Dos caps d'any d'amics...

Happy new Bansky.- December 2013, rue d'Alembert, Montreuil (Paris), Vicenç Batalla

'14.- Jordi Cuyàs

...i un de propi

Quan pop és poc. Millor 14

FACTORIA SENSIBLE. L'ecosistema cultural

L'ecosistema cultural, és a dir, la relació entre el conjunt d'agents de la cultura i el medi físic on es relacionen, s'està trencant. Els números canten: a Europa el consum cultural cau en picat i, si mirem portes endins, el daltabaix encara és més bèstia: el 42% d'espanyols (i en això els catalans no som diferents) no van mai al cinema perquè diuen que és car. Ningú no diu res de l'abusiu preu d'un gintònic de garrafa, per cert.

Agradi o no als exegetes del neoliberalisme, els processos simultanis que es produeixen en tots els àmbits i per tot el planeta, i que conformen la globalització, són en bona part responsables de la fractura entre la cultura i els seus destinataris. La desregularització de sectors de la vida pública (finances, mercat laboral, habitatge) fins fa poc sotmesos a un control administratiu que en garantia un cert equilibri, no només s'ha carregat la justícia social, sinó que també està enfonsant els valors que conformen el patró del coneixement, amb l'excusa de la deslocalització dels sistemes socials. O sigui: si tot passa arreu i a la vegada, perquè hem de preocupar-nos en preservar el coneixement i el comportament del que tenim a tocar?

Així, els governs fidels al patró neoliberal, promulguen lleis i normes que lesionen fins la mort el teixit cultural, de l'IVA a la Llei d'arrendaments urbans. La imprescindible excepció cultural és avui al nostre país una riota grotesca, l'ecosistema cultural es trenca sense remei, el ciutadà s'hi allunya, i en el camí de la globalització hi ha un cadàver més.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

http://www.catradio.cat/audio/779499/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

MANERES DE VIURE. La cantarella que feia Nadal

Sabíem que el Nadal ja era aquí el matí que la inefable cantarella dels nens de Sant Ildefonso envaïa la pau de la cuina a l'hora d'esmorzar. Aquell dia, el confort domèstic de les vacances escolars tot just estrenades, s'esblaimava en un nyigo-nyigo que, de sobte, es convertia en un trencadís sonor quan, a algun d'aquells nens de tràgica història personal, la gargamella li feia un bot i, emocionat, cantava tants milions de pessetes que ni ell mai no s'imaginava el que devien ser.

A tot el bloc les veïnes s'excitaven, les àvies resaven en secret per si de cas, el barber de la cantonada s'estintolava a la porta del negoci a veure per on anaven les coses, i a la barra del bar Imma els parroquians maleïen els ossos a la seva mala fortuna sense deixar de pipar el Celtas. I passat el desconsol, demanaven una altra barretxa al cambrer per a superar el tràngol.

Cap a quarts de dotze, tot el veïnat estava ja convençut de que tampoc aquell any la fortuna s'apiadaria de la seva misèria. El barber tornava a la navalla i els pisos de lloguer, els clients del bar omplien una quiniela amb desgana, les dones comentaven pel celobert el concert benèfic que cada Nadal presidia la dona d'en Franco al Teatro Real, i on Raphael era l'heroi indiscutible, i la canalla vagàvem pel barri sense rumb ni futur, somiant potser la de tebeos que ens podríem comprar si, a casa, els hagués tocat la grossa.

Després, a l'hora del Parte, escoltàvem gent que brindava feliç amb sidra el Gaitero, i d'altra què plorava d'emoció perquè, per fi, podria anar a Holanda a veure el marit que feia sis anys que treballava a la Philips. El pare deia que la rifa de Nadal era la millor perquè la sort quedava molt repartida, i la mare deia que ajudava a molta gent a tapar forats. Jo em preguntava perquè, si aquell sorteig de la cantarella feixuga era tant beneficiós, els de casa a penes hi jugaven mai.

I, si no hi jugaven, mai no tindríem la possibilitat de formar part de la repartidora, ni de tapar forats ni de brindar amb Rondel, ni de ser feliços com tota aquella gent que sentíem a la ràdio el dia de la loteria.

