Jo 'guiri'

Probablement  París és la gran ciutat amb els hotel més immunds on m’he allotjat mai. M’hi he trobat de tot: cambres ínfimes, lavabos bruts, personal bord i llord, esmorzars de postguerra i preus d’escàndol, entre altres. Però és una de les ciutats més cultes, nobles i riques del món, i no hi deixaré d’anar. És el que te París. També he estat a hotels de cinc estrelles amb escarabats, a Moscou; a cambres amb el lavabo dins d’un armari, a Roma i, a Brussel·les, vaig trobar un trepant al bell mig de la cambra que mai no van retirar.
Barcelona no és la capital d’un imperi, ni una ciutat eterna, ni tant sols un hub burocràtic. És un lloc simpàtic, amb un patrimoni notable i habitat per una gent mesuradament amable que no te gaires maneres de guanyar-se la vida, i que ha trobat en els guiris una font de feina. O sigui: el turisme ens te agafats pels ous, i no els podem oferir hotels amb xinxes o personal estúpid. Si ho fem, descobriran una altre indret atractiu i ens deixaran. És la dura llei del mercat global a la que juguem, bo i anant de xulos, que se’ns gira en contra i ens fa pagar l’arrogància col·lectiva (amb l’ajuntament al davant). Qui és ara el guapo que li diu a algú amb feina temporal per mor del turisme, mal pagada, que aquesta és una indústria depredadora i que se li ha de posar fre?

Amb aquesta columna del número especial de Festa Major  m'acomiado de les col.laboracions periòdiques a l'Independent de Gràcia.
Ara que el periòdic acompleix els seus primers quinze anys de vida, jo n'he acomplert dotze escrivint-hi, d'ençà la Festa Major de 2003, quan vaig tenir l'honor de fer el pregó de les festes del barri on vaig néixer; un dels millors dies de la meva vida. Gràcies a l'Albert Balanzà i a la Sílvia Manzanera per haver-me atorgat i mantingut aquest privilegi durant tant de temps.

Maite Fandos

El seu pas per l’alcaldia del barri (el regidor del districte és alcalde) aviat serà història. Segur que ha comès errades, ha pres decisions impopulars empesa per les ordres de partit i, amb algunes obres del seu govern, potser comprometrà per temps algun indret o grup de persones que se’n senten perjudicades. Res que no faci cap polític, cap ésser humà amb una mica de poder, ningú que hagi de decidir. Però, bo i reconeixent coes d’aquestes d’avantmà, crec que la Maite Fandos s’ha de merèixer la consideració dels seus veïns com altres que han ocupat aquest càrrec abans encara la tenen.

Amb errades i diferències, la Mate Fandos ha fet de gracienca cada instant del seu pas per la Casa de la Vila. Ha governat el barri on ha nascut, viu i s‘estima. I això pesa; ho sabia i malgrat tot va acceptar el repte. I segur que, precisament per què és de Gràcia, hi haurà qui no li perdonarà mai una o altra decisió. Però precisament per això, per què ha tingut el coratge de comprometre’s personalment amb el seu lloc al món, crec que es mereix la deferència dels seus veïns; els qui han estat a favor de les seves decisions i els qui hi han estat en contra. Per què no és gens fàcil fer política per Gràcia, i menys des del carrer Nàpols on, xamfrà amb Indústria, potser algun dia vam coincidir de petits.

Mobilitat

S'acomiaden llibreries, bars centenaris, polítics del districte o columnistes i, passat el lleu tremolor, la vida segueix amb nova embranzida. Altres persones i projectes ocuparan els llocs vacants i la seva saba escamparà per tots els racons de la vila obrint les ments i transformant les velles estructures amb noves idees. És el pas del temps, l'inexorable designi de totes les coses. I no te cap sentit viure instal·lats en la nostàlgia enganyosa que vol fer creure que tot l'anterior era millor, simplement, per què ens era més familiar. A Gràcia hi ha una certa tendència a viure en aquest estat d'enyor malaltís, com si la rància glòria que ens autoatorga la memòria fos més poderosa que tot el futur per construir que tenim al davant i que, fonamentalment, seguirà creixent sense nosaltres.

