26/11/16

"Sin dar un paso atrás ni para coger impulso" (*)


Columna 26 de Julio després de vèncer l'exercit de Batista al centre de l'illa (1958)

Fidel Castro entra a l'Havana. Gener de 1959. (Foto MAGNUM)

Malecón de l'Havana (2012)

Els pobles d'Amèrica no volen llibertat sense pa ni pa sense llibretat (Fidel Castro Ruz)
Llegiu més a Gramma i a Juventud Rebelde

(*) frase pronunciada per primera vegada al discurs commemoratiu dels actes del Dia Internacional del Treball de 1961

25/11/16

El nou Independent de Gràcia, la premsa local te futur

L'Independent de Gràcia estrena avui nou disseny i imatge, capçalera, pàgina web i noves seccions que el fan més dinàmic i modern. Així el diari gracienc encara una nova etapa de major professionalització per millorar el servei a lectors, anunciants i ciutadans del districte.



L'Independent és el mitjà de comunicació de barri més veterà de Barcelona. Com a la majoria de mitjans de premsa escrita, no li ha estat fàcil travessar el camí de la caiguda de publicitat durant els temps més durs de la crisi, però la imaginació emprenedora demostrada pel seu equip dinamitzador, i el suport dels membres de l'Associació que l'impulsa, han estat fonemantals per superar el trangol i sortir-ne reforçat. La imatge que avui estrena és la millor demostració de la voluntat de projectar-se enllà dels anys.
Podeu trobar el nou Independent de Gràcia a tots els punts habituals de distribució, o be descarregar-vos-el en PDF a la NOVA WEB.
Llarga vida a l'Independent.


Portada del nou disseny de l'Independent de Gràcia



24/11/16

Estratègies conjuntes

A impulsar estratègies culturals conjuntes per als grans equipaments nacionals amb l’Ajuntament de Barcelona, se li pot dir com es vulgui. És clar què, després de tants fracassos històrics, dir-ne pacte cultural fa lleig; però jo veig que és això el que van dir-se el conseller i el tinent d’alcalde a la trobada de dijous passat. La bona sintonia entre Santi Vila i Jaume Collboni, dos lliberals en el sentit més lujanià (de Néstor Luján, paradigma d’autèntic lliberal), està portant l’enèsim intent per què Generalitat i Ajuntament vagin a una en un afer cabdal per al  país: la capitalitat cultural de Barcelona. Si arribarà a bon port o descarrilarà està per veure. Al líder municipal d’ERC, Alfred Bosch, segur que no li fa gota de gràcia.
Si Barcelona no és capital de la cultura catalana en tots els seus aspectes, i els equipaments en són faceta fonamental, Catalunya no és res. La manera provinciana com, per barroers interessos polítics, s’ha qüestionat diverses vegades durant el darrer any i escaig aquesta capitalitat, és perniciosa en tots els aspectes i per a tothom, també pel sobiranisme. És posar el país sencer en un ‘no future’ sense justificació estratègica possible.
Si el Parlament consensua acollir el CoNCA, i aquí els socialistes hi tenen molt a dir, Generalitat i Ajuntament tindran una oportunitat potser única per fer un pacte cultural, o com li vulguin dir, acordat per tothom sota l’auspici d’aquest organisme suprem; sense pals a les rodes, marxes enrere ni interpretacions partidistes. Una cultura forta i capaç d’il·luminar el futur del país depèn d’una capital potent, més enllà dels mòbils, les smarts i els turistes. Ep, si es vol.


18/11/16

L'imprescindible suport de l'empresa privada

Gràcies al suport d'Atlàntida Grup, empresa d'hostaleria de la família Ferré, s'ha pogut publicar el primer llibre dels nous Quaderns de la Font del Cargol.
El pròxim dia 1 de desembre es presentarà l'obra al bar La Parada, propietat d'aquest grup de restauració. L'alcalde de Vilassar de Mar, Damià del Clot, presidirà l'acte.


17/11/16

CoNCA, tercera vida

El Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA) malda per recuperar un model que li garanteixi una major independència del Departament. El dia 23 en parlarà la Comissió de Cultura, i el dia 29 el Cercle de Cultura dedicarà un debat al tema. Després de la submissió a que el va abocar en Mascarell, el CoNCA s'ha d'emancipar de nou. Hi pot haver consens al Parlament per què aquest organisme pengi del legislatiu, abandonant, això si, qualsevol pretensió d'atorgar subvencions (jurídicament no podrà).
Entre el projecte original d'en Josep Mª Bricall, similar al britànic i tan allunyat de la realitat política i la tradició locals que el van fer impossible, i la subordinació actual, hi pot haver una via intermèdia que doni una nova vida al Consell. Algunes de les funcions que pot dur a terme en aquesta tercera vida, que esperem definitiva,  serien les d'actuar d'observatori de la cultura i d'avaluador de les polítiques i realitats culturals del país. Es diu què, en aquest punt, el consens és total. La idea d'un CoNCA fent de mitjancer en un futur acord marc de polítiques culturals entre institucions (llegiu pacte cultural) estaria ben vista pels responsables de la Generalitat i pels de l'ajuntament de Barcelona.
El futur CoNCA ha d'incloure també una nova forma de retribució dels membres. El canvi de sou i contracte a dietes, que aniria a la llei d'acompanyament dels pressupostos, permetria la renovació d'integrants del plenari a qui se'ls ha acabat el mandat, la substitució del dimissionari Valentí Puig i del president, en Carles Duarte, qui ja va dir que no continuaria. Prou, i dignament, que ha fet mantenint actiu l'organisme aquests anys.


