Dits enganxosos, el gener a les llibreries

Som al 1993. Després dels Jocs Olímpics Barcelona ha entrat per bé i per mal en la modernitat. La ciutat se situa en el mapa global del turisme, dels negocis, de la cultura i també del crim organitzat. Bandes d'arreu del món desembarquen a la ciutat per apoderar-se d'un nou mercat emergent en el qual corren molts diners. Assassinats, prostitució, tràfic de tota mena de drogues, segrestos, extorsions i robatoris a gran escala passen a formar part del panorama de la nova delinqüència ciutadana. És el preu que s'ha de pagar pel cosmopolitisme.

És en aquest panorama confús, que es comença a perfilar clarament l'ocàs del final de mil·lenni que s'acosta i el col·lapse cultural que acabarà definitivament amb el món del segle XX, on se situa Dits enganxosos. El relat, que pren el nom d'un dels millors discos dels Rolling Stones, Sticky fingers (1971), fa un retrat en clau negre i criminal de l'època de ressaca i crisi posterior als Jocs Olímpics i de la generació que la va viure; els joves i els no tan joves.

Dits enganxosos (Crims.cat), el proper gener a les llibreries

Brown sugar, primer single de Sticky fingers, en directe A Bigger Bang Tour. Austin, Texas. 2006

Trenta anys de concerts

De Bruce Springsteen a Montpeller (primer concert de la gira europea del Born in the USA a l'estadi Ritchter), a Gonzalo Rubalcaba a l'auditori pel Festival de Jazz de Barcelona; un camí de descoberta i coneixement que ajuda a entendre el món amb la sensibilitat necessària per a sobreviure'l. Hem tingut tantes nits de felicitat als concerts!
Un record també pel Jordi Tardà, que tanta música ens va ensenyar.

1985. Flyer d'un viatge organitzat a Montpeller per veure el Boss

2015. Una cervesa abans d'escoltar el pianista Gonzalo Rubalcaba al festival de jazz de BCN

Contes maratonians

A més de disc també hi ha un llibre de la Marató. Ho dic per què, com que TV3 fa tanta forrolla amb el disc (espots, making off, promo als programes de ràdio i TV a tothora), sembla que només siguin els músics i cantants els solidaris a qui cal fer costat amb 10€. Hi ha un llibre, un bon llibre, editat enguany per Llegir en Català, el grup de petits editorials més actius a hores d'ara del panorama català. Ho diuen els entesos: Laura Huerga (Raig verd) és l'editora de l'any i Edicions del Periscopi el segell que està sorprenent per títols i ressò al mercat; per dir-ne dos dels nou.

Doncs be, darrera d'una portada de gust dubtós (o no), que ve donada per la CCMA, el llibre aplega autors consagrats com Margarida Aritzeta, Teresa Juvé o Martí Gironell; els millors joves, Joan Todó i Jordi Nopca o Joan Benesiu, premi Llibreter. Amb ells dibuixants i il·lustradors com Roser Capdevila, l'Avi o Anna Fando. Total, deu artistes i catorze autors. Un bon planter a qui fer costat amb 10€ que van íntegrament al pot solidari de la Marató de TV3. I malgrat la modesta atenció que els propis promotors li donen, ara ja no apareix ni al final de l'espot (tot i que sabem dels esforços ímprobes d'Elena Goixens per fer-lo sortir per tot), el llibre és ja un dels més venuts. Imagineu-vos que seria dels llibres en català si la ràdio i la tele públiques, que un diria que haurien d'estar més per això que per altres coses, els tractessin com cal. I com cal vol dir bons programes de llibres i escriptors a la tele amb normalitat (no famosos que perpetren llibres o col·legues). Però les coses són com són. I això no treu que els escriptors del país siguin solidaris amb els seus veïns quan se'ls reclama. Són així.

