Potser per sortir als mitjans, potser per dir l'última paraula, potser per desentortolligar els embolics del Gremi de Llibreters i les famoses llistes, potser per donar ànims (què no graven el pressupost) a un sector molt desinflat o potser per una mica de tot, el conseller Mascarell he reunit a editors, escriptors i llibreters per brindar per Sant Jordi a pilota passada. Conclusions: s'han venut més llibres, més de la meitat han estat en català i, encara que tanquin llibreries i els grans editorials vagin a la deriva, hi ha una confiança cega en els nous llibreters i en els editors independents. Canvi de paradigma se'n diu. Que bé. De moment, però, només el 65% dels catalans llegeixen un llibre a l'any, tres punts per darrera de la UE.
Ara, si d'una cosa ha servit que l'última paraula sobre SJ l'hagi dit en Mascarell, ha estat per fer callar d'una vegada la cançó de l'enfadós dels llibres mes venuts. Si fa una setmana el president dels llibreters presumia de saber, abans de la diada, quins serien els llibres que sortirien més, al brindis al Palau Marc tot han estat justificacions i arguments per apaivagar fins fondre el tema de les tendencioses i inexactes llistes. Fins i tot un càrrec del departament em deia que des d'estaments oficials del sector no se'n tornaran a fer. Ja ho veurem.
La última última paraula post SJ. Tothom sap que un escriptor no menja, o sigui, no cal retribuir-li les compareixences públiques en tertúlies, xerrades i similars. Ara però, deu ser per la crisi, hi ha una modalitat més low cost: no donar-li ni aigua per veure. Així, si s'escanya parlant, sempre podrà ser recordat com a màrtir de la literatura. En pocs dies n'he vist més de dos a punt de traspassar.
30/4/14
FACTORIA SENSIBLE. Les llistes (no de Schindler)
Les llistes dels llibres més venuts converteixen el lector en gregari, li uniformitzen el gust, fixen criteris de prioritat arbitraris i mesuren el talent creatiu a tant el quilo de paper. Si aquestes llistes les fa un diari o el xinès de la cantonada, doncs que hi farem, en són ben lliures. El pervers del tema és que aquestes llistes les faci el Gremi de Llibreters, que hauria de vetllar per la pluralitat de l'oferta i no convertir la vis prescriptora de que tant presumeixen en una vulgar llista d'anar a plaça tutelada, com no, pels grans grups editors.
Però encara hi ha una versió més tramposa de les llistes dels llibres més venuts, publicar-les abans de Sant Jordi, avançant-se a la tria insubornable del comprador i donant per fet que el gremi, que és així de xulo, sap més que ningú que ens convé llegir.
A veure quina gràcia li faria al senyor Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters, que un grup de lectors publiqués dies abans de Sant Jordi la llista de les millors llibreries del país; on tracten millor al client, on en saben més i on val la pena comprar-hi, i la seva no sortís per enlloc. Segur que protestaria per atemptat al lliure mercat, manipulació i no se quantes coses més. Doncs pels escriptors les seves llistes són el mateix.
Si el Gremi vol fer alguna cosa per la literatura catalana, faria be d'eliminar les llistes de llibres més venuts i evitar greuges perversos. Fer llistes, netes o manipulades, només és una vesant més d'un espectacle que ha de seguir, és clar, però culturalment no va enlloc. I no cal que ho disfressin fent-se els bons prescriptors. Fan riure.
Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
26/4/14
Gerard Vergés, humanista y poeta del Ebre
Cuando, gracias al acertado ahínco de Xavier Bru de Sala, Gerard Vergés ganó el premio Carles Riba de poesía en 1981 con su primer libro 'L'ombra rogenca de la lloba' (Proa), era un autor casi desconocido a pesar de que acumulaba una larga trayectoria de activismo cultural que le había llevado a fundar en 1952 la revista Geminis junto a Jesús Massip, la primera que se atrevió a publicar una esquela en catalán, concretamente la que anunciaba la muerte de Carles Riba, uno de los autores canónicos para Vergés. Hasta 1961 la publicación acogió artículos de Joan Baptista Manyà, Alfons Carles Comín o Manuel Pérez Bofill, y fue gratamente acogida por los medios culturales barceloneses. Gerard Vergés (Tortosa 1931) falleció el día de Sant Jordi, y si su esquela pude publicarse libremente en catalán, claro, es gracias a iniciativas como las de este humanista, profesor universitario, farmacéutico y traductor que, ante todo, quería ser poeta.
