Epopeia, esport, escriptura

Coincideixen tres llibres sobre tema esportiu que pretenen narrar l'epopeia dels protagonistes: Herr Pep, de Martí Perarnau (Córner), Córrer sense por, de Giusepe Catozella (Sembra llibres) i Open d'André Agassi (Duomo). És un bon senyal que apareguin relats que narrin sobre l'esport. Des de meitat del segle XIX, quan es comença a difondre entre les classes dominants, i fins avui, en que la pràctica esportiva s'ha democratitzat tant com l'educació o la lectura, aquest àmbit tan quotidià de la vida ha generat massa èpica mediàtica sovint vulgaritzada per uns mitjans que no estan al nivell del relat. Per contra, la literatura no l'ha sabut tractar gaire be, i la historiografia, aquí, encara pitjor. En resum: l'esport és un element de la vida moderna que a penes existeix per la literatura contemporània.

I ara, de sobte, tres llibres al taulell. Del primer no cal dir-ne gran cosa; tothom sap qui és en Guardiola i la seva epopeia. És el llibre menys literari dels tres, el que fa majors concessions a la comercialitat tot i buscar la bis menys explotada del protagonista. Però el personatge està tan cremat que ho incendia tot. El segon és la biografia de la dissortada atleta Samia, que va aprendre a córrer pels carrers en guerra de Mogadiscio fins arribar a representar Somàlia als JJOO de Pequin. Amb aquesta història Giusepe Catozella ha fet un una novel·la de no ficció i ha quedat finalista del premi Strega, el més prestigiós d'Itàlia. André Agassi ha fet el mateix que Catozella, però amb la seva pròpia vida, tan turmentada com el relat resultant, una novel·la inclassificable com l'autor. Agassi i Catozella han fet dues bones obres literàries modernes. Aquí fem intranscendències sobre el Barça.

Tertúlia sobre El tant per cent a l'Fnac de l'Illa i presentació de De contents a enganyats a Buc de llibres de Mataró

Dimarts 30 de Setembre l'Fnac de l'Illa estarà plena de corruptes. Aneu-hi a dir el què en penseu i reclameu el vostre maletí. No se sap mai...

I dimecres 1 d'Octubre buscarem qui ens ha robat les nostres il·lusions, personals i col·lectives, a Buc de Llibres de Mataró.

La tardor és un mecanisme per a produir records en abundància.

(J. Pla)

Narcís Castanyer, presidente de Abacus

Hay personas nacidas para la actividad pública, para implicarse con la sociedad de su tiempo y darlo todo para contribuir a la sociabilidad de su entorno, ya sea en la esfera política, educativa, empresarial o cultural. Narcís Castanyer, que falleció este viernes a los 62 años víctima de un cáncer que corrió más que sus ansias de vivir para y con sus semejantes, era una de esas personas. 

"Debemos ser conscientes de que navegamos a contracorriente; hemos de hacer las cosas bien y no podemos desfallecer", había declarado hace un par de años al ser elegido presidente de la cooperativa de consumo cultural Abacus. Esa era su máxima. Miembro del patronato durante 20 años y ex presidente de la Fundació Jaume Bofill, gerente de la Fundació CIREM (Centre d'Inciatives i Recerques Europees de la Mediterrània), director de la Fundació Pau Casals, director del Servei de Joventut de la Diputació de Barcelona, gerente del Institut Barcelona d'Estudis Internacionals, presidente del prestigioso Club Muntanyenc de Sant Cugat, concejal por el PSC en Sant Cugat y jefe de gabinete del rectorado de la UAB, Castanyer era de esas personas nacidas para colaborar, implicarse y trabajar por su colectividad. Gente de esas que hoy en día hace más falta que nunca.

Licenciado en matemáticas por la UB, cuando en 2012 le propusieron presidir Abacus, fundada en 1968 y con un éxito imparable durante años, Narcís Castanyer sabia que tendría que poner todos sus conocimientos y sensibilidad social en el proyecto. Socio de la cooperativa desde 1993, Abacus no estaba pasando entonces sus mejores momentos. La caída del consumo, la competencia de las grandes superficies, las denuncias del gremio de libreros por los descuentos en la venta de libros, el acuerdo posterior y la sociabilización de los libros de texto, pusieron al veterano grupo cooperativo en una situación complicada que Castanyer capitaneaba con firmeza buscando fórmulas que permitieran relanzar el negocio; entre estas una mayor participación de los socios en la toma de decisiones y la expansión comercial a través de internet. Hoy, con 37 establecimientos en Catalunya y València, 478 socios laborales y 770 mil de consumo y miembro de Clade, el mayor grupo empresarial cooperativo catalán, Abacus se está reubicando. El vicepresidente Miquel Cabré ocupará el cargo de Castanyer hasta que en mayo la asamblea escoja un nuevo presidente.

"Cuando salgamos de la crisis me pregunto si la economía de mercado, o sea el capitalismo, va a seguir como si no hubiera pasado nada. El tercer sector cada día está más presente en la sociedad porqué un amplio espectro de la ciudadanía está dispuesto a cambiar los modelos económicos y sociales", sostenía. Y es que las personas nacidas para implicarse a fondo con la sociedad de su tiempo siempre han sido muy necesarias. Sus compañeros cooperativistas lo saben y le van a echar muy en falta.

Mercè Conesa, alcaldesa de Sant Cugat, ciudad de la que fue concejal, definió a Castanyer como una persona que "conocía bien Sant Cugat, que la amaba y que trabajaba para construirla". Claro, era su manera de ser.

