Pensant a escopir la realitat

Se'm fa estrany escoltar Miles Davis a primera hora del matí; però la urgència del text m'ha desvetllat de matinada pensant en la brutalitat de l'existència i, ni tant sols la formal incoherència rítmica de Bitches Brew que tant em va excitar de jove, m'ajuda ara a organitzar el discurs amb el raonable ordre que s'espera d'un pròleg, i em quedo atrapat en la indefinició global de la idea d'art, com el músic ho estava fins l'estiu de 1969 en el concepte de jazz. Va ser llavors, escoltant Jimi Hendrix, que va entendre que ja no hi havia cap possibilitat d'accedir a un relat cultural que expliqués el món. El dia després que el de Seattle cremés la guitarra damunt l'escenari de Woodstock, Davis va reunir un grup de joves músics (Wayne Shorter, Joe Zawinul, Chick Corea, John McLaughlin, Dave Holland, Jack Dejohnette...), els va passar alguns apunts de jazz modal, free-jazz i música indoaràbiga, i els va abocar a fer art superant les estructures harmòniques a l'ús. Així van enregistrar Bitches Brew, el disc que va capgirar les formes de la música popular del segle XX. Assaltant de manera poètica, simbòlica i mimètica la realitat, Miles Davis va aconseguir superar la fascinació que provoca el món en tot creador, i que tan sovint ens fa creure en la confortabilitat del relat tal i com ens ve donat; com una planera successió de fets.

Ara tot és definitivament evanescent. Els termes i els conceptes ja no tenen categories, les ciutats són blocs de gel a la deriva, la simplicitat de l'ordre narratiu ha desaparegut, i l'espai públic és la reserva natural on deposen els excessos de la massa.

Potser ho trobareu pretensiós tot plegat. Jo mateix ho penso sovint quan, escarxofat a la butaca de la sala d'estar i immers en el sopor dolç de l'enyorada mediocritat de la tarda que declina, em deixo vèncer pels fàcils viaranys de les trames i els personatges que mouen els fils de l'avenir quotidià. L'espai és confortable, la ginebra dona al còctel el punt just d'amargor autojustificadora, i el foc atordeix la ment fins la placidesa. Que còmode que resulta llavors interpretar el que ens passa des de la senzillesa d'un telenotícies, d'una cançó pop, d'un film d'acció, del museu d'un banc, o de qualsevol discurs estandarditzat, apte per al consum de la classe mitjana i poderosament distribuït per les xarxes socials.

I així ens deixem seduir per l'ensopiment, i després per la son. I quan obrim els ulls, ja només som simples voyeurs de l'incert espectacle de la vida. I, insensibles, seguim vagabundejant.

Però més enllà d'aquesta maresma bromosa hi ha la creació que assetja la realitat. Atorga complexitat a la superficialitat del relat oficial. En un erm de pensament únic hi aboca un discurs crític, transformador. Potser aquest sigui avui l'únic relat vàlid de la cultura. CAPS.A. n'ha construït 13 en un any d'ensulsiada; aquí els teniu: una microacció és escopir a la closca pelada de la realitat.

Desperto descol·locat, com no sabent on sóc ni què hi faig estintolat a la cadira de tisora de l'estudi. Fa estona que s'ha acabat el segon disc de Bitches Brew. La matinada en vigília m'ha doblegat. Busco una música que em desvetlli suaument: l'any 1984 Cindy Lauper va publicar la balada Time after time, que va arribar al número u de les llistes d'èxits dels EE UU, va ser nominada als Grammy, i qualificada com una de les millors balades de la dècada. Uns anys després, un Miles Davis gairebé vençut per la son, en va enregistrar una versió.

Pròleg al catàleg CAPS.A. 13/13

No hi ha fill sense mare

(Pròleg al llibre 'Condició de mare', de Carme Parras i Jordi Sacristan)

Quan la Carme Parras i en Jordi Sacristán em van demanar de prologar ‘Condició de mare’, perdoneu-me que no us ho confessi fins ara amics, vaig pensar que poca cosa podia aportar jo al tema. Una relació tibant, tothora plena de silencis inquietants, i farcida de retrets mutus al llarg dels anys com que la mantinc amb la Maria Rosa, no era el millor patrimoni per a una reflexió serena i amable sobre l’aportació de les mares a la història, és a dir, la part de la història representada en les vides dels seus fills, que és el paradigma de la condició de mare.

