Les cases perdudes

     Planta baixa: mai no he dubtat que la casa ens tria, i a això hi destinem els esforços de part de la vida. L'experiència de l'ésser humà és diferent, no tant segons els propis atributs biològics, com pel conjunt de sensacions associades a la seva pròpia existència; i les cases on habita són una de les percepcions més íntimament lligades al pas del temps i la mortalitat, les grans pors que mouen la vida. Així, una casa lluminosa, càlida a l'hivern i fresca a l'estiu, i prou espaiosa per a les nostres necessitats, ens concedeix una vida digne i, amb ella, les forces imprescindibles per superar la por al coneixement de la realitat que modela la nostra condició.

De petit vivia amb els pares i els avis paterns en un pis fosc i fred, de llarg passadís, cambres mal ventilades, sostres alts, i massa silencis que mai no se'm va permetre trencar. Una àvia plenipotenciària marcava el ritme gris de l'avenir, que només la ferrenya voluntat del seu marit, impedit de parlar per una embòlia, gosava qüestionar. L'aquiescència impotent del fill i una progressiva amargor de la jove, donaven a l'habitatge un perfil llòbrec i dolorós que jo només trencava submergint-me una i altra vegada en la lectura de la col·lecció de les aventures d'en Massagran, un dels pocs libres per a nens que hi havia a l'aparador de portes de vidre que presidia la sala, en realitat un eixamplament del passadís presidit per dues butaques d'hule i un enorme telèfon negre de baquelita que feia saltar d'esglai quan sonava.

Aquell no era l'hàbitat més propici per a fer el bé amb la intensitat amb què l'ésser humà és capaç i que genera una de les paradoxes de la seva condició, o sigui que vaig fer mans i mànigues per demanar una mena d'acolliment temporal a casa dels altres avis. Era un pis petit, bigarrat i ofegat de llum des de primera hora, amb el brogit del mercat de l'Abaceria Central, que era a tocar de casa que desvetllava un dormilega, i un intens aroma de cafè torrat que embafava agradablement la pituïtària. Els discos dels Sírex de la tieta, les bromes escatològiques de l'avi i la passió per la seva Ramona, marcaven un dia a dia esbojarrat, en el qual els estàndards morals del comportament mantenien una naturalesa elevadíssima i en consonància amb el desordre estètic del domicili. Aquella va ser una època d'una profunda conformació del meu caràcter; prou que ho veig ara per comparació.

* * *

     Principal: la casa d'adolescència sol ser un avorriment oblidat, per conforts i privilegis que es puguin concedir. Cansats d'acumular fel i assentiments, els pares van llogar un pis en un poble del litoral. L'únic bon record no inventat d'aquella època és l'agradable sensació de sentir-me a tocar del mar durant tot el trajecte en el 600 del pare, de la ciutat grisa i vençuda a aquella nova expectativa emocional. La intensitat de la blavor d'aquella aigua m'ha quedat per sempre gravada a la carta de colors de la memòria.

El pis era gran i de llum no estava malament. Els carrers d'aquell eixample nou per a immigrants conferien un territori d'aventura raonable per a algú que creixia amb ales a les sabates, tot i que l'havia de compartir amb el meu germà l'habitació era prou espaiosa per a un modest embrió de biblioteca personal, la cuina feia olor de nou i el fred era suportable. El poble tenia un aire feréstec que mai no havia tastat. Tot semblaven avantatges.

Però l'adolescència és temps de revoltes, de destruir tot allò que s'ha aixecat i buscar nous camis a l'existència radicalment diferents als solcats fins llavors. La casa ens cau al damunt, el paper pseudo pop de les parets és la imatge del monstre generacional que amaguem amb pòsters de mites fugissers, i la nova personalitat busca experiències vitals tan precàries com l'existència. No hi ha més raons.

* * *

     Primer pis: amb un col·lega vaig llogar una habitació del pis d'uns amics amb vistes al celobert. Era una estança trista, de parets tacades d'humitat, un tuf permanent barreja de resclosit i bròquil bullit que pujava pel pati eufemísticament dit de llums, una bombeta pelada al sostre que tenyia d'un groc tísic l'espai, i un armari encastat tan ple de llibres, diaris vells i inclassificables records d'amors nonats, com de fongs i pols.

Com no és difícil d'imaginar en un habitatge de joves, la cuina era un santuari de la microbiologia gràcies als protozous ciliats, nascuts de la putrefacció de menjucs d'origen qüestionable però destí clar: els plats bruts entollats dins l'aigüera uns quants dies. Del lavabo n'estalvio la descripció per no provocar més nàusees entre els amables lectors. Ara bé, la sala d'estar era el més similar al paradís que mai no havia conegut: al portentós estèreo hi sonava tot el dia els Stones, Lou Reed o Led Zeppelin; mentre que, del crepuscle a l'albada, l'espai estava envaït per la subtilesa de Pink Floyd, Miles Davis o Leonard Cohen si ens sentíem lírics. La tènue llum d'espelmes, l'olor penetrant del sàndal i una immensa moqueta pàtria d’àcars, contribuïen a fer volar les nostres quimeres lluny de la grisor del temps i la desolació del pis.

Tot l'apartament era un lloc lamentable, però la imaginació s'enduia el cos allà on jo volia, i va ser en aquest territori tan contrari al sentit comú com cert en el meu imaginari, que vaig fer el primer pas per a superar la por a l'existència i vaig decidir que intentaria bastir la meva experiència humana essent escriptor.

* * *

     Àtic: la veritat és ficció i les cases on vivim la seva construcció. El sentit final de l'existència consisteix a saber que tot és imaginat i, bo i sabent-ho, habitar en ella. Així sobrevivim al pas del temps i al to misèrrim de la condició humana.

Visc en una casa de poble. El meu estudi, al pis de dalt, és un espai obert al mar i al verd que encatifa la serralada, embotit de llibres i quadres, i amb la confortabilitat per a treballar-hi que sempre havia desitjat. Aquí escric i des d'aquí he pagat la hipoteca, fet que fa rotundament paradoxal aquesta feina. De la cuina en puja un aroma de rostit amb prunes i pinyons que atia els sentits capritxosament, mentre la ment pensa en el Merlot que l'acompanyarà; a fora sé que a l'estiu m'espera, impol·luta com el mirall que sempre ens enganya, la piscina, i a la sala d'estar un modern equip de música em transporta als paisatges més calms de l'ànima a través del piano de Keith Jarrett, bo i escarxofat en un còmode sofà de pell. Els amics beuen un bon whisky o un brandi quan a l'hivern encenem la llar de foc, el vestidor conté el nombre necessari de camises i vestits, i un cotxe suficient m'espera al garatge per si vull desarrelar-me temporalment.

