar a veure’l, es van afeccionar a la poesia, es van fer lectors i éssers lliures.

A l’entada del poble hi ha La Blava, la fàbrica on va entrar a treballar de molt jovenet, on va caure malalt i a la que va convertir en objecte literari. La conec, m'hi vaig colar un dia en què volia ser poeta.

I és que no hi ha cantonada al poble que no evoqui llibres, cultura, poemes. Roda de Ter és terra d’escriptors, l’Emili Teixidor també ho era, però sobretot és país de gent desvetllada. És la saviesa dels humils, allò que en Martí i Pol va saber captar tan be als seus poemes, allò que el va fer estimat i llegit per molta gent.

Vaig pensar en tot allò de cop, ara fa deu anys, quan em vaig trobar la Rosa Pinyol davant del MACBA i em va dir, amb ulls humits, que no hi havia res a fer, que en Martí i Pol se'ns moria.

De vegades la vida et fa un favor, i et posa al davant éssers extraordinaris en ells mateixos, persones que et fan canviar la percepció que tens de les coses i els dies, gent que, del nostre trist vagar erràtic d'hores mortes damunt la terra, en fan saba i n'omplen l'avui i el fan demà per a tothom.

El viatge és llarg, Miquel, i encara hi ha massa camins que no he fresat. No tornaré a rodar per Roda de Ter, jo també hi tinc un amor secret.

I ja no m'escalfa el foc d'ahir, i molt menys el d'avui.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio: 

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/category/col·laboradors/maneres-de-viure-locals-amb-rafael-vallbona/