27/8/14

Peret, el rey de la rumba catalana

Pere Pubill Calaf, 'Peret' no inventó la rumba catalana, eso quizás fue cosa del Pescadilla i el Tio Polla en sus devaneos nocturnos a mitad de los años cincuenta por la calle Escudellers, pero fue él quién capitaneó la transición del género desde el 'spanish bizarre' que protagonizó en Eurovisión 1974 con 'Canta y se feliz', a la modernidad del 'Gitana hechicera' que dio aire de cosmopolitismo a la rumba en los Juegos Olímpicos de Barcelona 92. Por eso es, por aclamación popular, el rey de la rumba catalana. Pero la rumba se quedó ayer sin monarca, Peret falleció a los 79 en Barcelona víctima de un cáncer que, hace unas semanas, él mismo había anunciado que padecía.
Nacido en Mataró (Maresme) en 1935 y crecido en la comunidad gitana del Raval Barcelonès, Pere Pubill Calaf se inició en la vida vendiendo telas y ropa junto a su padre en mercados ambulantes, tal y como cantó en una de sus mejores composiciones, 'El mig amic'. Hasta hace pocos meses no era difícil encontrarse al cantante en el bar 'Els tres Tombs, de la Ronda Sant Antoni.
Gravó su primer disco casi por casualidad, como otro rey, Elvis, en 1947; actuó en locales de mala muerte de la costa durante algunos veranos, y un accidente de moto lo tuvo inmovilizado durante una temporada en casa, le sirvió para perfeccionar la técnica del ventilador, el ritmo del compás de 6 por 12 típico de la rumba, pero siguió vendiendo telas por los mercadilos para ganarse la vida, hasta que dio el salto a Madrid en 1960, al tablao 'El Duende', propiedad de Pastora Imperio y Gitanillo de Triana. Ahí comenzó a ser conocido gracias a canciones que su interpretación han hecho pasar a la memoria de la música popular como 'El muero vivo', de Guillermo González Arenas. Dicen las crómicas que, por aquel entonces, gracias a la popularidad adquirida por Peret, en las discotecas de moda, pasada la medianoche, se programaba rumba. Exactamente lo mismo que sucedió en 1992 tras los JJOO, solo que, si en los sesenta era un símbolo del 'Spain is diferent' del franquismo, a finales de siglo XX era una señal de modernidad. Peret no fue el único que tuvo que ver en esta profunda transmutación, el Gato Pérez había puesto la rumba en los escenarios del rock a finales de los setenta, pero supo capitaneara, proyectando el sabor y color local a todo el mundo, haciéndola internacional, original y moderna.
Pero mucho antes de esto, 'Una lágrima', 'Borriquito como tu' y, sobretodo, la eurovisiva 'Canta y se feliz', canción que estuvo siete semanas en el número uno de las listas de éxitos en Holanda y dos en las de Alemania, catapultaron a Peret en toda Europa. Eran loa años setenta. El 'boom' del turismo de playa, sol y sangría sacó al país un poco de la miseria y provocó que miles de europeos serios y temerosos de Dios en sus casas se desmadraran de lo lindo en tablaos para guiris como La Quadra, de Calella de la Costa, donde todo el mundo decía que estaba a reventar de suecas rubias y ardientes que se volvían locas con la rumba, pero a las que nadie había visto jamás. Esas noches de alegría vacacional, o las tardes con capea de vaquillas, paella y sangría, vendieron miles de discos de Peret o sus queridos Amaya. Europa bailaba la rumba y Peret era su rey. Por aquellos tiempos el cantante protagoniza el pintoresco filme de Mariano Ozores 'A mi las mujeres ni fu ni fa'.
Pero en noviembre de 1982 tuvo una revelación divina: su futuro había se estar al servicio de Dios y de sus hermanos. Se lo decía a un joven periodista casi como una confidencia un soleado mediodía de invierno de ese mismo año en el jardín de su casa de Mataró y casi no se lo creía. Tres años después dejó su ciudad natal y los escenarios, y se dedicó a hacer de pastor evangelista.
Con los Juegos Olímpicos de 1992, Barcelona irrumpió en la modernidad, supo postularse como una de las grandes ciudades culturales del mundo, y triunfó con el mismo éxito irrefutable que la costa lo había hecho treinta años antes. Y Peret estaba de nuevo allí. 'Barcelona tiene poder' cantó a todo el mundo desde el estadio de Motnjuïc, y los atletas venidos de todos los rincones del planeta le creyeron como los fieles de su iglesia. Saltaron al escenario (el 'atletas bajen del escenario' de Constantino Romero, podría haber sido el título de otra rumba), se dejaron vencer por la alegría del rey, Los Amaya y Los Manolos, y el mundo entero descubrió que la rumba catalana era mucho más que una pachanga veraniega de playa; era el ritmo con el que un pueblo le canta a la vida. El álbum 'No se pue aguantar' (1991)supuso el retorno definitivo de Peret. Después vinieron 'Que disparen flores' (1995) y 'Jesus de Nazaret (1996). Tras reeditar sus éxitos de los setenta en Discophon (1998)y recibir la Creu de Sant Jordi, músicos como David Byrne (de los míticos Talking Heads), Jarabe de Palo, Fermín Muguruza o Carlos Jean, gravaron con él el testimonio más universal del genero: 'Peret: rey de la rumba'. Y en 2006 participó en el disco de homenaje a Joan Manuel Serrat, 'Per al meu amic Serrat', con una versión del 'Me'n vaig a peu' que supera con creces a la original. Peret compaginó escenarios con la producción de jóvenes cantantes de rumba; 'Que levante el dedo' (2007) fue su último disco con canciones inéditas. La enfermedad, que comunicó él mismo a la prensa en julio de este año, y el rápido desenlace lo sorprendieron trabajando en el que había de ser su primer disco cantado íntegramente en catalán.
Antes Peret había participaó en el disco de La marató de TV3 con una versión en catalán de 'Live is Life', de los austríacos Opus, en el primer concierto de la gira de Sabina Y Serrat, cantando con ellos 'el muerto vivo' y en el 'Concert per la llibertat' del Camp Nou cantando 'Catalunya te molt poder' y una sólida versión 'L'Emigrant'. En el 2008 había recibido la medalla de oro al mérito artístico del ayuntamiento de Barcelona; por qué nunca la ciudad ha tenido alguien que la cantara tal como es.
En el documental de Carles Prats 'Cuchibiri cuchibiri', presentado en el festival InEdit del 2013, el rey de la rumba catalana dejó para la posteridad su legado artístico.