-->

14/11/16

Ivan Tubau, maestro del periodismo cultural

A finales de los setenta la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) era una olla de experimentos que comenzaban a hervir. Eran tiempos de revolución cultural: de Pau Riba de doña Inés en el Born, del Canet Rock, del Ajoblanco, de la gente del Rollo Enmascarado, de Zeleste y de no se cuantas cosas más; y en la joven y desmadejada facultad de Ciencias de la Información todo eso se vivía con paso cambiado. De un lado la oficialidad disfrazada de semiòlogos (los intelectuales son óticos, los mediocres semióticos, decía una pintada en la puerta del departamento al caso), de otro una cierta vanguardia estudiantil que daba caña porqué no estaba dispuesta a morirse de abulia académica y unos cuantos profesores que creían en una ruptura cultural, por lo menos, con la tradición, tanto la adosada del franquismo como la heredada del antifranquismo militante.
Ivan Tubau era uno de aquellos profesores inconformistas y valientes: contraculturales. Fue el primero en impartir la asignatura de periodismo cultural, y eso le devolvió un poco de la modernidad anhelada a la UAB. Por sus clases circulaban todos los libros que jamás formaban parte de la bibliografía de otra asignatura, pero que interesaban más a los estudiantes de la época: de Tom Wolfe al Racionero de las Filosofías del underground. Aquel tipo decidido que fascinó a una generación de estudiantes, aquel profesor y poeta que hizo de su propia vida la mejor lección, murió ayer en Barcelona a los 79 años.
Con 4 años, Ivan Tubau (Barcelona 1937), vio morir a su padre nada más salir del campo de concentración de Argelers. Quizás eso llevó al hijo por caminos libertarios. Los hippies de Ibiza y la Costa Brava hicieron el resto. Los niños de la derrota huérfanos del exilio anarquista no tenían mucho espacio en la nueva Catalunya. Ni el régimen ni el renaciente catalanismo era lugares adecuados para ellos. Sin abdicar de su lengua, Ivan lo intuyó e hizo de la poesía, la contracultura y el eclecticismo ideológico sus fuentes de actitud y pensamiento. Y en la Autónoma de los años de revolución (y post) cultural, eso fue pura vida. La oficialidad universitaria no perdió la ocasión de desprestigiarlo calificándolo de "tener una concepción de la cultura poco concreta"; él que fue uno de los pocos capaz de darle sentido a penosa languidez de unos estudios soporíferos y poco útiles en aquellos años de "la universidad, fábrica de parados" (grafiti de 1981 leído en la UAB).
Tubau estudió arte dramático y periodismo en Madrid y se doctoró en filología francesa. Hizo humor gráfico en El Jueves, se dio cuenta de que no era lo suyo y con 'De Tono a Perich' (1973), la primera historia del humor gráfico en España, dejó el dibujo y debutó en el periodismo cultural. Fue el primer director de Playboy España, participó en el film erótico de Jordi Cadena 'Objetivo Sexo' (1979), escribió poesía (ganó los Jocs Florals en 2001) y presentó programas de televisión: Viure els 80, Cinc cèntims de cultura, Hablemos de amor o El diván de Iván. Y a mediados de los noventa fue uno de los primeros columnistas de El Mundo de Catalunya. Siempre conciliando las mejores propuestas intelectuales, procedan de donde procedan: la libertad absoluta de pensar críticamente, al margen de oficialidad y sistema; por eso lo criticaron algunos profesores de la UAB, por eso fascinó a muchos estudiantes.


11/11/16

L'home que viurà per sempre en les paraules




“No em considero un pesimista. Crec que un pesimista és algú que està esperant que plogui. I jo me sento xop fins el moll dels ossos”





La guerra

a Leonard Cohen per les paraules

Aquesta guerra ja l'hem perduda;
Juli Cèsar conquerirà la Gal·lia
i el mariscal Romel el desert.
Ben aviat els soldats entraran a casa
i ens portaran emmanillats fins al camp.
A les cinc en punt començarà la meva mort
i a la matinada la teva captura
amb tots els caçadors ebris de carn i alcohol.
Els trens continuaran arribant a l'estació
i tu i jo complirem condemna
pel pecat que no vam fer.
Però passa, no et quedis dreta a la porta,
no et pensis pas que em faré l'heroi.
Són molts els que busquen el beuratge màgic,
però no hi ha cura per l'amor.


de: No hi ha cura per l'amor (inèdit)