Amb el pretext d'unes memòries en Manuel Cuyàs ha reconstruït una època de Mataró, des què el 1865 l'Antoni Cuyàs, el rebesavi corsari, va emprendre el retorn a la seva ciutat des de l'Argentina, fins que el seu fill, que també es diu Manel, va tornar d'una estada professional al mateix país per acampar a la mateixa casa que va construir l'indiano i on ha viscut tota la nissaga. Per 'El nét del pirata' (Proa) hi passa la menestralia, polítics de tot pelatge, el tramvia, els immigrants atrets per la indústria tèxtils dels seixanta, les tertúlies del Recó, el Film Ideal Club, la família, El Maresme, nom històric de la premsa catalana; i ell, és clar, un nen empiocat, un noi seduït pel cine i els llibres i una societat que, lentament, desvetllava de l'atordiment. En Cuyàs fixa el record de Mataró amb el gest amable i crític amb que l'ha viscut, per què allò que queda de nosaltres a penes és una foto esgrogueïda, però també la poderosa memòria de l'època viscuda.
27/2/14
Allò que queda
Tots som veus de la nostra època. Els llocs, els costums o la política ens fan d'una manera, la cultura i la civilitat ens conformen el caràcter, i així acabem sent. I quan ens expliquem no ho fem tant de nosaltres com del temps viscut, i de tot el que s'hi ha construït al tomb. Barcelona te incomptables veus que l'han narrada, la llista de memorialistes que li han dedicat pàgines i més pàgines amb la intenció d'explicar-se a si mateixos no l'acabaríem mai de recitar. Tres quarts del mateix passa amb Catalunya: hi ha qui ha relatat el país obrer de l'emigració com va fer en Candel i hi ha qui, com en Francesc Cabana, ha narrat la Catalunya emergent de la burgesia. Però queden tants temps viscuts per relatar com veus hi ha.
26/2/14
EL TANT PER CENT als mitjans. Primer recull
Diversos mitjans de comunicació han prestat atenció a la publicació de EL TANT PER CENT ja sigui amb comentaris, crítiques o entrevistes. A continuació us donem els enllaços de les, fins ara, més notòries aparicions mediàtiques de la novel·la.
Catalunya Informació. Sentits:
http://www.catradio.cat/audio/789875/Curts
TV 3. Els Matins:
TV 3. Els Matins:
http://www.tv3.cat/videos/4887451/Tertulia-especial-sobre-novella-negra
Ràdio 4. El Millor de cada Casa:
Ràdio 4. El Millor de cada Casa:
Ràdio 4. Entre Hores:
Catalunya ràdio. L'Oracle:
La Finestra digital:
Abrir un libro:
Patrícia Gabancho a Lletres:
El Punt / Avui:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/710311-novelmla-negra-visio-critica.html?cca=1
Sebastià Benassar a la revista Bearn:
Sebastià Benassar a la revista Bearn:
E-noticies:
Tribuna Maresme:
Actualitat literària:
http://actualitatliteraria.wordpress.com/tag/rafael-vallbona/
El Núvol:
http://www.nuvol.com/opinio/el-tant-per-cent/
El Núvol:
http://www.nuvol.com/opinio/el-tant-per-cent/
El Periódico de Catalunya:
El País:
Manuel Cuyàs a El Punt:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/708875.html?cca=1
L'autor agraeix l'esforç dels professionals i prescriptors que han dedicat el seu temps i espai a parlar del llibre, així com de l'equip de l'editorial Alrevés que ha esmerçat molts esforços en facilitar la difusió de l'obra.
L'autor agraeix l'esforç dels professionals i prescriptors que han dedicat el seu temps i espai a parlar del llibre, així com de l'equip de l'editorial Alrevés que ha esmerçat molts esforços en facilitar la difusió de l'obra.
I, de forma especial, agraeix la col·laboració tan eficaç com voluntariosa de la Teresa Vallbona. Sense ella aquest ressò tampoc no hauria estat possible.
Joan Vergés, poeta de la cançó
No fueron pocos los que sufrieron amores difíciles con los versos de Joan Vergés. Corrían los setenta, la juventud de este país intentaba aprender una libertad aún inexistente y Toti Soler publicaba el álbum Libeslied en la histórica Edigsa. Aquella voz casi susurrante de 'Em dius que el nostre amor', 'Amiga callada', 'Deuen ser grisos els teus ulls' o 'No em val haver viscut' era el marco idóneo para la seducción imposible, para el juego de amores demasiado jóvenes para la época. Y además, el disco se cerraba con una versión del Suzanne de Leonard Cohen que había fascinado la mismo cantautor. Lo que pocos sabían era que aquellos versos que decían 'Em dius que el nostre amor / va ser com un infant / que dóna al teu cor / els dies que vindran. / Perdut i sense nau, /mirall de coses belles / em dius que el nostre amor / s'acaba a les estrelles', y muchos otros más que enternecieron a toda una generación de jovenzuelos, eran de Joan Vergés.
