Rotllanes de canvi

La primavera de 1974 es va fer a Premià de Mar (Maresme) un poble convertit en ciutat dormitori a cop d'especulació, el primer Aplec de la Sardana, Per l'edició d'egnuany els organitzadors em van demanar, a mi que no sóc gens ballador, un text on evoqués algun record d'aquelles primeres cites de cultura catalana popular que es van fer al poble on vaig anar a viure amb els meus pares fa quaranta-sis anys.

Sardanes a la plaça de l'ajuntament de Premià de Mar (foto Robert Morancho)

Fa quaranta-dos anys jo era un noi que havia estat trasplantat de Gràcia a Premià un temps abans. Havia fet amics més grans i amb ells passava moltes hores a la plaça xerrant i algunes nits a la platja tocant la guitarra. Tots deien que el franquisme esllanguia, i algun feia temps que lluitava per les llibertats; però jo anava als Hermanos, on qualsevol sospita del final de l’autoritarisme era pura casualitat, i el Telediario tampoc no deia res al respecte.

En aquella època qualsevol bri de cultura o civilitat es produïa totalment al marge de la vida pública: els Amics de la Llengua Catalana, la colla sorgida d’aquella històrica ‘Taula rodona del jovent de Premià’ i poca cosa més. Premià, com el país, era un lloc gris que creixia al ritme de la immigració i dels beneficis especulatius d’uns quants. Per això, tot i que mai no he estat ballador, em va sorprendre gratament l’anunci d’un Aplec de la Sardana que es convocava un diumenge de primavera a Can Manent, si la memòria no em falla. Recordo que, més enllà de la festa en si mateixa, que ja era molt en aquell temps apagat, l’exhibició desacomplexada d’una catalanitat cívica i cultural, és a dir política, per part de tanta gent anònima, persones que a penes coneixia de vista i de qui mai no hauria sospitat cap voluntat d’expressió pública, em va captivar positivament. No em vaig perdre ni un minut de l’aplec. Tenia la sospita que, més enllà dels anhels dels amics, alguna cosa començava a moure’s en aquell indret on m’havien plantat sense consultar-m’ho i que, amb els anys i alguns moments estel·lars de vida local i personal com aquell, ha acabat essent el meu lloc al món.

Moments com aquest. La vigília de l’Onze de Setembre de 1976 hi va haver una ballada de sardanes amb un moviment inusitat, i no únicament de balladors. Una colla de nacionalistes ja del primer moment es passejaven inquiets entre la gentada que omplia la plaça. Hi havia força jovent poc sospitós de sardanista que s’havia atansat a la plaça a esperar no se sabia què. Tot es va descabdellar a la mitja part, mentre es venien números de la rifa per ajudar a pagar la cobla i la gent prenia un refresc als bars. Hi va haver un gest, una mirada de complicitat entre dues generacions distants en l’edat i en la manera d’entendre el món, però pròximes en el compromís per desvetllar el país. En Feliu Vila ens va demanar a un grup de joves que el seguíssim a un pis al carrer de Sant Antoni. Era un habitatge buit, d’un cert to sòrdid per l’abandó. Hi feia una calorada angoixant i arreu hi havia dos dits de pols. Feia temps que allà no hi vivia ningú, es feia servir per a d’altres afers, és clar. Començava a entendre algunes coses.

Damunt d’un taulell hi havia una llarga peça de roba. Cap de nosaltres no havia vist mai tants metres de senyera. En Feliu va treure unes tisores i ens va dir que la talléssim a metres i ens l’anéssim repartint. Me la vaig amagar sota la samarreta i vaig córrer cap a casa fent una llarga marrada per evitar passar per davant de la Guàrdia Civil. Però no tenia por, tenia esperança. El missatge no admetia dubtes: l’endemà, a les cinc de la tarda, tothom a la Plaça de Catalunya de Sant Boi. Aquell vespre, entre sardanes, sí que tot va començar a canviar.