A aquel exitoso debut lírico siguieron 'Long play per a una ànima trista (1986), 'Lliri entre cards' (1988), 'Tots els sonets de Shakespeare' (1993), con el que ganó el premio Serra d'Or de traducción al año siguiente, 'La insostenible lleugeresa del vers' (2002) i 'El Jardí de les delícies', que fue una de les novedades literarias de este Sant Jordi y a la sazón de los libros más vendidos en las comarcas del Ebre. Vergés publicó también una antología de Vicent Andrés i Estellés (1996) i algunas biografías y ensayos.
Gerard Vergés era un humanista de manual; un hombre de gran cultura, educación exquisita, presencia impecable, humor fino y amante de la buena mesa. Así fue como lo conocí, comiendo y hablando de comida. Fue un sábado de 1990 en una masía del Penedés. Josep Bargalló, en nombre de Edicions El Mèdol, citó a unos cuantos autores para proponernos un serie de libros sobre la cocina del litoral catalán. Así, entre copas, nació 'Barques i fogons', cuatro libros entre lo literario, la cocina, el vino y el olor a mar, o sea: la buena vida, raíz del humanismo mediterráneo. Entre risas, anécdotas y citas de todo tipo, Vergés aceptó escribir, junto a Ramon Gomis i Josep Gual, el libro correspondiente al tramo de costa entre Calafell i Vinaròs. Él redacto el capítulo del delta, su 'país petit', claro, y aprovechó para dar a conocer su afición por le navegación de cabotaje explicando la historia de sus dos barcas, la Mariona y la Pitusa, y sus experiencias en la pesca con volantín. Un tiempo después la marca Barques y fogons se convirtió en una impecable revista de cocina qué, si bien no dio mucho dinero a Joan López Ensenyat, el editor, si que nos permitió a los que colaborábamos disfrutar de memorables reuniones sazonadas por la comida y las buenas e inteligentes historias que allí contaban gente savia como Gerard Vergés.
Gerard Vergés había sido distinguido con la Creu de Sant Jordi (1997) y con la Medalla de Oro de la ciudad de Tortosa (2009).
25/4/14
Memòria d'abril
A l'Alex, la Rita, en Libanio i en Ramon, els amics portuguesos
Avui, divendres 25 d'abril, fa quaranta anys que els capitans de l'exèrcit portuguès que havien participat a les guerres colonials es van alçar contra la dictadura en la que va ser la última revolució a l'Europa capitalista. Ara que el país viu sotmès a la troika comunitària i a les arbitrarietats de la UE, cada dia són més els portuguesos que reclamen la vigència de l'esperit del 25 d'abril.
Per nosaltres la revolució dels clavells va ser un romàntic i anhelat senyal d'esperança, però ells van fer fora la dictadura i a nosaltres se'ns va morir de vella. I ara els portuguesos posen en entredit la classe política que els ha dut al forat mentre aquí ens ho mirem perplexos i incapaços de reaccionar amb coherència. Fem memòria de l'impacte que va tenir en la consciència dels catalans i les lliçons que el 25 d'abril encara ens dona ara.
I sobre la imperiosa necessitat que tenim de deixar que el món ens canviï per a poder-lo canviar després.
 |
| El pont 25 d'abril, símbol de la revolució i de Lisboa |
Si voleu saber més sobre els 40 anys de la Revolució dels Clavells aneu al web commemoratiu: http://25abril40anos-cm-lisboa.pt/programacao/
25 d'abril, sempre!
