Llocs difícils d’explicar

A l’estiu proliferen com els tac-a-tac dels tròleis a la ciutat, les meduses a la platja i els mosquits al poble. Del Grec a l’Estartit, Sant Feliu, Calella, Andorra i Pineda, periple de quilometres i suor per uns quants festivals (tots diuen que imprescindibles) per intentar entendre el sentit últim i profund del tema, si n’hi ha o si l’espectador li sap trobar.

Ruben Blades a Porta Ferrada

A grans trets, de festivals d’estiu n’hi ha de dues menes: els del tipus campaments per a tribus (heavy, regetón, electrònica, reggae), i els barrija-barreja musical amb pretensions eclèctiques per sobreviure a les vacances. Els de clàssica avui no toquen.

Els primers són colònies al marge de la gent d’ordre, campaments per a postadolescents i Peter Pans en grau divers de decadència (per la samarreta o l’alopècia). Vacances barates amb la colla, birres i menjar del Mercadona. Turisme motxillaire contemporani. Nostàlgia transferida de Woodstock o del Canet rock dels 70.

Els altres són: Oci i esbarjo amb ínfules per a la burgesia urbana d’estiueig. Indústria cultural. Tapadora per a institucions que no fan res per la cultura la resta de l’any. Ganxo per atraure turistes. Xinxeta per posar en el mapa un lloc que no hi és i que, probablement, tampoc no te cap motiu per ser-hi. Supervivència per a músics, tècnics, promotors i mànagers (sense festis d’estiu molts s’haurien de dedicar a una altra feina). Final digne per un dia de xafogor, suor, platja i paella salada. Àmbit de relacions socials: qui no hi és no existeix. Omple-pàgines de les seccions de cultura dels diaris quan no hi ha res més (hi ha temes, però els periodistes són de vacances). Llotja de venda de cerveses. I algunes gotes de bons espectacles.

La mare de tots els festis

És el Grec. No és el més antic ni el més upper class (aquests van al de Pedralbes, avant-matx de Peralada abans d’instal·lar-se a la casa de l’Empordà), però és el gran festival d’estiu de Barcelona; fill de la revolta cultural dels setanta (Assemblea de Treballadors de l’Espectacle i tal) i del primer ajuntament democràtic. Lògicament és el que te la programació més àmplia i el primer de l’agenda. El punt fort és el teatre, per tradició. Hi ha anys que la programació musical és bona i n’hi ha que no; segons mercat. Enguany ha engegat amb un concert de volada, Pat Metheny, un dolç somieig de xafogor a Montjuïc. Virtuosisme d’alçada en col·laboració amb el Festival de Jazz (és a dir, Project amb Project). Primer plaer de la temporada i primera suada. Cécile McLorin a la Barts, aire condicionat. Al Harlem i al Jamborée hi fan repicons per farcir el programa. Els de Mas i Mas escalfen motors per al seu festival, que busca ser la continuació del Grec per als que es queden a Barcelona, i pels ‘guiris’.

Stefano Bollani a l'Estartit

Tenim-casa-a-Calella

La resta fuig de la ciutat. Molts a la Costa Brava. L’escriptor empordanès Vicenç Pagès els anomena els “tenim-casa-a-Calella”. Per a ells el festival de Torroella ha creat un apèndix a l’Estartit en format de jazz (cada estil segons el pedigrí que li correspon). Diversificar el negoci.

Stefano Bollani hi presenta ‘Que bom’, segon treball de música brasilera del pianista. A l’endemà Paolo Fresu, després Paquito d’Rivera, i el 10 d’agost Enrico Rava. Un programa ambiciós  cridat a atraure públic francès, entès i amant del jazz i consumidor d’una gran programació de festivals, a més de l’autòcton. El nou espai, el Molinet, l’extrem rocallós on el Montgrí s’aboca al mar, és un marc incomparable, però delicat. Massa petit per una grada de capacitat i uns bons camerinos, l’escenari és molt reduït i completament al descobert. I està exposat al vent, que mai no és calm i entra pels micros i voleia partitures. I fa patir.