El poeta falleció el lunes en Barcelona a la edad de 85 años. Pocos de aquellos muchachos que sintieron latir a su corazón por primera vez en los setenta recordaban al poeta que puso en marcha sus sentimientos.
Igual que Toti Soler, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, y más recientemente Quimi Portet y Marc Parrtot, musicaron los versos de Vergés. A pesar de ello, hasta que en 2006 el que también fuera cantante del grupo Uc, Isidor Marí, y el poeta Joan-Elies Adell impulsaron una antología poética, su voz estuvo largo tiempo apagada.
Vergés debutó en una antología poética universitaria con 19 años y siendo estudiante de medicina, disciplina en la que se licenció en 1956, ejerciendo también como homeópata. Su primer libro fue considerado por muchos su mejor obra, 'Soledat de paisatges' (1961). Con 'El gos', poemario cargado del realismo social dela época, ganó en 1965 el premio Joan Salvat Papasseit. En 1968 ganó el Carles Riba, el premio más importante de la lírica catalana, con 'La vida nova', obra editada en 1970. en 1986 ganó en Recull de Blanes con 'Com un bosc silenciós'; y tras esto un silencio largo, demasiado largo, que solo se rompió con una plaquette editada en 1994, 'Ara és trist'. Y hasta la antología antes citada. en ella hay un poema premonitorio: 'M'avindria a l'oblit / si no fos el relleu d'una terra / Abraçat al meu cant.' El canto olvidado de Joan Vergés se apagó el lunes en Barcelona, justo horas antes de que la Institució de les Lletres Catalanes le rindiera un homenaje. 'El record fa camí dintre meu', dio el poeta en una de sus últimos versos. En aquellos jóvenes que cantaron las canciones de Toti Soler o la Bonet, no. Lástima, por que cuando la voz de un poeta se apaga todos somos un poco más pobres.
20/2/14
Fer memòria
Els pensadors lliberals diuen que la tendència a rescatar el passat de tot (roba, vehicles, vinils o nissagues) és fruit de la incapacitat d'afrontar el present. Diuen que, envoltant-nos de records d'època, ens refugiem en temps que creiem millors i evitem afrontar amb la necessària enteresa els actuals. Jo, que com el protagonista de Midnight in Paris m'hauria agradat viure al Montparnase dels anys vint, no ho crec això. Si hi ha un renovat interès pel record és precisament per rescatar allò que no havíem d'haver oblidat i què, en esborrar-ho per caduc, ens hem abocat al forat on som. El cas de la memòria dels represaliats per la dictadura és l'exemple més clar. L'oblit forçat per la Transició ara enverina la convivència. I espereu.
Diumenge el Taller de Músics va fer memòria de 35 anys de vida, quan la Barcelona musical vivia un declivi sonat i l'escola del Raval la va rejovenir, actualitzar i posar en valor gràcies a la convivència efectiva de tradicions i gèneres musicals i culturals. Encara hi són, i ara a més són universitaris, però les administracions els estan fent pa i bolet en benefici de centres menys dinàmics i ells, en lloc de fer el ploricó, han fet un sonat festival per repassar la seva història i recordar a tant polític desmemoriat com hi ha, qui són, d'on venen i on van,. Hi eren tots, per cert, els polítics.
En Manuel Cuyàs, mataroní, periodista, tertulià, tastaolletes i savi de quasi tot, també fa memòria 'El nét del pirata' (Proa); una memòria què, del personal, es projecta a tots els racons d'aquest univers petit, bigarrat i amb tanta presència de pirates com el seu rebesavi. I per això ha escrit aquest volum, per no oblidar-nos de res ni de qui ha estat què i on.
FACTORIA SENSIBLE. Història de la música moderna
En Ramon i en Joan (Boris pels amics) volien ser músics. Fa 35 anys per ser músic calia anar al conservatori o buscar un car professor particular. Però els dos nois volien tocar jazz i rock, i al carrer Bruc no estaven per modernitats. Llegint Vibraciones es van assabentar que, a Barcelona, aviat obriria una escola de música moderna i jazz que es diria Taller de Músics. Una tarda van fer una excursió pel llavors misteriós Raval, es van informar i en van tornar entusiasmats: "quin ambient! hi fan classe en Dave Pybus, en Francesc Burrull i l'Eduard Altaba", deien eufòrics-
Aprenien amb els mètodes més moderns, i molts dels seus professors eren els músics que després escoltàvem a Zeleste o Magic. D'acord que el local era enrevessat i que els pares arrufaven el nas quan sentien a parlar d'aquella escola plena de peluts amb pintes poc homologables per a la generació de postguerra, lògicament. Però els meus amics em van sorprendre una tarda marcant-se un Birdland de Weather Report i jo, literalment, vaig flipar. Allò si que era senyal de que els temps estaven canviant.
