Polítics i llibres

Un polític regala un llibre meu a un opositor i ho diu un diari. El polític regalat, o els possibles lectors, poden pensar que sóc partidari del polític que l'ha regalat. I, a partir d'aquí: insults a les xarxes socials, comentaris despectius al web del diari i més d'un possible lector que em farà vores perquè no és de la tendència del polític autor de l'obsequi.

Ridícul, pot pensar un lector intel·ligent i sense complexes que només es fa seduir per una bona crítica, un llibreter prescriptor, un amic encoratjador o el seu instint àvid. Però ja em perdonaran, crec que a la cultura catalana aquesta espècie està en vies d'extinció. La majoria de lectors/es d'avui es deixen emportar més per les freixures que per la ment, pel que diuen els tòtems del proselitisme polític (sigui de la banda que sigui) que no pas pel que diuen els llibres que se'ls ofereixen a llegir. Jo d'això en dic sectarisme. I crec sincerament que la societat catalana d'avui és profundament sectària (sequaç intransigent, fanàtic, d'un partit, d'una opinió; diu el diccionari, per ai algú no ho sap). I així no anem enlloc: ni cap a Espanya ni cap a fora. Només ens fem mal i menystenim l'immens valor humanista de la cultura.

No conec personalment en Jaume Collboni, que per Sant Jordi va regalar una novel·la meva a l'Alfred Bosch, a qui conec personalment de fa força anys. En tot cas donaria per ben pagats els esforços de nou anys escrivint-la si l'obsequi i la lectura ajudessin a l'entesa. Però se que no passarà d'un detall santjordiesc, i em dol. Per què, si la cultura no serveix per a entendre'ns, de que collons serveix? De res, ho se. Pur maquillatge. Ara be, gràcies als dos. Sincerament.

Com es cataloga?

M'arriba un recull de les quatre biblioteques de la Xarxa de la Diputació de Barcelona amb fons especials de novel·la negra, on es recopila la novel·la del gènere publicada durant el 2017, a més d'altres dades sobre el tema.

Fullejo amb avidesa i, sorpresa, en falten; concretament una de meva, ja és mala sort. Escric preguntant i em responen que el problema rau en que el llibre no s'ha catalogat com a novel·la policíaca i, com que la cerca es fa segons uns paràmetres (any d'edició, matèria), doncs per això no ha sortit. També em diuen que falten els reculls de contes. Ho arreglaran.

Alguns editors van incorporant el codi BIC als llibres, una recomanació de catalogació per a llibreries i biblioteques. Després cadascú fa el que vol. La novel·la que fa al cas no el porta, però això no hauria de ser obstacle perquè els llibres, un cop a les biblioteques, es cataloguessin correctament segons els coneixements de l'equip, coneixements que deuen adquirir a la Facultat de Biblioteconomia. Però m'informen que sovint la catalogació es fa a preu fet i a gairebé ningú no es mira a fons els llibres per saber si són allà on han de ser o no. "La catalogació avui és el proletariat de les biblioteques", em diuen. Però els proletaris no van a la universitat, i els bibliotecaris/es si. I allà els deuen fer llegir molt, i s'ensenya història de la literatura. I després, quan surten, deuen llegir els suplements de llibres dels diaris, i les revistes literàries i... Oi? Per què si catalogar consisteix en passar els llibres per un lector òptic, la feina s'assembla més a la d'un caixer/a de supermercat que a la d'un graduat universitari. I no hauria de ser el mateix, crec.

El tradicional article de Sant Jordi

Com gairebé cada any, unes quantes publicacions m'han demanat articles i opinions sobre Sant Jordi; potser les llegireu casualment. Demanen expresions joioses i de concòrdia, pau, amor i marxandatge cultural. A algunes els he respost amb tota la bonhomia de que he estat capaç, que cada dia és menys. Però, per si de cas, aquí teniu un article que no es publicarà a cap mitjà, però que reflecteix de forma breu el que penso de tot plegat.