La Setmana i el Texas

En un país noble, culte, desvetllat i feliç, és un dir, dedicar una setmana específicament al llibre en llengua pròpia seria innecessari. Igualment, en el mateix supòsit, la reobertura d'un cinema de reestrena i programa doble no seria ni noticia. Però aquí ambdues coses ho són: la Setmana del Llibre en Català ha estat un èxit en tots els aspectes, i des d'avui ja podeu tornar al Texas del carrer Bailèn de Barcelona, el que durant uns anys va ser Lauren Gràcia.

La setmana ha augmentat la participació d'editors, el nombre de visitants, l'atenció dels mitjans i les vendes. Hi ha editorials que ho xifren en un 16% i a les casetes es respirava un cert optimisme. Consolidat, per fi, el format que l'ha portat a créixer (casetes, plaça de la Catedral i rentrée de setembre), ara el repte és la internacionalització i aprofundir en la difusió. Si la sola presència d'Alaa Al Aswani (L'automòbil club Egipte, Edicions 1984) ja ha atret l'atenció del públic i els mitjans, que no passarà quan la Setmana tingui un país convidat, com fan les grans fires literàries del món? Ah, i literatures de primera. Potser llavors ja no hi haurà cap pàmfil que pregunti: "tots els llibres són en català?"

El Texas va ser un dels tants cinemes de Barcelona de reestrena i programa doble, un model que va fer generacions d'afeccionats al cine. Després va venir la fal·lera de les grans estrenes, les cadenes, els multicinemes i, a la fi, tot se'n va anar tan en orris que ara gairebé ja ni queden afeccionats a anar al cinema (no a robar-lo d'internet). A partir d'avui, en Ventura Pons i el seu equip tenen el repte il·lusionant de fer nous cinèfils des de la humilitat d'un cinema de barri, com havia estat sempre.

FACTORIA SENSIBLE. Petites idees que sumen

L'any passat es van editar més llibres en català que el 2012, però el mercat es va seguir empetitint tot i que el nombre de lectors va créixer. Això vol dir que la gent llegeix de franc. Entre la crisi, l'excel·lent xarxa de biblioteques i la pirateria estem perdent el vell anhel humanista de fer-nos la biblioteca pròpia que ajudi a definir-nos intel·lectualment i estètica i ens eduqui al llarg de la vida.

Una biblioteca personal és més que una paret colgada de llibres, és la projecció de la nostra personalitat, refinament i distinció. Diu més a favor nostre que no pas presumir de cotxe, posem per cas.

Des del dia 5 es fa a Barcelona la Setmana del llibre en Català amb un 35% més d'expositors. Pot ser un moment idoni per començar a aixecar la nostra biblioteca personal què ens permeti ascendir en l'escala de la dignitat i el reconeixement social.

Els més de trenta llibreters de Gràcia, què estan convertint la vila en el barri de les lletres de Barcelona, estan preparant la seva pròpia fira del llibre per la tardor. A Itàlia no hi ha ciutadeta que no tingui la seva fira del llibre amb autors, editors i activitats. Seria bo que llibreters de tots els barris i ciutats del país també fessin la seva fira del llibre, que acostessin al ciutadà la idea de sofisticació i prestigi que aporta una col·lecció de llibres personal, per petita que sigui. La fira de Gràcia pot ser un punt de partida. En podem aprendre molt d'aquesta experiència.

El moment de fer-ho és ara que les vendes han minvat tant i que la gent llegeix com mai.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
http://www.catradio.cat/seccio/4115/Rafael-Vallbona/programa/1441/Factoria-sensible

Coses que no entenc

Em pregunta un amic com és que 'Personal', la novel·la amb la que Lee Child ha guanyat el premi RBA de novel·la negra, el mateix dia sortia al web de Random House com una de les mes venudes, i fins i tot hi havia comentaris dels lectors. Li explico que ja va passar una situació similar quan van premiar Philip Kerr; hom va mostrar la seva perplexitat i, per evitar suspicaies, s'ha introduït una clàusula a les bases que diu que l'autor ha de garantir: "el caràcter inèdit, en llengua castellana, de l'obra". I tema resolt. Però tot i el matís, algú proper al premi confessa que pràcticament no es presenten obres que valguin la pena. Els bons deuen estar escamats.

Qui no s'hi ha presentat és l'Andreu Martín, suposo. Aquest estiu no ha escrit novel·la, s'ha empescat una obra de teatre "per no estar-me sense fer res", diu. I com que no pensa estrenar-la, per ara, n'ha fet un serial i l'ofereix en exclusiva cada dia als dilectes clients de la veterana 'La parida de l'Andreu'. 'Ens enterraràs a tots' que així es diu, te 25 capítols, i tal i com va de crítiques no descartem una segona temporada.

No deixeu de passejar per la Setmana del Llibre en Català. És la més gran llibreria en llengua catalana i també és la gran festa dels lectors i dels escriptors. Ara be, l'allau de novetats relacionades amb el 1714, amb el procés sobiranista i amb l'emprenyament divers dels catalans, és tan aclaparador que fatiga i fa perdre de vista altres llibres infinitament més interessants. Si encara es venguessin a cabassos rai, però els llibreters diuen el contrari. Les editorials fan coses ben rares, i si després no ho venen, de qui és la culpa? Volen dir que la solució és publicar més títols, com està passant?