26/5/16

L'estripada. El franquisme dins nostre

Que Franco encara sigui alcalde vitalici d’uns quants pobles no és la normalitat del pas dels anys, com pretén fer creure l’alcalde de Tortosa. Ans el contrari, és la desmemòria provocada, la del vençut resignat i la del vencedor que dissimula. És la banalització rotunda d’una història que, en lloc de conèixer-la, aquest país va decretar oblidar-la a la força. Una anormalitat que ara, amb un referèndum,  es vol maquillar donant-li aires democràtics.
És així com el franquisme ha acabat habitant entre nosaltres amb la mateixa normalitat que les alèrgies primaverals. Com que ens han dit que cal oblidar, doncs allà que deixem monòlits i aquí no passa res.
Aquest és el problema: que en aquest país pràcticament mai no passa res. El nostre mal no vol sorolls, aquí pau i després glòria i no remenem la troca. Fins i tot les dites populars en van plenes d’aquest missatge. La història ens acabarà passant factura de la nostra desmemòria banal.
Hi ha episodis de la vida comuna, com la violència urbana d’un i altre bàndol, que no passen perquè si.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/923055/


Els drets dels autors

El Suprem reconeix el dret dels autors a cobrar pels préstecs que fan les biblioteques públiques, recollit en una directiva europea que l'ajuntament d'Azuqueca de Henares es volia saltar. Ja veurem qui ho paga. Una estona després rebo un correu de la presidenta de CEDRO, Carme Riera, on recorda què el govern ha desmantellat la compensació econòmica per còpia privada reconeguda per la llei, que abans es regia per un cànon. Per afavorir els seus amics de les tecnològiques, el Ministerio de Cultura va substituir el cànon per una humiliant assignació directa que, en el cas dels escriptors, no arriba a un milió. Misèria.
Miquel de Palol, president de l'Associació Col·legial d'Escriptors, es queixava divendres en un acte públic del nul coneixement de la situació dels autors que te l'actual Conseller de Cultura. Però és que, fins i tot els estudiants de Comunicació, que treballen tot el dret de la propietat intel·lectual per què els hi aniran les garrofes un dia o altre, són els primers en vulnerar-lo barroerament bo i presumint-ne. En resum: faltats de qualsevol consideració social, ser autor i creador, avui en dia, al nostre país no te cap sentit. Qualsevol polític corrupte gaudeix de més respecte públic. La societat preserva la presumpció d'innocència i la intimitat d'un delinqüent, per contra roba, blasma i humilia els autors i creadors amb total impunitat administrativa; i fins i tot amb un cert vist-i-plau polític i mediàtic. Un autoritarisme modern per controlar l'opinió i el pensament. Un nou tipus de dictadura. Sota la fal·làcia de cultura gratuïta (que de fet vol dir 'muera la inteligencia'), els drets dels autors són arrasats per anònimes camises negres d'una falsa democràcia.


