Poeta en Barcelona

A finales de 1935 la cartelera teatral de Barcelona presenta espectáculos como 'Una estrella y un lucero', con Estrellita Castro, en el Apolo; 'María de la O', en el Poliorama o 'Els Pastorets' de Folch i Torres, en el Novetats, aunque por la noche se representa la comedia 'Amàlia, Amèlia, Emilia', de Lluís Elies, gran éxito de la temporada del teatro catalán. El Paralelo sigue siendo la calle animada y canalla, centro de la diversión popular, mientras que la Rambla mantiene el aire burgués de la ciudad. En el Gran Teatre del Liceu, se representa un Rigoleto con la soprano Mercè Capsir y el barítono Mario Basiola.

El teatro más antiguo de Barcelona, el Principal Palace, (hoy Principal) vive tiempos de decadencia. El que en 1896 es escenario de la primera demostración del Kinematograph, ha abandonado los grandes estrenos y las óperas y también es cine desde 1919. Tras padecer tres incendios (1915, 1924 y 1933) el hospital de la Santa Creu lo vende, se reforma y pasa a tener 1600 localidades. Esos son los espectadores que el jueves 12 de diciembre de 1935 asisten al estreno de 'Doña Rosita o el lenguaje de las flores', la última obra de teatro que Federico García Lorca estrena en vida y el inicio de un ciclo de obras en el que se aparta de las tragedias rurales.

"Obra de fina calidad literaria, su esencia es teatral, pudiendo ponerse junto a las mejores producciones del teatro europeo actual", escribe María Luz Morales en La Vanguardia del 14 de diciembre. "Su intérprete -única, sin duda, para serlo-, contribuyó a que el público no perdiera ni la más leve de esas finas esencias", apostilla la crónica. La intérprete es Margarida Xirgu, claro. Laura García Lorca, sobrina del poeta, sostiene que "las tres personas que ejercieron más influencia en mi tío fueron Salvador Dalí, Sebatià Gasch y la Xirgu". Y Federico, tan seducido por la actriz como por el ambiente de la calle "más alegre del mundo que no debería terminar nunca", estrena su Doña Rosita en el Principal.

Y el domingo 22 de diciembre, el poeta y la diva (que cada día recibe un ramo de las floristas), dedican una función especial "a esas mujeres de sonrisa franca y manos siempre húmedas que convierten la Rambla en un invernadero", según dice en un emotivo discurso que pronuncia al acabar la función.

Cena-homenaje a Lorca en el hotel Majestic (FOTO: Interprofit)

La Barcelona de Lorca es "el espíritu, la aventura, el alto sueño, el amor perfecto. Que a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión", escribe a Melchor Fernández Almagro. Por eso, por que quiere conocer los círculos culturales y porqué "Catalunya es un pueblo admirable que yo amo", el escritor, que ya es una estrella de las letras y un personaje popular, se instala en el Hotel Majestic de Barcelona entre el 9 de septiembre y el 24 de diciembre de 1935.

Abierto en 1918, el Majestic (apellidado Inglés hasta 1940) es el primer hotel de lujo de la ciudad. En su habitación Federico trabaja en Doña Rosita con la Xirgu y con el director, Rivas Cherif. Tiene una dolorosa ruptura sentimental con Rafael Rodríguez Rapún. Escribe algunos poemas de 'Sonetos del amor oscuro' y, en el bar, toma un zumo de limón y lima con azúcar de caña, hielo picado y una hoja de hierbabuena, cóctel que el hotel pondrá de nuevo en la carta. "Federico era goloso", dice su sobrina, "le gustaba lo que llamaba 'café iluminado' (con una gota de ron)". 

El Majestic ha escrito unas cuantas páginas de la historia de la ciudad. En él se aloja otro poeta, Antonio Machado, semanas antes de partir hacia el exilio y la muerte. León Felipe, Picasso Miro, Charles Trenet o Hemingway son algunos de los huéspedes ilustres, y tampoco es ajeno a los avatares de la política contemporánea.

Instalado en el hotel del Passeig de Gràcia, Federico García Lorca sube a los escenarios 'Bodas de sangre', 'Yerma' y su versión de 'La dama boba', de Lope de Vega. Según el especialista en Lorca, Víctor Fernández, rinde un homenaje a Isaac Albéniz en el cementerio de Montjuïc, lee poemas en los Amics de la poesia y en el teatro Barcelona, y pronuncia su más celebrada conferencia: 'Como canta una ciudad de noviembre a noviembre'.

