Oh, bebè. Què he fet?

(ficció crítica)

“Helen, jo sé que realment no ho volies fer això. Jo també ho sento”, va dir Lee Morgan a la seva dona després que aquesta li disparés un tret mortal al pit. Afeccionat al jazz com soc, fa temps que penso en aquest fet i, per molt que el desmunto -infidelitats, discussions, drogues, sexe, nit, jazz-, no aconsegueixo trobar-hi el sentit immanent que probablement té: al cap i a la fi, la seva dona va ser l’única persona que va ajudar el trompetista a superar l’addicció a l’heroïna.

L’estúpida mort damunt la moqueta de l’Slug’s Saloon d’un artista que estava canviant les formes modernes de la música popular (es reconeix que The Sidewinder és un dels discos més influents del segle XX, i no només del jazz), després d’haver superat un dur pas per l’heroïna que el va tenir dos anys apartat de l’escenari, és com una metàfora del tràgic xoc entre la brutal realitat de l’existència i les formes ordenades i comprensibles amb què la cultura i els mitjans de comunicació aspiren a representar la vida. Si el món ha perdut tota mena de sentit que faciliti el relat coherent, potser estem abocats al fracàs col·lectiu: és impossible explicar quelcom que, en la seva realitat profunda, no té cap estructura discursiva.

Així, la mort del gran trompetista a mans de la persona que més el va ajudar a ser genial (i el penediment mutu final), trenca el sentit dels fets que ens hem atorgat al llarg de segles per entendre les coses, i s’instal·la en una negació de la narració com a instrument d’ordenació de la vida. Si la realitat és tan feroç que esclata pels aires en milers de bocins en forma de micro-relats incoherents, com progressar fins trobar el sentit al tràgic fet que, el febrer de 1972, va dur Lee Morgan a dessagnar-se al peu de l’escenari on estava a punt de fer el segon passi de la vetllada?

Cap a on anem, si som incapaços de reconstruir aquesta existència que se’ns presenta agressora i fer-ne un nou relat que ordeni la salvatgia?

Cap a l’heroïna, la indolència. El vague somieig d’una realitat amable i sense ansietat que porti melodies agradables que ens atordeixin prou per a veure passar la vida des de la pantalla? Convertir-nos per fi en l’espectador sense maldecaps que, discretament, volem ser.

Viure permanentment en el simulacre de Jean Baudrillard?

Però és precisament ara que la realitat ha destruït el model realista de relat (que ha explicat la història moderna) fins a fer incomprensible el món d’avui, que la narrativitat s’imposa amb força per damunt de les closques pelades dels cretins. Davant la impossibilitat de refer el vell ordre construït per la cultura, enfront de la ceguesa i la niciesa, ja no té sentit parlar sobre les coses fent els meandres necessaris per no ferir la susceptibilitat del poder opiaci. La narració, ara, explica les coses per si mateixes.

I perdó per disparar-te, Lee.