20/5/16

Hi ha gent que no els agraden les màquines

Niño de Elche, Raúl Cantizano i Alejandro Rojas-MArcos al Mercat de les Flors
El 8 de novembre de 1984 Miles Davis va actuar per darrera vegada a Barcelona acompanyat per John Scofield, Robert Erwin i Al Foster entre d'altres. Va ser un concert hipnòtic d'una creativitat descomunal, propi d'un mite en plenitud. Tot i això força gent es va aixecar de les grades del vell palau dels esports del carrer Lleida i va marxar emprenyada. L'últim que estaven disposats a suportar era una versió profundament soul del hit Time after time, de Cindy Lauper. "Anem a la Cova del Drac, a escoltar bon jazz de veritat", em van dir uns coneguts de Ràdio Nacional. Jo no vaig ser capaç ni de dir adéu ni de parpellejar, conscient que estava davant d'un dels moments crucials de la meva educació musical. Vull pensar que avui ningú no dubta, i molt menys els afeccionats al bon jazz, que Davis ha canviat definitivament els designis i els horitzons de la música popular del nostre temps; que res a la música seria igual sense la seva petja.
Buscant obrir nous camins als fatigats pals del flamenc, Niño de Elche (Francisco Contreras, Elx 1985) ha portat al Mercat de les Flors, amb el pianista Raúl Cantizano y el guitarrista Alejandro Rojas-Marcos, Máquinas y Flamencas, un espectacle musicalment entre l'electrònica i la contemporània, i filosòficament inspirat en el futurisme de Marinetti: audàcia, rebel·lia, perill, energia, insomni febril, bufetada, salt mortal i la bellesa moderna de la velocitat en un espectacle vertiginós i, també, amb alguns defectes lògics del que és profundament renovador.
"Hay gente que no le gustan las máquinas", repetia Niño automàticament i hipnòtica en uns versos que transportaven a L'irradiador del Port de Salvat-Papasseit. Després l'audàcia es descabdellava a estones amb la desmesura avantguardista del cotxe que baixa a tota velocitat sense frens. Però l'escàndol futurista ja està fet. No dic que el maquinisme tecnològic sigui l'únic camí de futur del flamenc, però és innegable que Niño de Elche introdueix un seguit de nous llenguatges musicals i filosòfics que obren noves portes al cansat flamenc. No voler entendre-ho és tancar els ulls per evitar descobrir que l'horitzó sempre és allà i què, per molt que hi caminem, mai no s'hi arriba. Una cosa que, per cert, entre els afeccionats al flamenc passa massa sovint. Dijous al Mercat de les Flors, com l'any 1984 a l'antic Palau d'esports, situat curiosament al mateix carrer a penes uns metres més avall, també hi va haver gent que es va aixecar i marxar molesta. Segur que a aquesta gent no els agraden les màquines? Apostaria a que tots tenen smartphone. Per què negar, doncs, l'evidència del futur?

Máquinas y Flamencas es va presentar dins el festival Ciutat Flamenco


19/5/16

Nova vella política

La nova política, faltada encara de cintura, i la vella política, plena dels tics acumulats, malden per trobar-se en un àmbit sensible com la cultura. L'acord no te per què ser impossible, però fàcil tampoc. La mostra és que abans de posar-s'hi ja hi ha danys colaterals. Quina part dels avantatges i inconvenients de l'altre no han entès Colau i Collboni? Si l'alcaldessa pensa que el PSC seguirà el seu model d'actuació en cultura suposadament basat en la participació popular i proximitat (sic?), s'equivoquen de soci. I si els socialistes creuen que tot consisteix a ocupar despatxos i tornar a posar les seves coses allà on havien estat, és que no han entès res o no ho volen entendre.
Una mostra de què vella i nova política no estan tant allunyades en segons què són les formes de treure's les puces. Un minut després de l'acord Collboni proposa un nou comissionat de cultura, les bases de BCN en Comú el refusen per què el consideren de la casta i els respon que molt be, que ja s'ho farà sol. Ras i curt. El que pensin o opinin els creadors, agents, entitats i indústries culturals, que porten un any demanant a l'ajuntament que dissenyi una política cultural coherent, no compta per a res. I amb això no vull dir que el sector cultural prefereixi Marcé a Sureda o viceversa. Tots dos tenen un llarg currículum coincident políticament (a Cultura en l'època Mieras) i gens apartat de les institucions de màxima decisió i influència cultural. La casta va per barris.
Conclusió. A hores d'ara res no fa preveure que la paràlisi de la cultura municipal remeti. Els actius de Marcé i Sureda acabaran defenestrats, i la cultura serà un territori més d'enfrontament que d'acord i diàleg. Com als vells temps.


18/5/16

Barcelona, capital mundial del jazz

Poca gente sabía que el 30 de abril era el Día Internacional del Jazz, que se conmemoró oficialmente en Washington; pero eso no fue óbice para que los clubs de Barcelona estuvieran a rebosar. Y entre sudor, swing luces y escenarios surgió la idea: por qué no promover a Barcelona como capital de un próximo Día Internacional? La vinculación de la ciudad con esta música es tan antigua como el propio ritmo.