Els nous polítics, els futurs emprenedors o qui ocupi aquesta pàgina tenen una feinada per davant. A més de demostrar que treballen be, hauran de lluitar contra les ombres del desig obsessiu de retorn a la llar i el dolor pel que ja no és. I, insisteixo, a Gràcia aquest dol sol ser massa punyent. Potser els anirà be tenir present aquesta proposició que sobrevola el pensament col·lectiu com una idea vague, però contundent, quan es posin mans a l'obra. Ara, que això no els retracti dels seus projectes. Els necessitem.

Gràcia, jo i l'Independent

Un dia vaig escriure una novel·la on, lateralment, aprofitava alguns dels meus records d'infantesa a Gràcia. El llibre es va traduir a l'italià amb un notable èxit, i poc després em van convidar a fer el pregó de la Festa Major del 2003. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Em vaig sentir tornat al barri on vaig néixer i acollit com una mena de fill pròdig; sempre estaré agraït a en Ricard Martínez, llavors regidor del districte, per convidar-me a fer-lo. Poc temps després vaig acceptar de molt bon grat la proposta de l'Independent per fer una columna, aproximadament mensual, a la contra del periòdic. Amb el temps (són dotze anys) m'he arribat a estimar l'Independent com si en fos una mica pare...o tiet, potser millor.
Cíclicament he anat penjant en aquest blog les columnes que escric al periròdic. Ara hi poso les que he fet des de l'estiu, quan la publicació va endegar un nou rumb, convertida en associació cultural, per tal de preservar la seva supervivència en temps tant difícils per a la premsa petita com aquests que vivim.
L'Independent fa quinze anys aquest estiu, i viu ara una nova etapa, una autèntica refundació amb noves perspectives, idees, projectes i direcció empresarial. Jo, que sóc fill dels temps analògics, probablement he cobert ja el meu camí a les seves pàgines. Ara toca experimentar amb noves fórmules i gent jove i amb altres idees que permetin albirar un nou avenir per a la premsa de proximitat de la qual l'Independent, amb gran orgull per a tots els que hi escrivim i el llegiu, n'és l'únic representant a Barcelona. Sort, amics.

Tornant a Gràcia, somiant en Gràcia

  

Ara que he menyspreat

cinc anys a Manhattan

Allen Ginsberg

Tants anys perduts lluny d’aquí,

voltant pel món buscant el talent

i cremant els anys joves

i els ulls, habitant indrets miserables

de cervells minúsculs i mal pagats,

mendicant una albada fumejant

—com Ginsberg a Manhattan—.

Tants anys content de sistemes

i el temps saltant cap al futur,

obedient, preciós de mirades

i obscè de transpiracions,

arnes del record,

sagetes que es desfan a les mans,

com l’herba que ara poses

en un full Smoking.

Arrossego els peus nus pel barri

sortint d’una caverna, abatut,

la roba estripada, imaginant

que la realitat és un mercat

INTEMPORAL

un monument a l’amor per uns carrerons,

dues estacions de metro,

el llum blavós de les làmpades de gas,

o el cornetí asexuat de l’escombriaire.

Ara mateix:

                       borratxeres, soledat, nit de visions

a través de segles de pensament estructural.

No hi ha noticies del cantant de les balades tristes,

seria un bon homenatge a aquestes places

sentir l’arpegi de la seva guitarra, de matinada,

per les voreres desertes d’aquesta gran conspiració

UNIVERSAL,

vinguda de tots els llits on s’han covat llegendes de pluja

com gossos solitaris, feliços quan tota la paret és seva.

Al carrer Montmany, a dalt de tot, lluny del xivarri,

algú pixa tranquil·lament contra un mur esgrafiat

per anarquistes; l’assemblea okupa o així.

Un miratge del vell somni dels anys perduts.

Gràcia només és un espai en la meva ment,

un blanc en la consciència, un salt al buit.

Vés i torna per aquesta avinguda, puja,

crema el rellotge i els anys joves.

I de la cendra aixeca un barri nou de trinca,

porta-hi una parella d’animals

que et siguin útils.

Busca amants, no importa el sexe.

Pensa en tot allò que mai vas ser

i hauries volgut.

EMBRIAGA’T I SOMIA

Saluda als veïns, vés a les festes,

compra un tortell, el cine —subtitulat—,

el teatre i la coral del barri. Els dissabtes a plaça.

Fes tot allò que hom espera que facis.

Fracassa de nou i torna a començar.