El popular dibuixant i ninotàire Lluís Recasens, l'Avi, que cada dia fa una vinyeta al diari El Punt Avui, ha fet aquesta il·lustració durant la presentacoió del llibre de la Marató.
El dibuix fa referència al conte La cara oculta de la lluna, que Rafael Vallbona ha publicat en el llibre de la Marató d'enguany, dedicada a la diabetis i la obesitat
Ja podeu adquirir el volum a totes les llibreries del país, en edició digital picant AQUÍ, o en audiollibre AQUÍ.

El llibre de la Marató al TN

L'estripada: Nòmades com som

Ens crèiem éssers lliures en un món segur i ara, tenallats per la por, baratem l'emancipació a canvi de tranquil·litat com si fos quincalla. I és aquesta por i les urgències per treure'ns-la del damunt que ens fa més hostatges d'un món que alegrement hem concedit.

En una lliçó de serenitat, de llibertat i de fraternitat, els joves de ja la dita 'generació Bataclan' no s'han mogut dels bars de la riba dreta. Són fills de classe mitjana, amb sous baixos, bona formació, feines sovint creatives que els satisfan i oberts a la diversitat cultural, però trencats per dins. Saben que van per ells i pel que representen: aquesta idea de que el pensament no te residència, un nomadisme intel·lectual que els fa resistir en comú al crit de Je suis a la terrasse, parafrasejant el famós Je suis Ccharlie.

Aquesta setmana es fa el festival de jazz manouche Django l'H amb la presència dels millors artistes de l'única musica europea que ha influït en el jazz americà. I tot va començar amb el geni d'un gitano belga, parisenc i universal que va crear un swing que avui és banda sonora de la ciutat. I és que Django Reinhardt era un nòmada del pensament.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/informatius-catalunya-radio/catalunya-vespre-lestripada-amb-rafel-vallbona/audio/901235/

Albert Bello i Oriol Saña a la inauguració del festival Django l'H

El temps i els escriptors

Per anar be aquest país hauria de tenir una dosi justa de la parla pausada, la saviesa sense límits i la voluntat de reconstrucció cultural infinita de Max Cahner, i una altra de la dura autocrítica, la sinceritat valenta, l'amor per la vida i l'escepticisme mediterrani de Baltasar Porcel. Però traspassats aquests genis d'un altre temps (el 2013 l'ex-conseller i el 2009 l'escriptor), el vendaval emocional ha provocat una diàspora intel·lectual sense límits que ha deixat al descobert les freixures més febles d'una cultura que havia de ser eix vertebrador de la nació i que ara només és un record mal·leable.

És per això que celebrem el monogràfic que Revista de Catalunya dedica a Cahner (ell que en va ser fundador) i l'exposició que el Palau Robert fa sobre Porcel, per si de cas algú vol recordar que som. Eliseu Climent, Vicenç Villatoro, Isidor Marí i Miquel Sellarès, entre d'altres, parlen de Cahner. De Porcel en parla el seu llegat en tres apartats: El mite d'Andratx, Noticies del món i El desordre global. Crec que el repàs d'ambdues obres que se'ns ofereix ara és un bon punt per repensar-nos.

I si no queda el possibilisme. Rebo una carta de la nova presidenta de CERDO, el dia abans que li atorguin el Premio Nacional de las Letras Españolas. Indubtable qualitat literària a banda, la idoneïtat del moment polític del premi ha estat abastament aprofitat per un cor que, més enllà de la saviesa, la tenacitat o l'autocrítica de Cahner i Porcel, busca la instantània que petrifiqui el fet. És el que em deia en Jordi Canal parlant de C'est l'histoire de la Série Noire que acaba de publicar Gallimard: "és el que volíem fer amb la història de la Cua de Palla però no teníem els recursos". Això.

París és la meva gran ciutat. Per això els seus morts són també els meus morts.

Víctimes d'una guerra que la bona gent

no ha fet.

Per això, avui sóc més parisenc que mai.