L'estripada. Uns grans dies

M'ha tocat. Avui fer un comentari sense apel·lar a l'esperit nadalenc és una bajanada com la del bisbe de Córdova què, en lloc de felicitar el Nadal com cal, aprofita per carregar contra l'evolució de les espècies a la que ell es veu que no pertany.

Avui toca bonrotllisme: concòrdia amb el cunyat que va votar Ciutadans, amor amb el fill que us ha sortit de la CUP, paciència amb els casposos especials nadalencs de la tele, conformitat amb els barons del PSOE que li fan el llit a Pedro Sánchez, resignació amb en Dani Pedrosa i la resta de morosos amb hisenda tot i que tenen un dineral, comprensió amb el veí que diumenge es va estar fins la matinada cridant 'Si que es pot' a cop de cassola, i humilitat si feu servir el Photoshop per retocar-vos la cara, no rejoveniu fins la comunió com ha fet algun candidat durant la campanya.

Jo intentaré carregar-me de paciència quan llegeixi comentaris masclistes com el d'un ex directiu del Barça, però no us asseguro complir amb la promesa, que per això estan les promeses, com sabem tots.

O sigui que, per si de cas: Pau i be a tots els que m'escolteu, tal i com ens havia dit tants cops el bisbe Jubany des de l'antena d'aquesta casa.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-rafael-vallbona/audio/905473/#

Louis Armstrong torna a Barcelona

Ara  fa seixanta anys que el gran Louis Armstrong va actuar a Barcelona. L'any 2000 la discogràfica Fresh Sound va publicar un luxós i acurat doble cedé amb les històriques actuacions de Satchmo. Nosaltres vam explicar la història d'aquell triple concert en un sol dia a les pàgines de El Mundo.

Per commemoar el seixantè aniversari d'aquella fita històrica, publiquem per primera vegada en aquets blog aquell article d'ara fa quinze anys.

Portada del programa del concert, de Josep Guinovart

El 23 de desembre de 1955, va ser una data històrica per a Barcelona. Aquell dia el Hot Club i el Club 49, van aconseguir fer pujar a l'escenari del Windsor ni més ni menys que a Louis Armstrong i els seus All Stars. A l'Espanya trista i vençuda de l'aquells temps la visita Satchmo va quedar gravada per sempre en la memòria dels que van estar en aquell emocionant esdeveniment. Ara els déus pagans del jazz han fet aparèixer les cintes d'aquell concert en una cantonada del mercat de Sant Antoni. L'autor de la troballa va ser Jordi Pujol, no el president, sinó el director de la petita discogràfica Fresh sound, un segell de culte per als aficionats al jazz. Del tresor en forma de set cintes magnetofòniques, sense etiqueta alguna però molt ben conservades, ha sortit un doble CD que hauria de ser considerat patrimoni d'aquesta ciutat. Als EUA el disc ha despertat un notable interès, ja que es tracta de l'única gravació inèdita del músic de New Oleans que s'ha editat coincidint amb el centenari del seu naixement.
Armstrong havia d'actuar a la ciutat dos dies en doble sessió, però l'avió que el portava de Roma no va poder enlairar a causa de l'espessa boira i la primera tanda de concerts es va suspendre. Quan Satchmo va aterrar per fi al Prat el seu mànager li va anunciar que faria tres passades en un dia, al que el trompetista va respondre de mal humor: "Man, be human?". Però això no va impedir que el músic ho donés tot en escena. Una suculenta paella entre concert i concert li va retornar la força, tal com es demostra en l'enregistrament, i el públic hi va agrair amb crits i llançament de barrets i gavardines. La ciutat es resistia a viure sota la sordidesa cultural imposada per les botes militars. Van passar els anys, el Windsor va tancar el 1970, va arribar la democràcia i amb ella una allau de concerts de gran categoria. Aquell llegendari dia de desembre era ja tan sols un rastre a la memòria dels que el van viure.