A l’altre extrem, el Porta Ferrada és el festival d’estiu més veterà del país, com l’estiueig de Sant Feliu va ser pioner. En cinquanta-sis anys les ha vist de tots colors, però els darrers anys Project (again) ha sabut salvar-lo i recuperar-lo poc a poc. Barreja artistes que es poden veure per mig país, de Rozalen o Pablo Alboran a Txarango passant per Sara Baras, amb píndoles de gran categoria i jazz. En el que potser és un dels grans concerts de la temporada, Ruben Blades i l’orquestra de Roberto Delgado hi presenten Salsa Big Band (premi Grammy). És un show poderós i de gran qualitat que fa trontollar la bella badia d’aquest Montreux nostrat.

Llàstima que a l’endemà, Caetano Veloso i els seus fills desinflen l’energia insuflada pel panameny. Els nois estan verds, i per adobar-ho han de lluitar amb l’insuportable brogit del carnaval d’estiu de Sant Feliu que els acompanya part del concert, creant un fons estrident que enherba a la clientela urbana que, ara que és de vacances, es disfressa de culturalista amb shorts. I una tarda desvagada potser van a veure l’exposició de l’espai Carmen Thyssen: ‘Natura en evolució. De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff’. Això si que és imperdible.

Molts d’aquests esdeveniments estan fets a mida del públic de sempre, i els costa molt acceptar canvis. És el cas de Cap Roig. Si cada any portaven el Júlio Iglésias era per què als convergents gironins, nucli dur del públic, els agradava amb bogeria. Això era un pecat de patriotisme inconfessable, i ho negaven, però era així. Ara als del Pedecat els deu agradar amb passió irrefrenable en Bryan Ferry, el tenen abonat; perquè Cap Roig continua essent el festival dels gironins, i dels barcelonins ‘tenim-casa-a-Calella’. I quan arriba l’estiu perden l’oremus per cantants del pop més ranci, tipus Cadena 100.

El Cirque du Soleil a Andorra

Trapezis dels Pirineus

Per a la majoria, l’experiència circense es basa més en cops emocionals que en coneixements. Per això, l’aposta d’Andorra pel circ havia d’estar molt ben travada. Un pla immillorable: cap de setmana als Pirineus, compres i el Cirque du Soleil, potser el millor del món, de franc. La proposta entusiasma: 105 mil persones en 25 funcions.

Els primers anys van conformar un espectacle a partir d’elements de la cultura andorrana. La cinquena edició ja no te res a veure. Es diu Divas, i és més un musical amb atraccions circenses que una funció de circ. Però el Cirque du Soleil no admet etiquetes. Escenografia amb tons roses i cançons de la Piaff, Tina Turner, Aretha Franklin, Janis Joplin i Adele, entre d’altres, bellament interpretades per dues poderoses cantants sobre bases gravades i mesclades per un Dj, amb bateria en directe. El duo de trapezistes i d’equilibristes és el millor i més circense d’un espectacle poc de circ. Això si, el públic que omple a vessar la carpa resta extasiat des del primer instant. Reacció habitual amb els canadencs.

Després de cinc edicions, la fórmula andorrana de festival d’estiu és un èxit rotund. Te tot el que volien: esdeveniment familiar (ple de canalla), original, atractiu i probablement no més car ni difícil de produir que omplir cinc setmanes de, posem per cas, Serrat, Antoino Orozco, Rosario i tot d’artistes que també es poden veure arreu. Potser a més d’un festival d’estiu li caldria una fórmula així per sortir de la banalitat de tribu o classe en la que va néixer i viu. El preu, 2’7 milions. El retorn l’estan calculant. L’any vinent volen tornar-hi; bon senyal.

Tornant a casa, un munt de quilometres i de calor després, hi ha l’Arts d’Estiu, a Pineda de Mar. És un festival honest. No se n’amaga de buscar un públic ampli i divers i, tot i no presumir d’excel·lències, enguany ha portat Anastacia en concert exclusiu a tot l’estat. Acosta al Maresme els artistes que actuen a d’altres festivals. És l’únic en aquesta zona turística i està arrelat a la vila, amb patrocinadors locals que hi aposten i organitzat per una societat cultural de la vila. Com abans. És clar que la programació i els preus depenen dels mercats i això limita les possibilitats de fer un esdeveniment original i amb veu pròpia. Però per racional, potser és el lloc més fàcil d’explicar.