Aclaparat per tantes preguntes sense resposta, aquell dia intentava escapolir-me aviat de casa, i tornar al carrer a seguir perdent l'únic que teníem: temps per avorrir-nos. Deambulant, sempre ens trobàvem algun nano que deia que a un oncle li havia tocat la rifa; però abans, amb troles, de pobre no se'n passava. Va ser després que es van inventar les preferents.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:

http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/22/postal-local-rafael-vallbona-cantarella-de-nadal/

De carrer

Era un nano de carrer, i quan vaig llegir Encerrados con un solo juguete, Si te dicen que caí i els altres llibres d'en Marsé, vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda quan no teníem res més, era patrimoni de la infantesa i l'adolescència d'aquell temps. Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Jugàvem al futbol, fèiem la foguera de Sant Joan més alta i, a explicar aventis, encara m'hi dedico. I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'això d'escriure novel·les és ben senzill; és tenir una bona història i saber-la explicar'. Dit així, sembla bufar i fer ampolles, però crec que els que els nanos de carrer tenim avantatge.

Els ho dic ara als estudiants de la facultat i ells, nascuts amb l'smartphone sota el braç, no entenen res. Coses de vells, pensen. Però si els faig llegir Últimas tardes con Teresa, tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel. Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure Adiós a la infancia, una aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i, ser un nen de carrer, és l'únic patrimoni que ens queda.

Català i catalanisme

En el debat sobre una hipotètica independència de Catalunya hi ha tantes trampes, mentides o exageracions com opinions, siguin doctes i erudites o políticament cegues. Aquests dies els toca ser repassades a l'ensenyament, la literatura i l'edició en català, i te en l'ínclit Valentí Puig un cap de colla conegut. Ell, que publica en català sense que hi hagi cap daltabaix de mercat, te els seus motius, per be que li costa exposar-los argumentalment i busca més la cita per donar per certes dues suposades tautologies: A) que la major part de llibres que es publiquen en català són una porqueria i que és el motiu pel qual es llegeix poc en aquesta llengua, i B) que les polítiques de suport a l'edició en català han estat impulsades per motivacions nacionalistes, raó per la qual han fracassat i així estan algunes editorials.

No es poden negar errors en certes polítiques de difusió del llibre en català, com els hi ha hagut en castellà; però atribuir-ho a l'obsessió nacionalista és, com a mínim, tendenciós. Hi ha pocs lectors en català, cert, no és una cultura gaire gran i conviu amb una de més poderosa políticament i mediàtica, que hi farem. En català s'editen bons i mals llibres, venedors i de culte, populars i elitistes, cars i barats, ben i mal traduïts, com a totes les cultures, també la castellana. I si els llibres catalans no es tradueixen més al castellà, ho sap be en Puig i ho amaga, és per què els editors saben que, al menys un 20% de la venda, ja s'ha fet en l'idioma original, motiu pel qual el negoci se'ls escurça. Escriure en català, no en catalanista, cita Puig a Sales, és una bona idea aplicable també en sentit contrari. Hi ha qui ho fa i ajuda a entendre totes les raons. Ell no.

Ricard Mª Carles, el giro conservador de la iglesia catalana

A Ricard Maria Carles no le interesaba el arzobispado de Barcelona. "Vine por obediencia al Santo Padre y me iré por obediencia a él", había dicho. Se sentía cómodo en la muy conservadora Tortosa (a donde llegó en 1969), lejos de los trasiegos propios del tardofranquismo y del compromiso social de parte de la iglesia con un futuro régimen de libertades. Pero cuando en 1990 se hizo cargo de la diócesis de Barcelona, una de las que cuenta con más fieles de Europa, no dudó en darle in giro conservador que la marcó por años. Ricard Mª Carles, nacido en València en 1926, falleció ayer en el hospital de Tortosa, donde había sido ingresado a causa de un ictus, a la edad de 87 años. Los funerales se harán el jueves en Barcelona.

El cardenal estudió en el Seminario Mayor de su ciudad natal, fue ordenado en 1951 y dos años después se licenció en Derecho Canónico en la Universidad Pontificia de Salamanca. Aquel año fue nombrado párroco y arcipreste de Tabernes de la Valldigna. En 1967 fue trasladado a la parróquia de San Fernándo, en València, y en 1969 fue consagrado obispo de Tortosa. En 1990 fue nombrado arzobispo de Barcelona.

La diócesis de Barcelona se había caracterizado por al aire aperturista y conciliador de Narcís Jubany, quién se acercó a los sectores del catolicismo progresista y aceptó el compromiso político que muchos sacerdotes tenían en aquellos años. Pero el legado de Jubany duró muy poco. Carles nombró a Joan Carrera Obispo auxiliar para estar a bien con el nacionalismo convergente en el poder, pero tanteó para ir apartando a los antiguos colaboradores de Jubany y terció para que fueran destinados a otras diócesis. Convencido de que el voto de sus auxiliares había decantado la balanza en favor de Elias Yanes en la elección a la presidencia de la Conferencia Episcopal, les diferencias entre el arzobispo y el resto de miembros de la curia barcelonesa fueron ya irreconciliables.