De: Les habitacions on visc (Editorial Tres i Quatre 2006)

Tants bars

La polèmica sobre si s'han d'obrir bars a Dones del 36 o no em fa pensar si realment calen tants bars arreu. Devem ser el país del món amb més bars per habitant. N'hi ha de tota mena i per tot. En algun barri hi ha més establiments que clients. Ja se que es sosté que el bar és part de la nostra cultura, jo fins i tot hi afegeixo que és part de l'estructura econòmica del país. Però, tot i respectar aquesta pintoresca concepció antropològica, és necessari per a la civilització nostrada que n'hi hagi tants? Jo no ho veig així. A d'altres països no hi ha un bar a tocar de l'altre i mai no he vist gent morint de set pel carrer, ni amb síndrome d'abstinència cafetero-cervesera. 

En altres períodes de crisi el bar va ser una forma de sortir de l'atur per a persones amb escassa formació. Amb els quatre xavos de la indemnització es llogava un local i es comprava barra de zenc, cafetera, neveres, quatre taules i setze cadires (els diaris s'anunciava l'oferta del pac per un milió de pessetes), i a fer caixa, encara que fos poca i entre els parroquians del carrer. La família menjava el mateix menú, i així s'aguantava el xàfec. Però ara el bar ha quedat com un element estructural del nostre model social, i això potser és un gra massa. Una ciutat de bars no és una smart city, és una drinker city.

Els Verdi

Desitjo de tot cor que els cinemes Verdi no tanquin, però confesso que fa setmanes que no hi vaig. Als Icària hi puc aparcar si vaig en cotxe, tinc el Renoir Floridablanca a dues passes de la facultat (i mira que són antipàtics i malcarats) i l'Aribau club a tres, i a voltes vaig als Boliche per què hi trobo pel·lícules diferents i són prou confortables. Vull dir que l'oferta de films en V.O. comença a ser ampla a Barcelona, i jo i la resta dels que no abdiquem de veure el cinema en pantalla gran i sala fosca, triem el que ens convé. I això no vol dir que no ens estimem les sales de Gràcia, però crec que han perdut un punt d'originalitat i agosarament en la programació, que hi ha sales amb butaques incòmodes, i que anar al centre de Gràcia no és precisament pràctic si véns de lluny.

No pretenc fer empipar el propietari. He parlat, i molt be, dels Verdi manta vegades (van penjar un article meu al web quan els van concedir un premi europeu al millor cinema), i m'és impossible recordar quantes excel·lents pel·lícules hi he vist i quant cinema i cultura hi he après; però els temps canvien, com diu el vell Dylan, i a més de la crisi i de l'IVA hi ha la competència, els nous hàbits i gustos dels espectadors, i totes les coses que fan que el món no pari de girar. I nosaltres amb ell.

El món d'avui

Des d'una niciesa que s'autojustifica per l'edat, però que és filla d'un mal profund i arrelat en una societat de nous rics militants de la ignorància, uns estudiants reclamen el dret al lliure accés a la producció cultural a través de la xarxa. Des de la meva visió terminal del món d'ahir els parlo de la propietat intel·lectual i de l'inalienable dret de tothom a guanyar-se la vida amb el seu treball sense que se'ls robi; però ni ho entenen ni en tenen ganes. Els deixo fer en el seu guirigall falsament reivindicatiu per què combatre l'estultícia cansa. Ja veurem la cara que posaran quan, acabats els estudis, facin la primera feineta amb intenció de guanyar dos duros i, a l'endemà, una col·lecció de pàgines web ofereixin el producte sense pagar ni cinc.

És com això dels taxistes i Uber. Que be que protestin contra la pirateria i que les autoritats prenguin ràpides mesures per a evitar-ho. Però no estic segur que cap d'aquests taxistes que amenacen amb bloquejar la ciutat si no se'ls fa cas en les seves reivindicacions no s'hagi descarregat mai una sèrie il·legalment al seu ordinador, ni que els seus fills no es baixin música des de pàgines pirates. Potser si els creadors tallessin les rondes cada tarda aquells estudiants entendrien alguna cosa del món.