Interior del programa de ma

Jordi Pujol és un habitual de Sant Antoni. Un dia un venedor apostat en un racó li va oferir unes cintes sense nom. Eren una joia. Contenien el concert que Big Bill Broonzy havia donat al Capsa el 1953, però el mercader tenia més cintes, tenia el tresor i, a l'escoltar-les, Pujol va saltar d'alegria recordant totes les vegades que el seu pare li havia parlat d'aquell dia inoblidable. Allí estaven Armstrong i la seva banda en directe a Barcelona. Joan Antoni Arañó, un antic membre del Hot Club, havia mort poc abans, i la seva família va buidar el seu pis del carrer Llúria. Llibres i pel·lícules van ser venuts i unes cintes sense nom haurien anat a les escombraries sinó hagués estat per un venedor ambulant i un editor discogràfic a qui el seu pare li va ensenyar a estimar el jazz.

Publicat al diari El Mundo el dia 12 de desembre de 2000

 

Amb When It's Sleepy Time Down South Armstrong comença els concerts a Barcelona

El proper dia 1 de gener, el Jamborée recordarà els concerts de Louis Armstrong a Barcelona amb un concert del Jazzcare All Stars preparat especialment per commemorar l'efemèride.

Especialitzar-se, reinventar-se

És indubtable que Barcelona te un lloc propi en la història del gènere negre i policial. Se n'escriu molta i bona, se n'edita de diversa i se'n llegeix amb fruïció. I fins i tot en els moments més foscos d'una crisi que ha deixat els editorials més pelats que un arbre de fulla caduca a la tardor, les novel·les del gènere han tingut unes vendes raonables. BCnegra i tota la rècula de festivals (potser massa, d'acord) que hi han nascut a redós, les col·leccions que han sorgit, els premis (tres ja en català), la ingent tasca difusora de biblioteques com la Bòbila o de llibreries com Negra i Criminal, i l'atenció que els mitjans de comunicació hi dediquen (és el gènere que llegeixen els periodistes, diu algú), hi ha fet molt en aquest auge.

Però ull viu, que no hi ha res que duri eternament; cal reinventar-se per seguir vius. En Paco Camarasa ho ha entès. Tancar la llibreria ha estat un cop dur per ell i pels fidels, però el proper gener torna amb més clubs de lectura. De matí, de tarda i tres dies a la setmana. Amb regals de llibres i descomptes per qui s'hi apunti. Seguint l'estela dels cèlebres dissabtes a migdia de Negra i Criminal, dissabte passat la llibreria Athenea va reunir un grapat d'autors del gènere que van dedicar llibres i parlar de novel·les amb tothom qui s'hi va atansar. El contagi de la lectura per via directa; no es pot ser més actiu.

El 28 de gener engega BCNegra, peça estratègica en la candidatura de Barcelona ciutat de la literatura. La setmana anterior es farà el quart Tiana negra que, amb interessants novetats, es consolida per l'interès municipal. Especialitzar-se ha revifat la vida literària de la ciutat aquests darrers anys; ara cal reinventar-se per no esllanguir.

21-D

Com que no sabia que era impossible, ho he fet

Desigs d'uns grans dies

Un gran dia a Harlem

El gener de 1959 la revista Esquire publica aquesta fotografia d'Art Kane que reuneix a 57 dels millors músics de jazz de tots els temps davant d'una típica casa rogenca de Harlem, al 126 del carrer 17 Est.

En seure Count Basie a la vorera, cansat, un grup de nens del barri s'hi van afegir, passant a formar part de la història del jazz.