Cremades totes les cambres, a la vida adulta no hi ha més compassió que aquesta. Perduda la innocència, els anys i els tràngols ensenyen que totes les cases del nostre deambular són caselles del joc de la vida. I com a personatges d'aquesta representació, cal transitar-les.

Any Cortázar

1914-1983

El primer conte

La Isabel Clara Simó i en Xavier Dalfó m'han enviat la reproducció de les dues pàgines de la revista Canigó del 4 de febrer de 1982 (ara fa 32 anys) on van publicar, dins el suplement cultural Papers, el meu primer conte : 'Ressaques, Trips & boires: res més de bo', un relat clarament influenciat per la literatura beat, el nou periodisme de Tom Wolfe i una certa estètica rock.

L'estudiant de doctorat Ivan Gisbert, que està preparant una tesi sobre la històrica capçalera, és qui ha fet la feinada de buscar aquesta meva primera incursió narrativa èdita.

A tots ells, moltes gràcies.

Pensant a escopir la realitat

Se'm fa estrany escoltar Miles Davis a primera hora del matí; però la urgència del text m'ha desvetllat de matinada pensant en la brutalitat de l'existència i, ni tant sols la formal incoherència rítmica de Bitches Brew que tant em va excitar de jove, m'ajuda ara a organitzar el discurs amb el raonable ordre que s'espera d'un pròleg, i em quedo atrapat en la indefinició global de la idea d'art, com el músic ho estava fins l'estiu de 1969 en el concepte de jazz. Va ser llavors, escoltant Jimi Hendrix, que va entendre que ja no hi havia cap possibilitat d'accedir a un relat cultural que expliqués el món. El dia després que el de Seattle cremés la guitarra damunt l'escenari de Woodstock, Davis va reunir un grup de joves músics (Wayne Shorter, Joe Zawinul, Chick Corea, John McLaughlin, Dave Holland, Jack Dejohnette...), els va passar alguns apunts de jazz modal, free-jazz i música indoaràbiga, i els va abocar a fer art superant les estructures harmòniques a l'ús. Així van enregistrar Bitches Brew, el disc que va capgirar les formes de la música popular del segle XX. Assaltant de manera poètica, simbòlica i mimètica la realitat, Miles Davis va aconseguir superar la fascinació que provoca el món en tot creador, i que tan sovint ens fa creure en la confortabilitat del relat tal i com ens ve donat; com una planera successió de fets.

Ara tot és definitivament evanescent. Els termes i els conceptes ja no tenen categories, les ciutats són blocs de gel a la deriva, la simplicitat de l'ordre narratiu ha desaparegut, i l'espai públic és la reserva natural on deposen els excessos de la massa.

Potser ho trobareu pretensiós tot plegat. Jo mateix ho penso sovint quan, escarxofat a la butaca de la sala d'estar i immers en el sopor dolç de l'enyorada mediocritat de la tarda que declina, em deixo vèncer pels fàcils viaranys de les trames i els personatges que mouen els fils de l'avenir quotidià. L'espai és confortable, la ginebra dona al còctel el punt just d'amargor autojustificadora, i el foc atordeix la ment fins la placidesa. Que còmode que resulta llavors interpretar el que ens passa des de la senzillesa d'un telenotícies, d'una cançó pop, d'un film d'acció, del museu d'un banc, o de qualsevol discurs estandarditzat, apte per al consum de la classe mitjana i poderosament distribuït per les xarxes socials.

I així ens deixem seduir per l'ensopiment, i després per la son. I quan obrim els ulls, ja només som simples voyeurs de l'incert espectacle de la vida. I, insensibles, seguim vagabundejant.

Però més enllà d'aquesta maresma bromosa hi ha la creació que assetja la realitat. Atorga complexitat a la superficialitat del relat oficial. En un erm de pensament únic hi aboca un discurs crític, transformador. Potser aquest sigui avui l'únic relat vàlid de la cultura. CAPS.A. n'ha construït 13 en un any d'ensulsiada; aquí els teniu: una microacció és escopir a la closca pelada de la realitat.

Desperto descol·locat, com no sabent on sóc ni què hi faig estintolat a la cadira de tisora de l'estudi. Fa estona que s'ha acabat el segon disc de Bitches Brew. La matinada en vigília m'ha doblegat. Busco una música que em desvetlli suaument: l'any 1984 Cindy Lauper va publicar la balada Time after time, que va arribar al número u de les llistes d'èxits dels EE UU, va ser nominada als Grammy, i qualificada com una de les millors balades de la dècada. Uns anys després, un Miles Davis gairebé vençut per la son, en va enregistrar una versió.

Pròleg al catàleg CAPS.A. 13/13

La puta de sant Jordi (conte)

Es deia Cleodolinda pel seu pare, arxiver municipal de Montblanc, que es va encapritxar en posar-li el nom de la princesa de la llegenda de Sant Jordi, però pels amics i els clients es feia dir Cleo; era més comercial. Tampoc no era cap princesa, ni mai ningú no havia plorat en saber que es lliurava a la voracitat antropòfaga del drac. Els seus monstres solien ser borratxos bavosos, oficinistes solitaris amb urgència de sexe i algun empleat de banca amb les necessitats mal ateses per la dona. La Cleo no tenia més llegenda que la de ser una puta de whiskeria.

Amb aquests antecedents és fàcil entendre que el dia de sant Jordi no era precisament fàcil. De més jove s’agafava festa i marxava de la ciutat, tot el lluny que un autobús de línia de primera hora ho permetia. Passava el dia vagant per llordes barriades perifèriques de pobles mal crescuts, allà on la gent no està per flors ni llibres perquè ja fa prou amb sobreviure a la incertesa. Entrava en bars plens de fum i converses de futbol, es feia convidar a una cervesa a canvi d’ensenyar una mica d’aquell be de Déu de cuixes que havia heretat de la seva àvia, pel que havia vist en una antiga foto esgrogueïda, i seguia rodant sense destí ni intenció fins el següent antre. Al vespre, en tornar a casa, tot havia passat. Al carrer, les roses espellofades a les papereres li recordaven vagament la festa de tanta bona gent feliç i enamorada; res que no es resolgués amb una bona plorera i dos gintònics.