Pat Methey al Grec

Sónar a la dimensió desconeguda

I al vint-i-cinquè any s'ha trobat amb la realitat. Sónar, que va començar el 1994 essent un festival de música electrònica emergent, que va derivar cap al més brillant concepte de música avançada (l'empresa es diu així), i que a la vintena edició es va convertir en una cita global amb la creativitat d’avantguarda, entre l’art i la tecno-ciència, als vint-i-cinc s'ha transformat en una fira de mostres: exposició de novetats, intercanvi d'experiències, promoció comercial, menjar i entreteniment.

La ubicació no pot ser més idònia per oferir el que demana un públic cada any més nombrós i que declina en expectativa i exigència cultural. Igual com, quan de petits, ens portaven a la Fira de Mostres i ens embadalíem davant l'estand d'un ganivet que ho pelava tot, d'un mur de teles en color o d'un refresc exòtic, i després imploràvem un frankfurt a les parades de la plaça de l'Univers (que algú va batejar com la plaça de la gana), avui els atrotinats pavellons de Montjuïc són l'escenari de la fascinació pel miratge de la modernitat tecnològica que enlluerna i extasia un públic que, majoritàriament, cada dia més redueix l'interès per la tecnologia al del simple i banal entreteniment. Les teles en color són les ulleres de 3D, el ganivet que fa filigranes la cúpula geodèsica de Mediapró, i els bars de salsitxes s'han convertit en food trucks. I això Sónar els ho ofereix, a més de molta música i festa. El que no pot fer és anar en contra de la pròpia tendència que ha contribuït a crear durant un quart de segle.

Laboratori i oracle

En sis anys d'existència, a banda de descobrir propostes innovadores, de promoure intercanvis d'idees i de facilitar contactes, el Sónar +D ha actuat sobretot com a cuina de noves formes de pensament generades a partir del món digital. La interacció entre música, tecnologia, art i multimèdia genera cada any un corrent de pensament crític que formula i reformula la base del discurs sobre el coneixement contemporani i la vinculació amb la tecnologia, la societat i el mercat. És el cervell de les activitats d’aquests quatre dies, i això ha convertit l'encontre en un element extremadament valuós per a empreses, institucions i -més lentament- inversors.

En aquest debat continu entre creadors, tècnics i empreses, uns exposen conflictes, els altres assumeixen el repte i, fruit de l'encontre, s'assoleixen principis que tendeixen a resoldre necessitats específiques del mercat. I el mercat de la tecnologia fa temps que s'ha abocat en l'entreteniment, arrossegant-hi una universitat submisa i adotzenada i uns inversors àvids de treure beneficis d'una vegada a les recents revolucions tecnològiques. I així, el coneixement s'acaba sotmetent a l'entreteniment com a fórmula per a la subsistència. No ens enganyem.

Sónar, en tant que aparador global d’avantguarda, no pot ser aliè a aquesta tendència. En part ha estat ell mateix qui ha contribuït a crear-la, impulsar-la i donar-li discussió i cos intel·lectual. No és una crítica, és una constatació. Potser els seus ideòlegs i propietaris pensaran que és una visió catastrofista, però és el que te la realitat, que és inexorable. El festival que va mutar en cita de la creativitat, és ara una fira de mostres en el més pur (i noble) sentit del terme.

I en la mesura que el mercat vegi Sónar com un aliat imprescindible per a avançar, les properes edicions estaran garantides. Pel camí, és clar, cauran algunes idees i mutaran no pocs principis. Es el món modern: l'abdicació.

I la música?

Aliè a aquest vibrant i angoixant debat, la gran majoria del públic vol festa. I Sónar li en continua donant, només faltaria. La nit és el territori on una oferta ben pensada i de qualitat ha permès conèixer de primera ma els noms propis de l'electrònica del darrer quart de segle i, a la vegada, posar en valor artistes locals que, d'altra manera, no haurien tingut tanta visibilitat. El cas d'Àngel Molina és paradigmàtic.

