L'home que viurà per sempre en les paraules

“No em considero un pesimista. Crec que un pesimista és algú que està esperant que plogui. I jo me sento xop fins el moll dels ossos”

Leonard Cohen

La guerra

a Leonard Cohen per les paraules

Aquesta guerra ja l'hem perduda;

Juli Cèsar conquerirà la Gal·lia

i el mariscal Romel el desert.

Ben aviat els soldats entraran a casa

i ens portaran emmanillats fins al camp.

A les cinc en punt començarà la meva mort

i a la matinada la teva captura

amb tots els caçadors ebris de carn i alcohol.

Els trens continuaran arribant a l'estació

i tu i jo complirem condemna

pel pecat que no vam fer.

Però passa, no et quedis dreta a la porta,

no et pensis pas que em faré l'heroi.

Són molts els que busquen el beuratge màgic,

però no hi ha cura per l'amor.

de: No hi ha cura per l'amor (inèdit)

Consumir, no llegir

El neoliberalisme cultural consisteix a dissenyar polítiques per a convertir el ciutadà en audiència i, així, poder presumir d'augmentar el públic, donat que quantificar és l'únic que interessa a aquests gestors. És el que pretén fer el conseller Vila amb la campanya de regalar un llibre a cada crio quan fa sis anys. De moment hi ha destinat 362 mil euros, i la cosa augmentarà l'any vinent. Si rutlla és un bon negociet per al gremi de llibreters, doncs la promoció només és vàlida als establiments associats. O sigui, aquells nens que viuen en pobles on no hi hagi llibreria agremiada (per què són petites o perquè no els surt a compte, ve-t'ho a saber), no poden accedir a l'oferta; queden fora del sistema, típic també del neoliberalisme. Una discriminació què, si tenim present que els diners són públics, sona a indecorosa. Però el neoliberalisme cultural no es detura en aquestes minúcies. El que els excita és l'emoció de saber que un 30% dels pares que van amb el fill a buscar el llibre mai no havien trepitjat una llibreria, i que probablement un 20% de canalla que fa sis anys estirarà els progenitors a que els portin a recollir el seu llibre gratuït; perquè la gent no és tonta, i quan la cosa és de franc allà que hi va. I si, a més, donessin xocolata, l'èxit seria infinitament superior. Els regalo la idea.

Aquesta campanya esta en la línia de les que fan els diaris els diumenges amb mocadors, tablets, dvd's i tota mena d'andròmines. Fan molta forrolla mentre dura la promoció però, a la que acaba, ningú no torna a comprar el tal diari. Fins la propera, a veure si donen els ganivets de ceràmica. Fer lectors, per què? Què, conseller, s'hi anima?

Una nova revolta

L'Enric Maurí m'anuncia que participa a l'expo Tecnologies de la violència amb el docu-film que va fer a Sarajevo el 2000. El treball d'en Maurí a Bòsnia, amb imatges del setge, performances, entrevistes i escenes quotidianes, és un valuós treball que força la reflexió sobre la guerra i la pau. Poc després l'Ester Xargay em convida a la inauguració de Pastures d'Hac Mor, a Can Manyé, a Alella. L'expo és un recorregut per l'estreta relació de l'Hac Mor amb l'art, les col·laboracions amb Eugeni Bonet, Pere Noguera, Adolf Alcañíz o la seva estimada Ester. En Carles, l'escriptor més artista, va mantenir sempre el compromís de la complicitat entre llenguatges i creadors diversos.

Amb una fidelitat indestructible a la lliure expressió, gent com en Maurí o l'enyorat Hac Mor encenen l'esperit crític i interpel·lant de la cultura. Són artistes que qüestionen la societat, posen en crisi el pensament majoritari i no se sotmeten a la banalitat. La cultura catalana te una llarga tradició de creadors així: de Llull a Dau al Set o d'Isidre Nonell a Victor Nubla, en paral·lel a la cultura oficial sempre ha emergit una creació crítica, enllà de modes i mercats, que ha servit per formar un auditori més exigent i de risc.

Avui aquesta cultura ha perdut visibilitat. Ofegada per les retallades d'una administració obsedida en quantificar els resultats del consum cultural, oblidada per una indústria que sotsobra aferrada al més comercial per a sobreviure, i bandejada per un públic que només vol dormir, costa molt d'escatir que en quedarà de la cultura catalana actual d'aquí a un temps. Probablement el record d'uns anys mediocres i vulgars. És aquest el futur?