Va ser en una d’aquelles fugides cap a enlloc que li va passar l’únic fet extraordinari que recorda en la seva vida. Havia baixat a l’estació d’autobusos d’una petita ciutat. Va mirar a banda i banda d’una avinguda deserta i només va veure un bosc de blocs de pisos fins on es perdia la mirada. Va demanar pel centre a un vell i va caminar cinc minuts fins que va torbar un bar. Tenia fred, son i gana. La idea era fer un tallat; res d’alcohol ni mans seques i arrugades que llisquen cap a la cuixa. A més, la fredor del local i el xivarri de la tele no convidava a fer-hi estada. De fet, si no hagués sigut per aquella interpel·lació inesperada, n’hauria fugit corrents amb el darrer glop.

    -Em permet que la convidi?

Sense presses, va acabar de comptar les ampolles de licor que hi havia al prestatge del darrera de la barra, vint-i-tres en total, i es va girar cap a la veu melosa i amable. Aquell to i aquells modals no eren d’un aturat. I, a més, li parlava en català; quin paio. Es va posar a la defensiva: mitjana edat, tot el rostre un somriure, aspecte modern sense estridències, pell colrada pel sol, tallat de perruqueria i mans suaus, com a mínim la que li va allargar per saludar-la amb cortesia, com es mereix una dona. Per a la Cleo, acostumada a tipus grollers i modals bruscos, aquell home que la convidava a un tallat era un cavaller. Jordi es deia. Es deia i es diu.

Quan una noia creix amb tota la gama de la miserable condició humana com a escola i veïnatge, trobar-se a un personatge com aquell Jordi és un tren que no es pot deixar escapar. Ella no ho va fer, i com qualsevol jove donzella de llegenda, es va penjar del seu heroi que la salvaria de tanta malura com hi ha al món. 

* * * 

Això va ser a finals dels vuitanta. Avui és la diada del sant i els clients seguiran venint a la wiskeria com cada dia, es prendran dos escocesos barats i miraran de tocar-li el cul. Potser algun li demana preu per una mamada. Llavors s’escapolirà discretament cap al tigre amb un paquet de mocadors de paper a la ma per eixugar-se be els llavis, i en tornarà al cap d’uns minuts estirant-se les puntes del vestit que cada dia li tiba més els pits; és el que passa amb l’edat.
A la Cleo avui tant li fa sant Jordi com la Verge de Montserrat; tot plegat són miratges, models falsos, ombres xineses, enganys dels poderosos per mantenir quiets i engrescats els miserables. L’encant del seu heroi va durar el que dura un somni. El cavaller no va matar el drac, només el va estabornir una temporada, després el va guarir de les ferides i tots dos van seguir conquerint el món com fa Al Pacino a les pelis de gàngsters, que al finals empre guanya. I això no ho explica la llegenda Àuria que Jaume de Voràgine va escriure al segle XIII. Allò són hagiografies on el bo ho és molt i el dolent més i acaba pringat fins el cul. I la victòria, és clar, sempre és de la banda dels temorosos de Déu. Però la realitat és més cruel i no te res a veure amb les vides de sants. La Cleo ho sap.
Primer va intentar canviar de nom; molt complicat i car. Després, però, un advocat a qui li va fer uns quants favors, li va suggerir que portés la llegenda als tribunals per estafa i difamació i reclamés als hereus universals de l’autor deu milions d’euros. Encesa pel neguit fred que genera la revenja, va denunciar l’autor als tribunals de la Liguria, d’on era originari. Però sis anys després la justícia italiana va arxivar el cas per falta de proves. La Cleo i l’advocat van arribar fins al Tribunal Internacional dels Drets Humans. Van obtenir el suport de tot d’organitzacions no governamentals, van sortir a les televisions de mig món i van protagonitzar un documental, de baix pressupost, això si, sobre el cas; però prou que es veu cada any tal dia com avui que no hi va haver res a fer.
A migdia, en un bar de mala mort d’una ciutat de la perifèria obrera, dos paios fan dringar les seves cerveses. Deu ser la tercera ronda, un d’ells convida, pel sant. Beuen mentre parlen de passat, de quan eren joves i galants, de quan es lligaven les ties més bones del barri amb la seva veu tendra i sensual, el seu posat seriós i els seus modals de nois de casa bona.
    -Ves, tants anys als capellans d’alguna cosa havien de servir-nos.
    -És l’únic que n’hem tret de profit.
    -Això i aprendre’ns de memòria les vides dels sants.
Amb la cervesa que fa cinc surten del local tot cantant un vell cànon de quan, de nens, anaven a missa. Al carrer, les roses que ningú no comprava es començaven a marcir a les cantonades. Més avall algú cridava des d’un megàfon demanant firmes de suport a alguna causa perduda. Uns nens els van oferir flors. En van comprar dues i les van oferir a les noies que esperaven, apostades.

Terra cremada (un conte sobre la corrupció)

Collita de l’any
Al primer a qui vaig sentir a dir Poble del Mal enlloc de la Pobla de Dalt va ser al vell Murgades, un bocamoll tafaner que, per deriva natural, havia acabat fent de corresponsal de mitja dotzena de diaris, ràdios i fins i tot d’una televisió, durant els suposadament gloriosos anys de la transició. De periodista en Murgades en tenia tant com jo de boletaire. D’escriure mai no havia passat de l’esquema subjecte-verb-complement, filigrana literària que ja voldrien alguns joves llicenciats, però on de veritat excel·lia era en l’ús de la llengua oral: algú capaç de dir plurifel·lació per ‘proliferació’ era digne d’un càrrec a TV3. O sigui que no em vaig sorprendre quan vaig escoltar com li canviava el nom a aquell municipi del litoral que, a penes uns anys abans, encara era un idíl·lic llogarret de pagès acolorit amb quatre estiuejants de casa bona.

El que sí que em va sorprendre va ser que l’Hernández, el cap d’àrea de societat del diari, un lleganyós dilluns de setembre em digués que ja podia anar fent la bossa, perquè me n’anava a la Pobla de Dalt per fer-hi una sèrie de reportatges.

—La hipòtesi de treball és ben clara, Palau: de com l’especulació urbanística destrossa un poble i ara la crisi el deixa fet un nyap. Edificis abandonats a mig fer, solars buits, carrers sense urbanitzar...Farem una sèrie de tres reportatges pel cap de setmana. Dimecres ens reunim per l’Skype i mirem com ho enfoquem, i dijous t’envio un fotògraf.