Escola Texas

A la sessió del dijous a les 4 (de petit fèiem festa a escola), al Texas amb els avis, vaig educar-me com a espectador. Harry el Súcio, El bueno, el feo y el malo, Le llamaban Trinidad o El hombre del Cadillac, algunes de les pelis que recordo, van conformar la meva passió per les històries explicades a la pantalla i, amb el temps, van aportar-me una certa visió del món des de la cultura de masses. És a dir: em van fer una mica com sóc. Després va venir el Publi, l'Arcadia o el Verdi, que van dotar de to crític a aquell noi que volia ser espectador; però no m'hauria afeccionat al cinema sense els programes dobles i de reestrena del Texas. Potser és per això que ara hi ha poca gent avesada a anar al cinema.

La meva amiga Àngels, per exemple, els dimarts era una fidel assídua al Texas. Quan va tancar va començar a anar menys al cinema. No roba pelis d'internet, en veu poques, i menys a la tele. Diu que anar al cinema ha de ser un acte un punt solemne, íntim, emocionant. L'altre dia, passejant-me per un centre comercial tot esperant l'hora de la projecció pensava en ella. Oi que consideren fora de lloc veure una exposició al MNAC amb el carretó d'anar a comprar, o veure l'obra de Tàpies en format de cromos de la xocolata? Doncs, per què mirar les pelis de qualsevol manera? Ara ja tornen a tenir el Texas.

El factor humà

La realitat és absurda, la vida és una impostura constant i cada matí se'ns revela amb una nova faceta. No hi ha factor humà que decanti la balança en favor de la persona avui en dia. Tot i que ens entestem en creure el contrari, ens hem tornat tots brutals, insensibles, sense pensament ni sentiments col·lectius tancats en la nostra closca d'ou. La sociabilització és una fal·làcia. 'Si l'ésser humà assolís la meitat de desigs que te, redoblaria les seves inquietuds', va dir Benjamin Franklin. Pobre. A Occident hem multiplicat per milions els desigs i hem rebaixat les inquietuds tan al mínim que ja ni tan sols ens commouen els nostres propis problemes morals o intel·lectuals. Com ens han de motivar els dels altres, doncs? Cada dia es fan crides en pro de la justícia social, però en nom de la humanitat es continua matant i enganyant. L'etnocidi és part indestriable de l'existència i ens emancipa a la vegada. Ens dona la força que no tenim, ens fa creure immortals quan aconseguim que tothom pensi com nosaltres. 

Ara vaig a llegir una bona novel·la negra. És l'únic lloc on els verinosos camins de l'experiència humana es mostren en la seva vertadera dimensió: la de la sang i la tragèdia. Ja ho va dir John Dos Passos en referir-se a Espanya. I hi incloïa Catalunya, diria jo.

Europa és aquí

Gràcia és Europa. Els neguits i malsons del continent són els nostres. Els anhels i desigs també. I això és així des d'abans del Tractat de Roma. A la gent d'aquest recó de món ningú no ens ha de donar lliçons d'europeisme; el portem a l'ànima. Súbdits d'un estat absolutista, dictatorial, corrupte i fatxenda, Europa ha estat i segueix sent la nostra única casa comuna possible. Si a Albacete, Mérida o Alcalà la Real només un 17% d'habitants se senten implicats amb Europa a nosaltres ens sap greu, però que no ens fiquin dins el mateix sac. Sabem que només podem ser si Europa és, i això dol a molts.

Malauradament aquesta idea antiga i col·lectiva de pertinença és poc assumida per la majoria de candidatures que concorren a les eleccions del dia 25. Entre la intransigència dels partits estatals i el pensament únic que abracen no pocs sobiranistes, Europa queda reduïda a una mena de ninot el qual tothom estira dels braços per portar al seu pati. I mentrestant, la idea del continent es va esfilagarsant com les fibres d'una nina masegada i arraconada poc després. Però és, ens fa créixer cultes nobles i rics com volia el poeta, ens deixa ser com som i vol ser casa. Europa és Kreuzberg, Gennevillieurs, Temple bar, Camden i Bairro Alto. Com Gràcia, territoris de la ment.

Normalitzar l'anormal

Llegeixo a L'independent una gerigonsa irònica per referir-se a la victòria de Collboni a les primàries el PSC: 'normalitzar' en diu el periòdic a l'acció política de passar per la pedra de forma legal als que s'oposen amb arguments, i amb patrimoni polític, a la direcció del partit. Al candidat de l'aparell només li ha faltat un aplaudiment a la búlgara; la resta ho ha tingut tot del seu costat per derrotar presumptament de forma democràtica (respectem la presumpció d'innocència del candidat) el sector del partit que no combrega amb l'unionisme de la direcció. O sigui; les primàries han servit per a normalitzar l'anormalitat que s'ha apoderat del que va ser gran partit socialdemòcrata del catalanisme i ara és una simple federació regional del PSOE. En Balmon, que a falta d'arguments es dedica a expressions tan pròpies d'un demòcrata com voler fer fora tothom qui no pensa com ell, deu haver brindat amb sidra.