'Per la gràcia de Franco', un dels darrers muntatges de Carles H. Mor, es torna ara profètic

José Batlló, poeta, editor y librero

En tiempos digitales de liquidez y liquidación, hablar de la poesía como un instrumento para remover conciencias puede resultar fatuo. Se editan y venden pocos libros y el público que suele llenar los recitales busca solo la experiencia estética (o sentimental) del momento. Pero hubo un tiempo en que eso no fue así. Gabriel Celaya puso en verso el compromiso político de una generación de escritores y la poesía que se editaba, fotocopiaba, recitaba e incluso vendía, era realmente una propuesta de ensayo para un futuro digno. José Batlló era uno de aquellos agentes que, desde todas las trincheras literarias, hicieron que la poesía estuviera en la vanguardia de la transformación social y política de España. Batlló, nacido en Caldes de Montbui (Barcelona) en 1939, falleció el martes a los 77 años.

Criado y crecido en Sevilla, Battló comenzó allí sus andanzas culturales. En 1962 creó La Trinchera (frente de poesía libre), revista de la que publicó tres números y en la que se atrevió a dedicar un número a Alberti. Siguió con La píldora (1967) y, a partir de 1972, Camp de l'Arpa, una revista qué, dirigida por Juan Ramon Masoliver, despertó muchos jóvenes intereses literarios. A su vuelta a Barcelona, en 1963, comenzó a trabajar en el proyecto de El bardo, la colección de poesía que fundó al año siguiente y que mantuvo durante una década. En El bardo publicó a Aleixandre, Max Aub, Espriu, Pere Quart, Celso Emilio Ferreiro, Valente, Ángel González, Vázquez Montalbán, Pere Gimferrer o Antonio Carvajal.

Entre edición y edición dedicó tosas las horas que arrebataba a la noche a trabajar en su propia obra poética: Los sueños del cajón (1961), La mesa puesta (1964), Tocaron mi corazón (1968), Primera exposición (1979) y Canción del solitario (1971). Con El bardo (1964-1974), memoria y antología, Batlló cerró un ciclo en el que el poeta y el editor fueron un único proyecto vital, intelectual, literario y político. Además escribió en Triunfo con el pseudónimo de Martín Vilumara y redactó una Anología de la nueva poesía española (1969), Narrativa catalana de hoy (1970) y Poetas españoles contemporáneos (1974).

En 1993 José Batlló creó en Barcelona la librería Taifa, que también fue editorial. Situada en pleno barrio de Gracia, Batlló hizo de Taifa una librería de referencia. A cuatro pasos de los cines Verdi, de cuando eran las mejores pantallas de la ciudad y las únicas que proyectaban en V.O., el callejeo  del cine a la librería, pasando por alguno de los bares del barrio (el Canigó, en la esquina con la plaça de la Revolució, por ejemplo), eran un auténtico eje del mal, un hervidero de ideas, versos, proyectos, y sueños en los que la cultura todavía tenía un lugar en la mente de los que poblaban aquel dédalo de calles.

Batlló dejó la Taifa en 2013. Jordi, Roberto y Montse, siguen batallando cada día para que la literatura mantenga un ápice de esa capacidad para remover conciencias con las que construir un futuro digno, aquello a lo que José Batlló dedicó la vida. Y aunque nunca hubiera aceptado homenajes ni reconocimientos, eso es quizás lo mejor que se puede hacer en estos tiempos de liquidación. Algunos lo aprendimos de él.

Idea de bomber

Si tots els nens que fan sis anys usen el val de 13 € que la Generalitat els dóna perquè comprin un llibre a una llibreria associada al Gremi, la broma ens sortirà a tots plegats per més d'un milió i no haurà servit de res. És una idea de bomber, una fal·làcia demagògica per fer creure que, regalant un llibre, fas un lector. És com pensar que, obrint una llibreta amb vint duros, fas un financer: populisme xaró i car. Si aquesta és la política del conseller Vila per fer lectors, pleguem.

El pla 'Fas 6 anys, tria un llibre' vol estimular la lectura als petits, que descobreixin la llibreria (però només si és del Gremi, la resta que es foti) i que encetin la seva biblioteca personal. De què serveix portar-los a una llibreria si encara no han adquirit l'hàbit lector? Pensar que, 'anar de compres', estimula la lectura és com passar la tarda al centre comercial per tenir-los distrets: acaben jugant a futbol pels passadissos i molestant tothom, però els pares tranquils perquè els nens no els emprenyen.

La biblioteca personal és una necessitat posterior al costum lector. Neix de la voluntat de disposar d'unes eines que, un cop inoculat el virus de llegir, volem pròpies, properes i originals per traçar el nostre propi itinerari vital i intel·lectual. El costum de llegir no es transmet comprant, ens el contagia un amic, una biblioteca escolar (a nens i joves) o un profe compromès: un prescriptor. La biblioteca personal ve després i surt d'una pròpia necessitat que es descobreix sol. Però, és clar, això no admet maquinació política. Ni tant sols no permet fer un gest cap el sector del llibre; a qui, per cert, no agrada aquest pla. Llavors, perquè?