Home de poques paraules l’Hernández, però contundents. No em va deixar ni l’opció de dir-li que no en tenia les més putes ganes d’escriure l’enèsima història lacrimògena i miserabilista sobre la crisi. Però quan vaig badar boca ja em tancava la porta de la sala de reunions als nassos. A dins, el dire i els dos sub ja l’esperaven per la reunió del matí. I no era qüestió d’irrompre fent el pena. Encara haurien encarregat el tema a un dels becaris. Cap d’ells no en té ni idea de res, però a l’empresa aquest és un detall anecdòtic. El que compta és que els surten infinitament més barats que jo, que porto dotze anys a la casa. I com que, «amb la que està caient», com ara se sol dir, no m’importaria seguir una dotzeneta d’anys més al diari, abans de les cinc ja estava distribuint el meu modest aixovar dins l’armari amb olor de naftalina d’una cambra de l’únic hostal de la Pobla de Dalt.

Abans havia trucat al cap de l’oposició municipal, l’únic contacte que tenia per ara. Vam quedar una hora després en una cafeteria que hi havia al costat de la benzinera de la superfície comercial. «No té pèrdua», m’assegurà amb un to de veu engrescat, suposo, davant la perspectiva de poder posar de volta i mitja l’alcalde davant d’un periodista. Potser creia que els reportatges l’ajudarien a guanyar algun dia les eleccions. Si pensava allò era un il·lús.

No em va costar gens de localitzar la superfície comercial, aquests llocs sempre estan molt ben indicats, només faltaria. El que ja em costà més va ser atorgar el nom de cafè al suc negre que sotsobrava dins la tassa.

—És sorprenent que un poble de costa només tingui aquesta fonda de mala mort —vaig etzibar-li al cap de l’oposició quan, per trencar el glaç tot just haver-nos presentat, em preguntà on m’hostatjava.

—Perquè els xalets i els apartaments donaven més diners als amos del poble —va respondre’m sense dilació.

Es deia Anselm Carreras. Era un paio alt i molsut, de cara rodona i un somriure franc impropi d’un polític. Parlava amb gran vehemència i movent molt les mans, però en les seves paraules no hi havia ni un insult ni una sola desconsideració cap als seus contraris. Això sí, va estar-se una hora llarga criticant la gestió municipal amb un devessall aclaparador d’arguments, proves i informes tècnics. Només portava quatre anys en política. Ja canviaria.

En resum, el que havia passat a la Pobla de Dalt els darrers anys era el mateix que havia passat a altres llocs: la modificació de normatives urbanístiques per tal de permetre la construcció desaforada en terrenys, sovint d’amics o membres del partit, els convenis i plans parcials de dubtosa legalitat, les sospites generalitzades de maletins i sobres que entraven i sortien del consistori en pagament de favors, i un clima generalitzat de corruptela i clientelisme que s’escampava per tots els estaments de la vila, des de la Guàrdia Urbana a les entitats esportives. L’immens i espantós xalet que s’havia fet l’alcalde era el símbol de tot plegat.

I en plena orgia de depredació del territori i especulació amb el totxo, va arribar la crisi i ho va aturar tot en sec. Fins i tot l’edifici del nou ajuntament havia quedat a mig fer. El paisatge de grues, urbanitzacions malmeses i obres abandonades contribuïa a fer raonable el nom de Poble del Mal. Era com si una plaga bíblica hagués assolat la vila castigant els habitants per la seva luxúria econòmica sense fre.

El problema el tenien ara els paletes, lampistes, fusters i manobres que s’havien quedat sense feina.

Fins les darreres eleccions l’alcalde Jaume Barba havia governat amb mà de ferro durant setze anys. La seva estratègia política era senzilla: favor amb favor es paga. No hi havia fill descarrilat o estudiant inútil a qui no hagués donat un lloc de treball a l’ajuntament, ja fos a la brigada de neteja o als serveis tècnics. No hi havia constructor a qui no hagués encarregat una obra, i cap promotora immobiliària va veure els seus projectes tombats. Allò era un constant «visca la pepa». I la gent agraïda sap tornar els favors.

—Per què va perdre la majoria a les darreres eleccions?

—El poble ha canviat. Primer perquè, amb tants aturats ja no pot donar feina a tothom. A l’ajuntament ja hi ha més de cent funcionaris. I després perquè els que van portar en Barba al poder ara ja no en són els amos. Eren els fills de la burgesia benestant que va fer de la Pobla la seva finca d’estiueig. Però un cop van requalificar, vendre’s i urbanitzar les propietats es va haver d’anar cedint el poder a la nova classe emergent de contractistes, paletes, promotors immobiliaris i industrials, fills dels emigrants que havien arribat aquí a finals dels seixanta amb una mà al davant i una altra al darrera. Ara ells són els amos, en part perquè el mateix Barba els ha servit el poder en safata amb tants tractes de favor.

—I ara aquests han mossegat la mà de qui els va donar de menjar?

—Aquesta gent mai no ha estat de la seva corda política, són més de dretes, i de catalanisme no en volen sentir ni a parlar. Però és que, amb la crisi, tot està aturat. El «visca la pepa» s’ha convertit en un campi qui pugui. I ara han votat posant les esperances en Tarsicio Tascón, un soci de govern incòmode per a en Barba, però l’únic que s’ha compromès a mantenir-lo en el poder.

—Fins quan i a canvi de què?

—Fins que vulguin. Teòricament fins el final de la legislatura, a canvi que després es jubili; però aquests paios no són de fiar, i si veuen que els seus negocis continuen anant de mal borràs no dubtaran a assaltar l’ajuntament i carregar-se en Barba. De moment en Tascón i els seus altres dos regidors controlen la Guàrdia Urbana, Urbanisme i Obres i Esports.

—Pot acabar essent pitjor el remei que la malaltia, no?

—No, si a les properes eleccions ho impedim nosaltres explicant ben bé el que passa i proposant un programa seriós per reformar el poble i crear ocupació.

Definitivament, l’Anselm Carreras era un bon xicot, però políticament era d’una innocència entendridora. Llàstima que jo no hagués anat a Poble del Mal a consolar-lo.

Carretera de la platja

El centre històric de la Pobla de Dalt, on hi ha l’església, l’ajuntament, el mercat i alguna botiga que sobreviu com pot, on viu la població de més edat i on encara subsisteix miraculosament alguna de les antigues finques d’estiueig que la burgesia industrial enriquida durant la Gran Guerra va aixecar a principis de segle, s’agrupa a la vessant sud del turó de Sant Pere, una modesta elevació de 280 metres que forma part de la serralada de costa, segons que diu la Viquipèdia.