SÓC DE BARCELONA I EM MORO DE CALOR

Capítol 1

No és veritat que a l’estiu no hi hagi noticies, el que passa és que els periodistes fan vacances com tothom, i els que no en fan és perquè són uns pringats. Però amb la calor i la mandra ningú no està per oposicions a Pulitzer, o sigui que a les redaccions es sobreviu amb les poques noticies que arriben i alguna crònica social dels esdeveniments estiuencs que els becaris i els que no tenen vacances, amb més ganes d’anar de franc als llocs que no pas d’escriure’n, van a buscar.
En Pere Palau és un d’aquests, quan no hi ha contracte i es cobra a tant la peça, tampoc no hi ha vacances, i per pagar la quota de la Visa fa cròniques festeres, entrevistes a polítics sense corbata i reportatges amb poca substància i alt índex de colesterol, o sigui, res.
El Grec és un compendi de tot això: la uper class local amb polo, teatre en la humitat de Montjuic, i una mica de caspa que, arribat el cas, pot arribar fins i tot a portada. Aquest serà l’estiu d’en Pere. Ja tornarà el setembre amb els embolics policials d’en Saura o la sorpresa de que la feina s’ha deslocalitzat a Katmandú sense avisar.
Aquesta nit toca americana de lli, camisa de fil i bambes, el Grec es posa de llarg amb el Piccolo Teatro di Milano, la corporació municipal en pes, alguns consellers humanitzats i un reduït estol d’empresaris que, per apaivagar la mala consciència, patrocinen el festival.
En aquests llocs en Pere es mou com un tros de quòniam. No és entès en teatre ni coneix tots els personatges de la cultura, per tant ha decidit que intentarà fer una crònica més social, superficial i frívola que no pas cool, com s’escauria d’una activitat cultural de primer rang. Tot i així, donat que la invitació és doble, ha convidat a la Griselda, que és geògrafa però li agrada el teatre. La Griselda hauria estat la novia de tota la vida si la vida tingués un sentit suficient com per trobar-li; per això s’ha quedat en un no res indefinit entre ex, parella ocasional i allò tant llastimós de bona amiga. És el que passa quan et coneixes des de petit, que al final la confiança sempre acaba fent fàstic.
L’espectacle, en l’antic dialecte venecià sense subtítols, es fa llarg però està prou bé; al comissari Brunetti i a la seva dona els hauria agradat.
-No saps dir res més intel•ligent? –pregunta ella.
-Era una cita erudita per donar-li un to fashion a la nit. -respon ell-. Però també puc afegir coses més interessants com: anem als jardins que hi ha les copes i els canapès de gorra.?

* * *

Un espera trobar-se molta gent famosa a les festes i inauguracions, però la realitat és que sempre es te la sensació de que hi ha més secretàries de direcció que directors, cosa que vol dir que les invitacions arriben, però no cauen ales mans precises. Ara, sigui qui sigui, bon paper fan. A la que l’alcalde ha decretat inaugurada la barra, els convidats s’han llençat a les copes i les safates com si d’ajuda humanitària es tractés.
Sort n’ha tingut en Pere de trobar-se amb en Toni Punti, un periodista de TV3 que es coneix com ningú la ruta de les estrenes i inauguracions, que li ha cantat una llista d’allò que es diu ‘gent del món de la cultura’ present a la festa. Moleskine en ma, el Pere va anotant la llista que li canta.
Fins que se’n va el llum i no hi ha prou lluna per a seguir escrivint.
-Tu que et coneixes aquests saraus, saps si això forma part de la festa o si és alguna performance?
-No ho crec, a la tele l’apagada de l’estiu passat no la varem cobrir des de cultura.
-Doncs va ser un bonic espectacle de pallassos.
La falta de fluid elèctric, manera fina de dir que han saltat els ploms, a penes dura cinc minuts, en Pere troba la Griselda xerrant de coses intel•ligents amb una antiga companya de facultat, també localitza el lloc on faciliten copes sense fer bufar, i està pensant en com s’ho farà per omplir mitja pàgina quan un crit, un esgarip de sorpresa i dolor, trenca la xafogosa calma de la nit i la placidesa de l’esbarjo de la gent guapa local.
-De teatre no hi entenc, però això ha sonat fatal, -pensa el Pere mentre vola baix cap a on prové l’udol.
El crit d’espant prové d’un extrem dels jardins, un angle d’aquells als que pocs s’hi acosten perquè hi ha massa vestits llargs, americanes fosques i converses en veu baixa. Però l’ensurt ha trencat la selecta sobrietat de l’espai, que ja és ple de tafaners de tota mena, amb un escollit pomell de secretàries de direcció al front. Els murmuris de fa uns minuts, són ara comentaris esverats: un home jeu a terra immòbil. El fil de sang li surt de la comissura dels llavis li taca escandalosament la camisa blanca i amenaça amb deixar inservible una americana que val un ull de la cara; però tant li fa perquè no la tornarà a fer servir mai més, és ben mort.
La memòria visual del Pere no és gran cosa, i tampoc no és a primera fila, però diria que és Eustaquio Angulo, president d’Electricidad Catalana, la companyia distribuïdora de corrent amb facturació a Barcelona i seu social a Madrid. L’empresa és la patrocinadora principals del Grec, per això és allà, és clar. De les seves aficions en vida es coneixien els flirtejos polítics amb la dreta i les rosses exuberants, però del teatre ningú no en sabia res.
I de fet no fa teatre, l’han matat.
-Aparti-se’n sisplau, -se senten dues veus conegudes.
L’alcalde i el conseller Saura irrompen al lloc. Ja hi som tots.