Un perfil de públic que de dia ha perdut la xaveta amb les ulleres de 3D o un piano que gravitava, com aquell qui flipa amb el darrer vídeo joc, troba en els escenaris dels pavellons firals de Gran Via l'autèntica raó del Sónar. Els assistents estrangers continuen essent massius, però el públic local (més fester i menys exigent) augmenta. L'oferta de la ciutat, el bon temps i el proper Primavera Sound, fan que un viatge a Barcelona per anar a festivals sigui un pla extraordinari. Les empreses cerveseres ho saben be.

Per acomboiar aquest compte d'explotació que fa feliç als negocis de restauració de la ciutat i, de passada, a l'ajuntament, no s'hi valen debats tecnològics d'avantguarda. El que cal són wats i suor. La cara festera Sónar també la cobreix amb excel·lència: Laurent Garnier, Daft Punk, Jeff Mills, Kraftwerk, Grace Jones, Chic, Sonic Youth, Björk, Richie Hawtin, De la Soul, Masness, Jen Michel Jarre, les raves finals...

Però és el dia i els escenaris no habituals el territori de les diferències. Artistes com Niño de Elche, Pascal Comelade, Rosalia, Refree, James Rhodes, Karlheinz Stockhausen o Richie Sakamoto porten els seus respectius gèneres musicals un pas per davant del que dicten el gust comú i homogeni del moment.

Són concerts el record dels quals contribueix a situar Sónar en la dimensió desconeguda, un estret territori entre l'art i el mercat, entre el tempteig intel·lectual i el negoci, entre la discussió i l'emoció. Probablement la clau de volta no consisteixi a trobar una opció escollir.

No cal, no és l'objectiu d'aquest punt de trobada global. Potser el que s'ha de fer els propers anys sigui mesurar els flux d'unes i altres tendències. Observar-les, buscar el punt d'equilibri (incorporar-hi altres formes de creació hi ajudarà) i encarrilar-ho per fer de Sónar una nova experiència total sobre el món d'avantguarda. De quin món? Del que vingui. Ells hi tenen molt a dir.

Qui ens protegirà de l'estupidesa?

L'escriptor Joshua Cohen deia a Libération que "Philip Roth era un dels que ens protegia de l'estupidesa progressiva de la cultura americana". Aquí, que fa temps que la vida comuna està obstruïda per una gruixuda capa d'estupidesa que a hores d'ara es mostra indeleble, cal fer-se aquesta pregunta amb urgència i escatir la responsabilitat de la cultura en tal desori.

La mort de Philip Roth m'ha coincidit amb la lectura de l'edició definitiva i completa de A sangre y fuego, de Manuel Chaves Nogales, obra cabdal de la narrativa periodística sobre la guerra civil i una de les millors mostres de periodisme literari d'abans de Tom Wolfe. Diu Chaves al pròleg que amb aquells reportatges ell, "un petit burgès lliberal, ciutadà d'una república democràtica i parlamentària" només pretenia explicar la seva veritat: "un odi insuperable a l'estupidesa; és a dir, una aversió natural a l'únic pecat que hi ha, el pecat contra la intel·ligència".

D'una manera preocupantment semblant a la de l'Espanya del 1936, l'estupidesa col·lectiva s'ha ensenyorit del país, i la cultura no sembla estar fent gran cosa per protegir-nos a tots d'aquesta estultícia progressiva que està arrelant d'una forma prolífica en la societat. M'ho deia no fa pas gaire una lectora de la meva darrera novel·la, La casa de la frontera: "En alguns moments ha hagut de parar de llegir, perquè els episodis de l'Alzamiento i la revolució social em recordaven massa el que està passant avui en dia". Jo no ho havia escrit amb cap mena d'intenció alliçonadora, ai las!, però l'evident oblit col·lectiu de la història recent (promogut per la Transició), és un senyal de com la ignorància ha acabat contagiant-nos la llavor de la niciesa que ara domina la relació comuna.

Lluny de posar en el taulell del debat públic els elements necessaris per fer entendre el que passa, per interpel·lar els prejudicis i els seus agents propagadors, i per trobar-hi alternatives presidides per la realitat de la intel·ligència, el món de la cultura s'ha llençat amb un avidesa més o menys dissimulada a exercir de propagandista d'un o altre bàndol; és a dir, amb la facciosa parcialitat més ancestral. Probablement n'hi ha que ho fan per convicció. Ha ressorgit en uns la vella febre caïnita que la democràcia no ha sabut o volgut desterrar. En altres, per contra, han reviscolat els greuges històrics que mai no han estat atesos pel model constitucional (tot i que molts dels que ara la blasmen, el 1978 la van aplaudir amb passió).