Ara el Taller de Músics ha acomplert 35 anys, els temps han canviat, i no sempre per a bé. Els estudis tenen rang universitari i a les seves aules, si, si, les mateixes estretes habitacions del Raval, s'hi han format els millors artistes del país. Però vivim temps de frivolitats, i entre retallades i menyspreus, aquell projecte que va entusiasmar els meus amics ara tem pel futur. I per això han omplert el Palau de cançons i tots hem alçat fort la veu per defensar que la cultura i la música són fonaments de la llibertat.
Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:
14/2/14
Les cases perdudes
Planta baixa: mai no he dubtat que la casa ens tria, i a això hi destinem els esforços de part de la vida. L'experiència de l'ésser humà és diferent, no tant segons els propis atributs biològics, com pel conjunt de sensacions associades a la seva pròpia existència; i les cases on habita són una de les percepcions més íntimament lligades al pas del temps i la mortalitat, les grans pors que mouen la vida. Així, una casa lluminosa, càlida a l'hivern i fresca a l'estiu, i prou espaiosa per a les nostres necessitats, ens concedeix una vida digne i, amb ella, les forces imprescindibles per superar la por al coneixement de la realitat que modela la nostra condició.
De petit vivia amb els pares i els avis paterns en un pis fosc i fred, de llarg passadís, cambres mal ventilades, sostres alts, i massa silencis que mai no se'm va permetre trencar. Una àvia plenipotenciària marcava el ritme gris de l'avenir, que només la ferrenya voluntat del seu marit, impedit de parlar per una embòlia, gosava qüestionar. L'aquiescència impotent del fill i una progressiva amargor de la jove, donaven a l'habitatge un perfil llòbrec i dolorós que jo només trencava submergint-me una i altra vegada en la lectura de la col·lecció de les aventures d'en Massagran, un dels pocs libres per a nens que hi havia a l'aparador de portes de vidre que presidia la sala, en realitat un eixamplament del passadís presidit per dues butaques d'hule i un enorme telèfon negre de baquelita que feia saltar d'esglai quan sonava.
Aquell no era l'hàbitat més propici per a fer el bé amb la intensitat amb què l'ésser humà és capaç i que genera una de les paradoxes de la seva condició, o sigui que vaig fer mans i mànigues per demanar una mena d'acolliment temporal a casa dels altres avis. Era un pis petit, bigarrat i ofegat de llum des de primera hora, amb el brogit del mercat de l'Abaceria Central, que era a tocar de casa que desvetllava un dormilega, i un intens aroma de cafè torrat que embafava agradablement la pituïtària. Els discos dels Sírex de la tieta, les bromes escatològiques de l'avi i la passió per la seva Ramona, marcaven un dia a dia esbojarrat, en el qual els estàndards morals del comportament mantenien una naturalesa elevadíssima i en consonància amb el desordre estètic del domicili. Aquella va ser una època d'una profunda conformació del meu caràcter; prou que ho veig ara per comparació.
Principal: la casa d'adolescència sol ser un avorriment oblidat, per conforts i privilegis que es puguin concedir. Cansats d'acumular fel i assentiments, els pares van llogar un pis en un poble del litoral. L'únic bon record no inventat d'aquella època és l'agradable sensació de sentir-me a tocar del mar durant tot el trajecte en el 600 del pare, de la ciutat grisa i vençuda a aquella nova expectativa emocional. La intensitat de la blavor d'aquella aigua m'ha quedat per sempre gravada a la carta de colors de la memòria.
* * *
Principal: la casa d'adolescència sol ser un avorriment oblidat, per conforts i privilegis que es puguin concedir. Cansats d'acumular fel i assentiments, els pares van llogar un pis en un poble del litoral. L'únic bon record no inventat d'aquella època és l'agradable sensació de sentir-me a tocar del mar durant tot el trajecte en el 600 del pare, de la ciutat grisa i vençuda a aquella nova expectativa emocional. La intensitat de la blavor d'aquella aigua m'ha quedat per sempre gravada a la carta de colors de la memòria.