Jo 'guiri'

Probablement  París és la gran ciutat amb els hotel més immunds on m’he allotjat mai. M’hi he trobat de tot: cambres ínfimes, lavabos bruts, personal bord i llord, esmorzars de postguerra i preus d’escàndol, entre altres. Però és una de les ciutats més cultes, nobles i riques del món, i no hi deixaré d’anar. És el que te París. També he estat a hotels de cinc estrelles amb escarabats, a Moscou; a cambres amb el lavabo dins d’un armari, a Roma i, a Brussel·les, vaig trobar un trepant al bell mig de la cambra que mai no van retirar.
Barcelona no és la capital d’un imperi, ni una ciutat eterna, ni tant sols un hub burocràtic. És un lloc simpàtic, amb un patrimoni notable i habitat per una gent mesuradament amable que no te gaires maneres de guanyar-se la vida, i que ha trobat en els guiris una font de feina. O sigui: el turisme ens te agafats pels ous, i no els podem oferir hotels amb xinxes o personal estúpid. Si ho fem, descobriran una altre indret atractiu i ens deixaran. És la dura llei del mercat global a la que juguem, bo i anant de xulos, que se’ns gira en contra i ens fa pagar l’arrogància col·lectiva (amb l’ajuntament al davant). Qui és ara el guapo que li diu a algú amb feina temporal per mor del turisme, mal pagada, que aquesta és una indústria depredadora i que se li ha de posar fre?

Amb aquesta columna del número especial de Festa Major  m'acomiado de les col.laboracions periòdiques a l'Independent de Gràcia.
Ara que el periòdic acompleix els seus primers quinze anys de vida, jo n'he acomplert dotze escrivint-hi, d'ençà la Festa Major de 2003, quan vaig tenir l'honor de fer el pregó de les festes del barri on vaig néixer; un dels millors dies de la meva vida. Gràcies a l'Albert Balanzà i a la Sílvia Manzanera per haver-me atorgat i mantingut aquest privilegi durant tant de temps.

De lluna a lluna, vacances

Blue Moon - Billie Holiday

Llegint el món a pedalades

El viatge transforma la nostra mirada sobre el món i la gent; obre la ment com un llibre. Relat d’un lent viatge en bicicleta a la recerca de lectors i biblioteques.

FOTO: Josep Mª Ponce. TRIBUNA MARESME

Que recordi el projecte BiciBiblios no incloïa fer cap descripció acurada dels efectes del LSD sobre la percepció visual a l’àrea d’infantil d’una biblioteca. Però quan veig l’estany de Banyoles em ve al cap l’episodi de ‘Ponche de ácido lisérgico’, on Tom Wolfe descriu la bronca que munten els amics de Ken Kessey quan es llencen a l’aigua d’un estany ‘only Black people’ totalment col·locats. Puc considerar aquest monumental relat de no ficció, un llibre de viatges? Hi ha viatge físic, el del bus de Kessey per Califòrnia amb amics tan poc recomanables com els Grateful Dead, i astral, obvi: l’àcid anava barat i no era il·legal.

Però ara i aquí si que ho és. I sec en un sofà d’Ikea de color taronja a l’àrea de llibres per a nins de la biblio de la capital del Pla de l’Estany. Per què, doncs, parlar de temes delicats davant d’un auditori tan exigu (prop d’allà l’ex jutge Santi Vidal està proclamant la independència) com atònit? A) La biblioteca no te sala d’actes i utilitza l’espai infantil on, realment, hi ha sofàs taronges. B) El primer que he vist en arribar a l’estany amb la bici procedent d’Olot i Sant Joan de les Abadesses són uns russos fatxendes, i força contents, saltant dins les barquetes de passeig amarrades a la riba i fent-se selfies. Fins que ha vingut l’encarregat de les barquetes i hi ha hagut raons. C) vaig començar el viatge a la Cerdanya parlant dels viatges de Pla amb l’amic Josep Bort, per anar cap al Ripollès; la Catalunya vella dels comtes Guifré i Arnau. A la biblio de Sant Joan, petita, tronada, vam parlar dels viatges a peu de l’Espinàs (el del Matarranya és un dels grans llibres contemporanis de prosa), de la Castella i el Portugal de Gaziel i dels Viajes de entreguerras de John Dos Passos, que va escriure ‘Espanya és un país de tragèdia i sang’, i ho va clavar. I a Banyoles em ve de gust introduir un toc de modernitat al viatge per sintonitzar amb la parella que han fet la Ruta 66 en bici; poca broma.