Però el fons de raó que uns i altres es poden atorgar (i sobre el qual es s'hauria de bastir el diàleg) cau en la rotunda vacuïtat davant la incapacitat de mostrar-la argumentalment i discursiva i, no ens enganyem, sobretot enfront la falta de voluntat dels que se saben detentors de la força i la llei i no dubten a apel·lar-hi constantment, saben com saben que aquest corró empès per polítics, jutges i policies, sempre acabarà destruint l'adversari. I potser no volen res més que això: sentir-se amos de la capacitat de seguir exercint el monopoli de l'estupiditat vers l'auditori. És una forma de barbàrie que històricament s'ha concebut així i ha permès la manipulació de la voluntat comuna sense cap escrúpol; amb sang si ha calgut.

Però l'oposició a aquesta crueltat no parteix d'un relat construït amb judici i coneixement. Ans al contrari, sorgeix més de l'estómac que no de la ment. El discurs acrític de les víctimes agreuja el victimisme i es configura, no a partir del coneixement, sinó d'un axioma irrefutable i convenientment cuinat per tots d'agents culturals que hi participen amb alegria. Com si allò els salvés de la incapacitat d'interpretar críticament la realitat i els fes més nobles i savis als ulls del món i de la història. I no.

Una i altre posició es refermen amb l'habitual seguici de corifeus que abunden en el gremi: saltataulells que només pensen en el carreguet o la nòmina, espantadissos dèbils de voluntat, simples mediocres incapaços de pensar per ells mateixos, i traïdors de divers pelatge. Tots aquests grups acomboien la beneiteria que impedeix que la cultura sigui l'instrument alliberador i enriquidor de l'experiència humana que ha de ser.

Sóc conscient de que aquesta insignificant peripècia personal fa mèrits per ser censurada i menyspreada pels dos bàndols. En el fons de la seva incapacitat uns necessiten dels altres per reivindicar-se amb més força, ivociferar les seves pírriques raons per la niciesa. Els que busquen la llum en el coneixement i el diàleg són l'enemic a batre, perquè destorben la plàcida comoditat d'atacar-se alegrement des de la complicitat dels seus mèdia o d'altres tribunes.

La incapacitat de la cultura de protegir-nos de l'estupidesa que plana avui en dia per tot, no fa altra cosa que aprofundir en un conflicte que és evidentment cultural. Reflexionem sobre la nostra quota de culpabilitat en aquesta sotsobra d'el món d'avui: la cultura també n'és responsable. I no tenim cap Philip Roth a ma.

Som una xalupa

1

Al carrer Pelai m'atura una noia amb una carpeta i em pregunta amb simpatia si m'interessa la cultura. Li deixo anar un no rotund, eixut, profundament estúpid, i continuo el meu camí. Probablement m'interessa la cultura, el que no m'interessa és l'hipotètic subproducte comercial que la pobra estava disposada a intentar col·locar-me.

Uns minuts després, fent un cafè al Caracas, penso que és més que possible que el meu estirabot quedi registrat en una enquesta que passarà a nodrir la big data del món cultural. I d'aquí un parell de setmanes llegiré a algun diari un article amb ínfules documentals que anunciarà una vegada més que Barcelona és un titànic, o una pastera o una vulgar xalupa, i que la cultura ha desplaçat el seu centre d'interès, definitivament i per sempre, a Madrid o a Valdemorillo de Arriba. I, ves, tot pel meu mal cap i per uns quants algoritmes maliciosos. Faig acte de contrició, però el mal ja esta fet.

Faig el darrer glop de l'exprés i no puc evitar una ganyota en pensar en la cara que posarien l'amic saxofonista, una apreciada pintora, uns quants poetes saludats i un ballarí despistat si els expliqués això. Com si el swing, la dansa o els decasíl·labs depenguessin d'aplicacions informàtiques i de la seva utilització en funció dels interessos d'un o altre mitjà de comunicació.