24/8/14

Jaume Vallcorba, el editor ejemplar

Malos tiempos para la edición catalana. Si a primeros de julio fallecía Conxa Gubern, una de almas de la librería Laie, i a penas una semana después Josep Forment, fundador de la editorial Alrevés; la muerte este sábado de Jaume Vallcorba, creador de los sellos Quaderns Crema y Acantilado, no por menos anunciada, siembra el desconcierto en un sector ya de por si tocado. Nos estamos quedando sin la gente más necesaria para sacar al libro del agujero comercial y de prestigio en que se encuentra.
Y es que Jaume Vallcorba (Tarragona 1949), Doctor en Filosofía y Letras por la Universitat de Barcelona, discípulo de Martí de Riquer y docente él mismo durante muchos años además de la Autònoma, la Pompeu Fabra y la Universidad de Burdeos, era, igual que sus maestros, un obstinado, impaciente, apasionado, perseverante y tenaz. Un tipo que entendía qué, dado que el placer era el fin supremo de la vida, este tenía que rayar la perfección. Ese fue el lema moral y empresarial de su trabajo de editor: la voluntad sin fin para llegar a la excelencia.
Vallcorba, que había debutado en la edición creando el taller de serigrafía Aiguadevidre, se quedó con la colección Quaderns Crema cuando su inspirador, el editor Antoni Bosch, vio que era incapaz se seguir el ritmo de exigencia que le proponía su director editorial. Crema se llamaba así por el color de las portadas de los primeros libros, entre los cuales Uf va dir ell! el primer libro de relatos de Quim Monzó y primer gran éxito editorial del sello a pesar de que el primer año solo vendió 250 ejemplares. Pero Vallcorba no se arrugó. En 1979 presentó el editorial y se lanzó al mercado con la poesía completa de Ausías March y El Preludi, de Antoni Marí. Nada fácil de vender, pero como decía él mismo: "hay dos tipos de editores. Los que editan lo que la gente quiere, y de esos ni me preocupo, y los que editan lo que la gente todavía no sabe que quiere. Me gustaría estar entre estos ". Y entre los autores que la gente no sabía que quería leer hasta que él los editó, están el propio Monzó, Ferran Torrent, Sergi Pàmies, Francesc Serés, Gabriel Galmés o Empar Moliné, sin olvidar toda la obra de J.V. Foix, que Crema publicó por deseo expreso del poeta.
Tras un primer intento con Sírmio, donde ya editó a Javier Cercas, En 1999 lanzó al mercado Acantilado, sello que tuvo un fuerte impacto en el mercado de la edición en castellano. Tras abandonar la docencia en 2004 Jaume Vallcorba dedicó todos sus esfuerzos en hacer crecer en público su doble proyecto editorial. La coherencia debía ser la base del crecimiento: recuperar autores europeos que forman parte del gran tronco común de la tradición en todas las literaturas (Zweig, Kafka, Pessoa), clásicos catalanes (D'Ors, Xammar, Carner), estudios sobre literatura medieval, como el que él escribió sobre La Chanson de Rolan y autores poco conocidos o por los que los grandes sellos no apostaban. A ello le añadía una edición cuidada y exquisita en todos los aspectos "mis libros han de durar 600 años", decía, y una personalidad cautivadora, capaz de hablar tan apasionadamente de libros como de coches, vinos o música. Quizás por eso Quim Monzó colgó ayer en twitter, a modo de homenaje a su editor y amigo, el vídeo de Slave to Lowe, de Bryan Ferry. Un músico que podría haber sido Noucentista, como Vallcorba.