Però anem a pams. Any de les biblioteques, centenari de les primeres que va fer la Mancomunitat, sense ni un duro; quin viatge aquell. M’empesco fer un viatge per parlar de viatges fets i escrits. Metallenguatge de bar i 400 kms en bici, del Pirineu al mar, buscant les experiències dels lectors i evocant llibres que posen ales a les sabates. Per què en bici? Perquè mentre pedalo llegeixo el país, i llegint penso i entenc alguna cosa del món. I perquè m’agrada anar en bici, la única màquina lògica per conèixer llocs i gent. Les altres només ens desplacen.

Pujant la Collada de Tosses, amb el Cadí al fons

A Banyoles, on no m’ha enxampat la pluja pels pèls, parlem d’On the road (Kerouac), de Viajando con los Rolling Stones (Greenfield), del Marroc que ens van descobrir Bowles i Elias Canetti (Les veus de Marràqueix) i de la mirada sobre Nova York d’E.B. White a Esto es N.Y. Llibres sagrats.

Oblido els russos pedalant pels poblets del Pla, a Girona plaga de guiris. Per Montilivi fujo a Caldes, Vidreres, Lloret i Blanes; espectacular biblio, gent magnífica. Deu ser el subconscient; m’enredo amb Viaje a Rúsia de Zweig, Diario de Rússia d’Steinbeck, Érase una vez la URSS, de Lapierre, i acabo seduït per la història de l’encontre entre un pescador blanenc de viatge a Grècia i un col·lega d’una petita illa de l’Egeu. Surt l’Estiu Grec, de Piera. Evoco la joventut perduda en què el vaig llegir, i tinc moltes ganes d’anar a Grècia per dir-los que no estan sols. 

Esquivant camions tràiler a tota llet i empassant merda i fum pedalo per Tordera, Hostalric i Llinars cap a La Garriga. Abans, avituallament de xai amb patates al sant Muç, bons amics dels ciclistes.

El relat del viatge per Lapònia amb esquís que fa una lectora a biblio Núria Albó ja val totes les pedalades fins aquí. Surto content. I un sopar parlant dels grans concerts de rock que ens han fet grans em posa eufòric. Quina inoblidable colla! Així Barberà és aquí mateix, encara que hagi de superar murs emocionals del viatge com Polinyà. El renascut Ripoll em porta cap a Sant Adrià i la platja del Maresme. A Vilassar de Dalt, la biblio en una antiga fàbrica d’en Bassegoda, acabo el viatge amb les ciutats d’Enric González (Roma, Londres, Nova York) i la Sarajevo de Goytisolo.

L’antropòleg Marc Augé diu que "Els ciclistes són adolescents en plena descoberta de la vida"; jo me n’he sentit al llarg del viatge i no ho voldria perdre mai.

Aparador dedicat a BiciBiblios a la biblioteca comarcal de la Selva, a Blanes



Viatges llegits
(modern masterpieces)

    

Per saber-ne més de BiciBiblios
aneu a: DiesdeBici











El gitano que hay en mi
Ted Simon (Interfolio)

L’autor que va posar a una generació a la carretera al clàssic
Los viajes de Júpiter, busca les arrels de l’actual Europa 
en un viatge a peu d’Alemanya a Romania, una realitat t
ambé nostra que estava amagada i que ha irromput a 
la nosra cultura de forma sobtada. 

Hacia una montaña en el Tíbet
Colin Thubron (RBA)

Voltar el mont Kailash és el destí del budisme i l’hinduisme
on es creua el terrenal i l’espiritual; però la vida a l’Himalaia
és dura i no te res a veure amb l’alpinisme.
Si quan l’acabeu de llegir no us sentiu lleuger, 
viatgeu al Kailash i purifiqueu-vos. 

Rolling Thunder. Con Bob Dylan en la carretera
Sam Shepard (Anagrama)

Shepard va seguir la gira més revolucionària de Bob Dylan,
la que va fer per protestar contra la injusta condemna
al boxejador Rubin Carter, Hurricane.
Havia d’escriure el guió d’un film, però va acabar 
sent un llibre de viatge, rock i protesta civil. Excitant. 

