Compràvem discos a can Minobis

La Premià Jazz Orquestra a punt de tocar. Al fons, Àngel Pagès i Ramon Martínez, conductors del Sound System

A migdia sortíem corrents d'escola per arribar a casa abans no comencés El clan de la una. Després de dinar ens trobàvem a la cantonada de casa i, camí de classe, parlàvem d'un tal Joe Cocker, quin nom havíem sentit per primer cop una estona abans, o d'un disc dels Stones que es deia Sticky... no havíem captat què més. Així, i amb l'orella enganxada al petit transistor esperant el Trotadiscos o Al mil por mil, nit a nit vam anar deixant de ser nens en un país encara atordit.

Moltes tardes passàvem per can Minobis i enganxàvem el nas a l'aparador per veure quina cara tenien els discos que escoltàvem a la ràdio. Allà vam descobrir el George Jackson, de Dylan, el Get it on, de T. Rex o el Whole lotta love, dels Zeppelin. Allà els vam escoltar, gracies a l'amabilitat de la filla de la casa i, després d'estalviar no poques setmanes, allà vam comprar també el primer disc: Eat a home, de McCartney i els Wings.

Els divendres baixàvem corrents al quiosc de l'estació a comprar el Disco Exprés, i a primer de més demanàvem amb afany el Vibraciones, 'La evolución musical de los 70' a can Forcadell. Els carrers de Premià eren escenari dels nostres incerts anhels, i la música donava sentit al diàleg entre l'ànima que emergia i el cos que maldava per esclatar.

Després el trio de Tete Montoliu va passar pel Patronat, i aquell vespre el jazz va donar un sentit nou a l'existència comuna. I amb la Mirasol, Sisa, la Dharma, Música Urbana i tants grups com vam aconseguir fer actuar al Patronat vam saber que la música ja no ens abandonaria mai.

Des d'aquells anys el món ha girat amb molta més rapidesa i violència que nosaltres. Tants somnis arrabassats, tants dies perduts entre la boira de la frustració, tants amics que han sotsobrat entre les convencions socials d'una civilització esgotada.

Ara ens diuen que ens hem quedat enrere per no haver corregut prou, que no hem estat prou pragmàtics. Però quan ja tot ja sembla perdut, només la música, que és on habita el futur, ens ha salvat del desastre. és per això que les 500 emissions de Sound system són també la crònica de la nostra vida.

Max Sunyé i Emili Maleriola en ple duel de genis de la guitarra. En Pagès s'ho mira, en Ramon medita i el tècnic Carles Soler fa que soni be.

Sound system és un programa musical que presenten Àngel Pagès i Ramon Martínez cada dimarts de 21 a 22h a Ràdio Premià de Mar.

L'estripada. Metro impossible

Aeroport de primera, accessos de tercera. Per molt que es dissimuli amb l'estrena del metro, si algú que viu a 25 quilòmetres de plaça Catalunya, triga tant en anar al Prat com en volar a Amsterdam, l'espaterrant inversió no els fa cap favor.

Per arribar a la T2 són 14 estacions des de Zona Universitària, que no és un hub de comunicacions, precisament. Des de Catalunya, que si que ho és, són 26 estacions, i des de Sants o Passeig de Gràcia, 19. Ara, de l'avió a la Fira només hi ha 9 parades. Celebrant l'avantatge que pel Prat i l'Hospitalet representa el metro, ara, a la resta no els serveix de gran cosa. Al contrari.

L'estrena del metro alentirà, per no dir paralitzarà, la imprescindible millora del tren a l'aeroport. En l'habitual gest de submissió institucional, homenatgem el congrés dels mòbils, i la xusma que continuï anant amb el lent, brut, atrotinat i car tren de la RENFE, que passa cada mitja hora i deixa tant lluny, que cal agafar un altre autobús per arribar a la flamant T2. Un lloc excessiu, que és més un centre comercial que una infraestructura.

Amb unes botigues menys hi hauria hagut pressupost per renovar el túnel de sortida de l'estació del tren: com a portal de Catalunya fa fàstic.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-rafael-vallbona-/audio/908818/

Ciutat i miratge

Sosté en Vicenç Altaió que, un dels elements de renovació en la literatura catalana a finals dels setanta, va ser que els autors amb més força i idees noves provenien de fora de Barcelona; allò que ara l'oficialitat en diu el territori i que abans en deia comarques: tot plegat el mateix to insolent. Aquella empenta, que es vertebrava a la universitat o en col·lectius d'afins, va sacsejar prou la vida cultural per decantar la literatura dels vuitanta vers la modernitat i apartar-la del neonoucentisme.

