Tants bars

La polèmica sobre si s'han d'obrir bars a Dones del 36 o no em fa pensar si realment calen tants bars arreu. Devem ser el país del món amb més bars per habitant. N'hi ha de tota mena i per tot. En algun barri hi ha més establiments que clients. Ja se que es sosté que el bar és part de la nostra cultura, jo fins i tot hi afegeixo que és part de l'estructura econòmica del país. Però, tot i respectar aquesta pintoresca concepció antropològica, és necessari per a la civilització nostrada que n'hi hagi tants? Jo no ho veig així. A d'altres països no hi ha un bar a tocar de l'altre i mai no he vist gent morint de set pel carrer, ni amb síndrome d'abstinència cafetero-cervesera. 

En altres períodes de crisi el bar va ser una forma de sortir de l'atur per a persones amb escassa formació. Amb els quatre xavos de la indemnització es llogava un local i es comprava barra de zenc, cafetera, neveres, quatre taules i setze cadires (els diaris s'anunciava l'oferta del pac per un milió de pessetes), i a fer caixa, encara que fos poca i entre els parroquians del carrer. La família menjava el mateix menú, i així s'aguantava el xàfec. Però ara el bar ha quedat com un element estructural del nostre model social, i això potser és un gra massa. Una ciutat de bars no és una smart city, és una drinker city.

Els Verdi

Desitjo de tot cor que els cinemes Verdi no tanquin, però confesso que fa setmanes que no hi vaig. Als Icària hi puc aparcar si vaig en cotxe, tinc el Renoir Floridablanca a dues passes de la facultat (i mira que són antipàtics i malcarats) i l'Aribau club a tres, i a voltes vaig als Boliche per què hi trobo pel·lícules diferents i són prou confortables. Vull dir que l'oferta de films en V.O. comença a ser ampla a Barcelona, i jo i la resta dels que no abdiquem de veure el cinema en pantalla gran i sala fosca, triem el que ens convé. I això no vol dir que no ens estimem les sales de Gràcia, però crec que han perdut un punt d'originalitat i agosarament en la programació, que hi ha sales amb butaques incòmodes, i que anar al centre de Gràcia no és precisament pràctic si véns de lluny.

No pretenc fer empipar el propietari. He parlat, i molt be, dels Verdi manta vegades (van penjar un article meu al web quan els van concedir un premi europeu al millor cinema), i m'és impossible recordar quantes excel·lents pel·lícules hi he vist i quant cinema i cultura hi he après; però els temps canvien, com diu el vell Dylan, i a més de la crisi i de l'IVA hi ha la competència, els nous hàbits i gustos dels espectadors, i totes les coses que fan que el món no pari de girar. I nosaltres amb ell.

El món d'avui

Des d'una niciesa que s'autojustifica per l'edat, però que és filla d'un mal profund i arrelat en una societat de nous rics militants de la ignorància, uns estudiants reclamen el dret al lliure accés a la producció cultural a través de la xarxa. Des de la meva visió terminal del món d'ahir els parlo de la propietat intel·lectual i de l'inalienable dret de tothom a guanyar-se la vida amb el seu treball sense que se'ls robi; però ni ho entenen ni en tenen ganes. Els deixo fer en el seu guirigall falsament reivindicatiu per què combatre l'estultícia cansa. Ja veurem la cara que posaran quan, acabats els estudis, facin la primera feineta amb intenció de guanyar dos duros i, a l'endemà, una col·lecció de pàgines web ofereixin el producte sense pagar ni cinc.

És com això dels taxistes i Uber. Que be que protestin contra la pirateria i que les autoritats prenguin ràpides mesures per a evitar-ho. Però no estic segur que cap d'aquests taxistes que amenacen amb bloquejar la ciutat si no se'ls fa cas en les seves reivindicacions no s'hagi descarregat mai una sèrie il·legalment al seu ordinador, ni que els seus fills no es baixin música des de pàgines pirates. Potser si els creadors tallessin les rondes cada tarda aquells estudiants entendrien alguna cosa del món.

Escola Texas

A la sessió del dijous a les 4 (de petit fèiem festa a escola), al Texas amb els avis, vaig educar-me com a espectador. Harry el Súcio, El bueno, el feo y el malo, Le llamaban Trinidad o El hombre del Cadillac, algunes de les pelis que recordo, van conformar la meva passió per les històries explicades a la pantalla i, amb el temps, van aportar-me una certa visió del món des de la cultura de masses. És a dir: em van fer una mica com sóc. Després va venir el Publi, l'Arcadia o el Verdi, que van dotar de to crític a aquell noi que volia ser espectador; però no m'hauria afeccionat al cinema sense els programes dobles i de reestrena del Texas. Potser és per això que ara hi ha poca gent avesada a anar al cinema.

La meva amiga Àngels, per exemple, els dimarts era una fidel assídua al Texas. Quan va tancar va començar a anar menys al cinema. No roba pelis d'internet, en veu poques, i menys a la tele. Diu que anar al cinema ha de ser un acte un punt solemne, íntim, emocionant. L'altre dia, passejant-me per un centre comercial tot esperant l'hora de la projecció pensava en ella. Oi que consideren fora de lloc veure una exposició al MNAC amb el carretó d'anar a comprar, o veure l'obra de Tàpies en format de cromos de la xocolata? Doncs, per què mirar les pelis de qualsevol manera? Ara ja tornen a tenir el Texas.