Dedicatoria a Josep Palau i Fabre (FOTO: Interprofit)

Vive intensamente el ambiente cultural como un barcelonés más. Conoce a Ignasi Agustí, Grau Sala (autor del cartel de Doña Rosita), Rafael Santos Torroella y Josep Palau i Fabre, a quien dedica un ejemplar del Romancero Gitano tras hacerle este una entrevista el 6 de octubre que Palau recoge en 'Memoria de García Lorca', donde el poeta cita a Carner, Riba y López Picó como a sus autores catalanes preferidos. Y se reconcilia con Dalí. Y además atiende a la prensa. Luís Góngora, de 'La Noche' le pregunta si está contento con la acogida del público local. "Contento es poco. Como que quisiera estrenar aquí todo cuanto haga para el teatro". También Mirador o la Humanitat hablan con él en cafés o a las puertas del teatro.

Toda esa intensidad intelectual deriva en una cena-homenaje que le dedican sus amigos catalanes el 23 de diciembre de 1935 en los salones del Majestic, a 17'50 pesetas el cubierto; un acontecimiento ciudadano.

El 21 de octubre de 2015, 80 años después, me hallo en una fina mesa del Majéstic junto a Laura García Lorca, a Víctor Fernández y un puñado de personas dispuestas a rememorar aquel homenaje. Nando Jubany sirve huevos poché, langosta Termidor y pularda, mientras que Quim Vila pone Chablís, les Terrasses 2010 y Codorniu para reproducir aquel momento. Y el espíritu del poeta habita en nosotros con un Armagnac de 1935. Como saber si estoy soñando?

Accepteu cultura

'Accepteu cultura', diu Barcelona en Comú a ERC. Però, com que per ara no hi ha pacte, en Bosch, Puigcorbé i companyia es fan els sords, és clar. I entre tanta sordesa, en Paco Canarasa (BCNegra) i l'Enric Calpena (BCNovel·la històrica), sobreviuen més gràcies als oficis de les gestores de l'ICUB, que no pas per les polítiques del regidor Jaume Asens, que ha demostrat un gran coneixement de l’okupació i una enorme ignorància de la cultura urbana.

Per sort la maltractada cultura és un dels agents encara capaços de moure's al marge i per damunt de la política. Per exemple: diumenge la llibreria NoLlegiu, del Poblenou, va commemorar el segon aniversari. Un èxit importantíssim de la iniciativa particular que ha aconseguit mobilitzar el barri, un model d'activisme cultural a seguir, ara que el consistori pateix per les llibreries d'ençà que ho ha après a París. Tant de bo tinguin empenta per vendre molts exemplars del llibre de la Marató de TV3, que es posa a la venda el dia 14 editat pel col·lectiu d'editors Llegir en català. Ho sap, Asens? Abans, del 3 al 7, es farà 'Barcelona novel.la històrica', però sospito que això interessa poc a la política local, tret d'acontentar els independentistes. Llàstima perquè és una iniciativa ben gestionada i que atorga personalitat llibresca a la ciutat. Això ho saben a l'Espluga de Francolí, que cuida 'El vi fa sang', trobada de novel.la negra que repetirà el 9 i el 10 d'abril propers després de l'èxit de l'any passat.

És clar que, si sou polític i no teniu res del que presumir, sempre podeu dir que comença el Mira, encara que ho feu una setmana abans l'inici, com va fer el director general de Cultura Jordi Sellas a twitter. Coses d'acceptar la cultura.

Recordant García Lorca a Barcelona

Ara fa vuitanta anys Federico García Lorca va viure durant quatre mesos (de setembre a desembre de 1935) a Barcelona. Instal·lat a l'hotel Majestic, l'escriptor va estrenar' Doña Rosita o el lenguaje de las flores' al Principal, amb Margarida Xirgu, va portar a escena 'Yerma', 'Bodas de sangre' i una versió de 'La dama Boba' de Lope de Vega i va fer algunes lectures de poesia i conferències.

Però, sobretot, va immergir-se en l'ambient cultural català coneixent Ignasi Agustí, Josep Palau i Fabre, Grau Sala i Rafael Santos Torroella, entre d'altres, o recuperant l'amistat amb Dalí, per què "Catalunya es un país que amo", segons deia el poeta. Un dels darrers dies del seu sojorn, els intel·lectuals catalans li van retre un sopar homenatge als salons de l'hotel.

Cap dels anhels d'aquella època han arribat a bon port, i fins i tot a penes hi ha intel·lectuals espanyols que estimin Catalunya.

Ens queda l'obra i el record de Federico García Lorca, i per això vam rememorar la seva estada a Barcelona reproduint aquell sopar de 1935. És l'únic d'aquell temps que avui podem intentar recuperar.