30/7/14

Bones petites idees

L'any passat es van editar més llibres en català que el 2012, però el mercat es va seguir empetitint tot i que el nombre de lectors va créixer. En resum: la gent llegeix de franc. Entre la crisi, l'excel·lent xarxa de biblioteques i la pirateria s'està perdent el vell anhel humanista de fer-nos la nostra pròpia biblioteca que ajudi a definir-nos intel·lectualment i estètica i ens eduqui al llarg de la vida. Una biblioteca personal és més que una paret colgada de llibres, és la projecció de la nostra personalitat, refinament i distinció. Diu més a favor nostre que no pas presumir de cotxe, posem per cas.
El proper 5 de setembre s'inaugurarà la 32èna Setmana del llibre en Català amb un 35% més d'editors. Pot ser una bona ocasió per deixar-nos seduir per aquest aparell de sofisticació i cosmopolitisme que en diuen llibre. Un moment idoni per començar a aixecar la nostra biblioteca personal què ens permeti ascendir en l'escala de la dignitat i el reconeixement social.
Els més de trenta llibreters de Gràcia, què han convertit la indomable vila d'esperit lliure en el barri de les lletres de Barcelona, estan posant a punt una fira del llibre pròpia per la propera tardor. A Itàlia no hi ha ciutadeta que no tingui la seva fira del llibre amb autors, editors i activitats. Seria bo que llibreters de tots els barris i ciutats del país fessin la seva fira del llibre, que acostessin al ciutadà la idea de riquesa i prestigi que aporta una col·lecció de llibres personal, per petita que sigui. La fira de Gràcia pot ser un punt de partida. En podem aprendre molt d'aquesta experiència. El moment de fer-ho és ara que les vendes han minvat tant i que la gent llegeix com mai. Són petites idees que sumen.

27/7/14

De contents a enganyats part 2: El paperot de TV3 i altres

El TN de divendres al vespre va dedicar 1'30" a la confessió de Jordi Pujol i més de deu minuts al nomenament de Josep Rull com a número 2 de CDC. Al plató Rull diu que el cas Pujol és un 'afer privat'. Cinisme descarat fet des de la seva tele, que utilitzen quan els convé i enfonsen amb la pèssima gestió de l'incompetent quan consideren oportú. A l'endemà ni tan sols és noticia d'obertura; segona i recollint només les declaracions de l'oposició, per quedar be i encara. Diumenge a migdia (migdia és un dir per què el TN comença a les 16h 21'), obren amb l'esbravada quotidiana de la Sánchez Camacho (que no és la més indicada per demanar explicacions) i una gran revelació de Josep Rull: "ha arribat l'hora de refundar CDC per què el partit és més important que les persones". Com quedem, que no era un afer personal?
A Vilaweb Vicent Partal es lamenta dient que això fa molt de mal a Catalunya, però no aporta gaires arguments i menys hipòtesis, és clar; ells que han sucat de la Generalitat el que no està escrit. Aquí mateix Francesc Marc Álvaro es desmarca per la dreta fent un anàlisi de psicologia familiar del clan Pujol amb tuf de justificació i diversos col·laboradors fan exorcismes varis per tal de foragitar l'empestat i intentar com sigui seguir endavant amb el Procés que els atorga raó de viure. Això si, tothom es lamenta i protesta pel mal tracte que Pujol ha rebut dels mitjans espanyols, com si ells tractessin millor els espanyols. el Punt Avui i l'Ara parlen de les declaracions d'en Rull, com si aquí s'acabés la cosa. El Punt obre amb un no se què sobre turisme, insòlit.
A aquest pas, d'aquí a l'u de setembre els mitjans submisos a les tesis nacionalistes, sobretot els públics, ni es recordaran de l'afer. Ja s'hi esforçaran. El pensament únic imposarà la seva llosa de nou, i el país se'n ressentirà durant anys.