Avui, amb una societat més oberta i diversa sorprèn que, tot i el col·lapse de la cultura oficial a Barcelona, institucions, mèdias i agents continuïn sords i cecs al desplaçament del protagonisme cap els marges. És una actitud altiva que posa en ridícul la pròpia carcassa institucional de la cultura. Per què la perifèria ja no vol ocupar les trones urbanes, no li cal; mou dinàmiques pròpies, globals i potents bandejant l'escarransit poder mesocràtic, que s'ho mira impassible i incapaç.

Dos exemples: tothom parlarà aquests dies de BCNegra, una cita repetitiva que dona voltes sobre si mateixa de pur cansament, però no tanta gent ha parlat de Tiana Negra, el primer festival de 'polar' català, consolidat gràcies a un model basat en la proximitat, la interacció entre autors i públic i el caràcter estratègic amb que l'assumeix l'ajuntament. Una mica més amunt, ràdio Premià celebra dissabte 500 emissions de Sound System, un programa musical que rastreja tendències, presenta estètiques i posa en valor amb saviesa la musica popular sense intromissió de la indústria ni les modes. I? Un estiu el va emetre la Xarxa; res més. Cap a quin abisme va la ciutat cultural si no vol veure-hi quan és clar?

Carles H. Mor, poeta más allá de la poesía

La cultura oficial, la de los premios y reconocimientos, a menudo no es más que una simple repetición de esquemas y modelos que fatigan al auditorio y anquilosan al creador. Ante el desapego del rceptor hacia este paradigma, abúlico por repetitivo, la crítica y la academia siempre culpan al público y justifican al autor. Así, los géneros culturales se clonan en un proceso de degradación imparable hasta el hastío desesperante. Así, quién lee, quién va al cine, si buena parte de la creación actual es una copia del original que algún día fue?

Carles H. Mor no escribía poemas, inventaba géneros poéticos. No redactava crítica de arte, recreaba el ensayo sobre arte. Decía: “es realmente poesía lo que escribo? O es antipoesía? Al fin y al cabo, la antipoesía también es un gènero, pero menos institucionalizado”. Y por menos institucionalizado el autor entendía el escalaborn, la paraparemia o el hiposeptimí, géneros todos inventados por él. Carles H (por Hernández) Mor publicó hace diez años ‘Coma induït’, y ya advirtió que el lector quedaría traspuesro si intentava una interpretación al uso. Ahora ha vuelto a dejar sin sentido a sus lectores y amigos, porqué el coma ha sido definitivo. H. Mor falleció el miércoles en Sant Feliu de Guixols a los 76 años. La cultura pierde a su revolucionario más creativo, docto, ameno y querido. Todos llevaremos algo rojo por ti, Decía ayer Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes en alusión al color que el poeta siempre lucía en su atuendo (sus calcetines rojos  eran populares).

Hernández, el teléfono, vociferaba yo a  su contestador cuando quería hablar con él. Casi nadie más  le llamaba así; era H. Mor o H., a secas. Nacido en Lleida en 1940, estudió derecho, filosofia, letras y periodismo, publicó más de cuarenta libros, ha dejado un poso profundo y potente en la geneación de jóvenes poetas actuales, y amó a la también poeta Esther Xargay con la misma original intensidad con la que inventó géneros y formalizó teorías sobre arte. Los mejores recitales poéticos que se han podido oir en años eran los protagonizados por este dúo de mentes en ebullición constante.

Ganó unos cuantos premios, porqué se lo merecía y porqué dan de comer: los Jocs Florals del 2012, el Cadaqués a Rosa Leveroni del 2003 o el Joan Fuster de ensayo de 1999; pero no lo mencionaba. Los premios son peligro de carcoma mental y creativa. Y eso, a H. Mor no le sucedió jamás.

Forjado artísticsmente en el rupturista y comprometido políticamente Grup de Treball durante los setenta previos a la transición, en él la actitud era la fuerza que lo impulsaba a crecer como creador más allá de los límites del mainstream cultural que se gestaba en la Catalunya postfranquista y Pujolista. Ensayo, teatro, novela, guiones, traducciones, video creación, exposiciones, recitales, actuación; cualquier aspecto de la cultura era un terreno propicio para que Carles H. Mor lo revisitara proyectándolo más allá de los estereotipos al uso.

Fugaç reaparició d'Ofèlia Dracs a Tiana

OFÈLIA DRACS A TIANA NEGRA.- A qualsevol literatura serien els mestres; aclamats, respectats i, sobretot, els més llegits. Però com que són catalans, han rebut un homenatge al festival Tiana negra, que així ha rescatat de l'oblit una de les contribucions més audaces i reeixides per a la modernitat de les nostres lletres al tombar dels anys vuitanta.

En moltes coses, la majoria, si no som normals és per què no ho volem ser. Gràcies a l'Àlex Martín i al Sebastià Benassar per donar llum als 'ofelius', encara que només fos per un vespre; estelar, això si.