Capítol 2
Amb trenta i tants anys i incomptables fracassos en nits que ho tenia tot a favor, al Pere Palau el que li molesta de l’assassinat del president d’Electricidad de Catalunya, Eustaquio Angulo, la nit inaugural del Grec que la seva companyia patrocina i en plens jardins de Montjuic, no és el xafarranxo en que acaba la vetllada, sinó anar-se’n a dormir sense sopar i sense tema per la crònica cultural, perquè un mort és cultura si és de malaltia o de vell; els morts d’un tret al pols van a pàgines més serioses.
Amb l’alcalde i el conseller d’Interior fent d’investigadors de pa sucat amb oli i pugnant per sortir en directe a TV3, Mossos i Urbans emprenyant per tot, i la Griselda que, morta de fred, son i avorriment, el deixa plantat, la vetllada no pot tenir un final pitjor ni havent estat ell el mort.
Per sort d’actors en coneix pocs, però els polis els ensuma a la milla, i el comissari en cap de la regió metropolitana dels Mossos,Ramon Llopis, li deu uns quants favors. O sigui que abandona el guirigall mediàtic que hi ha als jardins i s’asseu a les escales a esperar que els llums blaus que s’acosten a tota metxa arribin al lloc.
-Que t’han acomiadat del diari i fas d’acomodador del Grec tu? –li dispara el policia així que el veu.
-Ensumo els marros i m’hi apunto, com vosaltres. És clar que potser l’he mort jo al paio.
-Vigila que, tal i com estan les coses, et faig empassar el marron.
-Això vol dir que no hi ha cap indici?
-Això vol dir que qualsevol dels mil gorreros que éreu al teatre sou sospitosos.
-Descompten dos, l’alcalde i el teu conseller.
-És a tot arreu, aquest. Retiro el que he dit, sou tots més innocents que un àngel.
A quarts de tres, en un roda de premsa improvisada on tothom fa uns badalls monumentals, els responsables policials diuen el que ja saben fins i tot els becaris: l’Angulo ha estat mort amb un punyalet que li ha seccionat la vena horta. No hi ha pistes. Obra d’artista, és clar, probablement cosa d’un sicari per encàrrec, producció aliena diríem; som al Grec.
En Palau dorm poc i malament i, a l’endemà, no sap que fer primer, si trucar a la Griselda disculpant-se per enèsima vegada o anar al diari per no treure’n res en clar, com sempre. Mentre pensa i s’afaita clava una llambregada a la col•lecció de Tintin que te al lavabo, llavors decideix sortir a comprar un diari qualsevol i mirar-ne la cartellera d’espectacles.