Tant a ponent com a llevant del nucli, l’estesa de xalets s’escampa com un llençol des de la pineda del turó cap a la plana i fins gairebé primera línia de mar. Aquesta privilegiada posició està reservada a una col·lecció d’horrorosos blocs d’apartaments, tots ells equipats amb bars, discoteques i cafeteries als baixos. Corona el conjunt ambiental la cirereta d’un petit port esportiu que s’ha menjat la sorra de la platja.

El nucli i la costa estan units per una estreta carretera d’un parell de quilòmetres que a l’estiu és una olla de cols i, per contra, fora de temporada és un territori tan erm i salvatge com el desert. A mig camí, com un vaixell fantasma encallat a la sorra amb el velam arriat, el complex d’edificis abandonats a mig construir del que hauria de ser el nou ajuntament i que, a hores d’ara, és el paradís de la colònia de gats més nombrosa de la costa catalana. Ara, de rodamóns o ionquis ni un, els segurates d’Essential Security ja se n’encarreguen que cap ésser humà hi rondi. 

* * *

Sense que el conductor en faci el més mínim cas, les escales cromàtiques del saxo d’Stan Getz s’enfilen i es dispersen per l’interior de l’habitacle d’un l’Audi 4 negre que, com que és l’únic vehicle que circula per la carretera de la platja a aquella hora del vespre, els seus fars de xenó ben bé podrien fer creure a algun ufòleg que es tracta d’un OVNI. Però ni la música ni la soledat del lloc ocupen el més mínim pensament d’en Tarsicio Tascón. Amb la caixa municipal a zero per la crisi ara no sap quina cara posar als que li van finançar la campanya de les eleccions. Hi ha sucoses obres públiques pendents d’adjudicar i ja l’apressen per cobrar el que consideren seu; però en Barba ha resolt suspendre totes les inversions. Amb tres regidors no en té prou per carregar-se l’alcalde. Pot deixar-lo en minoria, però què en traurà de sortir del govern si l’oposició no voldrà entrar en el joc?

I després hi ha la Kati, és clar. Només a ell se li acut embolicar-se amb una meuca com aquella. Li acabarà traient la sang, la tia. És clar que un cos com aquell potser val uns quants glòbuls rojos.

Condueix tan absort en els seus pensaments que gairebé ni se n’adona d’uns llums blaus intermitents que, de sobte, apareixen de darrera l’edifici municipal fantasma. La clavada de frens és de les de deixar-se cent euros de pneumàtic a l’asfalt. De sobte desperta a la realitat. Apaga el CD d’una patacada exacta al botó i baixa el vidre fumat disposat a bordar a la cara del poli abans que li digui ni bona nit.

—Què li passa a vostè ara. Que no sap qui sóc?

—Bona nit, senyor. Em permet la documentació seva i la del vehicle?

Mala sort. L’agent és un jovenet recent sortit de l’escola de policia que ni és del poble. Segons el que li han ensenyat, fa veure que no ha sentit la provocació d’en Tascón —molts ciutadans responen amb hostilitat verbal i és millor no tenir-ho en compte d’entrada, ha après—, i insisteix en la demanda.

—Escolta tu, xitxarel·lo. Sóc el regidor d’interior. No t’han ensenyat a l’escola que has de quadrar-te davant d’un superior?

—Bona nit, regidor. Perdoni, però el meu superior és el sergent. Si no em facilita la documentació hauré d’avisar els Mossos.

A en Tascón l’arrogància li passa en sec. Els Mossos ni en pintura. Li lliura de mala gana la documentació al poli local i pensa que demà matí li exigirà explicacions al sergent. Què s’han cregut aquests imbècils!

—Perdoni, senyor, però hauria d’aturar el motor i baixar del cotxe.

—Què collons vol ara. Em sentirà demà, el sergent. Ara mateix fa el favor de donar-me els seu nom i el del seu company.

—Tot seguit, però primer he d’informar-lo que, a més d’excés de velocitat i d’anar sense cinturó, la nostra base de dades ens informa que no disposa de saldo de punts al seu permís de conduir. Ara, sisplau, hauria de bufar aquí. —I li lliurà un alcoholímetre mentre que, per la ràdio de l’auto patrulla, se sent una veu que anuncia la imminent arribada al punt on es troben d’una patrulla de mossos.

—Això és el que els ensenyen a l’escola de policia, a tractar els càrrecs electes com a delinqüents?

I el regidor es caga en la mare que va parir el jove agent mentre la sirena dels Mossos irromp en el silenci de la nit.

(Continua)

Podeu llegir el relat complert 

al llibre Crims.cat 2.0 (Al Revés),

JA ÉS A LES LLIBRERIES

Reconstrucció d'un món

(a partir de quadres de Neus Martín Royo)

I 

Quan va arribar un moment que la perplexitat m’ofegava de tal manera que m’incapacitava fins i tot per decidir quina roba posar-me per sortir de casa, vaig decidir deixar la feina, la xicota, el partit de tennis dels dimarts i els sopars amb els amics, i vaig començar la meva vida ambulant. I dic ambulant sabent perfectament el seu significat: persona que va d’un lloc a l’altre. Però no pretenia ser un rodamón erràtic i ociós. Em vaig proposar un objectiu que només podria complir vagant sense domicili, horari, ni lligams afectius: deixar de ser un home dominat i sense atributs; un individu fet de pensaments únics, d’emocions compactades i de sentiments fútils: abandonar per sempre aquella vida impersonal i sense autoria de què la civilització urbana m’havia fet hostatge.

Havia intentat superar aquell espectacle del no res a través d’internet. Vaig obrir-hi una pàgina i hi vaig començar a escriure un dietari, ‘La llibreta blava’, però aquells missatges a la xarxa, com ampolles de nàufrag, aviat em van revelar la impostura de creure’m protagonista d’una vida fictícia i totalment impròpia que no existia més enllà de la pantalla de l’ordinador. A més havia de suportar els insults i comentaris grollers dels sonats que habiten la virtualitat, i no em sentia amb vocació d’emissari d’UNICEF.

D’altra banda, tot i que no era ric, tenia prou diners per no haver de dormir pel carrer ni furgar entre les caixes de verdures podrides del mercat com havia fet Jean Genet, el príncep dels maleïts. O sigui que un dimecres vaig posar el raspall de dents i quatre coses de les que sempre fan falta dins d’una motxilla i vaig començar el que jo mateix vaig anomenar l’epopeia del transeünt.