D'esquerra a dreta: Àlex Martín (de peu). Quim Carbó, Pep Albanell, Margarida Aritzeta, Isidre Grau, Antooni Serra, Joan Rendé i Sebastià Benassar (organitzador).

El moment idoni

Mala política la que paralitza la resta de discursos eixordant amb el seu soroll impassible els relats socials. Ha aturat el país, ha avortat projectes per no saber si hi havia interlocutor a l'altra banda i quina capacitat de gestió tenia, ha frenat el debat entre creadors, promotors i institucions, i totes les administracions s'han empeltat del fre imposat pel discurs polític

Ara sembla que potser és el moment idoni per reprendre la dialèctica, la discussió, els anhels. Neix La vocal de Lis, una editorial impulsada per gent jove que asseguren que faran d'editors (ofici en vies d'extinció), cuidant l'autor i el llibre, dissenyant la promoció i organitzant activitats al voltant de l'obra. Allò que no fa gairebé ningú. El mateix dia arriba la primera tramesa de Hänsel* i Gretel*, digital que treballa el terreny del debat prospectiu vers la nova ciutat cultural. Crítica, proposta i discussió amb firmes com Pepe Ribas, Albert Serra o Martí Font, i impulsat per Fèlix Riera i Llucià Homs. Se sap també que, 35 anys després, els activistes de Quaderns de la Font del Cargol, que empenyia al Maresme en Valerià Pujol, tornaran a les llibreries. La primavera durà el primer volum, una antologia del moviment que va aportar autors com Martí Rosselló o Pep Bras. I tot la setmana en que Montse Ayats, d'EUMO, presideix l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. Aire i saba nous amb emergents com Joan Sala (Comanegra) i consolidats com Enric Masllorenç (Cruïlla). Una renovació il·lusionant per al sector després d'una època on sovint s'ha deixat endur per paràlisi del discurs polític. Una cosa que no farà la Carme. M'escriu il·lusionada amb el postgrau de llibreries que ha començat en aquest moment idoni.

Acaba de néixer Hänsel* i Gretel*

La xarxa acaba de parir un nou fill: Hänsel* i Gretel*, una publicació cultural oberta a les veus més representatives de la cultura i la creativitat de la ciutat de Barcelona, on es poden expressar, des de la crítica, la divergència i la proposta, sobre una nova ciutat cultural. Una nova ciutat cultural que s’està construint i projectant.

La revista està dirigida per Llucià Homs i Fèlix Riera, i te un consell editorial format per Xavier Marcé, Núria Cuadrado i Eduard Escofet.
I aquest és el primer article que hi publico:

* * *

Del col·lapse i l'oracle

La crisi i les preceptives retallades pressupostàries han posat en col·lapse la cultura oficial. Sense diners, les mastodòntiques institucions i iniciatives culturals de la mesocràcia evidencien l'alarmant falta de prospectiva. Ho reconeix el director del MACBA, Ferran Barenblit, dient que 'li cal una mica de punk'. De veres creu que els amos del museu, una joguina burgesa que l'administració mai no ha sabut conduir, estan per elevar Malcom McLaren a la categoria de projecte museogràfic?

Però la sotsobra del MACBA no és la única. El MNAC, amb més espai que murs, es lloga per a festes i comunions, i els turistes el visiten per les vistes des del terrat; insòlit per un equipament que presumeix de canònic. Així, el model de grans exposicions és inexistent a Barcelona. Com nul o erràtic és el model de teatre i música públics, envellits i caducs en estar pensats per quan, amb diners, es tapava la falta d'idees.

L'anquilosament de les estructures de la cultura oficial, i inexorable al cap i a la fi, s'està suplint amb un teixit cultural nou, intens, atent a les mutacions i, sobretot, capaç de viure i créixer al marge del dirigisme polític i mediàtic: el primer s'omple la boca de les (poques) ajudes que li atorga, i el segon l'ignora mentre pot. Així els va passar als creadors de Sónar, que no els volia ningú fins que el regidor de cultura els va donar una empenta. Ara, el seu fill, el Mira, creix amb pressupostos justíssims, ajudes en forma de cerveses i massa servitud institucional per les molles que rep a canvi. I si no esclata, això el farà naufragar sense que a cap mastodont cultural que consumeix l'escàs erari públic li tremoli la papada, és clar.

A Barcelona els llenguatges artístics del vídeo, el 3D i el digital, la música i les escenes d'avantguarda estan transformant els fonaments culturals. Formulen propostes de creixement i avancen en un debat intens que obvia expressament els agents de la cultura oficial inert i sense idees. I és gràcies a aquest criteri que poden avançar vers la formulació d'un projecte que va transformant les estructures culturals de la ciutat i posant-la al nou mapa de les 'ciutats arti'; un plànol on no hi surten segons quines baluernes

Llegiu-ho també a Hänsel* i Gretel*. Publicació cultural sobre la ciutat de Barcelona.