Roda de saxos a la jam sesion d'inauguració del nou local del Taller de Músics: '24' (foto Taller)
A principios de los años veinte las orquestas de los teatros de variedades y cafés concierto del Paral·lel fueron cambiando los instrumentos de cuerda por trompetas y saxos. Y para mantener el ritmo del charlestón, el cake walk y otras nuevas melodías que comenzaban a hacer furor, incorporaron una batería; instrumento que, por entonces, se conocía con el nombre de jazz band. La exposición Universal de 1929 fue la mecha que encendió la pasión de la ciudad por aquella música moderna, mestiza, libre, excitante y tolerante nacida a finales del siglo anterior en el Sur de los EE UU. Desde entonces Barcelona es una ciudad de jazz.
Ese sábado, 87 años después de la Exposición, unos estaban en el 24, el nuevo local del Taller de Músics en el Raval, que si no hubieran convertido en sala de conciertos y aulas sería un puticlub; eso es el carácter integrador del jazz. Otros se disponían a escuchan al trío de Kenny Werner en el Jamborée. Los estudiantes de jazz manouche del EMCA de l'Hospitalet afinaban las cuerdas en el Pipa Club para una desenfrenada jam sesion de esas que nunca de sabe la hora en que termina y el saxo Pol Prats subía al escenario del Harlem. Precisamente su música había contribuido a que se hablara de ese joven y desconocido Día Internacional del jazz proclamado por la UNESCO.
La tarde anterior se había difundido un dípticodigital para celebrar el día. Lo abría una pintura de Joan Pasqual. En el interior, un enlace remitía a una sólida grabación de estudio del tema de Sammy Fain I'll be seeing you, a cargo del trío de Prats. Y como por internet todo corre como la pólvora, Lluís Cabrera le pidió al promotor del flyer que explicara que era el Día Internacional del Jazz. A pesar de que los músicos estaban impacientes por tocar, el público que llenaba la magnífica nueva sala aplaudió la propuesta. Por qué no movilizar a todos los agentes implicados para que las instituciones soliciten que Barcelona sea la ciudad anfitriona de un próximo Día del Jazz? Historia, presente (cada noche hay varios locales con jazz en directo, como no hay de otro género) y futuro (hay 6 escuelas, como mínimo) están a favor de la ciudad. El diputado Carles Campuzano, allí presente, acogió la idea. la movilización se pone en marcha.
"Para el Jamborée todos los días del año son el Día del Jazz", decía un satisfecho Pere Pons, programador de la sala, tras el excelente concierto de Kenny Warner. Eso era otro si. En el Pipa Club el swing se desparramaba hasta la calle. "El equipo del EMCA", la escuela municipal de música de l'Hospitalet especializada en jazz manouche, "respalda absolutamente la idea", dice el guitarrista Albert Bello en nombre de la directora, Núria Sempere. Todo está por hacer, pero la idea avanza con swing.

El nou local del Taller de Músics es diu '24', el número de finca del carrer de la Cendra que ocupa
De Estambul a Washington
Desde que en 2011 la Conferencia General de la UNESCO proclamó el 30 de abril como Día Internacional del Jazz, Estambul (2013), Osaka (2014), París (2o15) y Washington (2016) han sido las anfitrionas que han acogido los actos oficiales de esta aún joven conmemoración. La cuna de Duke Ellington acogió un nuevo acto de deshielo entre Cuba y EE UU; Chucho Valdés tocó en la casa Blanca ante Obama. Los valores del jazz: diálogo intercultural, libertad de expresión, igualdad de género, innovación artística, integración de las músicas tradicionales y tolerancia no podían tener mejor puesta en escena. Barcelona también es una buena plataforma para difundir estos mensajes.

Kenny Werner trio al Jamborée el Dia Internacional del Jazz


13/5/16

L'estripada. Les filles dels altres

La volia liar l'Anna Gabriel i ha aconseguit que molts babaus hi caiguin de quatre grapes, com si aquestes coses privades es poguessin recórrer al Tribunal Constitucional. Personalment, li desitjo que tingui els fills que vulgui, i ben cepats, però que se'ls tingui ella. Jo per aquí ja hi he passat.
Per això de la maternitat sempre aplico la idea 'que macos són els nens dels altres'. O sigui, no m'atabaleu que ja tinc prou amb el meu. Per què, no és una mena d'embaràs això de les primàries? A en Sánchez al final li ha anat be per xamba: part natural. I per celebrar-ho organitza el retorn dels fills pròdigs Josep Borell i Margarita Robles. A Convergència hi haurà cesària. Francesc Homs ja fa exercicis de respiració. Podemos i Izquierda Unida s'apunten a la tribu, a l'hora de fer les feines de casa ja veurem. I al PP, família nuclear antropològica i escola privada que separi per sexes, no fos cas.
Quina mena de família és la que volen els electors? La que fa poc soroll al veïnat i la que és capaç de transmetre un seguit de valors humanístics i culturals als fills. I si és nuclear, tribal, sobrevinguda o la família Trapisonda, qui n'ha de fer res?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:


