Marxandatge i simulacre

Paral·lelament a l'augment del turisme de masses, a Barcelona han florit i crescut un nombre sens fi de festivals que aporten tants visitants i negoci hostaler com escàs valor artístic i projecció cultural. L'administració ha triat el negoci; ara és el sector de la promoció i difusió cultural qui ha de dir. Si calla, atorga. Si no es dissenya una estratègia per què aquesta mena de certàmens tinguin el coratge i el sentit necessaris per atraure un auditori capaç de prestigiar la ciutat i llançar-la al món, la majoria de festivals acabaran sent mers parcs d'atraccions on beure cervesa és l'activitat més agradable. Un banal motiu per anar de festa a Barcelona un cap de setmana.

Com en tot hi ha exemples de bones pràctiques, festivals que fins i tot han tret aquest substantiu del seu nom per evitar confusions més que evidents. Són activitats amb intenció prèvia, amb sentit eminentment artístic. Treballen en aquesta direcció a la recerca d'un plus de valor estètic i buscant un públic objectiu que tendeixi a créixer, està clar els va la vida, però fugint d'un generalisme sense criteri que potser dona diners, aporta quantitat d'espectadors i molta impostura. El mal és que hi ha molts polítics que, des de la ignorància, només valoren els esdeveniments per la caixa que deixen a la ciutat.

Són dos models clars i que no es poden barrejar mai en una discussió sobre el tema. Un model busca el valor cultural, l'altre vendre cerveses. I això, als fabricants d'aquesta beguda, embrancats en una lletja guerra per conquerir aquests espais, els va de primera. Disfressant el marxandatge de cultura s'obté un simulacre tan idoni per vendre que ni el mateix Jean Baudrillard s'ho imaginaria a hores d'ara. És un frau cultural que, sàviament disfressat amb programacions estel·lars (després se senten malament, en condicions precàries i durades ínfimes), sedueix els mitjans de comunicació locals de tal manera que es converteixen amb devoció en còmplices d'un espectacle que, potser dona una mica de pa per avui, però amaga tota la misèria del demà. Però ara per ara la misèria és festiva i tothom n'està molt content.

Cultura als pobles (1)

L'Espluga de Francolí és un municipi de 3.800 habitants. Malgrat que te diversos equipaments, algun dels quals més que notable com el Museu de la Vida Rural, és una vila que no surt al mapa mental dels llocs del país on hi passen coses. Coses, és clar, dignes de ser reconegudes per la mesocràcia mediàtica i cultural que pensa i actua des de la visió gentrificadora del poder urbà de Barcelona i Girona. Però, encara que no surti al Telenotícies, la gent de l'Espluga vol una vida cultural que els atorgui el coneixement, la sensibilitat i l'actitud crítica que qualsevol persona es mereix. Per això s'ha abocat al festival de novel·la negra El vi fa sang, celebrat per segon cop el cap de setmana passat amb un èxit rotund tant de públic com de presència d'autors. Les institucions ho han vist i hi han destinat els esforços per garantir-ne la bona rebuda i la qualitat.

Fa uns mesos, des d'un mitjà de comunicació barceloní, algú es mofava de que es fessin festivals de novel·la negra a pobles com qui fa la festa major. Festivals, és clar, dels quals quasi mai no en parlen aquests mitjans només focalitzats en el que passa a la ciutat, entenen que allò si que és important i definitori per al futur de la civilització. Però a El vi fa sang, per exemple, la participació d'autors del país ha estat molt més nombrosa que a BCNegra. I, després d'una xerrada, tothom podia comprar el llibre i demanar-li a l'autor que li firmés, cosa que al certamen barceloní no passa. Això per dir-ne dues que certifiquen la vàlua del projecte. Si hi afegim que els vins de la DO Conca de Barberà conviden al públic entre taula rodona i presentació; la veritat, la cultura petita que es fa als pobles també ens fa grans a tots.

Xavier Dalfó, fundador de Canigó

En el otoño de 1971 el franquismo estaba definitivamente hundido. A pesar de que el dictador seguía en el poder, los tiempos habían cambiado definitivamente. Quizás en su arrogancia absolutista Franco no se quiso dar por enterado, pero aquel octubre Pau Casals dijo en la ONU que él era catalán, unos días después se fundó l'Assemblea de Catalunya y John Lennon publicó su Imagine. Por aquellos días aparecía en todos los kioscos de Catalunya el semanario Canigó. Editada ininterrumpidamente hasta 1983, la revista también contribuyó a abrir la mente a la sociedad catalana, en especial a muchos jóvenes, gracias a una lectura mucho más moderna y cosmopolita del catalanismo político y cultural. Todo lo querían saber los ciudadanos de la época y la católica Serra d'Or no lo contaba ni Òmnium Cultural lo divulgaba, estaba en las luminosas páginas de Canigó. El mérito de aquella valiente revista correspondía a su fundador, Xavier Dalfó (Figueres 1933) y a su esposa, la joven periodista alcoiana Isabel Clara Simó, quién pasó a dirigirla. Xavier Dalfó, falleció el domingo en Barcelona a los 82 años de edad. Desde que trasladaron la redacción a Barcelona, en 1973, la pareja vivía en la ciudad.