Just quan s'acompleixen 40 anys de la Revolució dels Clavells, Portugal viu un moment d'inflexió en la seva història. Mentre la classe política hereva d'aquells dies ha lliurat la sobirania nacional a la Troika comunitària, els nets de la revolució reclamen un nou procés per capgirar aquest model polític que, ara, els porta a la misèria. Al carrer es torna a escoltar la històrica consigna: 25 d'abril, sempre!
La cadència alentejana
Al mirador de Santa Catarina
 |
| El poble de Lisboa manifestant-se davant del convent do Carmo, seu de la PIDE, el 25 d'abril de 1974 |
El 25 d'abril de 1999 l'avinguda Liberdade de Lisboa era una festa. Vint-i-cinc anys després de l'aixecament del Movimento das forças Armadas una riuada humana baixava ocupant la via d'ample a ample, fent voleiar banderes vermelles, cridant consignes tan vàlides llavors com avui i besant-se amb gust de gelat o de patates fregides de la paradeta de Restauradores. Aquella dolça tarda de diumenge banyada pel tebi sol atlàntic clams com "No més anticiclons a les Açores", "La poesia és al carrer", "Visca la lluita justa del cuc de la poma" o "Recolzem tot allò que sigui provisional" eren senyals de festa, però també eren missatges que avisaven de que un quart de segle després els joves portuguesos fills de la revolució seguien en sentinella al mateix Terreiro do Paço, si calia. Convidat a fer una edició extraordinària en català del setmanari Expresso (que el proper dia 6 llença una edició diària digital), jo m'ho mirava atònit. Al vespre, sopant a Bairro Alto, vaig decidir que no volia tornar mai més a casa per què sentia que aquell carrer encès ja era la meva casa. Jo també vaig cridar ¡per sempre! brindant amb vinho verde.
Anys després, el dia 12 de març de 2011, els nets d'aquells que van omplir els canons dels fusells de clavells seguien en guàrdia. Més de mig milió de persones (en un país de poc més de 10 milions), la majoria joves, van sortir al carrer. Eren la generació 'À rasca' (que no te res, literalment res a rascar), vides precàries a cinc cents euros, subcontractats i autèntics esclaus segons que es defineixen ells mateixos al manifest: "Nosaltres, que fins ara hem estat còmplices d'aquesta condició, som avui aquí per contribuir a iniciar un canvi qualitatiu al país. Som aquí per què no podem seguir acceptant aquesta situació precària a la que hem estat arrossegats. Som aquí per què diàriament ens esforcem a tenir un futur digne, amb estabilitat i seguretat." El manifest conclou que la situació actual és un insult al passat i als antecessors que van donar-ho tot per què ells es convertissin en la millor generació de la història de Portugal.
La manifestació multitudinària baixava cap a Rossio. No hi va haver incidents, ni càrregues policials ni crema de contenidors. Al davant, el grup que havia de representar Portugal a Eurovisió dos mesos després (sic!). La gent gran aplaudia els seus fills i nets des de les voreres. No era abril al calendari, ho era a l'esperit col·lectiu. Jo, que havia deixat la joventut entre pàgines robades als herois anònims d'aquells dies de flors i cançons, vaig sentir de nou el batec del cor a la gola. A la vegada em sentia lleuger en un vol rasant per damunt de murs i passadissos antics i de veus eternes com onades. I de nou vaig desitjar no tornar a casa.
 |
| La imaginació, la reivindicació i el crit a prendre el carrer a l'Alfama, avui. |
Vaig conèixer l'Alentejo, la regió més gran i desconeguda de Portugal, gràcies a l'historiador Libanio Murteira, enamorat com pocs de la seva terra. Ell em va descobrir la immensitat de paisatges i història de l'Alentejo, ja fos interpretant-me el la crònica de Portugal estampada a les rajoles del bellíssim claustre de la universitat d'Évora, com cuinant-me un exquisit porc a l'alentejana amb puré de castanyes. Un capvespre d'aquells, des de la meva cambra d'un hotel construït dins un antic palau al centre de la ciutat patrimoni de la humanitat, vaig escriure sobre aquella llum alentejana tan intensa que és un doll de vida, com el vi que envolta la ciutat, extramurs, escampant-se en flassades verdes de vinya. I així vaig entendre la relació d'aquela gent amb el país.