Però ara que hi he pensat una mica abans d’escriure aquestes ratlles, crec que la relació matern filial és un axioma de la natura infinitament superior a qualsevol estadi de la sempre dubtosa condició humana. Vull dir què, el fil de vida que uneix un fill amb la mare que el va parir corre absolutament al marge de la raó (o desraó), i no entra mai en aquest terreny sempre pantanós perquè, com escriu Montaigne a ‘Sobre l’afecte dels pares als fills’, del llibre segon dels Assaigs: ‘tot artesà estima més la seva obra que aquesta l’estimaria si la obra tingués sentiments. Perquè estimem, som; i ser consisteix en acció. Per això cadascú és en certa manera en la seva obra.’ I és aquest lligam estrictament emocional el que acaba generant el torrent de sentiments naturals què condicionen en darrera instància el lligam entre dues generacions de la mateixa sang. Així, l’autor i la seva obra, encara que aquesta sigui incapaç de governar-se anímicament, són un tot en un impossible d’argumentar des de pautes racionals; o sigui: les seves vides estan íntimament lligades encara que la seva relació personal sigui mínima i desgavellada. Ves per on, és el pèndul entre el plaer i el desplaer que fa oscil·lar les relacions entre subjecte i objecte. Empès per la força de la vida, la fatal atracció terrestre dels humans, el pèndul no es detura mai. És així.

Les mares que, seduïdes per l’enorme capacitat professional de la Carme i en Jordi (dos periodistes a qui acostar-se a la veritat els fa bategar el cor i revoltar la ment), s’han atrevit a despullar benèvolament la seva ànima i a explicar com en són de gruixuts i sòlids els fils de vida que les uneixen a les seves filles i fills, tenen tothora present el caràcter sentimental i francament exempt de raó d’aquesta relació. El dia que el cap els ha dit que potser ja n’hi havia prou d’algun color, totes elles han hagut de fer exercicis de presa de consciència en aquest sentit. Saben que la relació entre mares i fills te un punt de perversa, que les absorbirà fins la medul·la òssia, que les hi exigirà molt més del que poden donar i que acabarà amb la seva pròpia vida. Però cap d’elles, model com són, ha abdicat de la seva condició bo i coneixent el caràcter tràgic de la paradoxa: ‘pels fills es fa qualsevol cosa’, com es diu en llenguatge popular, com havia sentit a dir a les àvies i com, n’estic segur, la Maria Rosa ha intentat fer malgrat la incomprensió que, segurament, ha trobat en el seu fill gran: jo.

Aquestes mares que ens presenten la Carme i en Jordi són l’espill de totes les mares on tots els fills ens podem emmirallar fins reconèixer-nos, bo i reconeixent la nostra pròpia mare.

Només així podreu pensar que, encara que el títol d’aquest pròleg sembli un exordi una mica obvi, no deixa de ser una certesa natural i incontestable en la que nos empre es pensa: no hi ha fill sense mare.

És el compromís amb la sang.

Pròleg del llibre:

Condició de mare

Carme Parras i Jordi Sacristan

(Cossetània edicions)

J.V. pensa en la vida abans de disparar la Kodak Retina

El primer record de la meva vida és la nevada de 1962. Sóc al balcó de casa dels avis, a Grassot, mirant amb sorpresa aquell rar fenomen cristal·lí i gèlid que ha colgat els geranis de l’àvia i que folra el passamà de la barana de ferro colat. Però no aconsegueixo recordar el gruix de neu que hi ha a terra, ni si el pare l’ha apartada amb el recollidor de brossa. Només recordo aquesta visió d’un instant. Res més. Tinc dos anys i escaig.

La commemoració de l’efemèride m’ha fet pensar darrerament en aquest record. Es tracta realment de la memòria viscuda? És la remembrança de la imatge real d’aquell matí de fa cinquanta anys? O potser es tracta de la reconstrucció del passat a partir d’una fotografia que, afeccionat com n’era, el pare va fer aquell dia i que jo vaig poder veure anys després a casa fins que, probablement en algun trasllat, es va perdre per sempre?

Som realment capaços de recuperar el nostre passat a partir de la pròpia memòria, o sense la imatge òptica permanent no tenim passat? Jo mateix puc desaparèixer d’aquí a uns anys dins la meva pròpia ment. Per mor de la deixadesa o de la dissort, a penes tinc fotografies de jove, i només n’he conservat una de petit (una de ridícula assegut damunt la Vespa del pare fent veure que condueixo). Amb aquest rumb, els fets que se m’hagin diluït en el temps passaran aviat a format part dels llimbs on es va situant la pròpia existència; i així fins el no res. Hem atorgat a l’art de la fotografia l’enorme responsabilitat de fer-nos perviure enllà del temps i, així, restituir en el present el que som incapaços d’evocar per nosaltres mateixos.

El fotògraf, afeccionat o no, ha esdevingut relator de l’existència. Sense el seu testimoniatge les coses, els fets i les persones no existim. És a partir de la seva experiència que es construeix la memòria. La presència d’un esdeveniment del passat en la ment és un miratge. Els anys es veuen més que es viuen. Per això els reculls de fotografies antigues tenen requesta, i encara més si són anònimes. L’autor desconegut es converteix en heroi popular.

Potser per aquest dèficit de passat gràfic que acabarà per dissoldre’m en el marasme de la història, amb els anys jo mateix m’he afeccionat a la fotografia. No hi ha diada, viatge, celebració o esdeveniment que no retrati. Em fa pànic pensar que, els moments no fotografiats, ben aviat deixaran d’existir per sempre de la mateixa manera que està desapareixent la meva vida infantil a Gràcia. És la decadència el que m’espanta i per això faig fotos per tot fins atapeir el disc dur de l’ordinador de pesants arxius jpg. És una neurosi, un intent desesperat i agònic per sobreviure a l’oblit irrecuperable al qual estic condemnat pel meu mal cap i la poca cura de la família en la conservació de les fotografies que el pare feia sovint amb una Kodak Retina que, diria, va comprar d’ocasió a ca l’Arpí.