* * *

A que es dedicava el general Alcázar quan va estar exiliat pel cop d’estat que el va derrocar de la presidència de San Teodoro? A llençar punyals en un espectacle de circ amb el nom de Ramon Zárate. Curiosament hi ha un circ romanès que actua dins el programa del Grec. Casualitat, nas o al•lucinació? Pel redactor en cap del diari, en Sanglas, són cabòries.
-Ets un il•luminat Palau. Has llegit massa novel•les policíaques.
-I tu massa poques, per això et limites a copiar les notes de premsa de la policia.
O sigui que truca el comissari Llopis, però no s’hi posa i la idea li comença a semblar més digna d’un esquetx de Polònia que d’un cas real. A més, al diari l’empenyen per tot. El cap de cultura vol una crònica que es digui ‘Abans de la mort’ o alguna cosa per l’estil, i els de societat el volen fer anar a una roda de premsa que semblarà el festival de Woodstock de tanta gent com hi ha d’actuar. Escriu d’una patacada quatre tòpics sobre “una inauguració del Grec més on tot anava normal com sempre i la nit era plàcida com fa al cas fins que l’ombra de la mort va visitar l’amfiteatre de Montjuic”, i surt afuat cap a la nova seu d’Interior per si diuen alguna cosa interessant.
Però ni el comissari, ni l’alcalde, ni el conseller, ni el sotsdirector general d’Electricidad de Catalunya, ni el director del Grec, no saben dir res de nou ni interessant, motiu pel qual els redactors dels diaris grans decideixen anar-se’n a fer una paella al port olímpic a càrrec de l’amo, els dels petits busquen un lloc de menú que no estigui de vacances els becaris treuen la carmanyola en un banc del Passeig de Sant Joan i en Pere va al Teleentrades i compra una entrada pel circ.
No és el circ de Moscou, però te un aire zíngar i cutre, que el captiva. El número del llançador de punyals no és el millor, però el paio, que amb barret d’ala ampla i mocador que li tapa mig rostre sembla el bandoler Serrallonga, te una destresa amb els punyalets petits com estilet que posen els pèls de punta al periodista. Si pot llençar un d’aquests ganivets i clavar-lo en un ou, se suposa que dur, ben bé a deu metres sense que se senti ni una mosca, que no pot fer en un coll egregi i prominent?
El millor del cas és que, en acabar, i entre els aplaudiments del públic i el xivarri de la fanfàrria, el Serrallonga es treu el mocador i el barret i, sorpresa, és una morenassa de llarga i negra cabellera i ulls atzabeja que perforen amb la mirada. En Joan creu que només amb aquells ulls ja n’hi ha prou per ferir de mort algú.
El problema és que la seva tesi no se la creu ni el crític de circ del diari, que ha entrevistat la llançadora de punyals i, tot i compartir amb el Pere la idea respecte la mirada, no la veu posada en assassinats per encàrrec.
-Necessites vacances, que fa molta calor a Barcelona i se t’està fonent la neurona.
-Qui ha matat l’Angulo també deu ser de vacances a hores d’ara, a Acapulco, com a mínim.


Capítol 3
L’assassinat d’Eustaquio Angulo, president d’Electricidad de Catalunya, als jardins del Grec salva les portades d’agost dels diaris; ara bé, una cosa és omplir pàgines i una altra dir coses creïbles. Els diaris d’ordre reprodueixen les notes de la policia i, per tant, no diuen res, i els més agosarats donen pals de cec esperant encertar per casualitat. La idea del Pere Palau d’investigar la llançadora de punyals de mirada penetrant i enigmàtica del circ que actua a Barcelona queda surant pel despatx del director del diari perquè queda racista pensar que ‘puig llença punyals, vejam si mata’, i amb això no n’hi ha ni per començar; però el comissari Llopis, reconeix a en Palau que ells tampoc no saben per on agafar-ho.
-Potser ha estat cosa d’un grup d’usuaris emprenyats pels talls de subministrament, -li diu mig en broma el Pere.
-Ja hi ha qui ho ha suggerit, però això és un prejudici intolerable, -li respon el policia-. O no. –rebla.
-Per molt que fessin saltar el llum, no entenc com es pot clavar a algú un punyal al coll en plena festa i desaparèixer sense deixar rastre.
-Essent molt hàbil i molt ràpid, no hi ha més volta de full.
-Com un artista de circ?
-No insisteixis amb la teoria de la conspiració circense, que no cola. Encara que no t’ho creguis hem fet indagacions i no hi ha cap indici en aquest sentit.
Però en Palau és un tastaolletes. Torna a veure la funció i després, distret, es passeja una estona entre els camions i mobilhomes de la companyia. Evidentment no veu res d’estrany, però s’endu una bronca descomunal en un idioma incomprensible que tant pot ser romanès com rus, quan un paio prim com un espàrrec, bigotut i malcarat l’enxampa ficant el nas dins d’una de les caravanes.
Amb aquella sensació de fracàs que tant agrada els catalans, el Grec s’acaba sense que hi hagi cap detingut en relació amb el crim del patrocinador. L’alcalde i el conseller d’Interior fan la darrera roda de premsa plena de lamentacions i bons auguris de seguir investigant després de vacances, i els responsables del festival diuen que les xifres d’ocupació han crescut un 17% respecte de l’any passat. El que no diuen és si el morbo per l’assassinat ha portat més gent a Montjuic.
En Palau se sent decebut per no haver tret res en clar, avorrit per haver de tornar a les cròniques d’estiu i trist perquè la Griselda no li ha tornat a dir res en aquestes setmanes.