El 22 de juny de 1976 vaig ser al míting 'Guanyem la llibertat' que va encetar el procés fundacional del PSC-Congrés què, dos anys després, amb Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE va conformar el Partit dels Socialistes de Catalunya, hereu de la tradició del catalanisme de progrés. Ara, per molt que ho disfressin amb primàries, res no queda de tot allò. Ho han normalitzat.

Adéus

Potser penseu que els adéus de Ricard Estruch de la Festa Major i de Toni Comin del PSC no tenen res a veure, però no deixen de ser dos importants actius humans que abandonen sengles llocs de representativitat pública. I hi eren per la seva vàlua, evidentment. I quan la gent que val marxa tothom hi surt perdent, començant pels companys que han estat al seu costat. A Estruch el notava fatigat i amb necessitat de desconnectar quan el vaig veure fa uns dies. No m'estranya, ha donat una bona part dels millors anys de la vida a la Festa Major, que és com dir a la vila. En Comin, amb qui vaig coincidir fa poc a la tertúlia del Xavier Grasset a Catalunya Ràdio, no estava pas cansat, ans al contrari, sentia la necessitat de continuar empenyent la idea d'un PSC veritablement compromès amb el país, però l'aparell del partit i els seus corifeus l'han acabat empenyent a marxar. Són causes diferents, si, però les conseqüències són les mateixes: hi sortim perdent els graciencs i els catalans.

Entenc l'adéu d'Estruch i aplaudiré sempre la seva ingent tasca en favor de la festa més popular de tot Barcelona, autèntic símbol d'identitat de Gràcia al món. No entenc, ni comparteixo, la defenestració, acompanyada d'un cert escarni a les xarxes socials, de Comin. Però tot són maneres, és clar.

Coses, any 38

Tornen els Coses, el dia 6 al CAT, trenta sis anys després de 'Perquè no s'apagui l'aire', el darrer disc i un dels millors de la història de la música popular catalana. El concert serà una de les dates importants d'enguany a l'agenda cultural de la vila. A meitats dels setanta, Miquel Estrada, Ton Rulló i Jordi Fàbregas van capgirar la cançó d'autor, que ja començava a fer badallar als més joves, introduint l'estètica i el llenguatge del folk rock britànic que havien mamat de grups com Pentangle o Fairport Convention. La crítica i el descontentament envers la societat establerta que incorpora el gènere fan que avui, tres dècades i mitja després, cançons dels Coses com 'Au jovent', 'Ara és demà' o 'Goig en la llaor de Felip Vè' siguin vigents i desvetllin l'interès d'un públic que, quan ells tocaven, no havia nascut.

Tot i que han anunciat que no faran les versions dels temes que havien enregistrat als tres elapés, la 'Cançó del campaner de Taüll', autèntica simfonia rock, un format inèdit aquí llavors, és un símbol musical, cultural i polític (la unitat del territori, la revolta contra l'opressió) que no hauria de faltar al concert. He avisat l'estimat Jordi Fàbregas que, si no la toquen, tindrem raons. Els Coses són una part massa fonamental de la nostra educació sentimental per prescindir-ne.

De carrer

Era un nano de carrer, i quan vaig llegir Encerrados con un solo juguete, Si te dicen que caí i els altres llibres d'en Marsé, vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda quan no teníem res més, era patrimoni de la infantesa i l'adolescència d'aquell temps. Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Jugàvem al futbol, fèiem la foguera de Sant Joan més alta i, a explicar aventis, encara m'hi dedico. I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'això d'escriure novel·les és ben senzill; és tenir una bona història i saber-la explicar'. Dit així, sembla bufar i fer ampolles, però crec que els que els nanos de carrer tenim avantatge.

Els ho dic ara als estudiants de la facultat i ells, nascuts amb l'smartphone sota el braç, no entenen res. Coses de vells, pensen. Però si els faig llegir Últimas tardes con Teresa, tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel. Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure Adiós a la infancia, una aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i, ser un nen de carrer, és l'únic patrimoni que ens queda.