II

Els primers dies d’aquell passeig vital em sentia com aquells personatges dels contes d’en Cortázar que es dediquen a repensar-se i a interpel·lar el món mentre passegen amunt i avall pels carrer de París perseguint qualsevol quimera. Assaboria aquella desconeguda llibertat, em sorprenia per tot el que mai no havia vist del carrer i assistia atònit a l’automatisme que la majoria de la gent imprimia al seu pas per la vida.

Però van passar els dies i jo no vaig conèixer mai Charlie Parker, ni vaig enamorar-me de cap noia que em toqués amb una mà enguantada al vagó d’un metro, i això pesa. Jo només caminava tot el dia per carrers idènticament urbanitzats, plens de botigues d’estètica clonada, seia en parcs públics uniformes i sense vida i menjava en bars de plexiglàs blanc envoltat d’estrangers de pell colrada pel sol a qui tot no els importava res, tret de les seves cerveses i de resguardar les bosses dels carteristes.

Aviat l’anhel d’aquella èpica imaginada es va convertir en un vagar indolent i a penes embastat per quatre pensaments tan líquids com l’aigualida mirada que començava a tenir sobre aquella ciutat que creia un territori vital, un indret on transcendir. La impersonalitat elevava a la categoria de desert qualsevol mena de territori. 

III

Quan més notava el foc cremant-me la planta dels peus, just el moment abans de convertir l’existència en un simple campar la vida rendit al vagar del camí incert, vaig fixar-me en un local que em va cridar l’atenció encara no se ben bé per què i, mandrosament, és ben cert, hi vaig entrar d’esma.

Dins era fosc. Quan els ulls se m’hi van acostumar vaig descobrir una barra de fusta lluent i uns tamborets de pell negra, un paio que em mirava des del darrera mentre preparava un còctel i tres rengles d’ampolles en sengles lleixes. Res més. Vaig pensar en aquell quadre de Hopper i vaig somriure fastiguejat: una mala còpia més.

Però curiós de mena com sóc, vaig avançar fins un mirall on s’hi reflectia tota l’estança. Vaig mirar bé la imatge una bona estona; hi trobava alguna cosa rara: Allò no podia ser un mirall. Reproduïa fidelment el bar, la tènue llum que hi deixaven entrar les cortines translúcides de les portes i les bombetes halògenes de damunt la barra, sí, però hi havia alguna cosa que la feia radicalment diferent. Em vaig fregar els ulls, però aquella mena de baf seguia allà. Era una alenada de color, un insòlit glop de lluïssor que realçava l’espai i el convertia en un món viu, intens, convuls. Vaig tombar-me per mirar la sala. Sense cap diferència aparent amb la imatge real, es feia evident l’existència d’un món diferent i poderós dins d’aquell rectangle que, per contra, no veia per enlloc quan mirava les tres dimensions del local.

   -És un quadre, va dir el cambrer-. Oi que sembla un mirall de tan ben reproduït com està el bar?

   -No, no s’assemblen ni per casualitat, vaig respondre- 

   -Però que no hi veu bé? Són com dues gotes d’aigua, va insistir-

   -Perdoni, però vostè no ha vist mai ploure.

Vaig sortir del bar excitat: havia descobert algú amb capacitat de contradir la tendència a uniformitzar la vida.

IV

Si l’art interpel·la l’individu, aquell quadre que havia vist jo ja el tenia per un lloc propi, alguna cosa similar al que feia temps que cercava. La forma d’aplicar la mirada a les coses i els dies de l‘artista no era manllevada ni postissa. Era crítica, sentimental, seductora i emocionant. Era l’objectiu idoni per deixar aquella vida sense pensaments ni autoria. Descobria que el meu deambular deixava de ser indolent per ser indòmit per fi.

Els dies següents vaig rebuscar per bars, restaurants i botigues, fins que vaig descobrir un segon quadre en un altre bar a tocar de la Diagonal. En aquella pintura les taules eren territoris de llibertat, les ampolles de les lleixes reclamaven l’existència dringant entre elles i el petit bodegó de damunt la barra era un paisatge que em remetia a una infantesa feliç, feta de moments i espais on anar-hi conduint la ment amb el pas dels anys.

Vaig passar una setmana caminant nerviós per la ciutat. Sentia que el meu objectiu se m’escapolia per entre els dits si no trobava cap quadre més com aquells; no volia ni pensar en aquella possibilitat, per bé que era el més probable.

Però l’atzar es va posar de part meva. Era en una cocteleria a tocar de la Rambla. Un turista va obrir la porta del local i el vaig veure de cua d’ull. Allà estava, emanant radiacions . Quantes vides podien passar a través seu i sentir de cop aquell alè de vida?

   -És potent, oi? Tot força, tot llum. Tot i que no hi apareix cap figura humana, hi ha més vida en aquest quadre que en moltes cases de la ciutat, em va dir algú que també se’l mirava amb una beguda a la mà-

   -Llàstima que no n’hi hagi més, vaig respondre-.

   -Vagi a veure l’exposició i els podrà veure tots.

Què babau. No hi havia caigut que aquells quadres podrien formar part d’una exposició.

   -Sap on es fa aquesta exposició?

   -I tant si ho sé. Sóc crític d’art.

V 

Vaig afaitar-me i posar-me la roba més neta que tenia dins el meu modest bagatge per visitar la galeria d’art que m’havia indicat el crític.

Tret d’un vigilant que dormitava no hi havia ningú més a la sala. Poc acostumat a visitar exposicions estava nerviós, ho reconec; el batec excitat del cor ressonava en aquell silenci catedralici. Enquadrats dins les teles, els bars, botigues, granges i jardins de la ciutat havien deixat de ser llocs anònims per convertir-se en llocs propis, en territoris de llibertat. Si al carrer la realitat es diluïa en un marasme de paratges uniformitzats sense ànima, als quadres que s’agombolaven a les parets d’aquella petita galeria, la mirada de l’artista atorgava carta de personalitat a tots aquells llocs. L’anonimat es tornava identitat, i allò atorgava a qui contemplava les pintures una agradable sensació de ser. Mirant aquells quadres em sentia vinculat de nou amb la ciutat. La reconeixia de nou com un lloc definit i meu que també donava un nou sentit a la vida en comú.

Però va ser quan vaig veure el taulell de feltre vermell del Rey de la Magia, amb el barret i la vareta al damunt i les cortines també vermelles de les portes al fons, que em vaig adonar que aquella identitat petita era la que conforma la manera original de viure de cadascú. El joc de màgia havia estat una de les meves diversions preferides de petit; mentre els meus amics de l’escola volien ser futbolistes o bombers, jo havia arribat a pensar en fer-me mag de gran.