Uns dies després, ja a Lisboa, vaig conèixer personalment Vitorino, un dels cantants que van viure exiliats fins la revolució i que interpreta la cançó tradicional alentejana 'Menina estás à janela' amb la saudade especialment tendra que aquests homes de terra endins i grans bigotis donen a la vida. Escoltant-li cantar al club que llavors tenia a la plaça de l'Alegria, i descobrint altres joies com la bella i lànguida 'Queda do império', vaig entendre el valor de la cadència, la força que el ritme de les coses del dia te a la cultura portuguesa. Quan el mateix 25 d'abril de 1974 Francisco Sousa Tavares va cridar "Avui comencem una nova vida, una vida de llibertat", al bell mig de Largo do Carmo, a dues passes del quarter de la temible PIDE, la policia del règim, era això el que estava dient: que els portuguesos havien decidit fer seva per sempre la cadència de l'existència, i que res ni ningú no els deturaria. Anys després Sousa Tavares va ser ministre de qualitat de vida del govern de Mario Soares.
 |
| El pont 25 d'abril a l'horabaixa, des del mirador de Santa Catarina |
La crisi ho ha arrasat quasi tot. La complicitat que reconeix la generació 'À rasca' amb el fals cofoisme del capitalisme especulatiu ha generat una forta autocrítica. En política oficial això s'ha traduït en un esvoranc gairebé insalvable entre els forces d'esquerres. Si avui guanyés les eleccions el Partit Socialista, com sembla que passarà, és més probable que pacti amb la dreta abans de fer-ho amb el Partit Comunista i amb el Bloc d'Esquerres, les altres dues forces d'esquerres representades al palau de Sao Bento (seu de l'Assemblea). L'antipatia històrica entre Mario Soares i Alvaro Cunhal es manté i s'amplifica. L'esquerra portuguesa prefereix que governi la dreta a unir-se.
Al metro cartells enormes anuncien el retorn dels Resistência en tres concerts únics. Tanquen llibreries, un govern analfabet insulta el país volent vendre's la col·lecció de 85 obres de Miró per pagar als creditors internacionals. Els socialistes fan costat a les mesures anti socials de la dreta. A l'esquerra i al carrer molta gent crida de nou '25 d'abril sempre!' Fa poc fins i tot un grup li ho va cantar a la mateixa Assemblea al primer ministre Pedro Passos Coelho. Els va fer fora la policia en un gest insòlit per a un símbol de la història de Portugal com la cançó de José Alfonso que va donar inici ala nova vida en llibertat que cridava Sousa Tavares. El somni de la revolució humanista s'ensorra. Cal tornar al carrer.
Però malgrat la falta de recursos i amb les infraestructures a precari Lisboa continua essent una de les ciutats culturalment més atractives i creatives del continent. Els artistes obren els seus tallers, els poetes venen en ma els llibres que s'autoediten i els músics omplen els jardins.
Aquest capvespre centenars de joves contemplen la posta de sol al mirador de Sta. Catarina amb l'esperança d'un demà millor pel qual pensen lluitar. És la dignitat conquerida el 1974 pels seus avis i pares la que està en joc. Un grup de jazz posa la banda sonora al sol que es pon al fons de l'estuari. El pont, símbol i vetlla de la Revolució, és fidel testimoni dia a dia de 40 anys d'esperança. Amb la vista fixada a la seva estructura roja que s'encén amb els darrers raigs, els joves portuguesos d'avui malden per marcar de nou el ritme dels seus dies, la cadència d'una història que no oblida que sempre és abril.