* * *

Uns dies després decideix que està mort de calor i que ja en te prou de cròniques sobre temes de profund calat periodístic com la gent que es pixa pel carrer o el soroll de les terrasses, i decideix fer uns dies de vacances, cosa que el director del diari no comparteix, donat que no en fa mai. El que no diu és que viu en un xalet amb piscina a Vallvidrera mentre en Palau es podreix en un pis tipus vagó a Mathaussen al carrer Galileu. Pensa a fugir-ne; no gran cosa, una setmana a la platja, res de muntanya, ja hi va néixer i la te avorrida.
-Véns uns dies a Menorca, Grisi? –no sap perquè però darrerament l’anomena amb aquest ridícul diminutiu.
-Ho sento, però com que no em deies res fa dies m’he apuntat a un viatge en cotxe per Portugal amb uns amics.
-Tu tampoc deies res, -es defensa ell.
-Que volies que digués, em vas deixar plantada buscant assassins; que l’has trobat?
No hi ha cosa més estúpida que un paio sol a la platja. Es veu d’una lluny que busca pla, o sigui que es tanca dos dies al pis suant, xumant cerveses, dormint i escoltant fins ratllar-lo el darrer dels Coldplay. Telèfon apagat i dinar al japonès de la cantonada; no és que li entusiasmi el peix cru, però és l’únic que lloc obert al barri.
Quan, al tercer dia, decideix treure el nas a la realitat, per saber si existeix, llegeix a l’edició digital del diari que la policia francesa ha detingut un empleat del circ romanès acusat de l’assassinat de l’Angulo. I com que diu que la informació la van facilitar els Mossos, perplex truca el comissari Llopis, que està de bon humor perquè agafa vacances.
-Mallorca, dues setmanes, ja en tinc ganes –li diu xiroi el policia.
-Amb la dona, els nens i els cunyats?
-Si.
-Anar de vacances amb els cunyats o fa néixer l’instint assassí, o augmentar la vocació policial.
-Això és enveja. Ja veus que tenies raó, al circ hi havia marro, no era la teva llançadora de mirada seductora, era un dels seus empleats, un paio alt, prim i amb un bigoti tipus Iñigo als bons temps d’Eurovisió.
-I per què no el vareu detenir vosaltres?
-Cosos del conseller, fa molt poc progre que la policia catalana sospiti d’uns romanesos només pel fet de ser-ho. Però jo no he dit res, nosaltres actuem, però la política la fan els polítics.
-Això ja ho se. I com que al Sarko no li fa angunia políticament res, al contrari, doncs que ho facin ells. No seria més fàcil que els progres no manessin a la poli?
-I això no és tot, -afegeix el comissari-. Et diré qui va contractar l’assassí si calles com un mort.
-La seva dona perquè li feia el salt amb una secretària, diu en Pere per dir.
-A l’inrevés i posa-ho en masculí, -diu en Llopis triomfant.
¿?
-L’Angulo s’entenia amb el seu cap de ganivet. Va ser aquest, coses d’amants.
-I perquè no es diu això tampoc?
-Vols que acusin el conseller d’homofob?
-Ara si que me’n vaig a la platja, sol; vull que tothom pensi que busco pla.