Tancar o no

La relació entre veïns i locals d'oci no s'ha de mesurar exclusivament ni en decibels ni en la força legal, o no, de l'administració per sancionar: fer-ho així no és fomentar la convivència, precisament. I, tanmateix, és poc raonable que el districte actuï amb tanta contundència contra segons quins barets del barri i amb tanta por i cura amb el KGB, per exemple. I no és una qüestió d'exclusivitat en els drets: tant poden dormir uns com anar de festa els altres. Però són 29 anys de trifulgues, bronques, queixes i amenaces incomplertes com per què no hi hagi hagut mai cap acord definitiu que tanqui aquest episodi tan sòrdid i ple de suspicàcies de la història contemporània de Gràcia.

Ara l'han tancat. Quan durarà? Poc. Un nou episodi de ridícul col·lectiu i un pas més enrere en la recerca de l'imprescindible acord definitiu. Al cap i a la fi el soroll i les molèsties les ocasionen persones; és sobre elles que s'ha d'actuar, no sobre negocis amb més o menys protecció legal. Anar per on es va és donar voltes a la sínia, i qui dia passa any empeny.

Els locals i el districte tenen l'obligació de posar fi a les molèsties sense abandonar un activitat que ha posat Gràcia en el mapa de la modernitat. Que s'asseguin, posin els elements de judici (ni legalismes ni repressió) damunt la taula i que trobin la fórmula.

Ciutat anunci

Primer van ser les façanes amb el 'posa't guapa'. després Colom amb l'atac de banyes futboler que va portar. Fa poc es va dir que també passarà amb les estacions de metro, i ara s'anuncia l'adjudicació de les torres venecianes de la plaça d'Espanya per a penjar-hi lones. Sota el seu missatge seductor i els seus colors llampants, la publicitat fa desaparèixer poc a poc la ciutat.

Que a l'administració, com a tothom, li calen fórmules imaginatives per a recaptar fons, ningú no ho nega. Que la publicitat en espais públics singulars és un bon ham, a les facultats de comunicació segur que ho aplaudeixen. Ara bé, per damunt d'ordenances i debats mediàtics més o menys interessats, cal fixar criteris de dignitat ciutadana i cultural que interpretin sense cap dubte on penjar un anunci i on no. Oi que ningú no creu que a la Sagrada Família s'hi pugui penjar publicitat? Doncs perquè en un temple no i a Colom si? I si una estació de metro com Fontana, pot passar-se a dir Coca-cola, posem per cas; perquè no tot Gràcia es pot anomenar Vila BMW i a tots els veïns se'ls dona un tant? Oi que no? Gràcia és un nom propi, històric, i com a tal no es pot tocar. És menys propi i històric Fontana? Ni trec ni poso, però el llistó de la dignitat que hem d'exigir com a poble, també l'hem de tenir en la publicitat.

Saber o parlar

Fins a quin punt el català vehicular a l’ensenyament és garantia de l’aprenentatge més enllà de la matèria a avaluar? Més que ensenyar català, l’escola ha d’educar en català com a fórmula útil per eixamplar l’ús social de la llengua. Acabar l’ensenyament obligatori amb el nivell C no amplia la comunitat de parlants, amplia la de coneixedors de l’idioma i encara. L'enyorat Joan Solà reclamava com a valor l’incorrecte ús de la llengua que en fan els joves als sms o al twitter. Insistia el Premi d’Honor en que l’important és utilitzar la llengua en la vida quotidiana, i que la correcció ja arribarà, o no, segons les necessitats.

Potser l'escola hauria d'insistir menys en els pronoms febles i més en el foment de l’ús del català arreu. Els joves són la clau per aconseguir que la taca d’oli s’escampi. Els mestres així ho fan, però cal que l'administració els empari. No se fins a quin punt les feixugues classes de llengua allunyen el parlant de l’idioma passant-lo a veure com una matèria avaluable més, una ‘maria’ que, un cop aprovada, cal oblidar perquè no servirà per a res en un carrer castellanoparlant. Els estudiants són el millor patrimoni per capgirar la situació.

Menys hores lectives de català i més català a totes hores pot ser una idea agosarada, però faria que es parlés més.