 |
| Manifestants el 25 d'abril de 1974 a Largo do Carmo |
Lisboa, on vam aprendre la llibertat
A les nostres vides grises i anodines de sobte hi va haver un miratge on la llibertat va ser possible. Però no va ser a Barcelona, va ser a Lisboa, aquell indret perdut en la geografia peninsular amb el que mai no ens havíem fixat immersos com estàvem mirant nord enllà, d'on en vam treure ben poc. Al so de Grandola vila morena, a l'emissora Radio Clube portuguès, el Moviment de les Forces Armades va engegar una revolució incruenta, feliç i carregada de flors i esperances. Eslògans com 'A poesia esta na rua', les imatges de clavells als canons dels fusells, i la insòlita comunió entre poble i exèrcit van mitificar l'epopeia moderna d'un país amb el qual no hi comptàvem.
Si l'assassinat de Puig Antich va polititzar una generació, la Revolució dels Clavells la va convèncer que la llibertat era possible. Descobrir el que era capaç de fer el dictador espanyol i, per contra, la força que tenia la raó, la cultura i la política a l'altra banda de la península, va provocar en els joves dels setanta un xoc insostenible anímicament i política. Vam assistir de lluny a la darrera revolució humanista i romàntica contra l'autoritarisme a l'occident capitalista i ens en vam enamorar. Després Lluís Llach hi va posar banda sonora i a cada rostre vam buscar un somriure i un clavell per construir les noves complicitats de la vida.
Però Abril només era un gest polític i simbòlic llunyà fins que vam veure A la ciutat blanca, d'Alain Taner, al Publi o en algun cine-club, i vam posar-li rostre i paisatge a la nova ciutat de l'esperança. I així Lisboa va passar a ser per sempre la ciutat on l'amor i la revolució es van trobar pels carrers. La tristesa del fado, amb el qual Amalia va reconciliar el país, la melancolia de l'Olissipo perduda, el lent vagar del riu compassant el pas dels tramvies i el sopor del vinho verde van configurar una ciutat única i humana on tots hi volíem viure, escriure i aprendre a ser lliures.
I vam fer plans per anar a Lisboa.
 |
| Alfama avui, la ciutat blanca de Taner està en procés de rehabilitació |
La dimensió humana
Lisboa és una ciutat de final de camí, per això hi ha qui la troba decadent. Però també és punt de partida de la nova ruta, els horitzons que la emmarquen per tot ho denoten. A la implacable dictadura hi responen amb la revolució, al paorós incendi del Chiado (1988) amb la millor capitalitat cultural europea (1994) i amb una Expo (1998) que situa els oceans com a vincles culturals.
La ciutat dels lusíades realitza una epopeia moderna de joves artistes, dissenyadors, restauradors i clubs que projecten Bairro Alto i refunden 24 de Julho i Cais do Sodré. Sense abandonar la tradició, sense ella no hi ha modernitat possible i el talent es difumina. Madredeus posa el portuguès al mapa de la música moderna, el fado reneix amb la mig catalana Mísia i fa que al nostre país sentim l'enyor d'una cultura que tenim com a molt propera i que mira a l'Atlàntic.
Les institucions comunitàries aboquen diners per la recuperació d'Alfama. La ciutat blanca es fa visible des de tots els miradors damunt el Tejo. L'art és al carrer, la vella proclama de la revolució ha triomfat. Lisboa és la nova Europa popular, creativa i perifèrica. La força és aquí.
El Chiado reneix, els museus institucionalitzen la cultura (ningú més que ells en saben de fer fundacions privades), i el 4 de desembre de 1992 el país sencer es rendeix a la genialitat creativa d'alguns dels seus millors músics: Resistência ão vivo no Armazen 22. Concert multitudinari, doble disc i homenatge a la civilitat de la cultura amb la que han construït un país més digne, ric i lliure. Hom parla de la fi del crit reivindicatiu.