12/5/16

Joaquim Ferrer, el conseller de la modernidad


De su primer conseller de Cultura, Max Cahner, Pujol desconfió como hace con todos los intelectuales. Al segundo, Joan Rigol, lo destituyó por llegar a un acuerdo, el célebre Pacte Cultural, con el gobierno socialista de Barcelona. Era la época en qué, como sostenía un miembro del Govern, "en la Generalitat solo hay tres consellers: Jordi, Pujol y Soley". Aún así el tercero, Joaquim Ferrer, supo driblar el férreo control del President y, mientras desmantelaba formalmente el Pacte, abría la Generalitat a la modernidad y la internacionalización, a la vez que promovía un diálogo intenso con los intelectuales más representativos de la cultura española. Pero ello no fue óbice para que Pujol le permitiera repetir. Señalado por el todopoderoso secretario general de presidencia, Lluís Prenafeta, Joaquim Ferrer abandonó el Departament de Cultura tras las elecciones de 1988 dejando el legado de más hondo calado en política cultural de los años del restablecimiento de las instituciones. Joaquim Ferrer (Barcelona 1937) falleció el martes a los 78 años en Alella (Maresme), de donde era vecino desde hacía muchos años, tras una enfermedad fulminante.
A pesar de no ser conocido en los ámbitos culturales más que por su faceta de historiador del movimiento obrero, desde 1983 y hasta ser nombrado conseller era diputado de CiU en el Congreso, el diagnóstico de Ferrer fue exacto. Arrasada por la dictadura y embotellada en los primeros años de recuperación por las pugnas entre instituciones y el sectarismo, la cultura catalana corría peligro de fractura si la Generalitat no era capaz de dar un paso al frente y, superando el estadio meramente reconstructivo, llegar a ser un agente del debate cultural mundial. Habló con creadores y agentes culturales y les pidió "romper el culo de botella de la cultura catalana", recuerda Vicenç Altaió, que coordinó la comisión para la modernización de la cultura catalana. Paralelamente animó el debate con el resto de culturas de España y promovió una comisión de internacionalización que coordinó la poeta Marta Pesarrodona. Ver a Pau Riba, Claret Serrahima, Martí de Riquer, Fernando Lázaro Carreter, Santiago Dexeus o Guillermo Cabrera Infante entrar y salir de reuniones en el Palau Marc (sede de Cultura) dejó de ser un exotismo para convertirse en la política de aire nuevo y ventanas abiertas que Joaquim Ferrer esperaba que contribuyera a que la cultura catalana terminara su proceso de restitución a la normalidad. "Som a mig camí" (estamos a mitad del camino) era una de sus frases favoritas.
Joaquim Ferrer fundó junto a Josep Pallach el Reagrupament Socialista Democràtic (posteriormente PSC Reagrupament). Pero tras la muerte de Pallach y un breve laso de tiempo en el Partit dels Socialistes de Catalunya, en el que se integró su partido, pasó a militar en CDC. Antes de conseller fue subdirector General de Acció Cívica (1982-84) y diputado del Congreso (193-195). Después fue diputado del Parlament y senador, hasta 1999.
Historiador de formación, Ferrer se especializó en el movimiento obrero y su relación con el catalanismo; especialmente en el estudio del CADCI, la asociación de dependientes de comercio de tendencia catalanista creada en 1903. él fue autor de algunos de los primeros libros sobre el movimiento obrero en Catalunya: 'Layret 1880-1920' (1971), 'El primer Primer de Maig a Catalunya' (1972), 'La vaga de Harry Walker de Barcelona' (1972) o 'Simó Piera, perfil d'un sindicalista (1973)'. Posteriormente, fruto de su dedicación a la política, escribió ensayos como 'La lluita pels ajuntaments democràtics'' (1977), 'Un nou impuls per a Catalunya' (1982) o 'A mig camí' (1989). Su último libro, 'Josep Tremoleda, plantar cara a la por' (2008), lo dedicó a uno de los fundadores de la revista Cavall Fort.