L'estripada: Violència

Una de les meravelles del post capitalisme és convertir, amb insuperables jocs de paraules, les guerres en conflictes interns, les dictadures en règims pre democràtics i l'autoritarisme institucional en baixa qualitat democràtica, oferint un món tan insegur com el d'abans de la guerra del 14. I així Europa mira cap a una altra banda a Hongria, barata refugiats per adhesió amb Turquia, dissimula amb PEGIDA, perdona Marine Le Pen i disculpa Netanyahu. Tot sigui pel mercat.

I quan esclata una crisi humanitària com l'actual, aferrant-se al vigent llenguatge global, tothom diu que això no és cosa seva. Però la gent fuig, malviu i mor entre el clam ciutadà i la indiferència política.

És la violència dels poders econòmics, tecnològics i de les burocràcies contra els dèbils i els febles, la llavor de la guerra d'avui que fa trontollar el nostre pobre món segur.

Com a mínim, en l'època d'Astèrix, les coses es deien pel seu nom i la poció màgica garantia una certa justícia social. I potser si que és un còmic per a nens, però ja sabeu que són els que diuen la veritat.

Escolteu l'audio de L'estripada, del Catalunya vespre, a Catalunya Ràdio:
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-de-rafael-vallbona-/audio/897643/

Salvar la literatura infantil

Teatral canvi d'escenari a l'Associació d'Escriptors (AELC). Després de negar-se en rodó a que un representant de la plataforma Autors en Perill d'Extinció (APE), que treballa per defensar la literatura per a nois i noies, assistís com a convidat amb veu i sense vot a les reunions de la directiva, malgrat haver-s'hi compromès d'avant mà a canvi de que aquests retiressin de facto el candidat a les eleccions de l'entitat, ara han decidit que Rodolfo del Hoyo sigui membre de ple dret de la junta aprofitant una baixa i que es dediqui als diversos projectes que l'APE impulsa en favor de la literatura infantil i juvenil: que Ensenyament, Cultura i agents del llibre signin un acord de bones pràctiques, i que funcioni la Resolució Parlamentària sobre la socialització del llibre; elements fonamentals per evitar la desaparició d'aquest gènere.

Aconseguit el propòsit central, que l'entitat majoritària entre els escriptors assumeixi les seves propostes, l'APE (plataforma sense estatuts ni govern) ha convocat una assemblea per decidir la seva dissolució i que el treball es faci des de dins de l'Associació d'Escriptors. Però el mandat del seu representant a la junta de l'AELC és només fins les properes eleccions. Qui els assegura que, quan hi hagi una nova directiva, els autors de llibres per a nois i joves no es tornin a trobar bandejats per l'entitat igual que fins ara? Que l'APE deixi d'actuar com a grup de pressió és lògic, però no se si convé que s'esborri del mapa. Els incompliments i els enganys formen part de la història associativa. Potser que no llencin les adreces de correu, ni les llistes de membres, ni la documentació que s'ha generat aquest temps; que quedi en letargia, per si de cas.

Llull i el punk

Hi ha una certa mimesi entre el que diu el nou director del MACBA, Ferran Barenblit, que al museu li cal una mica de punk, i la justificació del PP fer disfressar de cultural la posició ideològica respecte l'exhaust any Llull: que escrivia en romanx. No els poso als dos al mateix nivell. Cadascú es retrata amb allò que diu; Barenblit vol reformar el discurs d'un museu encallat i els retrògrads busquen la bel·ligerància. Però hi ha un fil que traspassa les dues posicions, radicalment oposades en el polític: la sensació de que, tot plegat, forma part d'un discurs cultural esgotat que ha arribat al final dels seus dies sobrevivint entre l'etnocidi polític, l'ofec econòmic i una falta d'idees exasperant, i que malda per sobreviure per què es sap necessari. I el preocupant del cas és que, sense capacitat crítica, l'opinió publicada no fa res per alterar aquest lamentable estat de les coses.

Per exemple. Hi ha una extraordinària exposició a la galeria Trama del treball que el fotògraf Ángel Marcos ha fet a Barcelona, un diàleg excitant entre l'artista que observa i la ciutat en mutació constant. I a la sala Parés, que és allà mateix, hi ha les il·lustracions que el cantant Manolo García ha fet per al llibre de la temporada anterior del Liceu, res de l'altre món. Tots els diaris han donat amples espais a García i molt poques ratlles a Marcos. Per què? per comoditat, falta de discussió i intel·ligència. Fotos fixes com punk al MACBA o Llull romanx allunyen les noves idees de l'ensopiment oficial, i es van a covar als marges del tauler quan, ara, són necessàries al centre del debat: el discurs del MIRA, a partir del 30, no te símptomes de fatiga. Però els mèdia encara parlaran del Planeta.