El miratge ultraliberal embafa fins el mareig mentre la ciutat es transforma amb una modernitat continguda. La tradició, sense ella no són res els portuguesos. A més, Europa enganya i s'enganya, i tots caiem a la trampa. Els diners no es donen per què si. Aquesta malfiança històrica envers el continent crea una muralla defensiva contra el discurs oficial. L'esquerra es comença a escardar com ja ho va fer al 1975, poc després de la revolució. L'actitud enfront l'Europa del nord, del capital, és el tema. Però tots estem massa emborratxats de confort per veure més enllà del globus que no para d'inflar-se.
Però la dimensió humana és el que ha fet gran Lisboa. La protegeix dels vents i la guia entre les tempestes més cruentes.
 |
| Al peu d'aquesta olivera hi ha les cendres de José Saramago. Al fons Casa dos Bicos, seu de la seva fundació |
A Casa dos Bicos
La ciutat blanca que sedueix fins que em fan mal els ulls de tanta llum m'ha tornat a atrapar una vegada més. José Saramago hi deu tenir alguna cosa a veure, sempre tan tranquil com contundent en el seus pensaments sobre la llibertat i els drets dels éssers humans. A Casa dos Bicos el seu humil llegat literari, és a dir gran i honest però gens adulador ni petulant, pren la força del mar que ha fet universal la cultura portuguesa, de la llarga llum que es desplega mar enllà i de la ciutat que s'ofereix al riu al final de Campo das Cebolhas.
Al peu de la plaça on es descarregaven els carros que venien del camp portant cebes, està enterrat l'escriptor d'Azinhaga, les seves cendres fan créixer una olivera portada del seu poble a la ciutat que el va fer el més gran dels novel·listes portuguesos contemporanis. Un rodamón el venera en silenci. Diuen que, encara que no els hagin llegit, els lisboetes estimen els seus escriptors. Les revolucions amb clavells als fusells ja porten aquestes coses. No era un miratge, la llibertat va ser possible aquell abril. Els Portuguesos van decidir prendre-la sense més intermediaris, nosaltres la vam demanar i ens en van donar les molles.
Tinguem-ho present. Només per això ja els hauríem de respectar i conèixer més del que sovint ho fem, i encara més ara que fa quaranta anys d'aquell 25 d'abril, ara que tots vivim complicats moments d'inflexió històrica.
 |
| Els elevadores, un símbol de la ciutat |
24/4/14
Sempre abril
Em recorda l'Enric Casasses que el vers de T.S. Eliot 'abril és el mes més cruel' és pervers, doncs s'utilitza sense pensar que per a altres abril potser és el més benigne del calendari; per exemple per als portuguesos, un país on encara es llegeix poesia. Per vegades que hi vagi mai no deixa de sorprendre'm la seva vitalitat cultural. Lluny de la centralitat europea, sotmesos al jou de la troika comunitària i amb un govern què, en una mostra esgarrifadora de menyspreu pel patrimoni s'ha venut 85 Mirós per pagar interessos als creditors internacionals, els creadors no es deixen vèncer per la ignorància. Les recents Trienal d'arquitectura i Experimenta Design són un exemple de projecció global; però el mèrit real de la cultura portuguesa, on també tanquen i obren llibreries cada dos per tres, és la força del teixit creatiu de base. Hi ha poetes recitant pels bars i venent els versos en fràgils edicions d'autor. Els pintors obren els tallers als visitants, a falta de teatres públics i amb els ateneus populars sobrecarregats, els músics ocupen els miradors del Tejo a l'horabaixa bo i oferint bellíssims espectacles que només es poden donar a Lisboa. I així, la cultura oblidada pel poder i els mèdia, però que a la fi és la que acaba fent gran un poble, no deixa de bategar. I així, els portuguesos sabent que no estant derrotats.
Demà fa 40 anys de la revolució dels clavells. El clam de '25 d'abril sempre' torna a ressonar amb força al carrer i a l'Assemblea Nacional. Si 'Grandola vila morena' és encara viva a la memòria dels portuguesos, per alguna cosa deu ser. Ells van acabar amb la dictadura, a nosaltres se'ns va morir de vella. Només per això els hauríem de tenir una gran consideració.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)