Red Allen, Buster Bailey, Count Basie, Emmett Berry, Art Blakey, Lawrence Brown, Scoville Browne, Buck Clayton, Bill Crump, Vic Dickenson, Roy Eldridge, Art Farmer, Bud Freeman, Dizzy Gillespie, Tyree Glenn, Benny Goldson, Sonny Greer, Johnny Griffin, Gigi Gryce, Coleman Hawkins, J.C. Heard, Jay C. Higginbotham, Milt Hinton, Chubby Jackson, Hilton Jefferson, Osie Johnson, Hank Jones, Jimmy Jones, Jo Jones, Taft Jordan, Max Kaminsky, Gene Krupa, Eddie Locke, Marian McPartland, Charles Mingus, Miff Mole, Thelonious Monk, Gerry Mulligan, Oscar Pettiford, Rudy Powell, Luckey Roberts, Sonny Rollins, Jimmy Rushing, Pee Wee Russell, Sahib Shihab, Horace Silver, Zutty Singleton, Stuff Smith, Rex Stewart, Maxine Sullivan, Joe Thomas, Wilbur Ware, Dicky Wells, George Wettling, Ernie Wilkins, Mary Lou Williams, Lester Young, els nens de Harlem i nosaltres us desitgem uns grans dies.

El nas del llibre

La patacada ha estat molt forta. La conjunció entre la crisi econòmica i el nou paradigma cultural de la brivada digital deien que arrasaria la indústria del llibre fins no deixar-ne ni rastre. Fa cinc anys ningú no en donava ni cinc pel sector. Però dimarts les autoritats feien cua per parlar des de l'escenari de la Nit de l'edició. Deu ser que alguna cosa canvia.

El que compta ara no són les xifres, és el nas; per què la recuperació és encara lenta i menuda, però és que la caiguda ha estat de les de prendre mal. El nas diu que hi ha llarga vida per al llibre (de paper), indica que el llibre i la lectura lentament recobren el prestigi social perdut i valora la nova mirada que algunes institucions fan cap a la cultura literària. El nas diu que no s'ha de tirar coets, però dona raons per seguir esforçant-se. El nas, la més sofisticada de les eines de prospectiva, insisteix que només serem més lliures si som llegits. I no falla, car el coneixement parla sempre de llibertat.

Amb aquestes expectatives els editors de Catalunya carreguen les bateries de la il·lusió de qui creu en allò que fa, i dimarts ho van dir públicament i van convidar tothom a participar-hi. Lluny de les alegries de quan lligàvem els gossos amb llonganisses, la Nit de l'edició no podia tenir millor sentit: discretament festiva, mesuradament reivindicativa i singularment enunciativa. I si encara estem per sota dels escarransits estàndards de lectura europeus no és per que la indústria editorial no s'hi esforci; vull dir: no és aquesta pota la que falla. Hi ha una educació que menysprea les humanitats, alguna administració poc o gens compromesa i molts ciutadans ben esquius al llegir per peresa. Això també ho diu el nas.

L'estripada. Tot pel vot

Vosaltres li trobeu sentit democràtic a les campanyes electorals?

Creieu que un procés fet a voltes amb diners de dubtosa procedència, amb els periodistes dels mitjans públics emmordassats, amb la imatge dels candidats tunejada fins la manipulació i amb discursos argumentals fets amb mitges veritats és realment una peça sobirana del sistema democràtic?

Creieu en el valor polític d'una campanya electoral que te molt de màrqueting comercial i molt poc de debat públic?

Ja se que els politòlegs i opinadors se'm llençaran al damunt per exposar aquests dubtes en públic. Potser em diran que sóc un antisistema; però no és a ells a qui interpel·lo, ells es dediquen a escatir les relacions de poder en la societat.

Jo faig aquesta pregunta a vosaltres que m'escolteu.

Si tots els instruments de seducció són vàlids per tal d'aconseguir un vot, vosaltres i jo deixem de ser subjecte social per convertir-nos en un simple objecte del desig, en mercaderia sotmesa a les males pràctiques d'una democràcia tísica que, sovint, fa l'efecte de servir només als que dominen la societat des de la cúspide del poder.

I d'aquests, les campanyes electorals mai no en parlen ni critiquen, oi que no?

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-rafaell-vallbona/audio/903712/