Relat publicat a Time Out

NORTH BARCELONA

En Miqui Puig (haurem de parar atenció al disc que publicarà al setembre), em va sorprendre el primer cop que, en enviar-me un correu electrònic, el datava a L’Ametlla del Vallès, ‘North Barcelona’. Em va sobtar, però vaig resoldre que, un paio de món com ell, amb contactes professionals a mig Europa, no podia anar datant la seva residència a ‘Vallès Oriental’, perquè a la gent del món de l’espectacle amb qui te tractes en Miqui, aquella comarca no els diu res. Pels individus del show bussines el que compta i existeix és Barcelona, però és lògic que en MIqui no vulgui amagar la pertinença a aital poble, com tampoc no crec que hagi de fer pedagogia territorial als programadors de música europeus explicant-los la divisió comarcal de Pau Vila, els consells comarcals i tal i tal.
North Barcelona te grapa, diu molt del país i de la seva capital, no treu independència al bonic poble de l’Ametlla, ni personalitat a la plana vallesana ni res, que ningú no s’esgarrifi ara, i a més deixa ben clara la realitat: que Barcelona és una ciutat potent que, tot i que és territorialment petita (set vegades més que Madrid) irradia una força social, econòmica i cultural que va molt més enllà de les seves exigües fronteres, que a la seva vegada rep la vitalitat de la perifèria que la fa créixer perquè sense ella no seria res, i que cohesiona un vast territori poblat per força milions de persones tant modern i cosmopolita com el que confegeix el gran Londres, per dir-ne un.
Un amic de Bilbo em presenta la seva quadrilla, de seguida sorgeix la pregunta, obvia, és clar. De Barcelona? Lògic, no? No em preguntaran si visc a Premià de Dalt, lloc conegut pels especuladors immobiliaris però poca gent més. Que els he de dir, fer-los una classe de pedant geografia comarcal? No, els dic que visc a Premia, ‘East Barcelona’, i entenen quina mena de lloc els estic definint, perquè ells fa molts anys que parlen del Gran Bilbo (de fet, la vila només te uns 300.000 habitants, mentre que la seva àrea en te un milió, nombre de població per la qual es dissenyen els serveis i les politiques socials).
El Baix Llobregat és una comarca de dret, amb una història i futur que no poso en dubte, però com fem entendre algú que no coneix el país que el Museu Agbar de les Aigues és allà, però que explica la portada d’aigua a Barcelona? Si els diem que és a Cornella, ‘West Barcelona’ ho entendrà a la primera i ens estalviarem enutjoses explicacions. Només caldrà matisar que allà no mana l’Hereu, que no espantin.

Publicat a Time Out

BCN, N 30º 48.583' W 04º 30.221'