El factor humà

La realitat és absurda, la vida és una impostura constant i cada matí se'ns revela amb una nova faceta. No hi ha factor humà que decanti la balança en favor de la persona avui en dia. Tot i que ens entestem en creure el contrari, ens hem tornat tots brutals, insensibles, sense pensament ni sentiments col·lectius tancats en la nostra closca d'ou. La sociabilització és una fal·làcia. 'Si l'ésser humà assolís la meitat de desigs que te, redoblaria les seves inquietuds', va dir Benjamin Franklin. Pobre. A Occident hem multiplicat per milions els desigs i hem rebaixat les inquietuds tan al mínim que ja ni tan sols ens commouen els nostres propis problemes morals o intel·lectuals. Com ens han de motivar els dels altres, doncs? Cada dia es fan crides en pro de la justícia social, però en nom de la humanitat es continua matant i enganyant. L'etnocidi és part indestriable de l'existència i ens emancipa a la vegada. Ens dona la força que no tenim, ens fa creure immortals quan aconseguim que tothom pensi com nosaltres. 

Ara vaig a llegir una bona novel·la negra. És l'únic lloc on els verinosos camins de l'experiència humana es mostren en la seva vertadera dimensió: la de la sang i la tragèdia. Ja ho va dir John Dos Passos en referir-se a Espanya. I hi incloïa Catalunya, diria jo.

D'avui en vuit

Dijous vinent és Sant Jordi. Comprareu un llibre i potser una rosa, sortireu al carrer i us embafareu de l'esperit bonrotllista de la diada, que deu ser el responsable de que el PP demani que la sardana es declari be immaterial de la humanitat o una cosa per l'estil. Els llibreters prometen no fer llistes dels llibres més venuts (més que res per què abans del dia d'autos fa lleig), els diaris se les empescaran per treure les seves llistes a còpia de preguntar a tres amics i elevar la insignificança a la categoria de veritat universal, en Cuní potser entrevistarà la mare d'un escriptor català per què expliqui el drama humà que viu, TV3 s'esperarà una setmana per tancar els programes culturals del 33 i contribuir a fer la societat més líquida que el plasma de la pantalla i el conseller dirà que malgrat tot anem be per què llegim i això ens fa nobles i cultes, però que el museu del còmic ens l'haurem de pintar a l'oli. Però qui voldrà pensar en totes aquestes coses menors en un dia tant lluït i ple de bellesa intel·lectual i estètica com Sant Jordi? Ningú, ja els ho dic.

A l'endemà serà 24, divendres. Dia de ressaca i de poques paraules, jorn de la rosa mústia i d'alegria evanescent. Les vendes tornaran a la trista realitat, els amants a tirar-se els plats pel cap, el PP a l'autoritarisme (per dir-ho suau) quotidià, i les teles a oblidar els llibres i qui els han parit. Ser reina per un dia te això. La cua de gent que espera per firmar es converteix en carabassa i el príncep blau en cap de màrqueting d'una editorial.

El comptatge inclusiu és el que es fa quan es compten dies del calendari. Per això d'avui en vuit serà Sant Jordi. I un any menys un dia després, tornarà a ser-ho. I així.

Pere Llorens, el dueño de la 'botiga'

Solo una persona en cuyo despacho cuelga la leyenda: 'Amaos como hermanos y mercadead como extraños' puede haber sido militante de la CNT hasta 1949, frutero del Mercat del Ninot, uno de los concejales franquistas que en 1975 votó no a una partida municipal para la enseñanza del catalán, director general de comercio de la Generalitat por un día (dimitió la misma tarde, cuando Pujol le dijo que tendría que permitir la creación de grandes superficies comerciales) y autentico jefe del comercio catalán al presidir la Confederació del Comerç de Cataunya desde su creación en 1985 y hasta el viernes, en que falleció en Barcelona a los 90 años. Pere Llorens (Barcelona 1925), que también era presidente de honor y fundador del Consell de Gremis de Comerç, Serveis i Turisme de Barcelona, de la Confederación Española de Comercio, del Gremi de detallistes de Fruites i Verdures, entre otros cargos cargos hubiera sido el protagonista de l'Auca del Senyor Esteve si Santiago Rusiñol la hubiera escrito unos años más tarde.

Comenzó la actividad gremial como representante de los fruteros del mercado del Ninot, puesto que todavía pertenece a su família. Trató con los alcaldes Porcioles, Massó, Socias, Serra, Naragall y Clos, y con todos los Consellers del sector, desde Sanuy hasta Huget. Un mérito indiscutible el haberse mantenido tantos años en el cargo que se atribuye a su capacidad para mantener unidos los gremios. A pesar de ello, impulsó un cambio en los estatutos de la Confederació para seguir en el cargo que ostentó hasta el final de sus días. Tuvo muchos amigos en CDC, comenzando por el propio Jordi Pujol, aunque jamás militó en el partido.

La lista de cargos que ocupó Pere Llorens durante su dilatada y fecunda trayectoria profesional es interminable; es un fiel reflejo de su apasionada dedicación al fomento del comercio y a la defensa de la pequeña empresa, base del tejido económico de Catalunya. Por toda una vida dedicada con mano firme a la causa del comercio, Llorens tenia la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla President Macià, dos medallas de plata de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, además de la Medalla al Merito en el Comercio otorgada por el Ministerio de Indústria, y la Cruz de Caballeros de la Orden de Cisneros. Además, el ayuntamiento de Barcelona le había concedido el premio Barcelona, la millor botiga del món. Tanto en lo público como en lo privado, Pere Llorens fue el referente del comercio contemporáneo en Catalunya.