Em vaig acostar molt a l’obra sense fer soroll fins estar literalment enganxat al quadre. El vaig mirar amb tota la profunditat de camp que els meus ulls permetien, vaig palpar suaument la tela amb la punta dels dits i em vaig llençar de cap a la nova vida plena que em cridava a l’altra banda del llenç, on hi ha la realitat.

Encara estic exposat a la galeria d’art. Em trobareu a l’esquerra del quadre, a tocar dels prestatges de la botiga de màgia. Saludeu-me quan admireu l’obra.

* * *

Neus Martín Royo. (Barcelona 1968).

Llicenciada en Belles Arts per la U.B. 

Estudis de gravat. 

Exposa habitualment a la Sala Parés de Barcelona. http://www.martinroyo.com/

Els models invariables

(c) Pere Virgili

Il·lustracions de Pere Virgili

De vegades passen coses quan menys ganes en tens. Era una nit de festa major i passejava desvagat pel barri esperant que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Per fer temps havia entrat a la llibreria Taifa a badar, però vaig acabar comprant Sandvitxos de realitat, un llibre de poemes d’Allen Ginsberg i, fent-me lloc entre llaunes de cervesa i burilles de cigarret, vaig seure a les escales de la plaça de Sol. Vaig llegir La meva albada, el primer poema. Absort del xivarri habitual del lloc, estava donant-li voltes a uns versos que diuen: Ara que he menyspreat /cinc anys a Manhattan / podrint-se’m la vida / el meu talent en blanc, quan vaig notar un fibló que em trepanava la massa encefàlica entrant-me pel cerebel i sortint-me pel front; l’indubtable símptoma que algú m’estava mirant descaradament. Assumit el cas, el problema era com reaccionar. Malament si m’aixecava i marxava, l’evident incomoditat de la situació es podia convertir en un perillós ridícul si l’individu decidia seguir-me allà on anés. Però també em desagradava profundament la idea d’aixecar els ulls del llibre i encarar-m’hi; considerava l’arrogància un acte indesitjable. Per sort, va ser ell qui em va parlar.
            -Perdoni, vostè és en Vallbona?
            -Si, -vaig respondre alleugerit en alçar la vista i veure que, si més no per l’aspecte, no feia cara de ser el típic pesat que et vol explicar qualsevol psicodrama etílic.
            -Permeti’m que em presenti, sóc l’Home Misteriós, el personatge de la seva novel·la Gràcia.

Vaig posar cara de no entendre res, com si mai no hagués sentit a parlar d’aquella novel·la, tot i que l’havia escrita jo feia uns anys i en recordava perfectament tots els detalls de la redacció i l’edició, però en el fons el que pensava era d’on havia sortit aquell grillat i quina mena de mala passada volia fer-me. Vaig canviar el posat de despistat per un d’alerta, més acord amb la circumstància. Adéu plàcida lectura de Ginsberg, potser mai més no sabria què fer-ne d’aquella reflexió sobre com el capitalisme modern havia malbaratat el talent de tants escriptors.
            -Així que ha sortit de la ficció per fer-se real. Que era dins d’una cinta de Möbius i avui se n’ha deslliurat gràcies als efluvis festius? O potser està en un mal viatge? -vaig rematar recordant el propi Ginsberg a Les cartes del Yagé.
            -Ni una cosa ni l’altra. Veig que no ho ha entès bé. Jo mai no he estat un personatge de ficció, sempre he existit. Tinc nom i cognoms, adreça, DNI, e-mail i una llibreta de La Caixa. Sóc tan real com vostè.

Que aquell home d’uns trenta i tants, ulls grisos i líquids, mirada perduda, llarg i prim, barba-serrat i esblanqueït, amb una samarreta color de gos com fuig, texans que brutejaven i gorra d’obrer dels inicis de la revolució industrial era real, no calia comprovar-ho científicament: existia, era allà, assegut al meu costat, només allargar el braç i el podia tocar si volia; ara, que fos aquell personatge novel·lesc que anava saltant de terrat en terrat del centre de la vila, allà on els edificis, pràcticament de la mateixa alçada, s’aguanten l’un contra l’altre, això ja era una altra cosa.
            -Perdoni, però aquest personatge és fruit únicament de la meva imaginació construïda a partir dels records d’infantesa. Els nens de la meva època jugàvem a polis i a lladres saltant de terrat en terrat i entrant i sortint per qualsevol edifici.
            -I l’Eliseu Contreras, el vell anarquista; la Sara Livingston i la Lauren McMullen, els nois del casal okupa o en Maurici i les seves tietes, la Maria i la Pepita, també són personatges de ficció, segons vostè?
            -Jo tenia dues ties àvies al carrer Ramon i Cajal que havien viscut algunes històries semblants a les dels personatges del mateix nom a la novel·la; accepto l’ús de la realitat que en vaig fer, però la resta són totalment inventats.
            -I si li dic que l’Eliseu va morir fa sis mesos en un asil a Blanes, que les dues americanes que estudiaven arquitectura van obrir fa tres anys un estudi a Charlotte, que en Maurici treballa de lampista com ho va fer el seu avi i que dels joves okupes n’hi ha tres que s’han llicenciat a ESADE, què me’n diu, que són imaginacions meves?
            -Això que em diu és impossible, és un invent, o una coincidència en el millor dels casos, -vaig respondre clarament a la defensiva.

(c) Pere Virgili

Tots aquells personatges eren arquetips, models hipotètics en els quals jo havia eliminat, expressament, els trets més especialitzats per tal de fer-los més pròxims a la realitat del barri on vaig situar el relat. Però d’aquí a ser persones de carn i ossos, amb la seva història escrita en expedients acadèmics, registres empresarials i civils, certificats de defuncions o altes d’autònoms de la seguretat social, hi havia la mateixa distància que va de la realitat a la ficció. Què pretenia aquell individu plantant-se davant meu i dient-me tot allò? I per què aquella nit i allà? 