O sigui que m'oblido de l'atzagaiada a l'enquestadora.

2

Diuen que els polítics milloren en les distàncies curtes. Deu ser perquè de prop se'ls veu el truc, com als prestidigitadors dolents. El dia de Sant Jordi, en un esmorzar municipal, hi havia cua d'escriptors per fer-se una foto amb l'Ada Colau. Llàstima que no hagi sabut aprofitar aquesta empatia, que és autèntica, en favor de la cultura. Que l'equip de Barcelona en Comú no ha sabut que fer en aquest terreny és evident, i ni la pròpia Colau no te arguments per refutar-ho. No cal fer un memorial de greuges, però sense directrius polítiques clares, amb nomenaments fallits, pactes nonats (que espereu a pactar, es veu que li deien els primers temps a Juanjo Puigcorbé) i altres de trencats quan tot just començaven a funcionar; a Barcelona la cosa pública de la cultura va a la deriva.

Tot no és culpa d'Ada Colau i els seus. Ca. Hi havia més gent que tenia ganes de veure sotsobrar el govern municipal que no pas els que desitjaven que se'n sortís. I, és clar, això ha alimentat la desconfiança que, ja d'entrada, els Comuns sentien vers el gremi culturalista. Malfiança per desconeixement o per prejudici, em pregunta un professor universitari? És que els prejudicis no sorgeixen de la desconeixença? li responc.

Recordo els primers mesos. Tothom esperava que l'alcaldessa anunciés la visita al seu teatre, que anés al seu festival, que assistís a la seva funció. I no se la va veure gairebé enlloc. Si, a Sónar: fa modern i dóna molta pela a la ciutat.

I als promotors, creadors i companyia els va començar a pujar la mosca al nas. La desconfiança començava a ser mútua. Ai.

3

Suposo que algun assessor mal informat va convèncer el govern que els i les de la cultura eren filo socialistes (actors, directors i artistes plàstics), o independentistes (escriptors i cantants, per la cosa de la llengua). I què, amés, eren una colla de tiquis-miquis que mai no estan contents (això ho devia recordar ella de l'acte dels 75 anys de la llibreria Jaimes amb Bernard Pivot al Romea). Potser amb aquest raonament tan frugal i casolà van decidir treure's la nosa del damunt i que un altre carregués amb el mort. Algú que ja en tingués pràctica.

Però la naturalesa de la cultura i les persones que la fan no admet una reducció tan simplista, per molt que es posi encara com a model vàlid el recel d'en Pujol pel món cultural.

Ara be, el drama no hauria anat a majors, i fins i tot s'hauria pogut salvar el desori de política cultural municipal, si el pacte amb els socialistes no hagués saltat pels aires com a dany colateral del Procés. Ells en tenien pràctica, és cert, i històricament no els havia anat pas malament del tot. El més absurd del cas és que despatxar en Collboni tampoc no li ha servit a Colau per regraciar-se amb ERC. Una altra pífia dels seus assessors.

4

Arribats aquest punt, a un any de les municipals i quan alguns mitjans de comunicació ja han endegat una sorollosa campanya pel seu candidat, la gestió de la cultura és un terreny abonat per criticar el govern d'Ada Colau; amb big data o amb imaginació.

I per moltes fotos que es faci amb escriptors, l'opinió pública porta un temps assistint impàvida a un seguit de missatges que coincideixen a dir que Barcelona s'enfonsa, que aquest titànic no el salva ni en DiCaprio, que el PIB cultural de la ciutat recula, que els gestors marxen a institucions de Madrid (tenen més diners del govern de l'estat, paguen millor: lògic), i tota la rècula de retrets habituals. Ara, ningú no es pregunta que fa la indústria cultural consolidada, que te prou poder i influència, per què això no passi.

I els meus amics poetes, ballarins, pintors i músics, pobres, feina per viure.

Una forma de vida

Els cafès són una forma de vida que han ajudat a conformar el pensament i la crítica política i cultural de la societat occidental durant uns dos segles. Ara, però aquests espais de cultura i llibertat estan en vies d’extinció. Al menys a Barcelona.