Cadena curta

No entenc l'afecció a fer cadenes. Les cadenes no són precisament un símbol de llibertat, ans al contrari. Malament rai si un cadenat ens ha d'ajudar a decidir. O no, perquè potser el que es pretén no consisteix en decidir, sinó en assentir, en expressar aquiescència sense matisos. Aquí hi haurà el bàndol dels bons, vista la cosa des d'aquest punt. A l'altre s'hi alineen els dolents, que a la vegada són també els bons, vist des del punt de vista contrari. I la dissensió on queda? Hi ha algú que la consideri bona, sana? No. Dissentir és nociu, genera soroll, opinió. És pensar críticament. I això no interessa a cap de les baules de cap cadena; ni de la que lliga curt, ni de la que, simbòlicament, allibera.

L'onze de setembre de 1976 eren quatre els que onejaven estelades. Ara, que les venen als xinos, una gran massa de ciutadans s'ha afegit al voleiar sentimental de manera totalment acrítica. Ha augmentat al quantitat dels que ho volen a costa de la qualitat del què en pensen. Però el fotut del cas és que, aquesta idea ara majoritària, a penes admet opinions divergents, lectures crítiques que es desviïn del tema que encadena la massa cap a la llibertat (sic!). Com que passa exactament el mateix en l'altre bàndol, onles adhesions també són inquebrantables, tendeixo a pensar que tenim un país poca cosa, massa dèbil per afrontar un futur adult, de responsabilitats plenes. 

És per això que, un dia o altre, com ja ha passat històricament, hi haurà sectors d'aquests que ara estan tan engrescats, que se'n començaran a desdir. I ja hi serem pel pedregar.

Adéu a Gràcia

Primer va ser un degoteig de tancament de bars amb l’argument dels sorolls, després el plet que farà marxar d’aquí a un any la Becket, fa poc la Caldera, ara Cesc Gelabert, i potser quan es publiqui aquesta columna encara seran dos o tres nuclis d’activitat cultural els que hauran de marxar de Gràcia pels motius més diversos. No és la crisi, és la decadència. Amb cada local d’aquests que baixa la persiana l’ànima del barri es desdibuixa en el marasme d’una ciutat grisa, el prestigi de Gràcia se’n va en orris. Fa temps que ho venim anunciant. Alguns dels que pensaven que era un catastrofista ara pensen que la catàstrofe s’ha instal·lat a la vila. El més greu és que ara comença a ser tard, ningú no mou un dit, i de records no es viu.

No crec que a l’ajuntament ja li vagi be, però la política de plom que ha exercit contra alguns locals ha estat aplaudida per la seva parròquia política. Que no oblidin que es governa per a tothom, no només per als seus. Però els mitjans de comunicació, líders d’opinió, militants veïnals i activistes també tenen una quota de responsabilitat en aquesta situació. Han fet prou per evitar la decadència? Amb picabaralles, enfrontaments a vegades infantils i incapacitat de dialogar amb l’ajuntament, no han contribuït també a l’esllanguiment?

Potes negres

Sorprèn que hi hagi un 55% dels enquestats per l’Independent que no vegi be que en Leslie, dels Sírex, faci el pregó de la Fetsa Major. Serà perquè no és del barri? Jo, per exemple, vaig fer el pregó l’any 2003 i, tot i que vaig néixer a Gràcia, feia 34 anys que no hi vivia…Tenia més dret que algú com en Leslie, que ha estat tan important per a molta gent del barri i que, segurament, ha fet més per Gràcia que no pas jo? La meva tieta, gracienca ella, va conèixer l’oncle al Sant Carlos Club. Entre els acords de “Yo salí de mi casa a las seis, pero antes a una chica yo llamé. Y a las siete, en San Carlos, le cité. Usted dirá, lo que puedo hacer allí. Es un club muy pequeño, pero bien.” Es van agradar, enamorar, casar i aixecar una família arrelada a la Vila. I com ella, molts joves dels seixanta que, amb els Sírex, van veure el món per un forat quan la dictadura no estava disposada a la més minima concessió de llibertats públiques ni personals.

No crec que hi hagi ningú, per molt pota negra que sigui, tret dels integristes que en un barri que se les dona de progre no haurien d’existir, què pugui negar la contribució dels Sïrex a la vida quotidiana de Gràcia durant uns temps, certament, gens fàcils. Per això, i perquè jo també sóc lleig, t’espero al blacó de l’ajuntament, Leslie.