Trás-os-Montes. Un viaje portugués
Júlio Llamazares (Alfaguara)

Recórrer el territori potser més desolat de la Península
de la ma d’un dels millors autors actuals és un viatge 
tan literari com vital. En acabar-lo de llegir
veureu la ciutat d’una altra manera. 
Segur que hi haurà moltes coses d’ella que
 les trovareu sobreres. 

Diarios de bicicleta
David Byrne (Reservoir Books)

Músic, artista i activista de la bici, explica com volta
 pel món amb una bici que va sempre amb ell; 
d’Istambul a Buenos Aires, però també a Baltimore
o Detroit, amb mani i detencions a Nova York i,
per fi, carrils bici a Broadway.
Un món a pedals és possible.

Contra la calor

Contra la calor, lectures. No hi ha millor estiu que el que passat a l'ombra, amb una beguda fresca i un llibre. No em direu que, amb aquestes onades de calors salvatges, passareu les vacances a sol i serena? Jo en proposo alguns i després feu el que vulgueu; però al setembre no digueu que no us he avisat. Per començar Irene, de Pierre Lemaitre (Bromera), la primera novel·la del poli Camile Verhoeren. Més que un trhiller, un relat on el crim és un element quasi barroc, on París és un decorat i on la depravació humana s'eleva a la categoria d'art. Dir-ne addictiva és poc, dir-ne brillant li escau. Imperdible. Posats a anar de negre, Diez negritos, coordinat per Álex Martín i Javier Sánchez Zapatero (Alrevés), la fórmula magistral per a descobrir noves veus del gènere en espanyol. Del Árbol, Zanon, Ravelo... Amb aquesta davantera, la qualitat del treball dels professors de la Universitat de Salamanca (la més negra de l'estat), està garantit. Els homes de la terra i el mar són les memòries d'infantesa de Sebastià Joan Arbó (Proa), que va publicar el 1961 en castellà que, desapareguda l'editorial Argos, va recuperar a Narracions del Delta (1965) i que ressonen a la novel·la Entre la tierra y el mar (1966), que no va ser publicada en la llengua original fins el 1994. En resum, una obra clau per entendre un autor de la literatura que sobreviu a la guerra, i un ham per visitar el delta de l'Ebre per vacances. Amador González tenia un somni, recórrer espanya amb una barca-carro (llegiu be), tirada per una euga i amb el seu gos. El resultat és, Navegando por el interior (La montaña pelada), un llibre magnífic per anar al poble per vacances. I pels que no sortiu de ciutat però ho anheleu.

La remuntada

Ho hem dit. La literatura infantil i juvenil catalana està en gravíssima crisi: caiguda de vendes, socialització dels llibres i desatenció institucional s'han conjurat posant al límit de la ruïna un sector capdavanter, creativament i industrial. És per això que la incorporació de la Institució de les lletres Catalanes (ILC) al Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (CLIJCAT) és una excel·lent noticia. El que sorprèn, fins i tot a la pròpia directora de la ILC, Laura Borràs, és que la màxima institució de la literatura catalana no en fos membre. Curiosament l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) si que n'era; la indústria estava representada i la creació no (sic!). 

Amb la ILC també entren al Consell L'Institut Ramon Llull, la Asociación de Agentes Literarios de Espanya (ho veieu com el gènere és important), l'Associació d'Editors del País Valencià, i tornaran a tenir representació els il·lustradors. Una de les persones que més hi entén de llibres per a joves, Reina Duarte, directora de publicacions d'Edebé, en continua essent la presidenta. Si l'entrellat institucional queda ara per fi ben travat, no hi ha excusa per què el sector no remunti. La ILC vol treballar immediatament, posant diners, per rellançar el projecte del municipi lector, una molt bona iniciativa per a promoure la lectura. La Laura Borràs desitja que, en cinc anys, en fossin cent els municipis compromesos amb la idea. Be.

Però hi ha llacunes fosques. La forma com es margina el col·lectiu Autors en Perill d'Extinció (APE), grup que treballa per reflotar del naufragi el gènere, sorprenen Laura Borràs i qualsevol. Haurà de desplegar la seva solvent diplomàcia per resoldre un conflicte que fa mal a tothom.