Quedo amb un amic escriptor per xerrar una estona de les nostres glòries (poques) i misèries (moltes). Com que pels horaris respectius ens va be de trobar-nos a fer el cafè, i potser un digestiu, rebusquem mentalment un lloc dins un ampli perímetre d'allò que normalment se'n diu el centre de Barcelona. Després de donar-hi voltes i més voltes, i de consultar diverses vegades el mòbil, arribem a la conclusió de que la llista és molt magra, tret d'honroses excepcions, algunes sucumbint per la pressió de la patata brava turística, i de les franquícies, que entre els esgarips dels cambrers agraïts per deu cèntims de propina i el xivarri habitual d’una clientela bulliciosa i festosa, no conviden gaire a la conversa. I acabem quedant per dinar, que no és el mateix, ni de bon tros.

L’acte de dinar requereix una dedicació especial. Concentrar-se en tallar, punxar i empassar impedeix concentrar-se del tot en la conversa. A més, la multiplicitat d’elements damunt la taula (plats, gots, setrilleres, coberts, tovallons) entorpeix el fluir natural del discurs. En una taula on es dina les paraules no tenen un escenari suficient, estan envaïdes per una munió de cossos estranys, i acaben derivant en diàlegs superficials i prou lleus per suportar l'intrusisme dels objectes. El relat no està protagonitzat per les paraules i el codi gestual, tal i com ha de ser en una conversa.

En canvi, el cafè i la copa formen un bodegó minimalista que no engavanya la discussió, al contrari, la provoquen. La tassa és un element d'atrezzo que anima la conversa, i el glop curt i lent de cafè o l’humitejar els llavis amb el conyac, són els autèntics signes de puntuació i les pauses dramàtiques del gran espectacle que és enraonar.

Però a Barcelona, al menys al centre de la ciutat, que és on se sol moure la gent que vol quedar per conversar sense presses amb algú altre, gairebé ja no hi queden cafès on fer-ho. Repassem una possible llista i que cadascú decideixi sobre si l'indret pot ser considerat un cafè en el sentit dialèctic del terme o no: El Cafè de l'Òpera, el Bracafè, el Zurich, l'Almirall, Cafè del Centre, Bauma, Schilling i Estudiantil. Tot i que d'aquests jo en foragitaria algun, ocupat majoritàriament per turistes àvids de paelles prefabricades, com ja he fet amb el Moka, on George Orwell prenia cafè i xerrava de política amb els del POUM, que hi tenien la seu al costat. La ciutat era una altra, llavors.

Després cal anar enllà per trobar el Canigó (Gràcia), el Quimet (Horta) o el Versalles (sant Andreu), per dir-ne uns quants, o fer-nos socis de l'Ateneu.

Comptat i debatut, a Barcelona a penes queden locals com A Brasileira de Lisboa, Majestic de Porto, Tommaseo de Trieste, Flore o Les deux magots de París, Literary cafè de sant Petersburg o, si ho voleu, Café Gijón de Madrid (tot i que ha perdut molt).

Però no ens enganyem, la desaparició dels cafès te tan a veure amb la depredació del turisme com amb l'agonia de l'art de la conversa. Enraonar, parlar alternativament sobre un tema confrontant arguments, confutant i refutant, s'acaba. És una activitat del món d'ahir. L'Aïllament a que ens aboca el mal ús de la tecnologia digital, l'anonimat a que ens conviden les xarxes, està matant la xarrera. Per tant, perquè calen locals consagrats a tal efecte? Els empresaris del ram segur que consideren una ruïna, tenir un establiment d'aquesta mena, sense braves i pop; sense taules parades entre les 12 i les 22 que fan impossible el seure a fer un cafè i parlar. Tot i que tinc la teoria de que, el primer que obri un cafè sense tapes i còmode per parlar, triomfarà. Si a les ciutats abans esmentades hi són, tant poca categoria tenim a Barcelona?

A la plaça de Regomir hi havia un bar que tenia una pissarra al carrer on es podia llegir: "no tenim wiffi. Parlin entre vostès". Ara fa temps que no hi passo. No se si el bar continua sense oferir aquest servei, si s'ha transformat, o si li han augmentat tan el lloguer del local que ha tancat i en el seu lloc hi ha una franquícia de roba acolorida o fast food. Signes des temps. Formes de vida que desapareixen com les persones que les habiten.