Si l'autoritat ho permet

Si cap jutge no ho impedeix, dilluns és Sant Jordi; un esdeveniment comercial i de màrqueting identitari on abans els escriptors n'eren els protagonistes i ara a penes són uns secundaris. Crec que la millor forma de commemorar aquesta diada seria llegint, no pas comprant ni venent, però el mercat ha decidit que sigui així, i jo no sóc ningú per  contrariar-lo. De fet, un departament comercial m'ha preparat una gira per parades de la qual no tinc cap esperança de sortir-ne viu. Però mentre sigui a tots els punts a l'hora convinguda, la resta tant hi fa. I si al final de la jornada traspasso no em trobaran a faltar ni preguntaran per la meva salut. Avui en dia són ells i els de màrqueting els imprescindibles en això dels llibres. Els escriptors, quan no actuen de ninotets per animar la festa, més aviat fan nosa.

Jo em passaria el dia llegint La investigación, del gran Philippe Claudel (en castellà, perquè Salamandra ha tingut el detall d'enviar-me'l), o El barri de la Plata, de Julià Guillamón. Són novel·les que ajuden a entendre una mica el món d'ara mateix. Un, en Guillamon, a còpia de reconstruir el que s'ha estat per saber el que s'és. L'altre dibuixant una atmosfera angoixant, opressora i deshumanitzada, autèntic paradigma de la societat actual d'ara i d'aquí. I el Sant Jordi de dilluns, cal cap i a la fi, només serà un dia més d'aquest seguit de sense sentits amb que s'ha convertit l'existència. Suposo que per això cap jutge no ha pensat en prohibir-lo. Total, el mercat és un element molt més arrasador de la cultura que la llei mordassa, la judicatura i l'agressió política a la llibertat d'expressió.

Potser quan ja no quedi res, tothom es girarà vers la cultura, amb desesperació, per mirar de salvar alguna engruna del que érem. El que quedi. Si en queda.

Una forma de vida

Els cafès són una forma de vida que han ajudat a conformar el pensament i la crítica política i cultural de la societat occidental durant uns dos segles. Ara, però aquests espais de cultura i llibertat estan en vies d’extinció. Al menys a Barcelona.

Quedo amb un amic escriptor per xerrar una estona de les nostres glòries (poques) i misèries (moltes). Com que pels horaris respectius ens va be de trobar-nos a fer el cafè, i potser un digestiu, rebusquem mentalment un lloc dins un ampli perímetre d'allò que normalment se'n diu el centre de Barcelona. Després de donar-hi voltes i més voltes, i de consultar diverses vegades el mòbil, arribem a la conclusió de que la llista és molt magra, tret d'honroses excepcions, algunes sucumbint per la pressió de la patata brava turística, i de les franquícies, que entre els esgarips dels cambrers agraïts per deu cèntims de propina i el xivarri habitual d’una clientela bulliciosa i festosa, no conviden gaire a la conversa. I acabem quedant per dinar, que no és el mateix, ni de bon tros.

L’acte de dinar requereix una dedicació especial. Concentrar-se en tallar, punxar i empassar impedeix concentrar-se del tot en la conversa. A més, la multiplicitat d’elements damunt la taula (plats, gots, setrilleres, coberts, tovallons) entorpeix el fluir natural del discurs. En una taula on es dina les paraules no tenen un escenari suficient, estan envaïdes per una munió de cossos estranys, i acaben derivant en diàlegs superficials i prou lleus per suportar l'intrusisme dels objectes. El relat no està protagonitzat per les paraules i el codi gestual, tal i com ha de ser en una conversa.

En canvi, el cafè i la copa formen un bodegó minimalista que no engavanya la discussió, al contrari, la provoquen. La tassa és un element d'atrezzo que anima la conversa, i el glop curt i lent de cafè o l’humitejar els llavis amb el conyac, són els autèntics signes de puntuació i les pauses dramàtiques del gran espectacle que és enraonar.