26/7/14

De contents a enganyats part 2: Pujol el defraudador

Jordi Pujol i Soley, la persona que durant tres dècades ha estat alliçonant amb vehemència a tots els catalans sobre els valors i l'ètica política i social des de la presidència de la Generalitat, des dels mèdia públics i ara des de la fundació què paguem tots, ha resultat ser un vulgar defraudador fiscal. Ep, i no és una crítica ni una acusació, ho ha confessat ell mateix.
Com que és un bon cristià, ha demanat perdó i llestos, però no ha fet res per reparar l'ofensa que, per a milers de ciutadans, suposa que el líder en qui molts d'ells van creure i votar de bona fe per a dirigir el país, els hagi enganyat. Pujol va presumir sempre de ser un polític honest, de dir les coses pel seu nom i de no trair mai al país. I ara, amb aquesta confessió, diu ras i curt que ha estafat la voluntat política de milions de catalans durant dècades, però que l'han de perdonar per què ho va fer a fi de be.
I el partit que va fundar encara te la barra de dir que és una cosa privada. I el seu soci (ERC) diu que 'tranquil, Jordi, tranquil'. Impresentable.
Ja és casual que la família Pujol, amb en Jordi el defraudador al davant, s'hagi tornat tan radicalment independentista just ara que comença a sortir a la llum pública la lletra petita del Pacte del Majèstic. tot plegat, trifurques polítiques entre els vells amics i enemics de sempre: la dreta cavernícola espanyola (PP) i la enganyosa i mentidera dreta catalana (CDC i UDC).
Si aquesta mena de personatges sinistres ens han de portar cap a la independència que ningú no dubti que ho fan exclusivament pels seus interessos personals i de classe,
La tesi que sustento a de De contents a enganyats (Ed. 62) cada dia te nous i més poderosos arguments. Encara no l'heu llegit?

24/7/14

Tertúlia estiuenca a Montgat



La posta del sol, tot parlant de llibres i històries, des del fantàstic mirador metropolità de les Bateries de Montgat, i amb una copa d'un dels millors vins d'Alella. Hi veniu?

Negror a la Conca

Va sortir mig en broma a una de les sessions del passat festival Tiana Negre. En Salvador Balcells, autor de la sèrie de novel·les protagonitzades pel sotsinspector Emili Espinosa, va reclamar els escenaris off Barcelona, com la seva comarca de la Conca de Barberà, idonis per a la novel·la negra. Ho van corroborar els altres ponents, en Lluís Bosch, autor d'Aire Brut, i el què firma, també vinculats amb la comarca. Al cap d'un minut mitja sala havia aixecat el dit per notificar una o altra relació amb el territori amb capital a Montblanc. En mig de la joiosa coincidència algú va dir que potser s'hauria de fer un festival de novel·la negra a aquella comarca, "relacionant-ho amb els cellers de vi", que cada anyada excel·leix més, va afegir un anònim.
En Salvador Balcells va prendre nota d'aquella fal·lera sobtada, va parlar-ne amb en Joan Rendé, escriptor, cellerer d'una nissaga documentada ja el 1604 i nét d'en Josep Mª Rendé i Ventosa, capdavanter de la regeneració de la viticultura catalana i impulsor dels cellers cooperatius, amb el Consell Comarcal, que s'hi ha mostrat entusiasmat, i tots plegats han decidit engegar el primer festival de novel·la negra en català (és a dir, autors catalans o estrangers que hagin estat traduïts), què es farà entre el març i l'abril vinents a diversos cellers de la comarca.
Malgrat la caiguda de vendes, la novel·la negra continua creixent en lectors i interès. Cada any hi ha nous festivals, obren llibreries especialitzades, neixen festivals i col·leccions, com Salamandra Black, que dirigirà Anik Lapointe per a l'editorial barcelonina. Es publica molta negror, si, però ja te més lectors que la novel·la històrica. La corrupció dona tan bons motius.