El pis era gran i de llum no estava malament. Els carrers d'aquell eixample nou per a immigrants conferien un territori d'aventura raonable per a algú que creixia amb ales a les sabates, tot i que l'havia de compartir amb el meu germà l'habitació era prou espaiosa per a un modest embrió de biblioteca personal, la cuina feia olor de nou i el fred era suportable. El poble tenia un aire feréstec que mai no havia tastat. Tot semblaven avantatges.
Però l'adolescència és temps de revoltes, de destruir tot allò que s'ha aixecat i buscar nous camis a l'existència radicalment diferents als solcats fins llavors. La casa ens cau al damunt, el paper pseudo pop de les parets és la imatge del monstre generacional que amaguem amb pòsters de mites fugissers, i la nova personalitat busca experiències vitals tan precàries com l'existència. No hi ha més raons.
Primer pis: amb un col·lega vaig llogar una habitació del pis d'uns amics amb vistes al celobert. Era una estança trista, de parets tacades d'humitat, un tuf permanent barreja de resclosit i bròquil bullit que pujava pel pati eufemísticament dit de llums, una bombeta pelada al sostre que tenyia d'un groc tísic l'espai, i un armari encastat tan ple de llibres, diaris vells i inclassificables records d'amors nonats, com de fongs i pols.
* * *
Primer pis: amb un col·lega vaig llogar una habitació del pis d'uns amics amb vistes al celobert. Era una estança trista, de parets tacades d'humitat, un tuf permanent barreja de resclosit i bròquil bullit que pujava pel pati eufemísticament dit de llums, una bombeta pelada al sostre que tenyia d'un groc tísic l'espai, i un armari encastat tan ple de llibres, diaris vells i inclassificables records d'amors nonats, com de fongs i pols.
Com no és difícil d'imaginar en un habitatge de joves, la cuina era un santuari de la microbiologia gràcies als protozous ciliats, nascuts de la putrefacció de menjucs d'origen qüestionable però destí clar: els plats bruts entollats dins l'aigüera uns quants dies. Del lavabo n'estalvio la descripció per no provocar més nàusees entre els amables lectors. Ara bé, la sala d'estar era el més similar al paradís que mai no havia conegut: al portentós estèreo hi sonava tot el dia els Stones, Lou Reed o Led Zeppelin; mentre que, del crepuscle a l'albada, l'espai estava envaït per la subtilesa de Pink Floyd, Miles Davis o Leonard Cohen si ens sentíem lírics. La tènue llum d'espelmes, l'olor penetrant del sàndal i una immensa moqueta pàtria d’àcars, contribuïen a fer volar les nostres quimeres lluny de la grisor del temps i la desolació del pis.
Tot l'apartament era un lloc lamentable, però la imaginació s'enduia el cos allà on jo volia, i va ser en aquest territori tan contrari al sentit comú com cert en el meu imaginari, que vaig fer el primer pas per a superar la por a l'existència i vaig decidir que intentaria bastir la meva experiència humana essent escriptor.
Àtic: la veritat és ficció i les cases on vivim la seva construcció. El sentit final de l'existència consisteix a saber que tot és imaginat i, bo i sabent-ho, habitar en ella. Així sobrevivim al pas del temps i al to misèrrim de la condició humana.
* * *
Àtic: la veritat és ficció i les cases on vivim la seva construcció. El sentit final de l'existència consisteix a saber que tot és imaginat i, bo i sabent-ho, habitar en ella. Així sobrevivim al pas del temps i al to misèrrim de la condició humana.
Visc en una casa de poble. El meu estudi, al pis de dalt, és un espai obert al mar i al verd que encatifa la serralada, embotit de llibres i quadres, i amb la confortabilitat per a treballar-hi que sempre havia desitjat. Aquí escric i des d'aquí he pagat la hipoteca, fet que fa rotundament paradoxal aquesta feina. De la cuina en puja un aroma de rostit amb prunes i pinyons que atia els sentits capritxosament, mentre la ment pensa en el Merlot que l'acompanyarà; a fora sé que a l'estiu m'espera, impol·luta com el mirall que sempre ens enganya, la piscina, i a la sala d'estar un modern equip de música em transporta als paisatges més calms de l'ànima a través del piano de Keith Jarrett, bo i escarxofat en un còmode sofà de pell. Els amics beuen un bon whisky o un brandi quan a l'hivern encenem la llar de foc, el vestidor conté el nombre necessari de camises i vestits, i un cotxe suficient m'espera al garatge per si vull desarrelar-me temporalment.
Cremades totes les cambres, a la vida adulta no hi ha més compassió que aquesta. Perduda la innocència, els anys i els tràngols ensenyen que totes les cases del nostre deambular són caselles del joc de la vida. I com a personatges d'aquesta representació, cal transitar-les.
Any Cortázar
1914-1983
Subscriure's a:
Missatges (Atom)