            -Vostè n’és conscient del mal que ens ha fet durant tots aquests anys, de com va interferir en el decurs de les nostres vides marcant-nos sempre més? D’ençà que va sortir la novel·la ja no he pogut passejar-me mai més de nit pels terrats. Vaig ser perseguit per la gent del barri. Fins i tot es va arribar a mobilitzar un sometent que sortia cada nit per capturar-me com si fos un delinqüent.
            -Perdoni, no era pas la meva intenció el criminalitzar-lo, -vaig dir amb la boca petita i simbòlicament penedit.
            -A bona hora es disculpa. S’ho havia d’haver pensat millor abans d’escriure la novel·la.
            -Potser hauria d’haver posat una nota dient que tota similitud amb la realitat era pura coincidència.
            -Això no hauria evitat la nostra malastrugança. Vostè va escriure una història plena de falses aparences que són reals. Ho sento però ha de pagar per aquesta impostura.
            -Que es querellarà contra mi? Si el que vol és treure’m diners, li adverteixo que no tinc ni cinc.
            -No, el que vull és matar-lo, i ho faré.

Em vaig quedar garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. Quan vaig tornar al món un regalim de suor glaçada em recorria l’espinada. 

            -No pateixi que no li clavaré cap ganivet al coll ni li dispararé. No penso anar a la presó, francament, per vostè no val la pena jugar-se-la; ara, li juro per la memòria de l’Eliseu Contreras que li trauré la vida amb aquestes mans. Bona nit, senyor Vallbona.

A penes va desaparèixer entre la gentada. vaig entrar en un bar: whisky doble. La meva dona em va recordar que el whisky se’m posava fatal. Em pudia l’alè i estava pàl·lid com un cadàver. O potser ja ho era una mica? Vaig limitar-me a assentir, no vaig voler parlar-li del sorprenent encontre per no espantar-la.

Vaig estar unes setmanes espantat. Tothora tenia la sensació que em seguia algú, i cada vegada que sonava el telèfon era un sobresalt. Amb els mesos vaig anar pensant que, tot plegat, havia estat una mala passada d’algun lector a qui la novel·la havia desagradat profundament. I amb el pas del temps vaig anar oblidant l’incident. Estava concentrat en una novel·la que m’absorbia tot el pensament. No hi havia lloc per res més. Fins que em van trucar de l’Independent de Gràcia. Havien rebut un conte a la redacció del setmanari on jo n’era el protagonista. Com que els havia agradat, em demanaven si tenia inconvenient que el publiquessin al número de la Festa Major.

Quan el vaig llegir vaig notar la vella sensació de quedar-me garratibat i sense respiració durant uns segons que em van semblar dies. A la biblioteca tenia un exemplar de Sandvitxos de realitat amb el segell de la Taifa. Ho recordava bé, l’havia comprat una nit de Festa Major mentre esperava que la dona i la filla sortissin d’un espectacle de claqué que feien a l’oratori de Sant Felip Neri. Fins i tot, un temps després, havia escrit un poema on citava aquells versos sobre el malbaratament del talent literari.

Em sentia buit, com mort.

Conte publicat al número 447 de l'Independent de Gràcia, dedicat a la Festa Major 2012

Conte de sant Jordi. Un que les enamorava

La gran festa de les roses, a El-Kelaa M’Gouna és també la festa de la joia i l’amor. A la capital de la Vall hi arriben cada abril gent de tot el sud del Marroc, atreta per l’embriac aroma de les tres mil tones de roses damascenes que es recullen aquella setmana, l’agradable contemplació dels pètals i l’esclatant bellesa de les desfilades.
No cal dir que la majoria de visitants de la festa són homes. Molts baixen des de racons molt llunyans de les muntanyes de l’Atlas i caminen durant dies per arribar a la cita d’El-Kelaa. La llegenda diu que, si un home és capaç d’enamorar la Malika t'Al Ouarde, la reina de les roses que presideix la gran desfilada, i al pare de la noia li sembla bé el xicot i es casen, la vida el somriurà amb sis fills i tres camells.
En Mohamed era un jove pastor de cabres que vivia bona part de l’any en una cova prop de la collada de Tizi n’Aït-Hamed, a la part més elevada de l’Atlas. Mai no havia tingut dona, i els seus animals eren la seva única companyia durant els llargs mesos que passava a les pastures. Havia caminat tres dies per anar a la festa, i estava disposat a aprofitar bé l’esforç. Tenia prop de seixanta caps de bestiar i una caseta al poble d’Amskar. Amb allò i una mica de traça estava convençut que trobaria dona.

Vista de la Vall de les Roses, al Marroc

Una hora abans d’arribar a El-Kelaa M’Gouna ja es respirava l’aroma de festa. Curulla d’esclatants roses de molts colors per tot, la vall estava preciosa. La música sonava arreu, els artesans mostraven els seus productes i una riuada humana feia cap a la medina. En Mohamed s’hi va afegir i aviat es va contagiar de l’alegria dels milers de visitants. Va prendre el te en un cafetí i va fumar una mica de kif per allunyar de la ment la natural timidesa que té tot xicot de muntanya.
En Mohamed era un home jove, afable i cortès, tot i que no havia anat mai a estudi, i amb la bellesa natural de la gent de muntanya. Va buscar un lloc des d’on poder veure bé la desfilada i va esperar que passessin les comparses. Quan va veure la de la reina va notar com el cor li feia un bot dins el pit i es va espantar. Mai no havia tingut aquella estranya sensació. Les cames li tremolaven i al front li lluïen unes perles de suor. Va observar-la discretament durant una bona estona. Ella somreia feliç i llençava pètals de rosa a la gent que s’agombolava a banda i banda del carrer. Ell, per contra, a cada minut que passava, se sentia més neguitós. Ja li ho havia dit un vell del poble que l’amor era font de tota mena de patiments. Necessitava dir-li alguna cosa abans no caigués el sol, llavors tot acabaria.
Però la gentada feia molt complicat atansar-se a la carrossa. Va empènyer com va poder durant una hora llarga fins que, finalment, va aconseguir una plaça a primera fila just quan la desfilada era a punt de passar per aquell indret. Però els seus esforços no van rebre cap mena de recompensa, per molt que va estirar el cap i va alçar els braços per aplaudir la Reina de les roses ni tan sols va advertir la seva presència.
Amb la caiguda del sol en Mohamed va abandonar la festa trist i capcot. Cansat, es va aturar en un braç de rierol a la sortida del poble on unes dones grans rentaven roba. El lloc feia olor de net, per contra la seva pell i les seves robes velles feien olor de llet de cabra agra i de pols de la muntanya. Llavors va respirar alleugit. Com hauria gosat dirigir-li la paraula a la reina de les Roses que feia aquella olor de perfum de flor fresca? En Mohamed va tornar a la seva cova a Tizi n’Aït-Hamed on va viure sol i sense veure pràcticament a ningú fins morir de vell.

Dins Camins damunt les dunes (ed. La Galera)