Qualsevol dia agafaré l’índex d’aquest llibre que acabeu de comprar, suposo, i recorreré de dalt a baix tots els indrets i els esdeveniments que hi apareixen retratant-ho tot de nou per quan, d’aquí a uns quants anys, algú amb decòrum recuperi les imatges i en faci un nou volum. La història renaixerà d’aquesta època de balbuceig i la memòria col·lectiva projectarà aquest bocí d’humanitat endavant un cop més. Així s’acomplirà de nou el cicle de la vida. Perviuré com a heroi anònim, outsider de la fotosíntesi del record. Busqueu-me a la perifèria de les vostres evocacions, seré aquest que sempre observa el grup des de fora. El de la Nikon penjada al coll.

pròleg del llibre L'Abans Gràcia. Recull gràfic 1870-1976

La cartografia de la memòria

Quan Flaubert crea el gran personatge de Frédèric Moreau, el protagonista de ‘L’educació sentimental’, està posant les bases de l’arquetipus de personatge literari del segle XX: el petitburgès indolent què, bo i superant el seu estadi natural insípid i poca pena, aconsegueix convertir-se en un ésser psicològicament complex què entén la realitat bo i creuant l’aspre desert dels sentiments a través del tènue fil de la memòria.

Néts dubtosament legítims de la gran literatura del XIX (i no només de Flaubert, també d’Stendhal), alguns psicòlegs i terapeutes moderns han captat la potència transformadora de la pràctica emocional de la memòria i l’han elevada a la categoria de ciència social; sense entendre res de la realitat, que els fa por perquè és dura i poc complaent, i convertint així la memòria en un instrument d’adotzenament de febles i pusil·lànimes.

Al seu torn, els joves cadells de l’esquerra post comunista , profundament acomplexats per la seva història, han convertit aquesta memòria lleu, i tan indolent com el personatge de Flaubert, en estratègia política. Així ha nascut aquest estrambòtic concepte pleonàstic anomenat memòria històrica, com si hi pogués haver una memòria del que encara no ha passat.

I així, sense entendre ni un borrall de què va la vida realment, és a dir essent tan poca pena com Frédèric Moreau, ja tenim la memòria de moda. Tothom en parla i les tertúlies de les ràdios en van plenes. A part d’això, com a societat, seguim tenint l’encefalograma ben pla. Polítics, economistes, terapeutes i capellans ens la poden anar fotent per totes bandes i ens quedem tan amples, fins i tot hi ha qui ho entén, i a alguns masoquistes els acaba agradant.

D’això serveix la memòria teledirigida des de les institucions, els mitjans de comunicació i les ciències socials. Ara bé, per sor el món està poblat per alguns éssers intel·ligents, un aspecte de la condició humana què cada dia costa més de trobar.

Aquest és el pintoresc cas que ens reuneix aquí avui: un seguit d’individus, els quals per l’edat haurien de patir la hipertròfia històrica que pateixen la majoria de catalans, amb il·lusió, això si, i què, en lloc d’això, s’han dedicat durant dies i dies, mesos, a posar ordre al caos sentimental que un te quan arriba a una certa edat. El resultat és un llibre què, més enllà de l’evocació més o menys analgèsica del record dolç i llepat, és un intent francament reeixit d’arribar a la realitat de les seva vida com a col·lectiu, que no és el mateix.

Aquest llibre cartografia la memòria d’un temps i d’un país. Ho fa amb tendresa, si, però sobretot amb voluntat de superar l’estrictament sentimental per incorporar tots els passatges (els col·legis l’església, els personatges, l’oci, els metges, els bars...) a la vida d’avui i de cada dia. Allò que diu el poeta dels orígens i la identitat.

Fer un mapa del que ha passat a la nostra societat durant mig segle, posem per cas, és ordenar els sentiments, classificar-los, establir-ne una jerarquia i un ordre de prioritats per avançar cap a la realitat, és a dir, cap a la comprensió de qui som, d’on venim i on anem; és a dir, del gran drama de l’existència humana: que hi i fotem aquí?
Tot plegat una bona forma de superar el papanatisme lleu i sense ànsia que presideix de nou el món d’ara, igual que ho feia al segle XIX quan el jove Moreau es va enamorar d’aquella dona i Flaubert ho va relatar. No hi ha millor exercici que aquest que ha fet tota una generació de vilassarencs i que avui us presenten, per evitar no caure en la temptació moderna de la memòria de peix (disfressada de teràpia o d’estratègia política, com ho vulgueu), i què ens fa dèbils i curts d’enteniment.

Text dit a la presentació del llibre Tempus fugit, el Vilassar de Mar dels 50, 60 i 70