En 1994 fue bombrado Cardenal con el título de Santa María Consolatrice al Tiburtino. Al año siguiente, el Papa Juan Pablo II lo hizo miembro del consejo de cardenales para el estudio de los problemas económicos y organizativos de la Santa Sede.

Dimitido Carrera y cesado el contable de la diócesis barcelonesa, Enric Puig, Carles tuvo las manos libres para dar un vuelco conservador a Ràdio Estel, emisora que intentaba contrarestar los tertulianos de la COPE, y para nombrar como auxiliar al conquense José Ángel Saiz Meneses. Por un tiempo renació la campaña 'Volem bisbes catalans', aunque el divorcio entre el arzobispo y buena parte de la feligresía estaba ya consumado.

Contribuyó a la crisis de su gestión en Barcelona el caso Torre Annunziata, un mafioso que relacionó a Carles con una trama de blanquero de dinero. A pesar de que esas acusaciones no se demostraron jamás, el arzobispo se sintió víctima de una conjura en su propia diócesis y, aunque actividades como Cáritas duplicaron su trabajo, el ambiente estaba ya definitivamente enrarecido y las bases muy fragmentadas. En 2002 se recogieron 6.000 firmas de fieles, y la adhesión de 30 de los 40 arciprestes de la diócesis, en protesta por la falta de transparencia de su gestión. Solitario e inseguro, según le definen gente próxima a él, Ricard Mª Carles abandonó el palacio de la calle del Bisbe en 2004, tres años después de haberlo solicitado por edad.

MANERES DE VIURE. Nens de carrer

Vagava pel carrer amb el Sito, el Pepe zeta, el Marinete modelo siete, en Luís cromo i els germans Najas. Jugàvem a bales, a curses amb xapes o a futbol en un imaginari estadi, on els gols de rebot contra el sis-cents de l'amo del taller d'estampació valien sempre i quan no li trenquéssim el retrovisor. I quan plovia sèiem sota el porxo del meu bloc i jugàvem a cromos o ens explicàvem aventis impossibles que sorgien d'una imaginació amb tantes ganes de volar com feina per viure hi havia a casa.

Anys després vaig llegir 'Encerrados con un solo juguete', 'Si te dicen que caí' i tots els altres llibres d'en Marsé, i vaig descobrir que allò d'inventar-se històries extraordinàries per passar la tarda, quan no es podia fer una altra cosa, era una mena de patrimoni de la infantesa i l'adolescència... molt abans que s'inventessin els vídeo jocs, es clar.

Ser nano del meu carrer va arribar a ser tota una categoria social. Guanyàvem al futbol, tot i que en això jo no hi contribuïa gaire; la nostra foguera de Sant Joan era de les altes i fornides, als cromos en Luís era un campió, i a explicar aventis, doncs ja ho veieu, encara m'hi dedico.

I és tal i com m'ho va dir un dia en Marsé: 'mireu Vallbona, això d'escriure novel·les és ben senzill, només cal tenir una bona història i saber-la explicar. I dit així, sembla bufar i fer ampolles. Però jo crec que, els que hem estat nanos de carrer, tenim avantatge. els ho dic encara ara als estudiants de la facultat i ells, pobres, que han nascut amb l'smartphone sota el braç, no entenen res de res. Coses d'altres temps, pensen. Però si els faig llegir 'Últimas tardes con Teresa', tots volen ser el Pijoaparte i baixar rabents la carretera del Carmel.

Ara els faria anar al Lliure de Gràcia a veure 'Adiós a la infancia ', aquesta aventi d'aventis d'en Marsé, amb la que l'Oriol Broggi m'ha transportat al meu barri d'infantesa, i potser serien capaços d'entendre el sentit que li trobem a la vida quan descobrim que cada dia ens en fuig una mica per entre els dits i les costures dels jeans.

Encara em reconec com un nen de carrer, és l'únic patrimoni que tinc, per això no seré mai res de bo a la vida; ja m'ho deia l'àvia. Em passaré els dies explicant aventis, aprenent-ne de noves, patint amb els herois, enamorant-me de les donzelles i buscant les històries que hi ha a cada cel, encara que no sigui cap dels set d'en Sisa. En un cel ras de guix o en un celobert de pati de veïns hi ha tanta vida com imaginació hi posàvem la canalla. Teníem deu o onze anys i somiàvem amb un món nou i infinit.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio:
http://blogs.laxarxa.com/maneresdeviure/2013/12/15/postals-locals-rafael-vallbona-nens-de-carrer/