La ciutat es fa a cada racó de món, a cada waypoint del GPS dels nostres sentiments, per desolat que sigui l’indret o per separats del món quotidià que vulguem estar. La ciutat és territori de la ment i apareix allà on menys ens ho esperem.
Quan en una pista sorrenca pròxima a Ramlia (N 30º 48.583' W 04º 30.221' aproximadament), un llogarret en mig del no res del Sàhara, algú vestit amb l’equipament color festuc del Barça crida el nom de la ciutat al viatger que es creu lluny de tot, algun resort emocional que fa global la presència del nostre lloc al món s’activa inevitablement. Però el que no sap el passavolant és que, en aquest poblet perdut, el nom de Barcelona no els gens estrany, ni es redueix només a la samarreta, probablement falsa com les que es venen a la Rambla, d’un equip de futbol. Ara fa uns anys, una colla de persones fascinades pel desert i les seves gents, van instal•lar una bomba que permet al poble tenir aigua potable; i l’aigua és vida, com anem descobrint aquí. Va ser així com Barcelona es va començar a fer, fins i tot, en un extrem ignot del sud, on el Sàhara abraça el desig de viure fins a extrems insospitadament durs i bells i on els noms de tots els vèrtex del món que allà hi conflueixen es duen gravats al cor i a la ment.
Portats al Sàhara pel desig d’aventura i competició, la gent de l’empresa RPM va descobrir fa uns anys aquell territori on ‘tothom et dona tot el que te, encara que només sigui la ma’, segons diu el bloc de Manu Tejada home seduït per aquella llum meridional. Avui Ramlia és molt més que unes coordenades al GPS, és un referent a l’ànima difosa del viatger, un altre barri de Barcelona. ‘He estat a la vostra ciutat dues vegades’, diu l’Omar mentre prepara el te símbol d’hospitalitat, ‘una per Internet i l’altra en somnis’. El ciber cafè més pròxim és a una cinquantena de quilòmetres el nord per camins no sempre clars. A Ramlia fins i tot els viatges virtuals són difícils, però els onírics són a tocar amb la punta dels dits, i Barcelona hi apareix amb la mateixa quotidianitat que les dunes de l’Erg Chebbi canvien de color segons la llum del sol.
A voltes descrivim la ciutat com la superposició de fines textures diverses de llum, pell i cultura, i no ens aturem a pensar com s’entén aquesta diversitat humana en un racó de món com el desert. Si ens sorprèn algú que crida el seu nom en meitat del no res, potser és que som ignorants de la nostra pròpia riquesa i no sabem que hi ha tantes barcelones com punts al GPS de la ment.

Publicat a Time Out

L’ASSALT DEL PALAU

La jove perifèria indomable assalta els palaus de la vila acomodada, és la fi de l’antic règim menestral. Els divendres a la tarda comença la brega que s’allargassa fins dissabte al vespre deixant palaus abrusats i carrers erms. Milers de Juanis, Vanes i Chonchis arribades en metros pudents prenen a baioneta el centre de Barcelona. Les seves avies només van conèixer el pueblo i el barri, les mares van ocupar el Baricentro i el Carrefour de l’autovia de Castefa, però ara elles, descarades, sexuals, provocadores amb la seducció agosarada de la falsa innocència perduda en un descampat, assalten a sang i foc les botigues del centre. Pimkie i Bershka són els les seves preses preferides, H&M i Mango menys, però també acaben rendides a les voluptuoses corbes d’aquestes vestals dels blocs.
Són dones de veritat. Potents, dominadores, llestes, i com a tals actuen. Només les samarretes dues talles més pètites permeten mostrar al món tota la seva voluptuositat, la rotunditat dels malucs i l’amplitud d’objectius. Per què amagar tants Donuts bombó si el melic rebotit a la vista és un argument definitiu per la victòria en la guerra de sexes? A ells, herois de polígon, els agrada que hi hagi on agafar-se. I per enfilar-se al minúscul i prominent seient del darrera de l’Aprilia RS 125 res millor que uns jeans cenyits i baixos. No hi ha estendard més envejable per marcar territori amb els col•legues que lluir per banderí un ínfim tanga clavat a les rotundes natges de la Jessi.
Un cop els multicines ja no interessen perquè les pelis es descarreguen a l’ordinador i les ‘suficies’ estan plenes de famílies amb nens rebecs de bufetada i carros plens a vessar d’ofertes Alcampo, els joves perifèrics han decidit fer seva la ciutat poderosa que els seus avantpassats creien que els estava vetada. El centre aburgesat, llord i gastat s’obre als seus ulls i es rendeix als encants de les seves pells lluents, cabelleres rosses de pot i llavis vermells Ferrari. És la revolta dels nets dels antics desheretats, la primavera postcatalana. Fills del situacionsime que els volia condemnar a ser espectadors de la història, els joves perifèrics d’ara han matat Guy Debord sense haver-ne sentit a parlar mai. I què, probablement el filòsof mai no va passar un dissabte a la tarda al Sephora empastifant-se amb mil nostres de perfums.
Un diari posava com a cànon de bellesa per a aquesta temporada a la Janis Joplin. –I qui era aquesta hippie? preguntava de dins d’un emprovador una noia colgada de samarretes.

Publicat a Time Out