Cansado de trabajar en la tienda de ropa de la familia, Dalfó creó Canigó con tan solo 21 años en 1954, en su Figueres natal, y hasta 1971 apareció mensualmente desde la capital de l'Alt Empordà. Josep Pla, Salvador Dalí, Carles Fages de Climent, Maria Àngels Anglada o Paco Candel fueron algunos colaboradores. Una nómina que demostraba la voluntad cultural, democrática, cosmopolita y políticamente transversal desde el catalanismo de su promotor. La idea que difundía Canigó (revista cultural, literaria y deportiva, rezaba el subtítulo) era justo lo que le faltaba a la sociedad catalana de aquel tiempo en que el catalanismo vivía bajo la amenaza franquista y cobijado por la iglesia. El aire fresco de la cima del cercano Canigó entró por las ventanas de libertad que le abrieron Dalfó y Clara Simó, con quién se casó en 1968. Las vanguardias artísticas, la unidad lingüística de los Països Catalans, la libertad de expresión, los conflictos en Seat, las oscuridades de la jerarquía eclesiástica, las drogas o el rock, fueron temas más que habituales en la portada de Caingó. Pero, además del tratamiento de la actualidad que a menudo no aparecía en otros medios, Canigó abrió también sus páginas a jóvenes periodistas y escritores. No pocas de las voces actuales de la literatura catalana vieron publicados sus primeros textos en la revista. La Universitat de Alacant, a la que Xavier Dalfó cedió el fondo de Canigó, ha digitalizado la publicación, que ya se puede consultar on line de forma libre, como su fundador siempre había deseado. Páginas de la historia contemporánea de este país a las que Canigó contribuyó de forma decisiva vertebrando un catalanismo moderno y sin complejos. La generación de lectores de Canigó se sitúa hoy entre el independentismo de izquierdas y los sectores anticapitalistas y alternativos. Quizás el mejor resumen de la historia de la revista lo hizo el propio Dalfó: "Canigó molestaba a muchos, pero aguantamos treinta años". Más claro, imposible. Así era Xavier, el Xavi de su querida Isabel Clara Simó, compañera inseparable en la aventura apasionante que fue su vida. Dalfó había recibido la Mosca del Col·legi de Periodistes de Girona o la Fulla de Figuera de plata del ayuntamiento de Figueres.

El meu primer conte publicat: Caningó 1980

Poesia sota les pruneres en flor

A Can Vallerià la primavera la porten les pruneres. No som al Japó, però també celebrem l'arribada del temps en què la vida es manifesta amb l'esclat de la natura. Contemplem diàriament durant unes setmanes com floreixen les pruneres i el nectariner. És la nostra simbòlica Festa del Hanami, i la volem fer extensiva a tots els amics que participen a les activitats.

El dia 17 d'abril a les 12.30 us esperem a can Vallerià, a Premià de Dalt, per celebrar el moment de veure les flors: el hanami.

Ho farem escoltant a quatre grans poetes catalans d'avui.

Carles Duarte, Anna Garcia Garay, Ricard Mirabete i Clara Mir (premi Marià Manent 2015).

L'estripada. Montoro es fa 'indepe'

Amb la carta que ha enviat el dia abans que el Parlament es reafirmés en la declaració de Ruptura del 9N, sembla que Cristóbal Montoro s'hagi tornat independentista. I no només independentista català. És probable que sigui el primer independentista extremeny.

Però Montoro te raó quan diu que l'estat de les autonomies és un fracàs. El problema és que, qui ens mengem el marro som els ciutadans, quan els responsables són els grans partits estatals, què amb aquell cafè que era xicoira van tancar un problema històric, i els nacionalistes que es conformaven amb el peix al cove. Ara, trenta set anys després, tots dos bàndols s'han adonat de que la transició que tan van adular era un nyap, i uns malden per recentralitzar, mentre els altres voten declaracions de ruptura per salvar-se políticament.

Però vull recordar que Montoro no hauria escrit amb el seu habitual to fatxenda, a Junqueras, si Convergència no hagués votat a favor de la Llei orgànica 2/2012 d'estabilitat pressupostària que el ministre esmenta en la carta com si fos les sagrades escriptures.

Així ja l'aixecarem dreta la paret.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/916950/

Repensar el CoNCA

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) era un moribund quan en Carles Duarte en va ser nomenat president, l’any 2012. A punt d’esgotar el mandat ha anunciat que no s’hi tornarà a presentar. A més d’escriure i de participar en actes públics, en Duarte te l’estimulant repte de presidir la Fundació Carulla. Això i no voler perpetuar-se en el càrrec, l’han fet prendre la decisió. Que ningú no pensi en res més: en Carles Duarte i el conseller Vila s’entenen a la perfecció; fins i tot ell mateix creu que el conseller ha de poder nomenar un nou president. De moment no hi ha noms. La vicepresidenta, Gemma Sendra, Issona Passola i Pilar Parcerisas, membres que també acaben mandat, no han dit res sobre la seva continuïtat.

En Duarte ha acomplert, amb escreix, la feina per la qual se’l va nomenar. Ha salvat el Consell d’una mort anunciada, li ha recuperat protagonisme en la vida cultural i l’ha consolidat tot i l’escapçada competencial, el desprestigi que arrossegava i l’efecte devastador de la crisi en la cultura. I ha fet això guanyant-se un raonable consens en el sector.

Ara toca reforçar el CoNCA. Potser no tornant-li totes les competències amb les que va néixer en l’època gloriosa del tripartit, però si que ha de ser protagonista d’àmbits on pot incidir de forma constructiva, com el nonat acord nacional de cultura. El CoNCA no ha de donar ajudes, li treu independència, però si que ha de ser el dipositari transparent de tota la informació sobre cultura i, a partir d’aquí, treballar en prospectiva i en planificació. I, posats a fer, plantejar desvincular-se del govern i dependre del Parlament. El PSC te una proposta que eixamplaria el consens polític del Consell, que ara és massa just.