Luis Izquierdo, poeta de Barcelona

Ignoro si las ciudades tienen poetas oficiales. Si un día Barcelona decidiera tener uno, sin duda la candidatura de Luís Izquierdo sería incontestable. Su pasión literaria, su pulsión poética, su compromiso social, su delicada ironía y su cultura sin límites eran sus bazas. Con su muerte, el miércoles, se ha apagado uno de los más luminosos faros culturales y cívicos de este país, que anda a oscuras desde hace tanto.

Izquierdo nació en la convulsa Barcelona de 1936. Al quedarse sin padre muy joven, fue Jordi Maragall, padre del President Maragall, quién asumió sus funciones. La influencia de esta familia moldeó en el Luís su marcada actitud progresista, una personalidad que le acompañó toda la vida y que se tradujo en una docencia universitaria rica y brillante. Experto en Kafka, pero también en Machado, Salinas o Canetti, amigo personal y erudito de la generación de los 50, pero sin encuadrarse literariamente en el grupo, Izquierdo dio clases en la Universitat de Barcelona junto a Martí de Riquer, Jesús Tusón, Jordi Llovet o José María Valverde desde 1970 hasta el 2006, cuando se jubiló siendo catedrático de literatura española. Los cinco protagonizaron los años dorados de los estudios de letras de esa universidad. Después, las universidades de Tubinga, Harward o Washington acogieron la brillante erudición de Luís  Izquierdo. El resultado de todos aquellos años de inquietud intelectual y política fue una larga lista de alumnos excepcionales que nutrieron el corpus central de la literatura, la edición y la docencia en Catalunya.

Fue también en 1970 cuando publicó su primer poemario: Supervivencias, gracias al impulso de Anas Maria Moix. A esta primera obra le siguieron Calendario del nómada (1983), Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003) y la antología Travesías del ausente, cuya aparición en 2006 se convirtió en un sentido homenaje por parte de sus amigos y alumnos.

En 2013 apareció La piel de los días, una suerte de memorias intelectuales y cívicas que mesuraban el estado de la sociedad denunciando carencias, falsedades e imposturas. Su trágica afirmación en este libro escéptico e inquieto de que 'no hemos sabido enseñar a leer', resuena como una sentencia condenatoria ahora, que la incapacidad para argumentar y defender idea dialécticamente tiene a este país sumido en un oscuro callejón. Kafka siempre anduvo en su mente, por la trágico, que también él interpretó con una sonrisa.

Aprovechando una pausa en su enfermedad, Carmen Balcells organizó una fiesta que se convirtió en el merecido reconocimiento que el irónico, erudito, cordial, distraído y sabio poeta y catedrático se merecía. Siempre fiel a su flequillo de cuando ser progre no era una pose estética sino una actitud intelectual, Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ramon Andrés y sus 'hermanos' Pasqual y Ernest Maragall, representaron a todos sus amigos, los de antes (Barral, Gil de Biedma, Ferrater, Vinyoli o Joan Oliver) y de entonces, y a sus alumnos de siempre; porqué un buen profesor siempre deja huella en la mente y en el alma.

Ningú no alfuixa

Yoshiyuki Morioka va decidir que a la seva llibreria de Tokio només es vendria un títol. Així, cada setmana dedica tota la seva atenció a una sola obra: xerrades amb l'autor, actes promocionals, clubs de lectura. I al cap de set dies canvia de llibre. L'ofici de llibreter sempre ha estat assetjat pel poder, el mercat o la ignorància, però persones com Morioka demostren què, estimant els llibres per damunt de tot, aquesta és una activitat amb futur. Fa unes setmanes a Donosti s'han reunit llibreters singulars d'arreu per posar-se en la pell del japonès. Des de Tànger, Lisboa, París, Madrid i Barcelona, cinc llibreters han posat en valor les seves iniciatives i tots han coincidit: són els lectors els qui tracen el viatge d'una llibreria.

El recent Liber ha vingut a certificar una idea similar: són les persones que llegeixen les que empenyen l'edició. I per elles treballen els editors i tot l'engranatge que es mou al voltant. Així, a Líber 2016 s'ha comprovat que el sector comença a solidificar una certa represa, però encara és lluny de la recuperació que, per exemple, està demostrant el sector del totxo.

Escriure, llegir, editar o difondre llibres són feines que es construeixen amb un material altament sensible, i en èpoques de convulsió veuen exposada la seva fragilitat a la intempèrie de la indiferència social i administrativa. Llibreters, editors, escriptors i lectors ho saben, però per molt en contra que bufin els vents, no afluixen; des de Tokio a Tànger, Óbidos o el Poblenou, passant per Fira de Barcelona. Els poder públics farien be d'afegir-se a aquest vendaval i deixar de mirar cap a una altra banda fent-se còmplices de la indiferència.