Però a Barcelona, al menys al centre de la ciutat, que és on se sol moure la gent que vol quedar per conversar sense presses amb algú altre, gairebé ja no hi queden cafès on fer-ho. Repassem una possible llista i que cadascú decideixi sobre si l'indret pot ser considerat un cafè en el sentit dialèctic del terme o no: El Cafè de l'Òpera, el Bracafè, el Zurich, l'Almirall, Cafè del Centre, Bauma, Schilling i Estudiantil. Tot i que d'aquests jo en foragitaria algun, ocupat majoritàriament per turistes àvids de paelles prefabricades, com ja he fet amb el Moka, on George Orwell prenia cafè i xerrava de política amb els del POUM, que hi tenien la seu al costat. La ciutat era una altra, llavors.

Després cal anar enllà per trobar el Canigó (Gràcia), el Quimet (Horta) o el Versalles (sant Andreu), per dir-ne uns quants, o fer-nos socis de l'Ateneu.

Comptat i debatut, a Barcelona a penes queden locals com A Brasileira de Lisboa, Majestic de Porto, Tommaseo de Trieste, Flore o Les deux magots de París, Literary cafè de sant Petersburg o, si ho voleu, Café Gijón de Madrid (tot i que ha perdut molt).

Però no ens enganyem, la desaparició dels cafès te tan a veure amb la depredació del turisme com amb l'agonia de l'art de la conversa. Enraonar, parlar alternativament sobre un tema confrontant arguments, confutant i refutant, s'acaba. És una activitat del món d'ahir. L'Aïllament a que ens aboca el mal ús de la tecnologia digital, l'anonimat a que ens conviden les xarxes, està matant la xarrera. Per tant, perquè calen locals consagrats a tal efecte? Els empresaris del ram segur que consideren una ruïna, tenir un establiment d'aquesta mena, sense braves i pop; sense taules parades entre les 12 i les 22 que fan impossible el seure a fer un cafè i parlar. Tot i que tinc la teoria de que, el primer que obri un cafè sense tapes i còmode per parlar, triomfarà. Si a les ciutats abans esmentades hi són, tant poca categoria tenim a Barcelona?

A la plaça de Regomir hi havia un bar que tenia una pissarra al carrer on es podia llegir: "no tenim wiffi. Parlin entre vostès". Ara fa temps que no hi passo. No se si el bar continua sense oferir aquest servei, si s'ha transformat, o si li han augmentat tan el lloguer del local que ha tancat i en el seu lloc hi ha una franquícia de roba acolorida o fast food. Signes des temps. Formes de vida que desapareixen com les persones que les habiten.

Al Camp maten

Les comarques de Tarragona tenen un festival de novel·la negra. Després d'una exitosa quarta edició, El vi fa sang de l'Espluga de Francolí s'ha ben consolidat: el públic creix i és més exigent, les institucions l'avalen, i la idea de maridar les novel·les amb vins de la D.O. li donen un relat propi que agrada fins i tot a Jordi Sierra i Fabra, que és abstemi. El que li faltava a les comarques de Tarragona era una antologia que fixés la foto dels seus autors del gènere. I ja la te: es diu Assassins del Camp (Llibres del delicte). Ha estat la Margarida Aritzeta, veterana del gènere des dels temps de la Marrana i d'Ofèlia Dracs, qui l'ha coordinada. Són 15 autors i un que ha fotografiat la seva història a la portada, en Xúlio Ricardo Trigo.

Però, malauradament, quan el llibre era a punt de presentar-se, en Jordi Tiñena, un dels principals autors tarragonins del gènere i que acabava de publicar Joc d'identitats, ens ha deixat. "Tenim camp on jugar (el festival) i tenim equip, però ens falta un jugador tan important com en Messi", deia la Margarida compungida. El destí fot aquestes putades, però crec que el millor homenatge que se li pot fer a en Tiñena és que, entre l'antologia i el festival, les comarques del Camp de Tarragona es converteixin en epicentre del gènere criminal, negre i policíac de la Mediterrània. Per què no? El vi fa sang és defineix com a festival internacional de novel·la criminal en català. Doncs que sigui un gran festival on la traducció sigui el nexe que uneixi els autors de tot l'arc mediterrani i els porti a l'Espluga. Allà seran ben rebuts pels col·legues tarragonins. Ara tothom ja sap qui són. I al llibre hi ha relats imperdibles.